L’Escola Nova
L’Escola Nova és el nom que rep el moviment de renovació pedagògica que s’inicia a diversos països de l’Europa occidental a finals del segle XIX o principis del XX i que aixopluga un conglomerat de teories i mètodes educatius que formen un moviment ampli i diversificat. La renovació en la pedagogia i la metodologia de l’ensenyament que proposava recolzava sobre els principis de la pedagogia activa, en la qual es donava la màxima importància a l’observació i l’experimentació, la confiança en els recursos de l’infant per aprendre, la promoció de l’aprenentatge crític a partir de l’observació de la realitat i la llibertat en l’elecció de les activitats; alhora això es combinava amb una gestió democràtica de l’aula i la participació de l’alumnat en les decisions que s’hi prenien. L’Escola Nova pretén una educació integral del nen o la nena; per això es promou tant l’educació intel·lectual com l’ensenyament pràctic i l’educació moral i social; a l’escola nens i nenes conviuen junts a la mateixa aula perquè l’escola els ha d’educar per viure en societat. Aquesta manera d’aprendre era ben bé al revés de l’ensenyament tradicional basat en els mètodes repetitius i memorístics, amb l’alumnat sotmès a la rígida disciplina que imposa el professor i a una estricta separació de sexes.
L’Escola Nova volia aconseguir l’educació intel·lectual, social i moral dels nens
Les primeres escoles que es poden inscriure dins el moviment de l’Escola Nova es funden a la Gran Bretanya i a França a finals del segle XIX i, a partir d’aquí, en van anar sorgint a altres països europeus. Segons Josep González-Agàpito, es poden distingir tres etapes en l’Escola Nova :
- a/ De 1889 a 1900, creació de les primeres escoles i primeres experimentacions.
- b/ De 1900 a 1918, període d’intensa recerca, construcció i formulació d’idees i teories de l’educació nova.
- c/ De 1918 a 1939, expansió de l’Escola Nova i creació de la Lliga Internacional d’Educació Nova. S’aconsegueix, a més, el suport de l’administració pública. Diverses reformes educatives s’hi inspiren: Alemanya i Austria al 1919, Espanya al 1931, Bèlgica al 1935, Catalunya al 1936, França al 1937.
Pedagogs coneguts de l’Escola Nova i que van tenir una influència en l’educació de diversos països, entre ells Catalunya, van ser l’estadounidenc John Dewey (1859-1952), la italiana Maria Montessori (1870-1952), el belga Ovide Decroly (1871-1932) i el francès Célestin Freinet (1896-1966).
El context educatiu espanyol
A Espanya no va ser fins a mitjan segle XIX, al 1857, que es publicà la Llei Moyano per la qual es regulava l’ensenyament i els diferents graus educatius; formava part de la centralització absoluta amb què Espanya va intentar la seva modernització al llarg del segle XIX i partia de la idea de la imposició de sistemes rígidament unitaris, calcats de l’administració francesa, segons els quals s’estructurava l’administració pública espanyola. Al costat de l’estructuració de l’ensenyament públic, l’estat va reconèixer el dret de l’Església, a través de les seves congregacions religioses, a vetllar per l’ensenyament religiós dins l’ensenyament públic i a crear centres d’ensenyament privats.
Malgrat l’estricta reglamentació legal del sistema educatiu, el cert és que l’estat espanyol mostrà un evident desinterès i incapacitat per alfabetitzar i educar a la població ja que fins a l’any 1900 el sistema educatiu no va comptar amb un ministeri propi amb la creació del Ministerio de Instrucción Pública y Bellas Artes. I fins a l’any 1914 no es van reformar els estudis de magisteri establint el Plan Profesional de Magisterio, segons els qual, per estudiar de mestre, calia tenir 14 anys, superar una prova d’ingrés a l’Escola Normal i seguir 4 anys d’estudis amb una revàlida al final.
A principis del segle XX dues terceres parts de la població espanyola era analfabeta
L’índex d’analfabetisme a Espanya –dues terceres parts de la població al 1900- era escandalosament elevat comparat amb el dels països de l’Europa occidental. L’escolarització dels nens i nenes es feia en edificis sovint vells i rònecs, en aules amb deficiències importants en il·luminació i salubritat, la preparació dels mestres era deficient i, a més a més, una bona part de la canalla no assistia a l’escola per manca d’edificis escolars, desinterès del pares, necessitat del treball infantil familiar o misèria econòmica. L’escassetat dels pressupostos municipals i estatals dedicats a l’ensenyament feia que l’educació es trobés en una situació absolutament precària a l’inici del segle XX.
Malgrat aquest context general desastrós, al 1876 Francisco Giner de los Ríos va fundar, a Madrid, la Institución Libre de Enseñanza a través de de la qual es van donar a conèixer les idees pedagògiques de Pestalozzi, Decroly i Dewey i es va promoure un ensenyament laic, amb llibertat de càtedra, eliminació dels càstigs físics i aprenentatge per descobriment que va intentar connectar amb els corrents progressistes europeus d’aquell moment.
L’Escola Nova a Catalunya
L’ensenyament, a Catalunya, a finals del segle XIX, compartia el context general de retard respecte al seu entorn europeu que presentava l’ensenyament dins l’estat espanyol.
A principis de segle XX l’analfabetisme encara era majoritari entre la població catalana i molt semblant a la mitjana espanyola. La província amb més persones analfabetes era Tarragona, amb un 66% de la població, seguida de la de Lleida, amb un 64% de població analfabeta, un 59% a la de Girona i un 54% a la de Barcelona. A l’any 1930 aquests índexs d’analfabetisme havien disminuït, però encara afectaven a una tercera part de la població catalana.
L’Escola Nova va arrelar a Catalunya gràcies a la seva estructura industrialitzada i a l’existència d’una classe burgesa i una classe obrera cultes
Les propostes de l’Escola Nova van arrelar especialment al Principat, on el procés d’industrialització, amb totes les conseqüències socials, polítiques i econòmiques que comportava, es trobava més afermat. Aquestes propostes trobaren un ampli eco en una classe burgesa, que aspirava a una formació diferent i d’acord amb els més avançats corrents de la pedagogia europea i també en el sector més culte de la classe obrera que, a través de l’anarquisme, aspirava a un ensenyament que servís per transformar la societat i les relacions socials.
El moviment català de l’Escola Nova cal situar-lo dins el procés de reconstrucció nacional que va iniciar Catalunya, procés al qual va servir el Noucentisme com a moviment polític, social, artístic i pedagògic.
Dins l’Escola Nova catalana es podria dir que existien, segons Josep Gonzàlez-Agàpito, tres corrents principals:
- Un corrent lligat a la dreta nacionalista que van articular principalment Joan Bardina, Joan Palau Vera i Alexandre Galí. La seva realització més significativa s’expressà a través de l’obra de la Mancomunitat.
- El corrent de centre-esquerra, adscrit al republicanisme nacionalista, és el de més pes i transcendència pel que fa a l’expansió de l’Escola Nova, car agrupà la majoria del professorat públic. Durant la Generalitat republicana trobà en el socialista i catedràtic de pedagogia de la Universitat de Barcelona Joaquim Xirau el seu articulador, al costat de Rosa Sensat, Artur Martorell i altres.
- El corrent obrerista, el qual criticava al reformisme de l’Escola Nova, i que va trobar en el CENU una híbrida expressió, fruit del consens a què obligava la guerra.
En la implantació de l’Escola Nova a Catalunya van confluir esforços de grups sensibilitzats d’àmbits diferents:
- L’escola privada burgesa, la qual, per exemple, nodria el Col·legi Mont d’Or.
- L’obrerisme, al qual es dirigien els esforços de l’Escola Horaciana de Pau Vila i les escoles racionalistes.
- El magisteri públic inquiet, un bon exemple del qual va ser el grup gironí de les Converses Pedagògiques.
- El plantejament global de política pedagògica de la Mancomunitat de Catalunya en el període 1914-1923.
La data que es podria considerar fundacional de l’Escola Nova a Catalunya seria la de 1898, quan Francesc Flos i Calcat (1856-1929) fundà l’Escola Sant Jordi on, entre altres canvis en el sistema educatiu, s’inicià l’ensenyament escolar en català.
A partir del començament del segle XX es van anar succeint les iniciatives de fundació d’escoles que trencaven amb els esquemes de l’ensenyament tradicional. Al 1901 Francesc Ferrer i Guàrdia (1859-1909) va obrir l’Escola Moderna a Barcelona, on s’hi portà a terme un ensenyament inspirat en el lliurepensament, practicant la coeducació, insistint en la necessitat de la higiene personal i social, rebutjant els exàmens i qualsevol sistema de premis i càstigs, obrint l’escola a les dinàmiques de la vida social i laboral, i organitzant activitats de descoberta del medi natural. Els nens i nenes hi tenien una insòlita llibertat, fent jocs i exercicis a l’aire lliure, i un dels eixos de l’aprenentatge el constituïen les seves pròpies redaccions i comentaris d’aquestes vivències. Tot aquest ensenyament, però, es feia en castellà perquè s’interpretava que aquesta llengua servia molt millor l’esperit internacionalista i d’obertura al món que animava el moviment llibertari.
L’any 1898 es considera la data fundacional de l’Escola Nova a Catalunya
Al 1905 Pau Vila (1881-1980) va crear, a Barcelona, l’Escola Horaciana. El seu lema era “ensenyar delectant”. Va introduir les visites a museus i fàbriques, la coeducació, els viatges i el fet d’estrènyer la relació amb les famílies. El mateix any es va produir la Fundació del Col·legi Mont d’Or per Joan Palau i Vera (1875-1919). En aquesta escola hi treballaren Manuel Ainaud (1885-1932), impulsor del Patronat Escolar de l’ajuntament de Barcelona, i Eladi Homs (1886-1973), introductor de les idees de John Dewey a Catalunya i inspirador de les primeres escoles d’estiu, fou també la primera escola on es va treballar amb el mètode Montessori. Al 1906 Frederic Godàs (1879-1920) fundà el Liceu Escolar a Lleida, la primera escola laica de la ciutat i al 1910 Alexandre Galí (1886-1959) dirigia l’escola Vallparadís, de Terrassa, on s’adoptaren els centres d’interès de Decroly; d’aquesta manera començaren a sorgir escoles noves a localitats diferents de Barcelona on, fins aleshores, s’havia concentrat el moviment.
A part d’aquestes primeres escoles, l’esperit de la renovació pedagògica s’escampà entre els mestres a partir de diverses iniciatives: al 1903 un grup de mestres públics, encapçalats per Silvestre Santaló (1875-1960), mestre de Camallera, organitzà una trobada a Girona, les anomenades Converses pedagògiques, de mestres de la província per renovar l’escola. Aquestes trobades es van estendre posteriorment a Figueres, Olot, Lleida, Tarragona i Barcelona; d’elles en va néixer la Federació de Mestres Nacionals de Catalunya a l’any 1908. Aquesta federació va plantar una llavor catalanista i progressista dins el magisteri oficial en adherir-se a les teories pedagògiques de l’Escola Nova i va propugnar clarament l’ensenyament en català, tal com es va defensar en l’assemblea de Tarragona celebrada a l’any 1919.
Com que la formació del professorat de l’estat espanyol es veia deficient per a la nova educació que calia donar, al 1906 Joan Bardina (1877-1950) va fundar l’Escola de Mestres, la qual apostava per l’escola nova i una formació integral i donava una formació complementària als mestres que sortien de les Escoles Normals de Magisteri. Simultàniament, l’ajuntament de Barcelona va iniciar el Servei de Colònies escolars per proporcionar uns dies de vacances dedicats a les activitats a l’aire lliure i a l’esport per als infants.
Tot aquest llevat que es formà a la primera dècada del segle XX fou impulsat per la tasca de la Mancomunitat de Catalunya; al 1914 aquesta institució va organitzar la primera Escola d’Estiu, promoguda per Alexandre Galí, per millorar la formació del professorat i escampar les idees de l’Escola Nova; al 1919 es crearen els Estudis Normals de la Mancomunitat, que responien a l’intent de configurar un futur magisteri català i, al 1922, va sortir a la llum el “Butlletí dels Mestres”, fundat i dirigit per Alexandre Galí i del qual el mestre manresà Josep Albagés formava part del cos de redacció.
L’Ajuntament de Barcelona, a través del Patronat Escolar, també es destacà en la difusió de les idees de l’Escola Nova i endegà un ambiciós pla de construccions escolars; al 1914 s’inaugurà l’Escola del Bosc, dirigida per Rosa Sensat (1873-1961), al 1921 l’Escola del Mar, dirigida per Pere Vergés (1896-1970) destinada a l’educació de nens amb problemes de salut i, a l’any següent, els grups escolars Baixeras i La Farigola, on els nous conceptes educatius s’aixoplugaven en uns edificis escolars que responien als criteris arquitectònics del Noucentisme. No es pot oblidar, en aquesta esquemàtica cronologia de la implantació de les idees de l’Escola Nova al nostre país, la florida de les escoles racionalistes impulsades des de l’anarquisme, la primera de les quals havia estat fundada per Francesc Ferrer i Guàrdia i que continuaven estenent-se per diverses poblacions de Catalunya.
Els avenços pedagògics durant la República a Catalunya
Volien que el mestre i el nen fossin els primers ciutadans de la República
La proclamació de la Segona República (14 d’abril de 1931) va il·lusionar i omplir d’esperança bona part de la població. Els nous governants republicans creien fermament que una bona educació escolar asseguraria la permanència de l’ideal republicà. Volien que el mestre i el nen fossin els primers ciutadans de la República. El president Azaña afirmava que “la escuela pública debía ser el escudo de la República”. En aquest sentit van treballar els ministres Marcel·lí Domingo (radical socialista i exmestre) i Fernando de los Ríos (socialista i membre de la Institución Libre de Enseñanza), i també el director general d’Instrucción Pública Rodolfo Llopis (socialista i mestre). Pensaven que invertir en educació era bàsic per modernitzar el país i assentar-hi una societat democràtica.
Els principis pedagògics de l’Escola Nova havien estat assumits pels intel·lectuals i polítics republicans espanyols, els quals els van introduir en la Constitució republicana de 1931. L’organització de l’aparell educatiu es basaria a partir d’aleshores en els principis de l’escola unificada, gratuïta, obligatòria i laica, on es reconeixia la llibertat de càtedra i es proposava una nova pedagogia basada en el treball.
Entre 1931 i 1933 s’aprovaren decrets referents a l’ensenyament primari, a l’Escola Normal de Mestres i a l’escola laica. Pel que fa a l’Escola Normal és importantíssim destacar el nou pla de Magisteri, el Pla Professional, de quatre anys de formació per exercir el magisteri. Els tres primers cursos eren de formació i el quart era un curs de pràctiques al costat d’un bon mestre. L’objectiu era dignificar l’ensenyament públic a través d’un professorat ben format.
A Catalunya el suport a la República va ser majoritari i, a més, anava unit a la il·lusió per la recuperació de les llibertats nacionals a partir de la consecució d’un Estatut d’Autonomia que respongués als desitjos de llibertat dels catalans. Els diferents trencacolls que hagué de superar al Congrés dels Diputats espanyol l’Estatut de Núria, votat per una àmplia majoria dels catalans al 1931, fins arribar a promulgar-se l’Estatut d’Autonomia del 1932 van fer que l’àmplia autonomia a què aspirava el poble català es veiés sensiblement reduïda.
En l’Estatut de Núria s’establia que correspondria a la Generalitat la legislació exclusiva i l’execució directa en tots els graus de l’ensenyament, però en l’Estatut de 1932 es mantingueren totes les competències de l’estat en ensenyament dins el territori català. L’Estat espanyol es va reservar el dret de continuar creant i mantenint les seves pròpies escoles dins Catalunya i va assumir tot el control de l’organització escolar mitjançant el dret exclusiu d’expedir els títols acadèmics i professionals i la responsabilitat de la inspecció d’ensenyament.
Només es reconegué a la Generalitat el dret a crear les seves pròpies escoles, a part del reconeixement del bilingüisme en l’ensenyament escolar; dit d’una altra manera, l’Estatut de 1932 establia una doble xarxa educativa a Catalunya: l’estatal i la de la Generalitat, amb totes les conseqüències negatives que això podia comportar a la llarga. A més a més, no es concedia cap dotació econòmica especial perquè la Generalitat creés la seva xarxa educativa sinó que aquesta, en tot cas, s’havia de refiar únicament i exclusiva del seu pressupost. Malgrat aquesta limitació de base, la Generalitat de Catalunya recollí i potencià tot el bagatge educatiu acumulat des de la primeria del segle XX fins arribar a formular i organitzar un dels plans educatius, el Pla General d’Ensenyament del CENU, més ben estructurats i progressistes de l’Europa dels anys trenta del segle passat i en el qual s’incorporaven plenament les millores pedagògiques i el model escolar de l’Escola Nova.
La realitat escolar a Catalunya a començament de l’època republicana era força diversa. Hi existia la xarxa estatal d’escoles públiques i la Generalitat podia començar a crear la seva pròpia xarxa escolar. L’Ajuntament de Barcelona, a través del Patronat Escolar, tenia la seva pròpia xarxa d’escoles municipals. A les tres xarxes que podem considerar públiques, s’hi afegia una extensa xarxa d’escoles religioses masculines i femenines, així com les acadèmies privades i les escoles racionalistes, moltes de les quals estaven sota la tutela dels ateneus. Tot i la diversitat d’escoles, la taxa d’analfabetisme a Catalunya era desproporcionadament elevada per a un país industrialitzat europeu; l’analfabetisme afectava a la tercera part de la població i una quarta part de la població infantil en edat escolar no rebia cap tipus d’ensenyament, estava mal escolaritzada o corria pel carrer.
L’obra escolar de la Generalitat convertí Catalunya en un país capdavanter en la pedagogia a Europa
L’obra escolar de la Generalitat fou enorme en el curt període de temps que pogué actuar i malgrat les dificultats que imposaven les batzegades polítiques d’aquest període. Un personatge clau en l’ordenació de la política educativa catalana va ser Joaquim Xirau (1895-1946) catedràtic de lògica i teoria del coneixement de la Universitat de Barcelona, nacionalista i socialista reformista. Gràcies a la seva iniciativa es va crear l’Escola Normal de la Generalitat, al 1931, per formar els mestres que havien de nodrir la xarxa d’escoles formada des de Catalunya; va fundar l’Institut-Escola com a revulsiu de la renovació de l’ensenyament secundari que, fins aleshores, havia estat pràcticament impermeable a les idees de renovació pedagògica i, a més, estava monopolitzat per l’estat espanyol; també va crear el Seminari de Pedagogia, germen de la futura secció de la Facultat de Filosofia i Lletres i Pedagogia de la Universitat Autònoma de Barcelona.
Aprofitant el decret de bilingüisme de 19 d’abril de 1931, la Generalitat, el 7 de maig del mateix any, va crear el Comitè de la llengua, que fou l’organisme encarregat de menar la normalització de l’ensenyament en català, mitjançant la publicació i difusió de textos escolars i de l’ensenyament de la llengua als mestres; en formaven part Joaquim Xirau, com a president, Manel Ainaud, Alexandre Galí, Pompeu Fabra i Cassià Costal. Poques setmanes després, al juny, el govern provisional de la República va disposar que a cada una de les quatre Escoles Normals de formació de mestres de Catalunya s’establís una càtedra per al coneixement i metodologia didàctica de la llengua catalana; el filòleg Pompeu Fabra va ser-ne nomenat inspector per assegurar la correcció lingüística d’aquestes càtedres.
La Generalitat reprengué les Escoles d’Estiu, restablertes per la Diputació de Barcelona al 1930, després del parèntesi de la dictadura de Primo de Rivera (1923-1930), que servien per a la formació del professorat i la difusió de les idees renovadores en l’ensenyament. Aquestes escoles d’estiu es van celebrar fins a l’any 1935 ja que la del 1936 ja es va haver de suspendre per causa de l’aixecament militar feixista. A l’Escola d’Estiu de l’any 1933 Célestin Freinet hi va fer dues conferències sobre l’escola activa i sobre el cooperativisme al servei de l’escola i a l’Escola d’Estiu de 1935 hi va assistir un grup de mestres belgues per parlar dels centres d’interès de Decroly.
Tota aquesta tasca de difusió de les idees de l’Escola Nova es va escampar com una immensa taca d’oli dins l’ensenyament públic a Catalunya. Les propostes de pedagogs europeus com Montessori, Freinet, Decroly, Cousinet i els plans educatius com el pla Dalton o el mètode de projectes i altres eren coneguts i s’aplicaven cada vegada a més escoles tant si eren urbanes com rurals.
L’esforç per escolaritzar tota la canalla que no assistia a l’escola va fer que s’incrementés molt la construcció d’edificis escolars i la dotació de professorat. El ràpid increment de la quantitat de mestres es pot comprovar en les següents xifres:
Província | Mestres per 1.000 habitants | |
---|---|---|
1931 | 1935 | |
Barcelona | 0’80 | 1’09 |
Girona | 1’81 | 2’38 |
Lleida | 2’57 | 3’43 |
Tarragona | 1’57 | 2’20 |
L’esforç i l’entusiasme que molts mestres públics de Catalunya van dedicar a la renovació pedagògica i a promoure els ideals de llibertat i igualtat de la República entre el seu alumnat van fer que el magisteri català, igual que el magisteri espanyol, fos un dels sectors professionals més castigats amb el triomf del franquisme.
L’ensenyament a Catalunya durant la Guerra Civil
Amb el fracàs de l’aixecament franquista a Catalunya començarà una etapa revolucionària que, en el camp de l’ensenyament, es concretarà en el decret de 27 de juliol de 1936 de creació del Comitè (més tard Consell) de l’Escola Nova Unificada (CENU) el qual elaborarà un projecte escolar que es pot considerar revolucionari. Un projecte que, malauradament, es portarà a terme parcialment i en una situació anòmala. Els principis generals del CENU es recollien en el preàmbul del decret: “La voluntat revolucionària del poble ha suprimit l’escola de tendència confessional. És l’hora de la nova escola, inspirada en els principis racionalistes del treball i de la fraternitat humana. Cal estructurar aquesta nova escola unificada, que no solament substitueixi el règim escolar que acaba d’enderrocar el poble, sinó que creï una vida escolar inspirada en el sentiment universal de solidaritat i d’acord amb totes les inquietuds de la societat humana i a base de la supressió de tota mena de privilegis”.
Les finalitats que es proposava aconseguir el CENU eren organitzar el nou règim docent d’escola unificada que havia de substituir l’escola confessional, assegurar que s’incorporaven els principis racionalistes del treball i que qualsevol persona pogués obtenir els màxims estudis sense obstacles ni privilegis. També es proposava coordinar els serveis d’ensenyament de l’Estat, de l’Ajuntament de Barcelona i de la Generalitat.
El CENU emprengué, en temps de guerra, una tasca que pretenia canviar tant el concepte de l’ensenyament en tot el sistema escolar com organitzar un sistema nacional d’educació per a Catalunya; en aquesta tasca titànica s’hi van dedicar molts esforços per la importància que es donava a l’educació per aconseguir una societat més justa. Les directrius que mogueren l’acció educativa del CENU van ser l’escolarització total de l’alumnat, la substitució de l’ensenyament confessional per l’escola laica, la catalanització de l’ensenyament, la formació del professorat, l’aplicació dels principis educatius de l’Escola Nova com a millora en la formació de l’alumnat.
Amb aquest decret el CENU va esdevenir la màxima instància en la planificació educativa a Catalunya. La Generalitat de Catalunya, per decret, va assumir el funcionament de totes les institucions docents de l’Estat a Catalunya en tots els seus graus. Aquest fet va donar lloc a un estira i arronsa pels traspassos i els pressupostos d’ensenyament entre el govern de la República i el de la Generalitat que duraria, sense resoldre’s, tota la guerra civil.
Com a primera mesura per engegar el curs a l’octubre de 1936, el CENU va procedir a fer un recompte del cens escolar efectiu de cada poble, posant un èmfasi especial en els nens sense escolaritzar. Al llarg del mes d’agost es van constituir les delegacions comarcals que havien de fer arribar al CENU les dades estadístiques de la seva demarcació. A cada poble hi havia d’haver una subdelegació que havia de fer un cens escolar, l’inventari del material disponible, un informe de l’estat de l’escola i les obres que calia fer-hi; una proposta de personal docent, indicant per cada cas la seva afecció al règim, com també un qualificatiu sobre la seva capacitat professional. Tota aquesta informació s’enviava a la Delegació comarcal per a la seva tramitació de cara a organitzar l’ensenyament a tot Catalunya.
Els edificis de les escoles religioses i altres locals van ser incautats per tal d’aconseguir locals per a l’escolarització total dels nens i nenes de primària i acabar amb el problema que representava que una cinquena part de l’alumnat –uns 150.000 nens i nenes- no tingués accés a l’educació. Durant el temps del seu funcionament el CENU va aconseguir crear 128.000 places escolars, de les 150.000 que hom calculava que mancaven per arribar a l’escolarització total de l’alumnat, tot i que la situació de guerra no va permetre que aquestes places estiguessin sempre situades en edificis pedagògicament adequats.
El Pla General d’Ensenyament del CENU establí l’escolarització bàsica entre els 0 i els 15 anys i tenia com a principis bàsics l’educació per a tothom i en condicions d’igualtat, la possibilitat que cada alumne progressés fins on arribessin les seves facultats, independentment del seu origen social, i la suficient coordinació entre tots els nivells d’ensenyament perquè tot el sistema educatiu fos una obra única.
El Pla General d’Ensenyament del CENU establí el sistema educatiu més avançat de l’Europa Occidental
Després de l’escola primària establia múltiples opcions: escoles de pre-aprenentatge, escoles d’aprenentatge, l’Escola del Treball o el Politècnic Bàsic (ensenyament teòrico-pràctic, oposat al batxillerat clàssic). Posteriorment, les Escoles Tècniques o la Universitat. També els ensenyaments artístics superiors (Belles Arts i Bells Oficis). El Politècnic d’adaptació, creat al gener de 1937, oferia als treballadors i treballadores la possibilitat d’accedir al nou sistema i d’integrar-se a la Universitat. L’aplicació d’aquest complex i ambiciós pla d’ensenyament no va poder fer-se efectiva per les circumstàncies històriques del moment, excepte en una part dels centres professionals i en les etapes maternal i primària.
La incautació dels centres escolars religiosos implicà l’exclaustració dels ordes religiosos que els regentaven i, també, la supressió de les escoles parroquials que menaven molts rectors de poble. Això provocà una manca de professorat que calia cobrir urgentment i, per tant, un problema molt important va ser la provisió de mestres. Juntament amb la recerca de locals per endegar les noves escoles, el CENU considerà el problema de la selecció dels mestres de la màxima urgència.
La Generalitat, seguint la pauta nacionalitzadora de l’ensenyament que es marcava entre els objectius del decret de creació del CENU, va obrir una convocatòria de 2.500 places de mestre amb la intenció de crear un cos de magisteri propi de Catalunya. La solució adoptada fou el nomenament interí del personal docent necessari, segons les propostes dels sindicats que es reponsabilitzaven de la seva vàlua personal i de la seva adhesió al règim republicà. En aquestes places es donà preferència a les persones amb el títol de magisteri o bé estudiants de les Escoles Normals, però també s’hi incorporaren estudiants universitaris i persones que havien acabat el batxillerat.
Aquest procediment va permetre disposar del nombre suficient de mestres per a començar el curs escolar 1936-1937, però també fou l’origen de tota la sèrie de malentesos i friccions entre els dos grans sindicats que aglutinaven el professorat, la FETE (Federació Espanyola de Treballadors de l’Ensenyament), depenent de la UGT, i el Sindicat de Professions Liberals, depenent de la CNT. També és cert que el fet que un bon nombre d’aquests mestres no tinguessin títol ni haguessin estat sotmesos a cap prova de selecció va fer que, malgrat que es reconegués a tots una única categoria, es posés de manifest la necessitat d’establir uns criteris estrictes sobre la manera de regularitzar la seva situació professional.
El CENU, davant la manca de mestres, va posar els mitjans perquè a l’Escola Normal de la Generalitat es poguessin acabar els estudis en menys temps, organitzant el curs en quadrimestres; aquesta proposta es va posar en funcionament al març de 1937. Per altra banda es va intentar millorar els coneixements dels mestres sense títol a través de cursos i conferències. També es va procurar que la qualitat de l’ensenyament que es feia a les escoles millorés, per aquest motiu es disposà que els mestres havien de portar un llibre-diari de la preparació de les classes i anotar-hi observacions i estaven obligats, almenys, a dues reunions setmanals amb la direcció sobre el funcionament de les classes i una al mes sobre llibres a consultar.
La catalanització de l’ensenyament, juntament amb la coeducació i la gratuïtat dels sistema educatiu, van ser tres dels grans objectius de l’acció del CENU
L’avenç en la catalanització de l’ensenyament va ser un altre punt en què es va fer notar l’acció del CENU. El CENU adoptà el bilingüisme per a totes les escoles de Catalunya. El decret de 20 de setembre de 1936 sobre llengua materna que ho regulava feia extensiva la utilització com a única llengua la pròpia, en l’ensenyament pre-maternal, maternal i primari, i no introduïa l’altra llengua fins que l’infant estigués suficientment format en la nadiua. Les dificultats de la seva aplicació van fer preveure que, en els casos que la separació en grups homogenis fos impossible, el mestre havia d’adaptar-se a la llengua de cada nen.
Un dels punts més importants d’aquest decret era que regularitzava l’obligatorietat de l’aprenentatge del català per a tots els mestres a través d’un certificat obligatori en el qual es garantissin els seus coneixements de la llengua catalana. L’òrgan responsable d’atorgar-lo fou la Direcció General d’Ensenyament del Català, dirigida per Pompeu Fabra, i el Tribunal Permanent de Català. S’establí un termini, fins al 31 de juliol de 1938, per presentar el Certificat de la Generalitat, en cas contrari el mestre quedaria inhabilitat per ensenyar a Catalunya; encara que molts mestres van obtenir aquest certificat cal dir que, a la fi, els que no el van presentar no van ser separats del servei degut a la manca de professorat.
D’acord amb els principis educatius recollits a la constitució republicana, el CENU va introduir la coeducació entre els objectius a assolir per la nova organització escolar. Es considerava que la coeducació formava part de la lluita per la igualtat entre homes i dones ja que, a través d’ella, es donaven les mateixes oportunitats educatives i formatives a nens i nenes sense que la separació per sexes servís de pretext per perpetuar un sistema educatiu que preparava els nens per a la vida professional i a les nenes per a les tasques de la llar i les posava al servei de l’home. A més, es veia la coeducació com una integració de l’escola dins la societat ja que naturalitzava dins l’àmbit escolar les relacions entre sexes. És per això que un decret, publicat el dia 1 d’octubre de 1936, establí la coeducació com a norma general a totes les escoles catalanes i en tots els graus de l’ensenyament. En el context social actual, on els papers socials d’homes i dones estan molt igualats, és difícil de valorar la importància d’aquesta disposició que, en el seu moment, es va considerar com a revolucionària.
El context bèl·lic i la mateixes diferències que es produïen dins les forces republicanes van dificultar l’aplicació universal a tot el sistema educatiu de la munió de canvis que comportava el Pla General d’Ensenyament. Els bombardeigs, l’entrada de les forces franquistes en territori català l’any 1938 i la manca d’aliments van fer, cap a la fi de la guerra, que l’assistència escolar dels alumnes minvés considerablement pel temor dels pares a separar-se dels seus fills i per la necessitat que moltes famílies tenien dels nens per fer cues en el racionament o petites tasques familiars. Les diferències sindicals entre la FETE-UGT i la CNT, els Fets de Maig de 1937 que enfrontaren entre si diferents partits polítics i sindicats favorables a la República també afebliren l’efectivitat de la tasca educativa del CENU. A més a més, l’arribada de nombrosos refugiats, fugitius de l’avenç de les forces feixistes i procedents de diferents indrets d’Espanya, va incrementar la població escolar que calia atendre i escolaritzar. Malgrat tot, els avenços que introduí el CENU en l’ensenyament de Catalunya van significar un pas endavant importantíssim en la modernització de l’escola que, malauradament, va ser estroncat per la força de les armes.