FELIP RODÉS BALDRICH
Advocat de formació, va militar de jove en el catalanisme polític republicà, sent un dels diputats de la coalició Solidaritat Catalana elegit en les eleccions de 1907. El seu escó de diputat per Balaguer l’anirà conservant elecció rere elecció.
Va evolucionar del catalanisme republicà al conservador, passant de militar al Centre Nacionalista Republicà i a la Unió federal Nacionalista Republicana a ser simpatitzant de la Lliga, i esdevenint col·laborador de Francesc Cambó. De la mà d’aquest va arribar a ser, breument, Ministre d’Instrucció Pública amb Alfons XIII en el govern de coalició de García Prieto el 1917. El 1936 va ser elegit de nou com a diputat, ara en les files del Front Català d’Ordre.
En esclatar la guerra marxa a Gènova, capital de l’exili franquista, abans d’instal·lar-se a París per actuar com a mà dreta del representant de Franco a París, Quiñones de León. Aquest havia estat ambaixador d’Alfons XIII i de Primo de Rivera, i és considerat el cap dels serveis d’espionatge franquista a França.
Allà participa en la creació de la Oficina de Prensa y Propaganda franquista a París. Emet informes sobre les actuacions dels representants de la República. Col·labora en la propaganda feixista. Torna a Barcelona el 1939 un cop caiguda Catalunya en mans de l’exèrcit del general Franco, abans de rebre la missió oficial de tornar a París al servei de l’Ambaixada d’Espanya franquista com a conseller jurídic.
Ocupada França pels alemanys el juny de 1940, segueix treballant per a l’ambaixada espanyola, ara traslladada a Vichy. Rodés és el responsable de la denúncia presentada davant la França col·laboracionista de Pétain contra Lluís Nicolau d’Olwer i Eduard Ragasol pels béns artístics exposats en el Pavelló de la República Espanyola a l’Exposició Internacional de París de 1937. Nicolau serà detingut i empresonat fins gener de 1941 i Ragasol enviat a un camp de càstig fins a finals de 1941.
Gràcies al document que ara presentem sabem que estava al cas de l’operació Companys.
Davant la victòria aliada Felip Rodés va tornar a Catalunya. Mor a Barcelona el 1957.
PEDRO URRACA RENDUELES
El 1948 un tribunal francès condemna Pedro Urraca Rendueles a mort. L’acusa d’haver estat agent de la Gestapo i d’haver lliurat i espoliat jueus, de contraban i d’activitats antifranceses. Però l’afectat esquiva la justícia perquè viu a Espanya sota la protecció del règim franquista.
Urraca va ser el policia cap de la repressió organitzada per la dictadura de Franco per detenir les principals autoritats de la Segona República a l’exili.
Nascut a Valladolid, havia entrat al cos de policia a finals de la dictadura de Primo de Rivera, havia exercit durant la República i, avançada la Guerra Civil, s’havia passat al bàndol franquista. En acabar la guerra fou nomenat cap de la policia espanyola adscrita a l’ambaixada franquista a París. Oficialment fou «agregat policial a l’ambaixada d’Espanya».
Urraca va crear i dirigir una xarxa d’agents secrets i confidents dedicada a l’espionatge dels dirigents republicans. Urraca vigilava Lluís Companys des de la seva arribada a París. Va caldre, però, la derrota francesa el juny del 1940 perquè Franco, a través dʼUrraca, aconseguís la detenció del president català.
Fou amic de l’inspector Victor Druillet. que li facilità la persecució dels refugiats republicans a la zona de Vichy, en especial amb l’operació Marsella en la qual foren detinguts i interrogats importants polítics republicans quan eren a punt dʼembarcar cap a Mèxic, com el posterior president de la Generalitat Josep Tarradellas. Catalans i bascos foren la seva obsessió a l’exili.
Pedro Urraca fou també agent de la Gestapo a París. Va confiscar en nom dels alemanys propietats a jueus, d’algunes de les quals s’apropià. En 1942 fou nomenat responsable del control dels visats dels passaports dels qui sol·licitaven entrar a Espanya, extorsionant els jueus que volien fugir de la França ocupada.
Davant la derrota nazi escapa a Espanya, on reprèn la seva carrera policial i és enviat a l’ambaixada espanyola a Brussel·les, per seguir la seva tasca de vigilància, ara sota l’àlies del seu segon cognom. Es jubilarà i tornarà a Espanya, morint a Madrid el 1989. La seva trajectòria detallada es pot seguir en l’obra de l’historiador Jordi Guixé, de la periodista Gemma Aguilera i en la biografia escrita per la seva néta Loreto Urraca Luque.
VICTOR DRUILLET
És l’home que representa el feixisme francès més ben relacionat amb el franquisme. El seu és un paper clau en la repressió pétainista dels refugiats espanyols. Militar, policia, espia i col·laboracionista, la seva trajectòria és paradigmàtica de l’extrema dreta francesa.
Víctor Druillet lluita al costat dels franquistes durant la Guerra Civil espanyola, on comença a col·laborar amb els nazis ja des del 1938. El 1939 estableix relacions estretes amb l’ambaixada espanyola franquista a París i amb Pedro Urraca. El 1940 participa en la detenció de Lluís Companys i, l’any següent, en la de Josep Tarradellas.
El 1943 és nomenat alt responsable de la Milícia Francesa al departament del Gers. La Milícia fou l’organització política i paramilitar creada el gener de 1943 pel Govern de Vichy per lluitar contra la Resistència. És responsable de nombroses tortures.
El 1944, amb el desembarcament aliat a Normandia i l’alliberament de París, es refugia amb l’elit dels feixistes i col·laboracionistes francesos, entre els quals el propi Pétain, a Sigmaringen, al III Reich, protegits per Hitler. En absència, un tribunal francès jutjarà els seus crims i el condemnarà a mort.
Davant la caiguda de l’Alemanya nazi el 1945 aconsegueix travessar fronteres i arribar fins a l’Espanya franquista, on retroba els seus companys de lluita, i s’instal·la a Figueres. Hi viurà fins a la seva mort, el 1952.