Pere Gasol?: Ja que parlem de la caserna, fèieu marxes o maniobres militars fora de la caserna?
Josep Maria Espinàs: Sí, ens va tocar fer alguna sortida de Manresa per fer alguna activitat pseudomilitar als afores, aprofitant l’espai, a córrer cap aquí, a córrer cap allà. Va ser des d’aquest punt de vista bastant rutinari, eh?, no es pot dir que passés res. En aquells moments, precisament, corria la veu que hi havia uns maquis més amunt cap al Berguedà, eh?, però això no va afectar per res en la vida quotidiana dels que estàvem allà. Vam fer algunes sortides perquè era reglamentari fer-les. Però no, el que vaig notar és una diferència que hi havia entre un dels tinents que era d’acadèmia i els altres que havien fet la guerra i havien augmentat per mèrits de guerra, que les conductes eren molt diferents. Jo he viscut alguns escàndols a Manresa, que m’ha tocat viure’ls perquè estava de guàrdia i per exemple una nit a la caserna i em trucaven: “No hi ha ningú aquí? “Sí”. “En aquest bar hi tenim un capità que ho està destrossant tot!” Clar, el capità havia begut i ho destrossava tot i la dona del bar trucava a la caserna per dir: “Escolti, què fem? Tenim un capità aquí que…”. Dic: “Jo no hi puc fer res, jo estic de guàrdia aquí tot el dia i no em puc moure… si troben algú de vigilància…”, que devia existir. Estaven encarregats de vigilància a veure si resolen el problema.
Això… han passat coses una mica… m’han passat coses més pintoresques, algunes les he explicat, d’inesperat, no? A mi em feia, per exemple, recordo molt bé un Cap d’Any que em va tocar passar a Manresa i a la caserna hi havia un calabós que era un sotaescala, eh, o sigui, sotaescala tapat sense finestres ni res, tancat sotaescala, un calabós. Hi havia algú tancat perquè doncs no païa allò, havia estat un xoc psíquic per a ell era la mili allà… i altres motius que ignoro. Però a mi em feia molta angúnia pensar que hi havia unes persones tancades sotaescala allà. I la nit de Cap d’Any vaig comprar una ampolla de vi i la vaig donar als que estaven, devien ser sis, quatre o set tancats sotaescala, dic: “És Cap d’Any, i escolta…”. Cosa absolutament antireglamentària, com pots comprendre, absolutament, si ho descobreixen me la carrego de mala manera. Però aquest instint de dir: no pot ser que hi hagi unes persones en aquestes condicions, perquè torno a dir, sense llum, sense res, tancats, si els pot servir d’alguna cosa doncs, bé, provem-ho. Això hi havia coses una mica patètiques que recordes; altres de divertides; si és que he d’anar explicant anècdotes, l’únic que puc explicar, no pas fer doctrina sobre Manresa que en soc incapaç, home, alguna divertida n’hi ha perquè jo estava una nit de guàrdia també a la caserna del Carme, oi? i se m’acosta, entra un noi, un soldat desesperat, corrent, corrent com un boig dient: “S’està morint, n’hi ha un que s’està morint, n’hi ha un que s’està morint!”. Vaig dir: “Noi, què has de fer ara?” Doncs: “On és?” I el vaig seguir, ell corria i jo al darrere, corrent. Tot d’un plegat li dic: “Però, escolta, si és de la segona companyia, m’has dit, aquest que s’està morint, no hem d’anar per aquí, hem d’anar per allà”. El que s’estava morint era una mula!, entens?, però jo de moment vaig pensar… quan vaig veure’l anar cap a les quadres dic: “Què fa aquest home?” Però, és clar, primer vaig pensar: s’està morint una persona, aquella nit, en aquella caserna, feien un efecte… Vaig respirar quan va dir que era una mula que s’estava morint, però es que no m’ho va dir, hauria pogut dir: “Ei!, Alférez, hi ha una mula que s’està morint!”, però no: “N’hi ha un que s’està morint!”. Jo vaig pensar: “Ostres! El pobre soldat que està aquí, què li passa no?”.
Joaquim Aloy: Són bones aquestes anècdotes per això. En recordes més?
Josep Maria Espinàs: No ho sé. Home…
Josep Alert: El discurs del tinent coronel quan vau arribar, en aquesta mateixa línia…
Josep Maria Espinàs: Ah, sí! Oh, tu! Estàs molt enterat de tot tu eh?
Joaquim Aloy: És l’intel·lectual del grup.
Espinàs: A mi em va sorprendre molt. Sí, clar. A veure, jo he nascut a Barcelona, a l’Eixample, i he estat un nen de pis, un nen de ciutat, m’entens? Classe mitjana, a Barcelona, educat, educat, no molestar la gent, i és clar, vas a fer una cosa que bah, vas a fer la mili, no triaries fer-la no?, però l’has de fer. I el primer o segon dia que arribem i ens instal·lem allà, ens convoca el tinent coronel, als quatre o sis alferes nous que arribàvem, universitaris que arribàvem, i ens fa un discurs, diguem, de benvinguda, eh, amb tots els tòpics imaginables, imagineu-vos: “Esteu aquí per servir, esperem de vosaltres…”, un discurs… i hi ha un moment que diu: “Per favor, no us dediqueu a trencar les bombetes dels llums dels carrers”. És clar, això a mi em va deixar de pedra, perquè a mi no se m’ha acudit mai trencar bombetes dels llums dels carrers i que un senyor vestit de tinent coronel et digui a tu, que estàs disciplinadament allà al costat: “No trenqui les bombetes dels llums dels carrers”. Vull dir, on has arribat, què ha passat, en quin món ets ara que tu s’imaginen que pots ser un trencador de vidres i això. I em va quedar realment molt gravat. Dic: “Atenció, vigila perquè pot ser que s’imaginin que tu pots fer el disbarat més gros de la vida amb tota naturalitat”. Jo no, no vaig trencar cap bombeta, ho puc assegurar. A Manresa, us puc dir, que no vaig fer cap desperfecte, almenys voluntàriament.
