Eladi Martínez Codorniu
El dia a dia manresà
Aquest text és el resum de les hores de conversa amb el meu avi Emili Codorniu Aran en un exercici de recuperació de la memòria sobre els fets viscuts per ell al voltant de la Guerra Civil.
En el moment d’esclatar la guerra, l’Emili Codorniu tenia 22 anys i residia a Manresa en un habitatge familiar compartit pels seus pares, la seva germana i el seu cunyat al carrer Indústria número 9.
Tots contribuïen a mantenir la casa i el nivell de vida. El pare ja no treballava, però ajudava la mare que feia feina a mans (les vores de les tovalloles) i, entre els dos, aconseguien unes 6 pessetes diàries (10 cèntims la tovallola). La germana era teixidora i guanyava 35 pessetes setmanals, mentre que ell treballava a la Minorisa, al ram de l’aigua i els acabats, amb un sou de 40 pessetes a la setmana.
El pis costava 30 pessetes al mes i tenia llum, aigua corrent i una comuna (els lavabos tan sols començaven a posar-se als pisos nous) i també cal dir que era força abundant i generós en xinxes. Per a escalfar-se a l’hivern utilitzaven un braser on cremaven carbó de coc. El nivell de vida era acceptable: no hi havia luxes, però tampoc mancava res imprescindible. La dieta alimentària era limitada, però suficient i estava formada majorment per patates, arròs, cigrons, escudelles… Els preus del mercat eren proporcionals als dels ingressos laborals (1 kg de pa, 75 cèntims; 1 litre d’oli, 2 pessetes; 1 camisa, 5 pessetes; 1 parell de sabates, 20 pessetes; 1 vestit de llana, 150 pessetes…), però no en quedava per fer cap mena d’ostentació i la gent anava pel carrer amb espardenyes i roba apedaçada, deixant els vestits i les sabates en més bon estat pels diumenges.
La vida del treballador no era fàcil. De dependent, el meu avi treballava 8 hores diàries, de dilluns a dissabte i l’únic temps lliure de què disposava era els vespres dels dissabtes i els diumenges. La gent de l’època no tenia un ventall gaire ampli de possibilitats d’esplaiar-se, degut a la manca de transport i de mitjans de comunicació i, normalment, solia repartir el seu lleure entre les passejades al Passeig o el Born (autènticament atestats), el cinema i els balls que feien a l’Ateneu, a la Cooperativa i al Centre de Dependents. L’avi havia anat a classes particulars de música i tocava el trombó en una petita agrupació musical que animava aquests balls (L’Orquestrina), un trombó que li havia costat 140 pessetes i que havia pagat en tres lletres.
En aquestes circumstàncies, la vida d’un jove de 22 anys que s’havia lliurat de fer el servei militar per ser fill de pare sexagenari, era un llibre obert que prometia ser interessant fins la darrera plana i que el meu avi es disposava a assaborir lletra per lletra, però… va esclatar la guerra!
La guerra
Els inicis de la guerra van ser seguits amb poca preocupació per l’avi, tot i que el 21 d’octubre de 1936 lliurava a l’Ajuntament la seva tarja d’inscripció militar segons havia establert la Generalitat per ordre de 7 d’octubre d’aquell any. A més, a Catalunya els militars van seguir fidels a la República i, després d’un període de morts i descontrol, la situació va quedar normalitzada. A Manresa, anarquistes, comunistes i altres forces d’esquerra es van fer amb el poder. Es van saquejar i posteriorment enderrocar les esglésies del Carme, Sant Miquel, Sant Domènec i els Caputxins entre altres. Després la situació empitjorà i diversos milicians començaren a matar capellans, monges, catòlics i feixistes. Els duien al Casino, seu del Comitè Revolucionari Antifeixista, on eren jutjats. Després alguns eren assassinats de matinada als vorals de la carretera del Pont de Vilomara, la carretera de Cardona i altres indrets dels afores de la ciutat. Després uns camions recollien els cadàvers i els duien al cementiri a la vista de tothom. El meu avi va anar un matí al cementiri i va rebre una forta impressió en veure el cos d’un conegut seu, inert, foradat per les bales i amb una mirada inoblidable que convidava a reflexionar sobre les actituds que s’estaven duent a terme. Cal dir que aquesta escalada de morts indiscriminades es duia a terme als dos bàndols i, molt sovint, com a resposta dels assassinats de l’altre front.
De mica en mica, la situació es va anar endurint i es va entrar en un clima de guerra amb un control i unes dificultats cada cop més grans. El meu avi tenia un aparell de ràdio Philips de gran qualitat (havia costat 500 ptes.) amb el que escoltava emissores d’ambdós fronts. Algú els va sentir una nit quan escoltaven una arenga del Queipo de Llano en favor de Franco i, poc després, l’aparell els va ser requisat per un policia de l’ajuntament. El meu avi no es va significar mai per cap bàndol, però, malgrat les seves simpaties per la República, a partir d’aquell dia va haver de fixar-se molt en les seves actituds i comentaris.
Malgrat tot, la situació estava més o menys controlada i els dos fronts difonien propaganda totalment subjectiva i falsa en la que cadascú es proclamava vencedor i confirmava la total derrota de l’enemic i l’imminent final de la guerra. A mida que el procés es va anar allargant, però, la gent va anar callant i s’agafà consciència que s’estava en guerra, una crua i trista guerra civil d’imprevisibles conseqüències.
Durant el primer trimestre de 1937 va haver de fer formació militar al camp del Pujolet de Manresa; l’avi pertanyia al Grup d’instrucció número 3. Eren uns exercicis que es feien amb el vestit de carrer. Aquests exercicis els va acabar el 20 de març segons el certificat lliurat per la conselleria de Defensa de la Generalitat i conservat a l’arxiu de la família. A mitjans de 1937, el meu avi va ser cridat per l’exèrcit de la República i el 16 de juliol se li expedia el corresponent carnet d’identitat corresponent a la Agrupación de Ingenieros– Cuartel Durruti de Barcelona i enquadrat en el batalló de Sapadors de l’Exèrcit de l’Est, 3a Companyia
Com a militar cobrava un respectable sou de 300 pessetes mensuals que enviava íntegrament a casa seva, però allà la situació havia empitjorat i no en tenien per a res. Les cartilles de racionament havien començat a funcionar, però eren totalment insuficients en quantitat i qualitat (pa, llegums, patates…). L’única sortida factible per a mantenir el nivell d’alimentació era l’estraperlo i la seva germana va començar a fer escapades a Lleida per a proveir-se de tot el que mancava a Manresa.
De la caserna Durruti, el van destinar a la Compañia de Depósito de Ingenieros – Cuartel Lepanto on va trobar un ambient esvalotat: els militars eren titelles en mans de la gent de la FAI i els soldats es van veure amb cor de fer una sublevació, inspirada pels feixistes de la Quinta Columna, que tenia per excusa protestar per la mala qualitat del menjar. Els de la FAI no estaven per bromes i van treure les metralladores, disposats a fer-les servir i això va calmar els nervis de la tropa.
Al cap d’un mes de ser a la caserna va emmalaltir i el van dur a la infermeria on li van donar un tractament i un permís d’una setmana per a recuperar-se a casa. Mentre estava a Manresa va córrer la veu que es volia formar una banda militar i el van anar a buscar perquè n’entrés a formar part. Va agafar el trombó i s’hi va encaminar. Del centenar de presumptes músics que s’hi van presentar, finalment es va formar una banda d’uns quaranta amb una considerable qualitat musical.
La vida dels components de la banda militar era molt descansada. Solament s’havien de preocupar d’assajar cada dia i estaven exempts de guàrdies, instrucció, etc. Cada setmana feien concerts a refugiats del Nord, a la casa de la Maternitat, al Teatre Barcelona, a Ràdio Barcelona, marxes militars… Malgrat estar dins l’exèrcit eren gairebé músics professionals i la seva participació a la guerra va ser nul·la. Un document datat l’11 de març de 1938 certifica l’adscripció del meu avi a la Compañía de Depósito de Ingenieros – Cuartel Lepanto.
De l’1 al 30 de gener de 1938, es van produir els terrorífics bombardejos sobre Barcelona causats per l’aviació feixista italiana i, encara que la caserna no va ser mai bombardejada, cada cop que els avions sobrevolaven la ciutat, els soldats sortien corrent a refugiar-se als camps propers, presos d’un pànic indescriptible.
Després dels bombardejos venia la dura i desagradable tasca de desenrunar les cases i desenterrar els cossos morts i destrossats. Els músics també participaven en aquestes tasques de neteja i la impressió era molt forta quan, en treure un tros de runa, apareixia una mà o un peu d’un cadàver i calia anar-lo desenterrant. També va ser forta la impressió que va rebre el meu avi quan va acompanyar un amic de la banda a veure el cadàver de la seva dona, morta en un bombardeig. A l’Hospital Clínic s’apilaven més de 80 morts en un passadís formant una escena dantesca i colpidora.
Quan la situació al front va començar a ser insostenible, el comissari de la caserna va ordenar als músics anar al front, formant part d’un batalló disciplinari (com si fossin fugitius de guerra, quan en realitat només havien acomplert ordres). El tren que els havia de dur al front, va fer parada a Calaf i allà el capità, en veure que hi havia una llista de músics entre els passatgers, va fer-los baixar i va fer marxar el tren sense ells. A Calaf hi havia un lloc de reorganització de tropes (tots els que baixaven del front eren tornats a reclutar i se’ls tornava a enviar al front) i el capità tenia interès en formar una banda. Van anar a buscar els instruments a Barcelona, van assajar i van fer un excepcional concert en presència de la plana major de l’exèrcit republicà. A aquesta època correspon el document que amb data de primer de gener de 1939 certifica que és membre de la banda de música de la caserna de Lepant des del 10 de maig de 1938 i que és soldat per a tot servei. El document és un certificat d’identitat del Centro de Organización Permanente de Ingenieros nº 2.
A causa de l’avenç de les tropes franquistes, el lloc de reorganització es va traslladar més cap a rereguarda, a Súria, però tot va seguir igual. Al desembre de 1938, la proximitat de les canonades va provocar la progressiva retirada de la unitat. Primer es va desplaçar cap a Avinyó, d’allà a La Guixa (prop de Vic), Borrassà (Girona), Llançà, Colera i, un cop allà, el capità va notificar-los la dificultat de la situació i va declarar el “sálvese quien pueda”. La disciplina deixava pas a l’instint de supervivència.
L’avi es va ajuntar amb un petit grup d’amics i van decidir fugir cap a França. Van agafar roba d’un poble que havien saquejat els soldats i van encaminar-se cap a Portbou. Allà es van trobar amb els avions de mar italians (4 o 5 unitats), que disparaven impunement a la gent que ocupava tota la carretera, amagats entre en voral i la vegetació, sentint els xiulets de les bales i la terra que els anava caient a sobre arrencada per les ràfegues.
Camí de França i retorn a l’Espanya de Franco
Per fi, al gener de 1939, van entrar a França i, custodiats pels gendarmes francesos, van dirigir-se a Argelers. Al matí, van veure un camió amb menjar per als refugiats que fou saquejat. Allà la gent es moria de gana i fred i el grup del meu avi va decidir tornar a España, tot i sabent que allò significava ser presoners de guerra. Però hi havia una dificultat: la gent refugiada estava indignada i apallissaven tots aquells que decidien tornar a travessar la frontera. La solució era arribar a una mena de fortalesa, defensada pels gendarmes, sense que la gent els atrapés. Van idear una estratègia d’apropament progressiu, tot fent veure que cercaven un lloc millor per instal·lar-se i, un cop a uns deu metres de la fortalesa, van endinsar-s’hi d’una correguda, sense que la gent tingués temps d’agafar-los.
Un cop en un lloc segur, les autoritats franceses els van traslladar fins a Hendaia i, d’allà, van entrar a Irún, dins la zona “nacional”, ja com a presoners de guerra. A Irún van agafar un tren que els va dur fins a Pasajes de San Juan, on van poder copsar la comprensió i amabilitat del poble basc envers els presoners, i on van embarcar prop de 2.000 persones (catalans en la seva majoria) en un vaixell carboner, l’Andraka-Mendi.
Després d’una moguda travessia pel Cantàbric amb una perillosa mala mar i una frugal dieta a base de sardines de llauna i xusco (pa negre), van arribar a Málaga, on els esperaven les fuetades del capità del camp de concentració, un sàdic legionari que descarregava en els presoners el dolor per la pèrdua de la seva família. Va ingressar al “Campo de concentración de prisioneros y presentados Cuartel de la Aurora. Málaga” on, segons la fitxa mèdica que li van donar, li van administrar les vacunes contra el tifus i la verola, li van tallar el cabell, es va dutxar i el van desinfectar.
Al camp van formar una banda que requeria molt poca feina (tocar al matí i al vespre per fer formar la tropa) i oferia molts privilegis de tracte i de menjar. Durant l’estada al camp, els militars recaptaven informació sobre l’afiliació i la participació política o sindical dels presoners i, si aquesta els era prou satisfactòria, se’ls deixava en llibertat. Aquest va ser el cas de l’avi.
Al camp de Màlaga hi va estar només fins el 27 d’abril quan la comissió classificatòria de presoners el va deixar en llibertat amb l’afegitó de: “Adherido al Glorioso Movimiento Nacional”. Aquest qualificatiu contrasta amb la seva disposició militar amb l’exèrcit de la República des de les setmanes d’instrucció al camp del Pujolet de Manresa com demostra la documentació conservada. Podria ser que arribessin a Màlaga avals des de Manresa que li fossin favorables? En tot cas, aquest “adherido” li va valer sortir en llibertat ben aviat.
Un cop fora del camp de concentració, el van passar a la caixa de reclutes de Màlaga n. 16 i el 2 de maig el va destinar al batalló de Sapadors Minadors n. 2 de Sevilla on va romandre fins el 3 de juliol, el temps que li quedava per a llicenciar-se. La situació era plàcida i no calia fer res (passava els matins al parc de María Luisa, evadint-se de la caserna). Després d’aquests dos mesos, el 3 de juliol de 1939, va fer el trajecte Sevilla-Madrid / Barcelona-Manresa i va posar punt i final a un intens i malaurat capítol de la seva vida; el dia 11 de juliol es presentava a la caserna de la Guàrdia Civil de Manresa com era preceptiu per certificar que havia retornat a casa legalment.
L’adaptació al nou ordre
Després de la guerra, calia tornar a la vida normal i, primer de tot, trobar feina que en el seu cas va ser al mateix lloc que abans de la guerra: a la Minorisa, al ram de l’aigua i els acabats. L’Emili va estar de sort i va gaudir de la confiança de l’amo que el va tornar a contractar. Però la vida s’havia endurit molt.
Hi havia una forta repressió dels vencedors sobre els vençuts i la situació era aprofitada per enfonsar els enemics personals. Abundaven les preguntes insistents per descobrir alguna taca del passat i, tot sovint, es feien falses acusacions que, sorprenentment, prosperaven. El 2 de juliol de 1942, l’Emili va contraure matrimoni amb la Maria Reguant Serra i van anar a viure al carrer de l’Era Esquerra on va néixer la seva filla Anna Codorniu Reguant el 5 de novembre de 1947.
Externament, Manresa va patir innombrables canvis de noms de carrers i va veure com s’instal·lava a la plaça de la Reforma un monòlit en honor a “los caídos” en defensa de la “Patria”. La Falange es va fer omnipresent i va retornar la censura.
Va venir l’època de la gran fam. Se’n va patir més llavors que durant la guerra. No hi havia menjar i tan sols es consumien guixes (bullides i sense oli) i col i patata. Tornaren les cartilles de racionament (totalment ridícules) i l’estraperlo.
Al món del treball, la situació també s’havia complicat molt, tot i que les fàbriques treballaven a tot ritme, ja que calia satisfer la gran demanda que hi havia i començar novament a produir de tot. Es va imposar la jornada de 12 hores (no obligatòria, però molt coercitiva) i el sou no era ni tan sols el corresponent a 8 hores de treball.
La deficiència alimentària i l’explotació laboral van incidir notablement en la salut dels treballadors. El meu avi va patir un començament de pleura, una urticària a la cara i una absurda infecció en un dit que, en condicions normals, no hagueren tingut la gravetat que van tenir.
Per fer-se una idea de la situació, tan sols cal dir que el meu avi aprofitava els concerts de tarda i nit (en els que l’organització pagava el sopar als músics) per atipar-se de valent, fins i tot exageradament, però era una rara ocasió que no calia deixar passar.
Després de la guerra van venir quatre anys de misèria, després quatre anys d’anar escàs i, després, la situació va anar millorant gradualment i lenta.