L’adaptació de la Montserrat Planas i la Dolors Martínez a la Manresa franquista és una història trista. El retorn a casa va representar l’inici d’una nova vida per a totes dues, però molt diferent de la que s’esperaven. L’acollida i el suport familiar tampoc no van ser els que s’havien imaginat.
La vida a la Manresa franquista va ser més difícil de la que tenien a Simferòpol. Ni l’habitatge, ni l’alimentació, ni els serveis públics de l’Espanya de finals dels cinquanta i principis dels seixanta eren millors del que els oferia l’URSS en aquells temps. A Simferòpol gaudien d’una situació privilegiada pel fet de ser exiliades espanyoles i perquè la Montserrat també exercia un càrrec en el Partit Comunista.
En canvi, la societat manresana les mirava amb recel. La Montserrat era una antiga dirigent comunista, motiu pel qual la gent se’n malfiava. La Dolors era una nena diferent, li deien “la russa” amb un to clarament de menyspreu. Li va costar molt adaptar-se a l’escola i va enyorar moltíssim la seva escola de Simferòpol, els amics i, en general, la vida que havia tingut allà.
En aquest treball, us parlem, en un primer apartat, de la família, l’habitatge i el treball. En un altre, de la integració de la Dolors. I, en un darrer apartat, parlem de les amistats que la Montserrat i la Dolors van fer a l’URSS i que, com elles, també van fer el camí de retorn a l’Estat espanyol i amb qui van mantenir una relació d’amistat durant molts anys.
