Leningrad
En arribar a Leningrad, els va rebre una multitud que onejava mocadors blancs i banderes comunistes, de manera festiva, amb música i discursos de les autoritats russes. Van tenir una rebuda apoteòsica com a herois de la lluita antifeixista. Se’ls va facilitar roba, allotjament i assistència mèdica; es van fer revisions, es van atendre els malalts i, si calia, es van hospitalitzar i se’ls va donar medicació.
Jàrkiv-Podolsk-Moscou
Al cap de pocs dies de l’arribada a Leningrad, els van fer pujar a un tren per viatjar cap al sud, fins a la ciutat de Jàrkiv, a l’est d’Ucraïna. Va ser un viatge de més de 1.900 km durant el qual van poder tenir una imatge del món rural soviètic i es van adonar de la gran pobresa que el caracteritzava, la senzillesa dels habitatges, dels vestits, les racions de menjar pobres i poc variades…
Un cop arribats a Jàrkiv, a la majoria dels espanyols els portaven a fer una estada d’un parell de mesos a Cases de Repòs dels Sindicats Soviètics (gairebé totes situades a Zanki, a 60 quilòmetres de Jàrkiv). Després, a la Montserrat li van assignar un allotjament a la ciutat i va començar a treballar a la indústria metal·lúrgica, fabricant armament per a l’exèrcit. Jàrkiv era la cinquena ciutat industrial de l’URSS darrera de Moscou, Leningrad, Stalingrad i Kíiv. Des del principi, la Montserrat va sol·licitar treballar a la indústria tèxtil, sector que coneixia més bé, però no ho va aconseguir.
El Pedro també va viure a Jàrkiv, treballant a la indústria de la guerra. El juliol del 1939 van enviar la Montserrat a la ciutat de Poddolsk, a les rodalies de Moscou, on va viure poques setmanes fins que la van traslladar a la mateixa capital. Allà, el Pedro i la Montserrat van iniciar la seva relació.
Finalment, a la capital ella va aconseguir canviar de feina i anar a treballar a una fàbrica de llanes. La Montserrat recordava especialment el fred que va patir aquell hivern a Moscou, molt més dur i diferent dels hiverns mediterranis.
