Exili polític
El PCE i el PSUC van intervenir a favor dels seus militants i de les seves famílies que havien decidit fugir cap a l’exili. Primer, els van facilitar la sortida d’Espanya. Més endavant, van intentar oferir-los la possibilitat d’un exili acollidor i segur. La Montserrat i el Pedro van formar part del grup d’escollits. Els van deixar triar entre marxar cap a Mèxic o cap a l’URSS i tots dos van escollir aquest darrer país. El Pedro ja coneixia el país ja que s’hi havia estat l’any 1935; per tant, ja sabia on anava. En el cas de la Montserrat, no en sabem el motiu de la tria, encara que era una gran seguidora de Dolores Ibárruri, “La Pasionaria”. L’un a Orà i l’altra a Argelers van rebre l’ajut del PCE per sortir dels respectius camps i marxar cap a l’URSS.
La gestió dels trasllats
Per seleccionar el contingent d’exiliats a protegir, es va crear una comissió a França formada, entre d’altres, per Dolores Ibárruri, Santiago Carrillo i Irene Falcón. Van establir el següent ordre de prioritats: en primer lloc, els caps militars i polítics; a continuació, els dirigents comarcals i de districte, i els de les Joventuts Socialistes Unificades; després, dirigents de federacions de la UGT; alts càrrecs públics i administratius; dirigents de districtes i sindicats menys importants i, finalment, quadres del partit, de la UGT i de la JSU. La immensa majoria dels seleccionats es trobaven en camps de concentració de la França continental i de la França colonial al Nord d’Àfrica.
Es calcula que el nombre d’espanyols que es van exiliar a l’URSS va ser d’uns 6.000 (5), i el contingent més important hi va arribar durant la primavera i l’estiu del 1939. Eren escollits entre els quadres del PCE i del PSUC, amb els seus familiars. També hi havia un grup format per un centenar de treballadors de l’ambaixada soviètica a l’Estat espanyol, així com alguns combatents de les Brigades Internacionals, aproximadament un miler.
Un exemple de com es gestionava la sortida dels camps de concentració l’exposa Agustí Arcas, que havia estat secretari de la UGT a Barcelona:
“Estava en el camp de concentració i pels altaveus van anunciar el meu nom i em comunicaven que em presentés en el lloc de comandament del camp. En arribar-hi em vaig trobar a uns representants de l’ambaixada soviètica a França que em van oferir acollida a l’URSS. Els vaig dir que en un altre camp hi tenia part de la meva família i em van respondre que ells també tenien la porta oberta de l’URSS”.(6)
Argelers
La Montserrat va arribar a França el gener de 1939. Havia marxat amb una companya seva, Lourdes Solé, també manresana, i van ingressar al camp de refugiats d’Argelers, on les condicions de vida eren molt difícils. Unes setmanes més tard, el seu marit, l’Enric, també va marxar cap a França. Va anar a parar al mateix camp d’Argelers, malgrat que cap dels dos ho sabia. Allà, homes i dones estaven separats per una filferrada. La Dolors explica que la Montserrat descrivia el retrobament així:“A la mare li agradava molt cantar. Un matí es va posar a cantar l’”Emigrant” i l’Enric la va sentir, va córrer cap a la tanca cridant el seu nom i es van retrobar amb la tanca pel mig”.
El maig del 1939, el Partit Comunista va reclamar la Montserrat. Li van fer arribar tota la documentació necessària per fer el viatge, amb els bitllets pagats pel partit, per la qual cosa el govern francès no hi va posar cap problema. Va marxar amb tren cap a París i, des d’allà, amb autocar fins al port de Le Havre, on va embarcar en el vaixell Kooperatsia amb unes 300 persones que eren del Partit Comunista d’Espanya, excepte uns quants de la CNT. La Montserrat explicava que en el grup també hi viatjaven els dirigents del PSU, Moix i Valdés, i qui seria el seu marit en el futur, el Pedro Martínez, encara que en aquell viatge no es van conèixer.
Ella va fer totes les gestions perquè també reclamessin el seu marit, l’Enric, per poder-se reunir amb ell a l’URSS, però no ho va aconseguir. El 27 de maig del 1944, ell va tenir un infart i va morir a l’hospital de Toulouse.
Orà
Pedro Martínez va arribar a Orà (Argèria francesa) el 2 d’abril del 1939. Va ser internat en un camp de concentració, on va viure en unes condicions horroroses passant fam, manca d’higiene i amuntegament. El 5 de maig, va ser reclamat per l’ambaixada soviètica per sortir cap a l’URSS. D’Orà va viatjar en vaixell fins al port francès de Marsella. Eren uns 150 refugiats, la majoria alts càrrecs i membres del Partit Comunista. Durant el viatge es van refer de les penúries viscudes a Orà, els van alimentar bé i es van poder canviar de roba. En arribar a Marsella, els esperaven els autocars que els van portar fins a París i, des d’allà, al port de Le Havre, on el vaixell Kooperatsia va fer escala per dirigir-se a Leningrad (URSS). També hi viatjava la Montserrat, però, com hem dit abans, en aquell trajecte no es van conèixer.
