La Dolors va arribar a Manresa amb 11 anys. Per a ella marxar de l’URSS va ser un fet molt traumàtic, ja que allà hi tenia la seva vida, els seus amics, la seva escola… i hi havia estat molt feliç. Entenia perfectament el català i parlava i entenia el castellà.
L’escola
Pocs dies després d’arribar va entrar a l’Escola Renaixença però no s’hi va sentir gens ben acollida. Els companys la marginaven al pati, li deien “la russa”. A la classe, la mestra no tractava els nens com ho feien a l’URSS, aquí els professors eren molt autoritaris, gens afectuosos ni comprensius. Les matèries que estudiava eren diferents, i trobava a faltar la dansa, l’esport i, sobretot, el tracte de les seves mestres a l’URSS. Al cap d’uns quinze dies va arribar a casa plorant i va explicar a la mare que la mestra l’havia pegat sense motiu. La Montserrat la va treure de l’escola.
Poc temps després i gràcies a la intervenció d’un company del sindicat que coneixia la mare, la Dolors va entrar a l’Institut Lluís de Peguera. Va haver de fer una prova d’accés que va aprovar, sobretot pel seu excel·lent nivell en la matèria de Matemàtiques. De totes maneres, tampoc no va sentir-se acceptada pels mestres i els companys. Molts dies arribava a casa trista.
Al cap d’uns mesos, la Teresa Llassera, antiga mestra de la Montserrat, va obrir una acadèmia al carrer d’Urgell. La Dolors hi va assistir amb normalitat fins acabar-hi els estudis de Comerç, dels quals es va examinar a Barcelona amb èxit. Tenia 15 anys.
El treball i la integració
Va començar a treballar amb el seu cosí, fill del germà gran de la família, que tenia un taller mecànic. Primer en deien Cal Planas i estava ubicat al carrer de Lleida i, més endavant, es va dir Motriauto, ubicat al carrer de Sobrerroca. Ella hi va treballar a l’oficina, sense estar assegurada.
La Dolors explica que va plorar mesos i mesos desitjant que la seva mare volgués tornar a Simferòpol. Se sentia observada pel carrer, sabia que li deien “la russa” i que la gent murmurava quan ella passava. No es va sentir plenament acollida fins que es va casar amb el Josep Boixadé, la família del qual la va acceptar plenament.
Va perdre la capacitat de parlar en l’idioma de la seva infantesa, el rus, tot i que l’havia parlat onze anys. Quan va arribar a Manresa, ningú el parlava. Potser, si hagués anat a viure a Barcelona, hauria tingut més possibilitats de practicar-lo i no l’hauria perdut.