La família manresana
Van anar a viure al pis dels tiets de la Dolors, concretament al carrer del Carme, al costat de les escales que pugen cap a l’església. Era un segon pis de tres habitacions petites, on hi vivien el matrimoni, la seva filla de 16 anys i el fill de la Montserrat, l’Eliseu, de més de 20, a punt de casar-se. Ara s’hi afegirien elles dues. A la planta baixa hi havia un bar freqüentat per prostitutes que hi feien els seus tractes. L’ambient de l’entorn era molt diferent del que havien viscut a Simferòpol.
El retrobament amb el germà va ser molt emotiu. Havien passat gairebé vint anys i tots havien canviat molt. A la Dolors li van presentar el seu germà gran. La relació entre tots tres es va refredar aviat, ja que el noi passava molt temps fora de casa perquè treballava de camioner internacional i tenia parella, amb qui es va casar aquell mateix any. El nou matrimoni va anar a viure al mateix pis i no hi havia espai per a tothom. La convivència es va fer cada vegada més difícil.
La imatge que la família tenia de la Montserrat era esbiaxada. Les cartes que enviava des de l’URSS feien entendre que gaudien d’un nivell de vida elevat gràcies al seu càrrec com a dirigent del Partit Comunista. No els faltava de res, la Dolors rebia classes particulars de piano, anava de colònies; des del punt de vista d’una família manresana humil de l’any 1957, allò eren luxes. Però la realitat era una altra.
Una setmana després de l’arribada es va organitzar una reunió familiar en la qual la Montserrat va adonar-se que no seria fàcil la relació amb la família, ja que alguns dels seus membres van voler posar una certa distància amb elles dues. Potser pensaven que relacionar-se amb una dona amb el passat de la Montserrat i que venia de l’exili a l’URSS els podria perjudicar d’alguna manera. La persona que els va oferir més ajut va ser la germana Teresa, vídua amb dos fills, que vivia al carrer Major, on tenien una botiga.
El treball
La Montserrat, al cap de poc de ser a Manresa, es va adreçar a la Fàbrica del Guix per demanar feina al senyor Fèlix Busquets. Aquest li’n va donar de seguida com a teixidora, però amb la condició que no es fiqués en embolics, protestes… i de seguida va portar un sou a casa. Probablement, els fets ja relatats, quan es va produir la col·lectivització de la fàbrica l’any 1936, amb la intervenció de la Montserrat a favor del senyor Busquets, van influir en el fet que la contractés.
L’Emilio, el tiet, treballava a la fàbrica del gas i amb el seu sou, el del Eliseu i el de la Montserrat, entraven prou diners a la casa. Però la convivència es va fer massa difícil i ,finalment, van dir a la Montserrat i a la Dolors que havien de buscar un altre lloc per viure.
L’habitatge
Van marxar del carrer del Carme i van anar a viure al carrer Major amb la seva germana. Però no hi podien dormir. A les 10 del vespre havien de marxar i anaven a dormir a casa d’uns amics que s’estaven al mateix carrer i que tenien un fill capellà. Quan aquest tornava els divendres, aleshores havien d’anar a dormir a casa de la germana gran. La situació era insostenible.
Mesos més tard, una treballadora, companya de la Montserrat a la Fàbrica del Guix, li va oferir la possibilitat d’habilitar unes golfes que tenia al carrer ”Merdisser” (prolongació del carrer del Balç i actual Travessera dels Drets, que rebia aquell nom perquè era un carrer estret on no hi tocava mai el sol i que sempre estava ple de brutícia, rates…). En una sola habitació hi havia la cuina, la sala d’estar i un llit. A part, només hi havia un lavabo. Després de condicionar aquell petit espai s’hi van instal·lar i hi van viure dos anys. La Montserrat va intentar que els concedissin un pis al barri del Xup per la seva condició de retornada de l’exili, però no se’n va sortir. Més endavant, la Montserrat va tenir tractes amb els propietaris de la drogueria Padró del carrer de La Salle, que li van recomanar fer-se de la cooperativa Mare de Déu de Lourdes i així van aconseguir un pis digne al quart bloc que aquesta cooperativa va construir al carrer Sant Joan d’en Coll.
