La Segona Guerra Mundial
El dia 1 de setembre del 1939, la invasió de Polònia per part d’Alemanya va marcar l’inici de la Segona Guerra Mundial. El pacte de no-agressió signat entre Alemanya i l’URSS -entre Von Ribbentrop i Molotov- va agafar tothom per sorpresa, però molt especialment els espanyols exiliats a l’URSS que no entenien l’entesa entre l’Alemanya nazi i l’URSS comunista. En els mesos posteriors, els esdeveniments feien preveure l’inici d’un conflicte entre els dos estats. La població de l’URSS va viure aquesta situació amb la confiança que el seu poder militar els donava superioritat sobre els alemanys, i pensaven que si esclatava la guerra, la guanyarien sobradament.
Els esdeveniments de la Segona Guerra Mundial, van continuar amb l’anomenada Operació Barbarroja (22 de juny de 1941) que va suposar la invasió de l’URSS per part de la Wehrmatch.
L’endemà de la invasió, al migdia, Viatxeslav Molotov, ministre d’Afers Exteriors de l’URSS, va enviar un missatge al poble soviètic a través de la ràdio .El seu missatge va arribar a tothom pels altaveus instal·lats als centres de treball, mercats, places i llocs públics de tot el país. Molotov va informar de la invasió, que va qualificar de traïció. La ciutadania va rebre la notícia amb silenci i preocupació.
A la colònia espanyola la notícia també es va rebre amb preocupació, però amb optimisme ja que es confiava en una victòria soviètica. Molts espanyols exiliats van intentar allistar-se a l’exèrcit de soviètic, però els ho van denegar. La justificació era que s’havien d’esperar per quan, en el futur, els aliats entressin a Espanya per enderrocar el feixisme.
L’entrada en combat de la División Azul va ser un fet determinant perquè l’administració militar soviètica canviés d’opinió. Avançada la guerra, uns centenars de soldats espanyols van entrar en combat, alguns com a aviadors i ,sobretot, soldats en operacions de guerrilla a Ucraïna i al Caucas. Els alemanys van avançar ràpidament i es van arribar a les portes de Leningrad, Moscou i Stalingrad.
Kokand
El govern de l’URSS va decidir traslladar les fàbriques d’armament cap a l’est del país. Les desmuntaven màquina per màquina i, en tren, les enviaven al Caucas, Sibèria i l’Àsia Central. El PCUS també va decidir enviar el contingent d’espanyols cap a l’est i, al cap d’un mes de l’inici de la guerra, la Montserrat i el Pedro van ser traslladats fins a Kokand, una ciutat situada a l’est de l’Uzbekistan, a uns 3.660 km de la capital. El viatge amb tren va durar gairebé cinquanta dies. El tren avançava lentament i, a vegades, es passaven dies aturats en una estació mentre veien passar combois militars. Va ser un viatge molt dur, van passar moltes penúries; van patir gana, molt fred al principi i molta calor al final. La Montserrat comentava que van arribar a menjar els gats que trobaven i que, de tant en tant, havien de llençar fora dels vagons els cadàvers de les persones que morien al tren.
L’arribada a la ciutat els va impactar. Les ètnies majoritàries eren els uzbecs, els kirguisos i els turcs, de religió majoritàriament musulmana. Kokand tenia uns 80.000 habitants. Es trobava al bell mig de la vall de Ferganà, una zona agrícola molt rica i de pas per als nòmades que viatjaven per la Ruta de la Seda des de Samarcanda cap a Orient. En ser un territori al centre de l’Àsia, el clima era extrem, amb uns estius molt càlids de dia, arribant als 40°C i a l’hivern, de nit, a 30°sota zero. El paisatge urbà era molt diferent del que coneixien, ple de camells i gent amb túniques tradicionals, els carrers sense llambordes ni asfalt, i les característiques cúpules i minarets de les mesquites; tot se’ls feia molt estrany.
La Montserrat explicava que la vida a Kokand era perillosa a causa de l’allau de refugiats i la manca d’allotjament i de menjar. Hi havia robatoris i assassinats. Malgrat tot, els espanyols van ser ben tractats. Els refugiats treballaven collint el cotó als camps, en empreses metal·lúrgiques o tallers mecànics i també cosint roba per als soldats. Tots dos van treballar en una fàbrica metal·lúrgica.
Un exemple de la preferència en el tracte que rebien els espanyols és el fet que, quan anaven al magatzem on els repartien el menjar, es formaven dues cues: una per a les espanyoles i una altra per a les soviètiques; i sempre servien primer a les espanyoles. Fins i tot quan la situació es va posar tan difícil que en lloc de donar-los pa cuit, només els donaven la massa, ja que no hi havia llenya per coure’l, les espanyoles sempre van tenir preferència i mai no hi va haver cap queixa.
