La Montserrat Planas
El 23 de gener del 1939, les tropes franquistes eren a l’entrada de la ciutat de Manresa. La derrota de les forces republicanes a la Batalla de l’Ebre va ser el cop definitiu per a la República a Catalunya. La zona republicana es va partir en dos; amb un territori al sud de l’Ebre controlat pels republicans, i la zona de Catalunya, amb una fugida en massa de l’exèrcit republicà i de molts polítics, sindicalistes i persones que, per haver-se significat durant la II República, temien què els pogués passar amb l’arribada del feixisme franquista. Va ser l’anomenada “Retirada”, en la qual milers de ciutadans espanyols van travessar la frontera francesa.
En aquell context, la Montserrat Planas podia patir represàlies. La seva implicació en el món sindical i polític -formant part del PSUC i arribant a ser regidora de l’Ajuntament de Manresa- era prou important perquè les autoritats franquistes l’haguessin empresonat o, potser, executat. Era una persona popular i coneguda per les seves intervencions a la fàbrica, pels seus discursos en mítings, i per les seves reponsabilitats municipals.
La decisió de marxar la va prendre en el darrer moment, el dia 23 de gener, el dia abans de l’entrada de l’exèrcit franquista a Manresa. Va ser a l’Ajuntament fins al final, essent la darrera persona del consistori a abandonar-lo. L’arribada a l’Ajuntament d’un cotxe amb responsables de la seguretat del PSUC la va forçar a prendre la decisió. Ella no va ni passar per casa. A través d’una nota, va fer saber al seu marit que se l’enduien cap a França i li va demanar que ell es quedés per tenir cura del seu fill.
Més endavant, va ser ell, l’Enric Castellà, qui va decidir marxar també cap a França amb la intenció de trobar-la. I també va ser ell qui va decidir que el seu fill Eliseu s’havia de quedar a casa d’uns parents, a Navarcles, ja que el van convèncer que un viatge com aquell era massa perillós per a un nen de set anys. El cotxe que la va recollir davant l’Ajuntament va portar la Montserrat fins a França, on va anar a parar al camp d’Argelers.
El Pedro Martínez
Pedro Martínez va fugir el 29 d’abril des d’Alacant. En aquell moment, l’exèrcit franquista estava a punt de controlar tot el territori de l’Estat espanyol. La ciutat d’Alacant va ser sotmesa a intensos bombardejos i des del port embarcaven milers de persones que fugien de les possibles represàlies dels franquistes. El dia 1 d’abril es va acabar la guerra.
Pedro Martínez era una d’aquelles persones amb molts motius per témer represàlies del franquisme. Al seu passat revolucionari -havia participat en mobilitzacions importants com els fets d’octubre del 1934, que el van portar a la clandestinitat i a un breu exili- s’hi havien d’afegir els diferents càrrecs dirigents que va ostentar com a republicà i comunista durant la guerra.
La fugida li va organitzar el PCE. El 26 de març de 1939, el Pedro, per ordre del Bureau Polític, va marxar cap a Alacant d’on en va sortir el 29 de març a bord del vaixell Marítima en direcció a Orà. En arribar-hi, va ser internat en un camp de concentració.
