L’Associació Memòria i Història de Manresa us ofereix una poesia d’amor inèdita de Ventura Gassol.

El document ens ha estat facilitat per Enric Morera i Borrell, que la va trobar en una carpeta de documents de la seva àvia, Encarnació Gimeno Zaragoza (Barcelona, 1900-2001).

L’any 1921 Encarnació Gimeno es va casar amb l’escultor Joan Borrell i Nicolau. A partir d’aleshores les seves relacions socials van adquirir una altra dimensió, sobretot pel que fa a l’àmbit artístic, però també en el món polític i intel·lectual, especialment a l’entorn de clients que feien encàrrecs a l’escultor que, quasi per definició, eren prohoms de la burgesia catalana, industrials i comerciants.

N’és un exemple el fet que a la mateixa carpeta del poema hi havia un epistolari de gairebé 50 cartes entre Encarnació Gimeno i el polític i escriptor Salvador Albert i Pey. Aquestes cartes es troben dipositades actualment a l’Arxiu Nacional de Catalunya.

Es desconeix qui era l’Ernestina, destinatària del poema, tot i que el més probable és que es tractés d’una amiga d’Encarnació Gimeno.

Aquesta és la transcripció de la poesia:

A la gentilíssima Ernestina, amiga

La vostra memòria em fibla

com una agulla d’or fi,

com un fil de seda em passa

el meu cor  bla [com] el satí.

La punteta de l’agulla

dalt el cel la veig lluî,

jo no sé si és una estrella

o una gota de verí.

Verí d’amor, jo voldria

que deixessis d’ésser estel

i m’entressis ben endintre

i brillessis al meu cel.

Verí d’amor, jo et voldria

ni que fossis com el fel

Ventura Gassol