Acte emmarcat en el centenari del Centre Excursionista Montserrat. (Sala d’actes del Montepio de Conductors, 17/3/2022).

—

Abans que res, felicitats pel centenari i per tots els actes que celebrareu per la commemoració.

El primer que vull expressar és com n’és de necessari poder tenir la història escrita del Centre Excursionista Montserrat (CEM), i com n’és d’important que a hores d’ara s’estigui elaborant. És una excel·lent notícia saber que Francesc Roma l’està enllestint. Perquè ara, per saber coses d’aquests cent anys de l’entitat has d’espigolar aquí, allà… Hi ha un munt d’informacions esparses. En canvi, quan aparegui el llibre ho tindrem tot aplegat allà i serà una delícia. Per tant, felicitats també per haver encarregat la història d’aquests cents anys del CEM.

La veritat és que fa anys jo desconeixia molt la història del CEM. Quan vam començar a publicar la Història Gràfica de Manresa, a principis dels 90, doncs sí sabia que s’havia creat el 1922, que editava un butlletí, que tenia diverses seccions, i que una de les més importants era la d’arqueologia, coneixia la importància del jaciment de Boades, dels Rasos de Peguera, del Museu i que l’entitat havia organitzat diverses activitats culturals i moltes sortides excursionistes i esportives.

Però el que realment em va fer descobrir la rellevància del CEM va ser estudiar els enderrocs de les esglésies i el salvament del patrimoni artístic el 1936 a Manresa, que era un tema que m’apassionava, i sobretot el poder contactar amb Lluís Rubiralta i Garriga, que n’havia estat president als anys 30 i que va ser l’ànima d’aquesta gran operació de salvament durant la guerra.

M’interessava moltíssim parlar amb ell i per això el vaig anar a veure al seu domicili barcelonès el 15 d’octubre de 1980. La trobada amb el Lluís Rubiralta i Garriga va ser molt emotiva. Vam anar parlant sobretot del salvament del patrimoni durant la Guerra Civil. Em va ensenyar les seves memòries (aplegades en dues voluminoses carpetes d’anelles) i una capsa amb uns 2.000 clixés que havia enregistrat durant aquells anys, alguns d’un gran interès històric i documental i que ara són coneguts a bastament. En constatar la importància de les seves memòries, li vaig dir si li semblava bé que consultés al director del Regió7 la seva possible publicació en diversos capítols al diari. Rubiralta s’entusiasmà amb la idea i, amb gran sorpresa per part meva, i en una prova de màxima confiança i generositat, em va deixar tot el conjunt de materials sobre la seva actuació durant la guerra: les dues carpetes, els 2.000 clixés i alguna altra documentació.

Però al cap de pocs dies m’arribava una tristíssima notícia. La família Rubiralta em trucava per dir-me que Lluís Rubiralta i Garriga ens havia deixat. La nova, completament inesperada, va ser un cop molt dur, pel que representava la desaparició d’un manresà tan rellevant i una persona d’una gran qualitat humana. També perquè jo perdia l’oportunitat de plantejar-li un munt de preguntes que havia començat a escriure a partir de la lectura de les seves memòries i d’altres informacions que havia recollit sobre el salvament de la Seu. Unes qüestions que ara quedaven per sempre més sense resposta.

Tanmateix, la desaparició de Lluís Rubiralta encara ens obligava més a fer els possibles perquè es publiquessin les seves memòries al diari Regió7, tenint en compte, a més, que jo tenia tots els seus materials a casa meva. I així va ser. Al diari tot van ser facilitats i les memòries es van publicar en diferents capítols entre el gener i el desembre del 1981. Posteriorment, tot el conjunt de la documentació de Lluís Rubiralta que m’havia deixat es va dipositar a l’actual Arxiu Comarcal del Bages.

Doncs, reprenent el fil que hem deixat abans, aquestes memòries em van fer descobrir la importància del Centre Excursionista i que havia jugat un paper clau el 1936, amb el Rubiralta al capdavant. En un moment crític, quan molta gent es va quedar a casa per por, persones del Centre se la van jugar sortint a defensar i salvar el patrimoni de la ciutat i del país. Estem parlant de salvament de: taules romàniques i gòtiques, imatges, arxius, sepulcres, claustres, capitells, claus de volta, finestrals, crucifix de pedres, rosasses… Immenses obres d’art com les joies de la basílica de la Seu (com el retaule del Sant Esperit, la Verge de l’Alba, el Frontal Florentí, l’Arxiu) i de tantes esglésies i convents de Manresa i comarca, i el seu trallat a la Cova de Sant Ignasi, on, amb tot el suport de l’Ajuntament republicà van muntar el gran Museu de Manresa i de la seva Comarca, ja que també van recollir objectes a diferents municipis del Bages, com, per exemple, la magnífica mare de Déu gòtica del Patrocini de Cardona. L’inventari d’objectes d’art aplegats és impressionant.

Naturalment, la destrucció va ser ingent, devastadora, es van perdre molts tresors -no ens podem pas enganyar-, però sense aquestes persones del Centre i el suport de l’Ajuntament i de la Generalitat ho hauríem perdut tot.

Un capítol molt significatiu en aquestes tasques de salvament de patrimoni va ser el descobriment fortuït de Lluís Rubiralta de la ceràmica manresana del segle XIV dins les voltes de l’església del Carme. Ell ho explica entusiasmat. I descriu també l’entusiasme que manifestaren diverses personalitats quan els va portar unes quantes peces de la ceràmica a Barcelona. Josep Colomines, arqueòleg; Serra Ràfols; director dels Museus: Folch i Torres; Duran i Sanpere; Pere Bosch i Gimpera, director del Museu Arqueològic; Josep Gudiol. Tots estaven encantats amb aquella troballa que evidentment havia de tenir més de 600 anys, perquè l’església era del segle XIV.

La descoberta fou possible paradoxalment gràcies a la destrucció del Carme, però gràcies també a que Lluís Rubiralta estava cada dia a l’aguait de tot. Si no hi arriba a ser present en aquells moments, mai no hauríem pogut conèixer aquesta ceràmica meravellosa que ara podem gaudir al Museu de Manresa.

És bo de recordar que la intervenció de Rubiralta havia començat abans dels assalts a les esglésies. El mateix 22 de juliol el Lluís Rubiralta i Joan Simon visiten mossèn Santamaria, que era el consiliari del Centre, i plegats se’n van a veure el canonge Joaquim Cornet. Naturalment, ni Mossèn Santamaria ni el canonge Cornet podran fer res. Estaran amagats durant tota la guerra. Bé, Mossèn Santamaria sí que, bo i amagat, anirà restaurant i reconstruint plats, gerretes, pots de farmàcia, que li anirà portant en Lluís Rubiralta.

Queden el Rubiralta i el Joan Simon, aquest preparadíssim pels seus coneixements arqueològics, però ben aviat li diuen que és persona non grata i l’aparten. Rubiralta quedarà sol. Afortunadament aviat el podran ajudar altres socis del Centre i treballarà sobretot amb un equip format per tres membres pròpiament de la brigada: Ballús, Juan i Francisco, als quals s’hi afegiran Artur Duocastella, Josep Maria Rosal i Jaume Calveras. I entre tots aniran salvant el que podran. Naturalment tindran el suport de l’Ajuntament i la Generalitat, que els facilitarà la documentació pertinent. I sobretot el suport decidit del regidor Josep Torra, el regidor Josep Flor de Lis i l’arquitecte Pere Armengou.

El Centre Excursionista Montserrat al començament de la revolta, també participa, junt amb el Club Muntanyenc, en la creació del “Comitè del Salvament i Conservació del Patrimoni Artístic i Cultural”, impulsat per l’Ajuntament. Per tant, està al peu del canó des de l’inici i tindrà un paper actiu durant tot aquest període. Un període tràgic per al nostre patrimoni.

Ens podem imaginar per un moment la ràbia, la desolació, el patiment de Lluís Rubiralta i la seva colla davant la destrucció d’aquell patrimoni que estimaven tant? Què havia de representar per a ells? Com es digereix això? Què havien de sentir Lluís Rubiralta i Josep Maria Rosal quan anaven constatant -i fotografiant (ens van deixar un llegat valuosíssim de fotos)- la destrucció de l’església de Sant Miquel, de l’Hospital de Santa Llúcia, del Carme (totes dels segle XIV)? O quan els va arribar la notícia que la Seu cremava!

I, passant a un altre àmbit, què devia pensar en Rubiralta quan l’agost del 1936 uns milicians es presenten a casa seva per incautar-se del Centre? “Venim a incautar-nos del local del Centre per ésser una entitat feixista; cal que immediatament ens donis les claus”. I Rubiralta les hi ha de donar i s’incauten del local i de la seva riquíssima biblioteca, que dissortadament s’acabaria perdent. Havia de ser duríssim viure aquells fets.

Bé, en definitiva, el servei que van fer a Manresa i Catalunya en el salvament del patrimoni és un capítol brillantíssim dels 100 anys de la història del Centre Excursionista Montserrat que convé donar a conèixer.

M’agradaria acabar la meva intervenció esmentant diversos noms de persones del Centre d’aquells anys, uns noms que el Lluís Rubiralta menciona en les seves memòries. Crec que en un acte com el d’avui val la pena de recordar-los, a títol de reconeixement:

• President: Lluís Rubiralta
• Conseller i consiliari: Mossèn Valentí Santamaria
• Vice-president: Joan Simon

Eugeni Brunet, els germans Marian i Joan Descarga, Pere Armengou, Ricard Costa, Artur Duocastella, Josep Maria Rosal, Francesc Forcada, Joan Sanfeliu, Francesc Planas, Jesús Serra, Antoni Serra, Joan Prat Pons, Jaume Riera, germans Planell, Joan Prat, Vicenç Menoyo, Rossend i Andreu Carbonés, Josep Maria Pujol, Pere Maria Pujol, Joan Espinalt, Pere Rota, Pere Alier, Anselm Rubiralta, Miquel Fàbregas, Joan Playà “i moltíssims altres que ara no recordo” -diu Rubiralta-, “Emprò que per a mi representen un mateix valor de companyerisme i amistat i que entre tots formàvem el bloc compacte que en aquells moments representava una ferma actuació de membres del nostre estimat Centre aviat clausurat”.

De tots els noms que Rubiralta esmenta n’he deixat quatre per al final. Són quatre socis del CEM que van ser assassinats a la rereguarda republicana: Maurici Soler Casulleras i Josep Pujol Sanmartí (assassinats el mateix dia, el 28 de juliol del 1936); Ignasi Trapé Cornet (assassinat l’agost del 1936) i Josep Maria Viñoly Lliró (assassinat el gener del 1937).

Un record per a tots ells. Moltes gràcies.

Joaquim Aloy