(Teatre Conservatori de Manresa, 13-3-2010)
Hem de començar per indicar que la Guerra Civil en realitat no va finalitzar l’1 d’abril de 1939. Per què ho diem, això? Perquè el moviment encapçalat pel general Franco no va ser un simple cop d’estat. Les intencions de Franco i els seus partidaris anaven molt més enllà de la presa del poder. Ho deien ells mateixos: l’objectiu era depurar Espanya. Netejar-la, en les seves pròpies paraules. Extirpar-ne no tan sols tot allò que estava associat a l’etapa republicana, sinó fins i tot allò que era anterior i que, segons ells, no responia a una tradició espanyola, sinó que era el fruit d’una contaminació ideològica. Calia eliminar tot allò que, segons ells, no era espanyol, sinó antiespanyol. Tot allò que en deien l’AntiEspanya. L’objectiu no era guanyar la guerra i prou, sinó fer desaparèixer l’enemic, entès com un càncer, entès com un virus aliè al que ells consideraven que era el cos de la “nación”. Hi havia dues maneres d’aconseguir-ho. Primera: eliminant físicament aquells qui es creia que no tenien lloc dins l’anomenada “nova Espanya”. Segona: “reeducant” aquells que es considerava que eren “recuperables”, bo i sotmetent-los, però, a un estret control social a través de la por.
Per molt simple que avui ens pugui semblar, aquest és el rerefons ideològic sobre el qual reposa l’enorme aparell repressiu del franquisme. En paraules del general Mola, “Hay que sembrar el terror… hay que dejar la sensación de dominio eliminando sin escrúpulos ni vacilación a todos los que no piensen como nosotros”. Aquest aparell repressiu es va desplegar des del començament mateix de la guerra. Una repressió com la que es va implantar no representava res més que fer de la guerra un sistema polític gairebé permanent. De l’estat de guerra es va passar a l’estat de terror. L’any 1944 –quan Europa estava a les acaballes de la II Guerra Mundial- a Espanya encara es plantejava la necessitat de crear nous camps de concentració i les presons continuaven plenes. La repressió va esdevenir un fenomen de llarga durada. La jurisdicció militar, en forma de consells de guerra, va ser hegemònica en matèria repressiva fins a començaments dels anys seixanta. Fins al 1969, no van prescriure els considerats delictes comesos durant el conflicte civil. La dictadura no va promulgar cap amnistia en trenta anys.
Aquesta “inversió en terror” –que no tan sols pretenia castigar, sinó sobretot doblegar i transformar- va ser un dels eixos principals de l’acció de l’estat. No va impregnar només el sistema penitenciari i el sistema judicial i legal, sinó que va impregnar pràcticament totes les esferes d’actuació de l’administració: la política educativa, la política cultural, les relacions laborals, etc. Va ser un fenomen transversal -que va afectar fins i tot la vida íntima de les persones- i que fou l’instrument que va fer servir el règim per mantenir-se en el poder.
Amb algunes xifres entendrem la magnitud del fenomen. Per exemple: més de 700.000 persones van passar per camps de concentració, més de 400.000 van ser empresonades, més de 200.000 van ser assassinades entre 1939 i 1942, i més de 300.000 van ser expulsades dels respectius llocs de treball, expulsió que va afectar amb especial duresa determinades professions, com el magisteri i la docència universitària.
El 1939 pràcticament el 20% de la població espanyola (550.000 persones) es trobava en situació de reclusió per motius polítics. A Catalunya, entre 1939 i 1953 es produïren 3.386 execucions legals, xifra extraordinàriament elevada si tenim en compte que la gran majoria de la classe política va poder marxar a l’exili l’hivern del 1938-39. En general, es tractava de gent de segona o tercera fila, que no havia considerat necessari exiliar-se. Prop d’un milió de persones van haver de marxar, tot abandonant llars i famílies. Mig milió es van refugiar a França i altres països d’Europa, on molts van ser detinguts en camps de concentració nazis, on més de 10.000 espanyols van perdre la vida.
L’estat espanyol va patir la dictadura més sagnant i repressiva del segle XX a l’Europa occidental. Fins i tot més repressiva que les dictadures nazi i feixista en temps de pau. Com assenyala l’historiador Edward Malefakis, el règim de Franco va assassinar molts més oponents que no pas el règim de Mussolini, en una proporció de 10.000 a 1. (Repeteixo: de 10.000 a 1). Proporcionalment, el franquisme va empresonar més persones –també en temps de pau- que la dictadura alemanya en el seu període de no guerra. Va haver-hi més assassinats polítics a la rereguarda franquista d’Aragó o a la Catalunya de postguerra que a Itàlia o Alemanya juntes abans de la II Guerra Mundial. Les xifres d’assassinats, detinguts, torturats, desapareguts i expulsats per la dictadura franquista són –en termes percentuals i en termes absoluts- molt més altes que les de la dictadura de Pinochet.
Per portar a terme aquesta acció repressiva sense precedents, el règim es va dotar de diferents instruments. Tractarem de resumir-ne els més importants. En destacarem tres: els camps de concentració, els batallons de treballs forçats i les presons. Com diu Carme Molinero, tots tres són la plasmació d’una pràctica: la pràctica de l’exclusió social massiva envers els vençuts.
En primer lloc, pel que fa als camps de concentració, n’hi van haver una cinquantena i hi van passar unes 700.000 persones. La seva funció principal fou classificar els presoners en diferents categories. Si es demostrava que un presoner havia tingut una implicació no massa important amb les institucions i organitzacions afins a la República, podia ser destinat a un batalló de treballs forçats; si havia exercit càrrecs de responsabilitat, podia ser destinat a la presó i ser jutjat en consell de guerra. On residia la perversitat del sistema? En els mecanismes per mitjà dels quals s’obtenia la informació. Quan algú era fet presoner, les autoritats militars escrivien al seu lloc de residència, per esbrinar quina actuació havia tingut durant la República i la guerra. A qui es demanaven aquests informes? A les autoritats franquistes de la població: l’alcalde, el cap de Falange, la Guàrdia Civil. El presoner tenia dret a escriure als seus familiars perquè li aconseguissin un aval favorable, signat –això sí- per una persona de provada fidelitat al règim.
Pel que fa als batallons de treballs forçats, realitzaren obres de caràcter militar, relacionades amb la reconstrucció d’infraestructures malmeses per la guerra. Responien a un doble objectiu: castigar els qui s’havien incorporat voluntàriament a l’exèrcit republicà i reconstruir el país en unes condicions econòmiques summament avantatjoses.
Els batallons van descongestionar les presons, van contribuir a la realització d’obres públiques, van proporcionar ocupació a les mines i a la indústria i van fornir considerables guanys econòmics a l’estat, el qual arrendava a empreses privades aquesta mà d’obra obligada a treballar en condicions que vorejaven l’esclavitud. Entre 1939 i 1946 aquest sistema va proporcionar més de 22 milions i mig de jornals. Segons l’historiador Harmutt Heine, totes les grans empreses constructores espanyoles es van beneficiar d’aquesta reserva de mà d’obra.
Pel que fa a les presons, hi podia entrar pràcticament tothom qui, segons la Llei de Responsabilitats Polítiques, no s’hagués posicionat clarament a favor de l’Alzamiento. L’ingrés es podia produir sense saber-ne la raó i motivat només per una denúncia que obeïa en molts casos a una revenja personal. A la persona que hi ingressava se li imposava un període de quarantena en què no es respectava l’habeas corpus. Tot seguit venien els interrogatoris, en què la tortura era el principal mitjà per aconseguir confessions de culpabilitat. Les morts de catalans a les presons franquistes s’han estimat en 2.000 persones. Fins a l’any 1953, només a la presó Model de Barcelona es van produir 534 morts i en el conjunt de Catalunya unes 648. La mortalitat a la Model de Barcelona era del 22,5% entre 1941 i 1942.
La superpoblació va ser tan gran que va caldre utilitzar antics convents i locals de tota mena per donar cabuda a la població reclusa. Si les presons tenien capacitat per a unes 20.000 persones, van arribar a acollir-ne prop de 280.000. Això vol dir que, per exemple, hi havia cel·les de 3×4 m que podien acollir fins a 16 persones. Aquesta aglomeració afavoria les malalties o infeccions contagioses. A tot plegat, cal afegir-hi la manca d’aigua per a la neteja personal i la inadequada habilitació de les cel·les, amb un únic forat com a latrina, cosa que comportava l’aparició de paràsits de tota mena. Els reclusos que no disposaven d’ajuts familiars o de xarxes de solidaritat internes estaven condemnats a morir d’inanició.
Un altre aspecte del règim penitenciari va ser la redempció de penes pel treball, que permetia reduir les condemnes. Per cada dos dies de treball se’n restava un de condemna. Es cobraven dues pessetes diàries: una i mitja eren per a la manutenció del pres; els cinquanta cèntims restants eren per a l’interessat. No era pas un sou proporcional ni just, sinó un sistema d’obtenció de mà d’obra barata, que va proporcionar importants beneficis a l’estat.
Aquest sistema negava l’existència de presos polítics. Com diu Ricard Vinyes, en lloc de dissidents hi havia delinqüents inadaptats, persones considerades perverses i mentalment inferiors, envers les quals no calia tenir escrúpols de consciència que entressin en contradicció amb la moral cristiana. Per sostenir aquesta visió, no cal dir que l’Església no tan sols va ajudar-hi, sinó que va participar-hi activament, com a legitimadora de la repressió. Per això s’afavorien les deportacions de nens i nenes des de les presons per a dones i se’ls separava per sempre de les seves mares, tal com, anys després, faria la dictadura militar argentina.
Tot plegat explica la sordidesa de la vida a les presons franquistes en què els funcionaris maltractaven i castigaven a partir de comportaments arbitraris i en què era freqüent una cerimònia sàdica: torturar psicològicament els presoners fent pauses dramàtiques mentre els guàrdies llegien les llistes dels condemnats a mort.
En l’àmbit laboral van funcionar les llistes negres d’indesitjables, mentre que l’administració depurava de rojos i desafectes els seus organismes. En expressió de Pelai Pagès, “molts sospitosos de republicanisme van ser condemnats a un autèntic pacte de la fam”.
En el cas de Catalunya la repressió tingué un valor afegit, ja que responia a la finalitat de fer desaparèixer senyals d’identitat col·lectius com, per exemple, la llengua. En expressió de Franco, “la unidad nacional la queremos absoluta, con una sola lengua, el castellano, y una sola personalidad, la española.”
Tot aquest volum de repressió no es pot entendre al marge de les xarxes de complicitat i de delació que el règim va teixir, en les quals es van veure implicades milers de persones, que van actuar pels motius més diversos: per afany de revenja, per por, per instint d’autoprotecció, per afany de promoció social, etc. La pressió ambiental hi ajudava: la por a una denúncia, a un escorcoll, a una sospita… tot contribuïa a generar una atmosfera que podia arribar a ser angoixant.
Com aquesta repressió va afectar Manresa, el Bages, la Catalunya central? Donarem algunes dades. Dades que són el fruit sobretot de les investigacions de Joaquim Aloy, Jordi Basiana, Pere Gasol i Albert Fàbrega. Per tant, m’apropio dels fruits dels seus treballs.
Tenim documentat l’afusellament al Camp de la Bota de 157 persones procedents del Bages, de les quals una trentena eren manresans. Sabem també que tretze manresans més van morir als camps d’extermini de Mauthausen i Gusen, ja que havien estat capturats durant l’exili a França, fugint de la repressió franquista.
El 7 de febrer del 39 es declaren cessats tots els empleats i obrers de l’Ajuntament nomenats entre el 18 de juliol del 36 i el 24 de gener del 39. Poc després els funcionaris municipals sospitosos de no ser addictes al nou règim són suspesos de feina i sou.
Per la seva situació geogràfica, Manresa va centralitzar una bona part de la repressió que es va exercir a la Catalunya central, a través de l’anomenat Juzgado Militar nº 1. Això vol dir que molts presos van passar per la ciutat abans de ser traslladats a Barcelona per completar els processos judicials, o bé per complir condemnes.
El 14 de juny del 40, a l’actual Institut “Lluís de Peguera”, es fa un consell de guerra contra 41 acusats. El mateix any, 140 presoners del Destacament Penal de Manresa treballen per a la construcció del pont sobre el riu Cardener davant l’estació del Nord.
Per la seva dimensió simbòlica citarem alguns casos de víctimes:
Emilià Martínez (dirigent de la CNT i darrer alcalde republicà de Manresa): condemnat a 30 anys i un dia.
Àngel Planell (militant socialista): 12 anys i un dia.
Marià Homs (militant d’Estat Català): 9 anys.
Miquel Arpa (militant d’ERC i exregidor): 8 anys.
Lluís Mas Pons (advocat, mestre, dramaturg, poeta i secretari de l’Ajuntament): 6 anys i un dia.
Tots ells van ser condemnats pel mateix: per “rebelión militar” (la pena més greu), o bé per “auxilio a la rebelión”, en allò que se n’ha dit la justícia al revés. Cal reconèixer que algunes d’aquestes penes van ser notablement reduïdes sobretot a partir dels anys 43 i 44, en què l’evolució de la II Guerra Mundial va forçar el règim a afluixar la repressió. Alguns dels que van obtenir la llibertat condicional van ser desterrats de Manresa (el cas de Miquel Arpa) o van ser sotmesos a estreta vigilància, fins i tot a la feina. Altres van triar el camí de l’exili.
Menció apart mereix el cas de Joaquim Amat-Piniella, periodista i escriptor –autor de la novel·la autobiogràfica K.L. Reich-, exiliat, detingut pels alemanys i deportat a Mauthausen, d’on va sortir al cap de cinc anys, i que després, en tornar a Catalunya, fou víctima de la repressió franquista en no poder tornar a la seva ciutat, de la qual fins i tot fou expulsat en una visita puntual que hi realitzà i a la qual ja no tornaria mai més. En altres casos la repressió es va acarnissar sobre els familiars, com la mare de l’exalcalde Marcet, que als 73 anys va ser jutjada i empresonada, la seva filla -que va ser depurada com a funcionària de la Generalitat-, i el seu fill, sotmès a tortures. Per si no n’hi hagués prou, quan Francesc Marcet va poder tornar, el 1948, es va haver de presentar periòdicament a la policia.
Casos també dramàtics serien el del regidor Agustí Espinalt, el primer manresà afusellat (al Camp de la Bota); Agustí Soler Fosas (alcalde de Sant Joan de Vilatorrada, també afusellat al Camp de la Bota) i el periodista i intel·lectual Joan Baptista Claret (nascut a Cardona), l’esposa del qual va haver de suplicar al jutge que el posés en llibertat. Claret, finalment, pogué sortir en llibertat, avalat per persones de dretes a qui ell mateix havia protegit durant la guerra.
I ja per acabar, citarem un dels episodis més foscos de la repressió franquista a la Catalunya central. El 7 de febrer de 1939 efectius de la Guàrdia Civil traslladen a la presó de Manresa vint detinguts procedents de Súria. Dos dies després, la nit del 9 de febrer, la mateixa Guàrdia Civil es torna a presentar a Manresa i s’emporten nou d’aquests detinguts, amb la missió –teòricament- de traslladar-los a Barcelona. Poc abans d’arribar a can Maçana el camió que els transporta s’atura. Els fan baixar del vehicle lligats de dos en dos i els fan caminar bosc endins, on són assassinats a trets. Els cossos queden abandonats i encara ara no s’han localitzat. Els fets es coneixen amb precisió perquè una de les víctimes, Josep Nin, va poder sobreviure i ho va explicar. Tot i que l’assassinat l’haurien comès efectius de l’anomenada Benemèrita, és gairebé segur que van comptar amb complicitats entre les noves autoritats franquistes de la població.
La repressió, doncs, no és només una pàgina d’un llibre d’història, sinó un munt d’històries personals que formen part d’una història col·lectiva. Una història plena de sofriments que pel camí es va emportar moltes persones que ja no són entre nosaltres i que, a més a més, no ho van poder explicar en llibertat. Amb aquestes persones, i amb les que avui tenim l’honor de comptar entre nosaltres, hi tenim tots plegats deute col·lectiu. Moltes gràcies.
Josep Alert