La guerra que tot ho esguerra
Els Jové-Farré eren de religió evangèlica. Van arribar des del camp lleidatà a les fàbriques de Monistrol de Montserrat l’any 1931. A banda de causes econòmiques i religioses, les polítiques no van ser alienes al canvi de domicili: eren activistes del republicanisme al Rosselló. Amb l’entrada dels franquistes a terres lleidatanes, els Jove-Farré que restaven al poble van fugir cap a Monistrol de Montserrat; tots vivien a la casa del carrer Julià Fuchs, 36: catorze de colla. Acabada la guerra, una part de la família va retornar al Rosselló, on van trobar la casa familiar embrutida i de panxa enlaire; la soldadesca franquista l’havia ocupada.
De la trajectòria militar de Jové sabem, per informacions familiars, que marxà voluntari com a milicià al començament de la guerra amb 28 anys, però segons recorda la seva filla Enriqueta, a la qual ho havia explicat la seva mare, en va tornar desenganyat per les actituds de pillatge que havia presenciat i pel desgavell militar del sistema de milícies.
El 2 d’octubre de 1937, Benjamí Jové Farré, de 29 anys, es casà a Monistrol de Montserrat amb Manela Millàs Terraza de 22 anys, nascuda a Torre la Mel, a Lleida, el 20 de febrer de 1916, la família de la qual havia arribat a la població l’any 1924. D’aquest matrimoni va néixer la filla, Enriqueta Jové Millàs, el 18 de juliol de 1938.
Benjamí Jové militava a la UGT i, en representació d’aquest sindicat, entrà de regidor a l’Ajuntament de Monistrol de Montserrat en el ple municipal del 9 de setembre de 1937.1 La vida de Jové com a edil va ser molt curta i acabava el 14 d’octubre del mateix any. La causa fou la derogació d’un decret anterior vigent des del 9 d’octubre de 1936, pel qual s’establia el sistema de representació municipal «acomodant el nombre de llurs components a les representacions polítiques i sindicals en la mateixa proporció que integren el Consell de la Generalitat».2
Segons el nou decret, publicat al DOGC el 8 d’octubre de 1937, a Monistrol de Montserrat, població inferior als 5.000 habitants, li corresponia un ajuntament d’onze membres que s’havien de repartir, a raó de 3 cadascun, ERC, PSUC i CNT i els altres dos anirien a Acció Catalana Republicana i a la Unió de Rabassaires. Els regidors monistrolencs sacrificats van ser Jové, tot i ser de la UGT, que en aquells temps a Catalunya era un apèndix del PSUC, i Antoni Nogueró Roma3, regidor de Treball pel POUM, formació expressament vetada per «haver participat en el moviment de maig d’enguany».4
En el preàmbul del nou decret es justifica la derogació del de 9 d’octubre de 1936, perquè “La seva aplicació ha permès que la responsabilitat de l’administració pública fos confiada a ciutadans forasters que encara no coneixen prou la vida local, ni tenen arrels ni lligams socials o familiars al municipi”. Els Nogueró i els Jové van arribar a Monistrol de Montserrat el 1931. ¿Podria ser que el seu cessament no hagués estat només per causes polítiques i que se’ls apliqués l’agreujant de “forasters”?
En tot cas, l’alcalde Enric Villuendas, d’ERC, fa constar en el citat ple municipal l’agraïment de l’equip municipal cap als dos regidors per la feina feta i ambdós es posen a disposició del govern local per ajudar-hi des de fora. Així les coses,els substituts van ser Joan Bel i Gil5 i Miquel Enric i Llorens, ambdós del PSUC, que van prendre possessió del càrrec en el ple municipl del 20 d’octubre de 1937.
En la curta estada a l’Ajuntament, Jové proposà obrir una farmàcia cooperativa que donés servei als monistrolencs en temps de dificultats per aconseguir medicines, quan la farmàcia Perpiñà havia deixat d’operar a causa de la detenció i posterior afusellament del seu titular, Josep Antoni Perpiñà, el 15 de novembre de 1936 al Fossar de Santa Elena de Montjuïc. Desconeixem la concreció de la idea per part de Jové que, en aquest tema, actuava per indicació expressa de la UGT, però sobre la taula de l’alcaldia hi havia tres propostes: farmàcia de règim cooperatiu, municipalitzada o particular. L’alcalde Villuendas, en el ple de primer d’octubre, es va decantar per aquesta darrera fórmula.6
Jové també s’interessà per la manca de carn a les botigues de Monistrol de Montserrat, a diferència d’altres pobles. La resposta de part del conseller d’Abastiments i exalcalde Joan Gispert fou que de dificultats n’hi havia arreu i que calia l’autorització del Servei d’Abastiments de Manresa.7
Cridat al front, ingressà voluntàriament a l’Institut de Carrabiners; el seu nomenament sortia al Boletín Oficial del Instituto de Carabineros el 8 de setembre de 1938. El van destinar a la Jefatura Central del Transporte del Ministerio de Hacienda y Economia a Barcelona.8
Camins de França
Benjamí Jové, un cop arribat a França, no contemplà tornar a Catalunya; no escoltà els cants de sirena que en un primer temps van fer les autoritats franceses que convidaven al retorn a l’Espanya de Franco. Així ho explica en la carta datada el 10 d’abril de 1939 a míster Weston Buttrum, un dirigent anglès de la comunitat evangèlica, amb la qual tenia relacions la famíllia Jové: «Mi situación, querido amigo, es muy crítica. La situación española es muy mala. El régimen dominante es peor. Si no fuera por mi familia, por nada del mundo volvería allí. No puedo vivir en un régimen totalitario y militar que dentro de pocos días tenga que guerrear contra Francia e Inglaterra. Me horroriza la guerra. Su recuerdo me espanta». I en la del 16 d’abril de 1936, rebla el clau: «Vd. si no ha leído los libros de la Inquisición Española, no puede formarse idea de lo que es España … Los que conocemos al clero, al feudal de antaño y al militar fascista, podemos horrorizarnos del porvenir de España…».
Buttrum hauria demanat a Bové que és quedés al camp a fer de missioner i que no atabalés els seus correligionaris de l’exterior. Desconeixem si Bové va fer gaire per estendre la bíblia evangèlica entre els presos republicans. Si observem per passiva el següent text de l’esmentada carta, queda clar quins eren els “consells” rebuts: «El Señor me ha revelado que estoy mucho mas bien en este campo, que no que hubiera salido para ser una carga para los hermanos. Aquí, entre mis amigos, les anuncio las buenas nuevas de salvación, el amor de Dios para nosotros y estoy segurísimo de que, a su día, dará su fruto. Después habría sido una carga seguramente para muchos días y esto me habría producido un malestar que me habría molestado, mientras que aquí, con mis compatriotas, explicamos nuestras cosas, sean penas, calamidades, trabajos o ilusiones, de que pronto se arreglará nuestra situación». Tot un exercici de resignació i d’obediència. En aquesta carta, Jové anuncia, però, que s’ha apuntat per anar a viure a Mèxic.
A Agde va coincidir amb el monistrolenc Joan Ribas Gisbert, marit de Carme Barri Millàs, cosina de la muller de Jové i també exiliada a França amb la seva filla Carme Barri Millàs. Amb data de 6 de juny de 1939, Ribas va enviar a l’Ambaixada de Mèxic a França la petició per embarcar cap a aquest país. Al camp d’Agde, Ribas era a la barraca Z-3, camp 3. No és forassenyat pensar que l’exploració de la via mexicana per part de Jové pogués estar influenciada pel cosí polític, Joan Ribas.
