Les cartes fixen l’itinerari vital

En terres de França

Gràcies a les cartes, hem pogut establir un itinerari vital per cinc geografies franceses, tres camps d’internament i dues poblacions: El Barcarès, Agde, Aumes, Sant Cebrià i Seta. Quan serà enrolat a la 107 Companyia de Treballadors Espanyols passarà per les poblacions del nord-est francès de Faulquemont (Moselle), Saint-Florentin (Yonne) i finalment Belfort.

No sabem quan Benjamí Jové passà la frontera durant la Retirada. La primera carta enviada des de la Catalunya del Nord conservada per la família és datada del 10 d’abril de 1939 a El Barcarès; enviades des d’aquest indret, se n’han conservat tres; les altres dues són del 16 d’abril i de l’1 de maig del mateix any. És en l’ esmentada carta del dia 16 d’abril que Jové fa saber l’adreça on li han d’enviar la correspondència: «Islote T. Barraca n. 23. Campo de concentración Le Barcarés (Pir. Or) Francia». A El Barcarès, hi arribà des d’un altre camp, que no esmenta, i diu que ara està molt bé: «en unas grandes casas de madera y, como digo, pensamos estar muchos días».

Aprofitant el mateix sobre, Jové adjunta una carta a la seva muller i demana a míster Buttrum que li faci arribar com si l’hagués escrit ell: «Yo no puedo escribirle directamente porqué en el matasellos los falangistas verían que estoy en un campo de concentración y podrían hacerles represalias, despidiéndoles del trabajo u otro castigo de los que usan ellos, y de esta manera creerán que estoy con parientes y no será tan grande su furor». L’adreça de la seva muller Manela Millàs a Monistrol de Montserrat era l’habitatge familiar dels Jové del carrer de Julià Fuchs, 36, 1r, 2a.

En la carta de l’1 de maig, també adreçada a W. Buttrum, trobem un Jové que es mou entre tornar a casa o no. Per una banda, es mostra optimista per aconseguir un aval que li faciliti el retorn ja que el nou alcalde de Rosselló és amic seu; per l’altra, diu que: «mi pensamiento es no volver a España hasta que se cambie el régimen actual. Estoy dispuesto a ir al país del mundo que sea, pero que tenga probabilidad de un día reunirme con mi familia; de ninguna manera quiero vivir en un régimen de terror y oprobio».

El següent camp serà a Agde. La família en conserva una postal amb data de 18 de juliol de 1939 i dues cartes: del 25 de juliol i del 21 d’agost. La postal és una imatge del popular torneig de Les Joutes sobre les aigües del riu Hérault, davant de la catedral de Saint-Étienne i va ser la felicitació que va enviar a la seva muller pel primer aniversari de la filla Enriqueta. Un cop de tampó diu que la postal va passar la censura militar a Manresa.

En la carta del 25 de juliol, Jové s’esplaia més: «Siempre amada esposa: El día del primer cumpleaños de nuestra querida hijita escribí una postal de felicitación; no habría podido pasar sin enviar cuatro líneas que expresasen mi gran amor por vosotros.

He recibido tus dos cartas. Qué alegría al leer las travesuras de nuestra queridísima hija. Tantas veces como pienso en ella, son otras tantas como recuerdo toda la historia de nuestro amor, sin olvidar el más pequeño detalle. Qué suerte la tuya que puedes expresar toda tu estimación llenándola de besos y todo tu cariño mimándola y enseñándola a ser mujercita. Qué bueno que ha sido Dios al darnos un ser tan querido».

El camp d’Agde se’l va conèixer com a camp dels Catalans perquè aquests ocupaven un terç de les instal·lacions. El 28 de febrer de 1938 el general Ménard, al càrrec dels camps francesos, notificava al prefecte del departament de l’Hérault la decisió d’ubicar a Agde un camp de concentració per alleugerir la pressió dels camps de les platges i la càrrega econòmica que havia de suportar el Departament dels Pirineus Orientals amb l’arribada dels milers d’exiliats. Unes setmanes després, dues companyies de soldats treballadors espanyols van començar a construir les instal·lacions. D’aquesta manera, les autoritats franceses també separaven un bon grapat de catalans de la resta de presos republicans en un moment en què s’havien produït algunes tensions per divergències polítiques. Aquest mal ambient és recollit per Benjamí Jové en una carta primerenca, sense datar, però probablement enviada des d’ El Barcarès, en aquests termes: «Ahora dicen que cambiaremos de campo porqué todos los republicanos catalanes nos pondrán en un campo solos. De esta manera [será] mucho mejor porqué es muy triste que por culpa de unos pocos muchos tengamos de pagarlo todos y, como estaremos escogidos uno por uno, tendremos más probabilidades de salir a trabajar, primero por nuestra buena conducta y el esmero de los catalanes para el trabajo y nuestra mayor honradez en todo».

Mentre és a Agde, Jové passarà unes setmanes treballant a la verema a la localitat propera d’Aumes, des d’on el 16 d’agost de 1939 escriurà una carta a la seva muller. Jové treballa a la finca de l’alcalde del poble; és part d’un grup de vint refugiats. És en aquesta carta on es diu que una part de la família ha tornat a viure a Rosselló: «Supongo [que] me contaréis muchas cosas de Roselló y de la manera que tenemos las propiedades. Con alegría veo que os vais arreglando; ya sabéis que mi deseo es que si hay una cosa sea para el que la necesite … Me alegro de que estés aquí en Roselló, aquí estarás mejor y la niña estará más gorda. En la foto está muy bien y su fisonomía es la misma que tenía clavada en mi memoria y que no puedo olvidar», escriu en una carta a la seva muller, datada el dia 21 d’octubre de 1939.

D’ Agde tornarà al camp de Sant Cebrià. En la carta del dia 21, explica que ha acabat la verema i torna a la vida de pres: «Con tristeza tengo que decir que para mí ya se ha terminado la libertad; ya he terminado de vendimiar en el pueblo donde estaba y he tenido que volver a estar en la vida del campo, tan triste por cierto».

El 4 de novembre de 1939 envia una segona postal calcada a la primera: «Me alegro de que paséis una larga temporada en Roselló y que habéis comido mucha fruta y que os hagáis puesto gordas. En la foto mi padre y madre están flacos». La postal també ha hagut de passar la censura militar, en aquest cas a Martorell.

El 13 de novembre de 1939 torna a escriure des d’Aumes i demana que no li enviïn correu fins que els doni la nova adreça. El dia 17 ja torna a ser a Sant Cebrià i ara l’adreça és: sector 2n, carrer C – Núm. 29. Al cap d’alguns dies, l’envien a Seta, però no explica què hi fa, la carta no té data.

Entre el 25 de novembre i el 17 de desembre de 1939 va escriure les tres darreres cartes datades a Sant Cebrià. La del dia 25 és encapçalada per un dibuix acolorit en què es veuen quatre barracots dins d’una orla decorada: «Quizás te sorprenda este dibujo, ahora te lo explicaré. Aquí hay que sabe dibujar muy bien; hacen dibujos y los venden. Yo he comprado bastantes. Este es el más mal dibujado, pero como es el campo que estoy te lo envío». Jové reservarà les cartes decorades per a la correspondència amb la muller. Les cartes del 21 de febrer i del 22 d’abril de 1940 estaran decorades amb unes margarides i uns clavells. L’última conservada duu la data de 28 d’abril de 1940 i té unes roses pintades.

A les files de la companyia de treballadors espanyols

Després d’enviar vuit cartes sense localització entre l’1 de gener i el 5 maig de 1940, n’enviarà quatre amb el remitent: 107 – Compagnie de Travailleurs Espagnols. Secteur Postal 390. Jové fou posat a disposició de l’exèrcit francès el 23 de desembre de 1939 en la companyia formada a Argelers. El número 390 era donat a l’organisme postal de l’exèrcit que centralitzava la correspondència provinent de l’estranger i era l’encarregat de redirigir-la als indrets corresponents.

Amb data de l’1 de gener de 1940, Jové anuncia que ha sortit del camp en companyia d’un amic conegut de la família i d’un cosí: «Sabréis que he salido del campo en compañía del Pepito de la Torre y el hijo del Quimet del Cuberes.¹ Trabajo ocho horas y como bastante bien, que es lo principal. No sé cuanto ganaré, pero esto al fin es lo menos; lo principal es estar bien. Después las cosas ya se irán arreglando». També explica que està molt bé a França i que no li faria res quedar-s’hi a viure: «Acabo de escribir al Cisco. No os amoineis por mí; como bastante bien, estoy muy bien abrigado y el día 15 cobraré, así que todos mis problemas económicos ya los tengo resueltos; ahora me falta colocarme para arreglarme el porvenir porqué la verdad, me gusta mucho Francia y si puedo encontrar un buen sitio es ya no moverme más de aquí porque se vive muy bien y si no fuese por la guerra, se estaría perfectamente. Ya no deseo [estar] en ningún otro sitio».

El dia 15 de gener de 1940, Jové recorda que ha deixat el camp decebut per no haver rebut l’auxili necessari per sortir-ne i per recomençar la vida civil i de treball: «Estoy tan decepcionado de todo que salí del campo desesperado. Yo probé todo y en todos los casos he encontrado desengaños».

En una carta escrita el 24 de març del mateix any, Jové explica [que porta] una vida més normalitzada respecte la del camp de concentració: «Una persona para vivir necesita aliento, mimos y que tenga una bandera o una finalidad próxima a alcanzar. Y ahora vuelvo a sentirme fuerte y ya me han pasado las decadencias de las desilusiones. Vuelvo a tener fe y esperanza en que algún día vendrá lo bueno porque no siempre será todo malo… Hoy, por unas horas, he vivido un poco de vida de hombre. Con mis amigos he ido al pueblo, he bebido una cerveza y he ido al cine. Es la primera vez que veo cine desde mi salida de Monistrol de Montserrat, así es que ya puedes formarte idea de la clase de vida que llevo».

En una carta adreçada al seu pare, sense data ni localització, Jové dóna per perduda qualsevol oportunitat de treballar de civil: «Para ir a trabajar particularmente ya no hay nada a hacer; es completamente imposible mientras dure la guerra. Al ver que las cosas me salían mal me he convencido de que seguramente algún día veré que ésta era mi suerte y no la otra».

De les cartes conservades per la família Jové-Millàs, n’hi ha una que és escrita per la muller de Jové, Manela Millàs, i que duu la data de 20 de juny de 1940. Probablement es tracta d’una carta retornada, enviada en un moment en què la 107 Companyia de Treballadors Espanyols ja havia estat capturada pels alemanys. La Companyia 107 va ser destinada a Faulquemont (Moselle) i després a Saint-Florentin (Yonne) en un dipòsit important d’armament. Recordem que el 6 de juny de 1940 els alemanys sobrepassaven les defenses del nord de França, el 14 entraven a París i el 22 se signava l’armistici i la rendició de França.

La darrera carta datada és del 24 de juliol de 1940 i revela que probablement Benjamí Jové ja ha caigut en mans alemanyes. És una carta breu, protocol·lària, en la qual no es revela ni situació personal ni geogràfica i que és molt diferent en contingut: no entra a la pregunta detallada, no hi ha cap reflexió, tampoc no s’interessa per cap tafaneria familiar, i no es dirigeix directament a la muller. Ha passat un temps gens habitual sense escriure: «Muy queridos padres, esposa y demás familia: Os deseo la más perfecta salud como es la mía, gracias a Dios.

Supongo [que] habéis sufrido por mi después de tantos días sin noticias mías, pues con alegría puedo deciros que estoy completamente bien, que es lo principal. No dejo de pensar ni un momento en vosotros y espero con ilusión poderos abrazar a todos y que mi madre esté buena de su enfermedad.

Con un fuerte abrazo para todos y muchos besos para mi hija. Recibid el amor del que nunca os olvida».

Els presoners de guerra francesos i els republicans espanyols que servien a les ordres de l’exèrcit francès van ser reclosos en diferents instal·lacions anomenades “frontstalag” si estaven dins de territori francès o belga ocupats, o “stalag” si eren a Alemanya o en els territoris annexionats pel III Reich. Jové va anar a parar a la caserna francesa ocupada de Belfort, situada a la Borgonya-Franc Comtat, a una hora per carretera de la frontera amb Alemanya i sota el control de la Wehrmacht, l’exèrcit alemany. No sabem quan va arribar a Belfort ni quant de temps s’hi va estar.

Jové encara va poder enviar una última comunicació a la seva família. Es tracta d’una targeta de 14 per 9 centímetres impresa, en la qual hi ha un text en francès igual per a tothom que diu: “Je suis prisonnier de guerre en bonne santé” ² i és adreçada al seu pare, Joan Jové Botargues, carrer de Julià Fuchs n. 36, 1r. Monistrol de Montserrat; és signada a mà per Benjamí Jové. La targeta va passar la censura franquista. S’hi van posar dos matasegells; un amb el text “Francia Postal. Correspondencia prisioneros guerra” i un altre amb la paraula “Censurado”; malauradament no es pot llegir la data. Una coincidència en el model amb la que enviaria el 29 de setembre de 1940 Joaquim Amat-Piniella, també pres a Belfort, ens podria indicar que la darrera comunicació amb la família podria haver estat també al voltant d’aquesta data. Jové ja ha caigut en mans de la Wehrmacht que també hi posa el seu segell: “Kommando der Wehrmacht. Geprüft” (Comandament de la Wehrmacht. Comprovat).