Com a presoner de guerra, Jové va trepitjar sòl pròpiament alemany amb l’arribada a la població de Bad Fallingbostel i l’internament a l’stalag XI-B, al nord d’Alemanya, a l’estat de la Baixa Saxònia i a prop de Bremen. Jové tenia el número de matrícula 86.787. D’aquí en va sortir el 25 de gener de 1941 ja com a deportat apàtrida, després que el govern franquista es desentengués dels presos de nacionalitat espanyola. Així ho ha deixat escrit el deportat manresà Joaquim Amat-Piniella i supervivent de Mauthausen en el seu llibre K.L. Reich: «Detinguts pels alemanys a la caiguda de França, l’any 1940, la majoria d’ells en la condició de treballadors militaritzats a fortificacions, van ser, d’antuvi, tancats en camps de presoners de guerra barrejats amb els francesos, per ser emmenats després als camps d’extermini de la SS en concepte d’apàtrides indesitjables».1
Entaforat en un vagó de càrrega amb 1.478 deportats2 i després d’un viatge de dos dies, amuntegats i en condicions pèssimes, va arribar a Mauthausen el 27 de gener. En aquest camp, li van adjudicar el número de presoner 5.995. Mauthausen era catalogat com un camp de tercera categoria, de concentració. Va entrar a Gusen el 20 d’octubre de 1941 amb el número 13.988.
Aquest mateix camí, data per data, començat a Belfort i fins a Mauthausen, també el van fer altres tres monistrolencs: Germán Tudela García i els germans Josep i Manel Piñol Mayor.3 A Bad Fallingbostel, Germán Tudela (Aledo-Múrcia, 28 maig 1941) tenia el número de matrícula 87.735 i a Mauthausen el número 6.161. Tudela també fou destinat a Gusen, on entraria el 30 de juny de 1941 amb el número el 12.966;4 moriria en aquest camp depenent de Mauthausen l’11 de novembre del mateix any.
Manel Piñol Mayor (Xerta, 16 juny 1911-Montagnac, Nîmes, desembre 1999) i Josep Piñol Mayor (Ribes de Freser, 22 desembre 1915-Olesa de Montserrat 19 gener 1996), van salvar la vida i foren alliberats el 5 de maig de 1945. El primer tenia el número d’entrada a Mauthausen 6.108 i el segon el 6.107. En el viatge de Jové des de Bad Fallingbostel fins a Mauthausen hi anava l’escriptor Joaquim Amat-Piniella5 i els també manresans Bernat Comín, Jesús Dalmau, Rossend i Fèlix Labara (pare i fill) i Jaume Real. Més de 9.300 republicans foren deportats als camps nazis, la majoria al camp de concentració de Mauthausen, a la regió austríaca de Linz. De les 5.271 víctimes de republicans que s’estima que van perdre la vida als camps de concentració nazis, 4.755 van morir dins el complex de Mauthausen i els seus camps annexos, destacant el de Gusen, amb 3.897 víctimes.6
Amat-Piniella relata l’entrada del comboi ferroviari el 27 de gener de 1941. «La primera impressió de Mauthausen va ser la d’entrar en una mena de castell fortificat … Van sentir, tot d’una, el rac, rac, rac de les portes i una cridòria com si fos de lladrucs de gossos. Eren els SS que, amb cops de culata i puntades de peu, ens feien baixar dels vagons. Ens feien saltar, quèiem, i vinga!, a formar! Amb un fred que feia!. Era un fred terrible. Això va ser una sorpresa inoblidable. Tots estàvem dormint i que de cop i volta et treguin d’aquella manera… La primera rebuda, desagradable de debò, va ésser trobar-nos amb altres espanyols que eren al camp des de feia uns quants mesos. Eren veritables esquelets. Feien molta pena. Ens dèiem: això serem nosaltres d’aquí a un temps. Estaven completament desnodrits, amb les cares plenes de crostes, de cops. De blaus. Tots coixejaven… Vestits de qualsevol manera, amb draps, i amb el fred que feia!»7
Un any als camps de concentració on l’esperarà la mort
A Mauthausen, Benjamí Jové, va compartir temps amb els germans monistrolencs Manuel i Josep Piñol Mayor. Segons explicà Josep Piñol8 a la família Jové-Millàs, Benjamí va ser destinat a la tristament coneguda pedrera de Mauthausen, amb la gran escala de 186 esglaons, que els obligaven a pujar carregats amb els grossos blocs de pedra. Josep Piñol explicà a la família9 que Jové era molt patidor i que no aprofitava els petits descansos a la pedrera quan els vigilants es distreien perquè no volia que l’enxampessin; temia els càstigs infligits als que eren vistos en aquesta pràctica.
El 20 d’octubre de 1941, Jové fou traslladat, juntament amb un miler de republicans, de Mauthausen al subcamp de Gusen, a quatre quilòmetres de distància i a 15 de Linz, la segona ciutat d’Àustria. Segons la família, va tornar a ser destinat als treballs de la pedrera que hi havia en aquest camp. Jové agafaria la disenteria, malaltia causada per la mala alimentació a base de sopes de naps i fulles, pa negre, de racions escadusseres, i un succedani de cafè per esmorzar.
Benjamí Jové fou ingressat a la infermeria, l’anomenada Revier pels deportats;10 en aquell temps hi treballava el metge nazi Aribert Ferdinand Heim11, conegut per la seva experimentació sobre els cossos dels deportats. La seva activitat criminal li va valer els apel·latius de “Doctor mort” i de “Carnisser de Mauthausen”. Emmalatir al camp de concentració significava moltes vegades la pena de mort per als presos que no eren considerats imprescindibles. Va ser el cas de Benjamí Jové, però també el del jove manresà de 23 anys, Bernat Toran, que moriria a la infermeria el 6 de gener de (any?), quatre dies abans que no pas Jové. El manresà i ex deportat Jacint Carrió, que ha explicat el seu internament a Gusen en el llibre Manresa-Mauthausen-Gusen,12 diu que aquell 6 de gener, quan va visitar la infermeria, ja no hi havia cap dels malalts que acompanyaven Toran. No seria forassenyat pensar que Benjamí Jové hagués ocupat una de les places que havien quedat lliures fins quatre dies després, quan també hi moriria ell.
Carrió, deportat a Gusen també amb la columna del 20 d’octubre, explica com va ser l’arribada del republicans: «El camp era ple a vessar i cada llitera servia per a tres persones. Dormíem capiculats, com sardines. L’endemà de la nostra arribada, ens van fer llevar a cops. Vam córrer a fora, sense camisa, cap als lavabos. Hi havia unes quaranta aixetes per a dues barraques. Els vàters eren al costat: en total, cinc, un dels quals reservat per a oficials i Kapos. De sobte, un company va sortir llençat com un drap cap al carrer. Havia entrat en un dels vàters reservats […] Mentre uns destriàvem pedres, els altres les carregaven. Bona part de la producció anava a parar al mateix camp, on altres kommandos aixecaven el mur que volta la instal·lació […] Els nous vam quedar-nos carregant vagonetes. El treball era esgotador: hi havia rocs que no podíem alçar entre tres […] La supervivència depenia de la pròpia capacitat de deixar passar les hores fent el mínim esforç».13
En un llistat elaborat pel policia alemany i caça nazis Aedtner, adscrit al Departament d’Investigació Criminal d’Stuttgart i presentat l’any 1976 a la Fiscalia de Baden Baden, s’informava de 26 deportats espanyols tractats per Heim. Vuit van morir a la infermeria i, entre aquests, Benjamí Jové.14 La majoria de presoners republicans van morir a Gusen l’hivern de 1941-42. El clima va ser terrible i dur, amb temperatures de menys de 25 graus. Hi havia gana i el treball a la pedrera era duríssim.
El comunicat oficial de la mort de Benjamí Jové
Va passar el temps i la Manela Millàs i la seva filla Enriqueta, en no saber res del Benjamí, van tornar a Monistrol de Montserrat el 1943 i es van instal·lar a la casa familiar del carrer del Pla, 10. Es van assabentar de la mort de Jové per informacions que els van proporcionar els germans i exdeportats Josep i Manuel Piñol Mayor. Enriqueta Jové explica que va ser el seu sogre, Joan Bové, qui des de Rosselló els va dir que el govern alemany havia aprovat una pensió per a les vídues de víctimes dels nazis. Se’n van assabentar gràcies a la família Cuberes-Porta, també de Rosselló, amb qui estaven emparentats i, recordem-ho, el fill de la qual havia mort a Gusen el 15 de desembre de 1941.
El 1956, Manela Millàs es va posar en contacte, a través del seu cosí Josep Canals, amb el consolat alemany de Barcelona que els confirmà el dret que tenien a percebre l’esmentada pensió mensual mentre la Manela fos viva i no es casés en segones núpcies.
La família conserva tres documents d’aquestes gestions: el datat el 28 de febrer de 1958 de l’Arxiu Especial Arolsen amb el número 415/1958; el de 8 d’abril de 1958 del Comitè Internacional de la Creu Roja – Agència Central dels Presoners de Guerra radicada a Ginebra, en resposta a una petició feta per Manela Millàs el 26 de maig de 1957 i, finalment, amb data de 14 de desembre de 1969 i també a petició de la muller, el document de l’Agence Centrale de Recherches del Comitè Internacional de la Creu Roja, que anunciava l’enviament d’una còpia del certificat del decés de Jové.
Amb data de 2 d’octubre de 1950, el “Ministère des Anciens Combattants et Victimes de Guerre. Direction du Contentieux de l’État Civil et des Recherches” va fer la fitxa número 72.046 de la mort de Benjamí Jové Farré en la qual es confirmava que va passar a Gusen el dia 10 de gener de 1942. Aquest document, que ara es pot consultar en línia a la base de dades del Ministeri de Justícia espanyol és part dels milers que el govern francès va enviar al govern franquista i que aquest va arxivar. No en va fer publicitat i tampoc no els ho va fer saber als familiars dels assassinats. Si els Jové-Millàs tenien aquest document va ser perquè va aflorar durant la petició de la documentació, moment en què es recuperà el certificat que el govern francès havia emès l’any 1950.
