Després de llegir la bona notícia de la concessió del Premi Bages a l’Àngels Freixanet – som de la mateixa generació-, m’han vingut a la memòria, records. De la seva botiga d’aviram del carrer de les Piques, prop de la casa on va viure el Manel Quinto, marit i pare dels seus fills. Així com tinc present la seva obra, des dels seus primers quadres expressionistes. Sobretot, però, l’exposició col·lectiva que vam presentar l’Àngels Freixanet, l’Antolina Vilaseca, el Miquel Esparbé, el Marzo-Mart, el Soler Montferrer i el sotasignat, l’any 1993, per homenatjar al nostre mestre Estanislau Vilajosana i, de passada, celebrar els nostres començaments compartits enllà dels anys seixanta del segle passat.
Recordo, no fa pas gaires dies, que em vaig passar una llarga estona, tot sol, en una de les seves darreres mostres, dins de les restes de l’antiga cripta de la Seu manresana, contemplant les obres de l’Àngels, talment com dins d’una capsa de música, silenciosa i entranyable.
Curiós, tanmateix enriquidor el contrast de les seves obres, tot i que, d’entrada, semblaven forasteres dins d’aquell antiquíssim entorn. Certament, mica en mica, mentre anava interrogant i contemplant les escultures, es va crear una mena de diàleg entre les pedres, treballades tants i tants segles enrere, i la radical contemporaneïtat de les seves composicions tridimensionals. No sé pas què es deien o què es volien dir, exactament. Hi sentia un diàleg sense paraules. Perquè les escultures, també, volen dir més, anar més enllà d’allò que veiem. Percebia el diàleg, més aviat, com un llenguatge entre instruments musicals. O entre elements naturals: el vent i l’aigua, el tro i el llamp, els ocells i les esquelles dels animals que pasturen, el plorar i el riure dels infants… Sigui el què sigui, la qüestió és que, seguidament, vaig fer una volta tranquil·la per l’interior de la Seu: els seus retaules gòtics, el Crist romànic, el tapis florentí, la mateixa arquitectura de la Col·legiata, les escultures barroques de la cripta… I vaig pensar que, en una mirada a fons, no hi havia pas tanta diferència entre aquestes obres i les de l’Àngels Freixanet, les ànimes es toquen; i si no són germanes, són cosines germanes o parentes de lluny.
Em van agradar molt, també, i deien moltes coses de l’obra i de l’artista, els títols que hi acostuma a posar. I, és clar, també el títol que englobava tota l’exposició: “On reposen els records”. Jo, però, hi he posat un interrogant al final. Per què és una pregunta que ens fem sovint o molt de tant en tant o en moments molt puntuals: potser no reposen enlloc? Potser es perden pel camí? Ves a saber… Potser tan sols ens resta el saber que n’hem gaudit quan els hem viscut?… Aquell matí, passejant per l’exposició, pensava que potser ella mateixa ens dona la resposta. Els ferros, fustes, trossos de ceràmiques, tot allò que ella recicla, allò que salva de la desfeta; allò que havia de deixar de ser, que ja no servia per res, perquè el temps l’havia obligat a abandonar la seva personalitat, l’escultora li dona un nou sentit; d’alguna manera, és matèria que no sols la salva i dignifica, sinó que l’eleva al nivell sublim de l’Art en majúscules. I a la mateixa altura i categoria de les obres fetes amb materials nobles.
Desitjar-ho no costa gaire. I esperar-ho també és gratuït: que els seus records reposin en un bon lloc, eternament! Mentre, però, que pugui seguir treballant per molts i molts anys! I enhorabona!
