La Renovació Pedagògica europea, 1920-1930 L‘ensenyament modern a Catalunya i Manresa

La Renovació Pedagògica europea, 1920-1930

L‘ensenyament modern a Catalunya i Manresa

i

Joaquima Colomer, mestra a l’Escola Racionalista

Gentil Puig Moreno

 

Introducció: La renovació pedagògica els anys 1920-1930 a Europa

Podríem dir que la Renovació Pedagògica comença oficialment l’any 1921, pocs anys després del final de la Primera Guerra Mundial (encara que certes experiències pedagògiques d’avantguarda són anteriors, citem per exemple, l’Escola Moderna de Francesc Ferrer i Guàrdia, entorn de 1900) amb la Conférence de la New Education Fellowship¹, anomenada també, Congrés internacional d’educació de Calais. Va ser un esdeveniment fundador de la nova educació. Aquesta trobada va reunir uns 200 participants que provenien de diversos països del món: Bèlgica, Dinamarca, Suïssa, Anglaterra, Espanya, Itàlia, Holanda, Suècia, Txecoslovàquia, Iugoslàvia, URSS, Índia, etc. Eren actors molt diversos, ensenyants, pedagogs i psicòlegs.

El Congrés volia promoure les idees i els mètodes educatius moderns, especialment els del moviment de la Nova Educació, basat en la cooperació internacional. Insistia en la necessitat dels intercanvis educatius, i una educació centrada en l’infant, la creativitat, la cooperació i la pau. Les conferències del Congrés tractaven de temes diversos lligats a l’educació, com l’autonomia, la iniciativa i la cooperació; la psicologia infantil, les activitats creatives i les perspectives històriques i socials de la nova educació.

Els intervinents eren pedagogs europeus de renom, tals com Maria Montessori, Ovide Decroly, Celestin Freinet, Adolphe Ferrière, Edouard Deroulède, Paul Geheed i Alexander Sutherland, aquest darrer era el fundador de l’Escola anglesa i d’inspiració anarquista de Summerhill, l’any 1921. Suposo –perquè no ho he vist confirmat enlloc– que el gran pedagog soviètic i ucraïnès, Anton Makarenko², també va poder assistir al Congrés de 1921, amb la delegació de l’URSS. Era l’autor de «Poema pedagògic» de 1923, i ulteriorment de «Banderes sobre les torres» de 1938; era un amic de l’escriptor soviètic, Màxim Gorki.

Sota la influència i amb l’ajut dels psicòlegs, els principis adoptats en aquesta conferència van insistir en les potencialitats de l’infant, el respecte de la seva evolució i dels seus interessos innats, la cooperació, la coeducació, i la solidaritat. El Congrés va generar la fundació de la Lliga Internacional per la Nova Educació, que va organitzar congressos regulars (Montreux 1923, Heidelberg 1925, Locarno 1927, etc.). El Congrés de 1921 va permetre la creació de revistes pedagògiques a molts països, per continuar la reflexió teòrica, i reforçar la cooperació internacional en el camp educatiu, posant de relleu la connexió entre transformació educativa i canvi social. En resum, la Conferència de Calais de l’any 1921 ha estat un moment clau en la història de la nova educació, i va representar un esforç internacional significatiu per a repensar l’educació en termes de llibertat, creativitat, cooperació i de defensa de la pau.

Després de la Primera Guerra Mundial de 1914-1918, el període de 1920 a 1930 marca una etapa important en la història de la Renovació Pedagògica europea, caracteritzada per un moviment d’experimentacions i de renovació de les pràctiques educatives tradicionals anteriors. Els principals aspectes de la Renovació són ja presents a inici del segle XX, i s’intensifiquen durant l’entre-deux-guerres, proposant una escola centrada en l’activitat de l’alumne, i en el seu desenvolupament integral.

La pedagogia renovadora de la italiana Maria Montessori³ es difon considerablement a tota Europa, amb la creació d’escoles en molts països, sobretot a Itàlia, Anglaterra i Holanda. El model Montessori insisteix en la creació d’escoles a l’aire lliure, sota els boscos i escoles rurals amb cultius inclosos. Són sovint establiments realitzats amb el concurs d’iniciatives privades d’associacions populars diverses, sovint llibertàries, però totes inclouen una educació integral, respectuosa de les necessitats de l’infant i de l’entorn, en ruptura total amb el model escolar tradicional i dominant.

Exemples pedagògics com el d’Adolphe Ferrière a Ginebra, amb una escola que practica el mètode actiu, fundat en l’acció i la reflexió, inspirat de l’Émile ou de l’éducation de Jean-Jacques Rousseau⁴, i d’altres de l’estil, preconitzades per l’Oficina Internacional de les Escoles Noves, tenen un paper destacat en l’estructuració i la difusió d’aquestes experiències. Suïssa, Bèlgica, França, i Alemanya són els països més actius en aquest moviment. En el context internacional i polític dels anys 1920, després de la Gran Guerra, són iniciatives que responen a l’ideal internacionalista i pacifista. Els educadors europeus comparteixen concepcions comunes per una escola nova i humanista. Malgrat llur dinamisme, aquests moviments pedagògics van topar amb obstacles de tota mena, provocats per les estructures de l’educació tradicional, i les oposicions polítiques de les dretes conservadores, secundades per l’Església, especialment a Espanya, França i Bèlgica.

A partir dels anys 1930, el creixement del feixisme i dels règims dictatorials en certs països, com Itàlia, Alemanya i Hongria van frenar el desenvolupament del moviment educatiu. Però, la Renovació Pedagògica d’aquest període va influir, malgrat tot, i durant bastant temps, sobre les pràctiques educatives. Es basava sobre l’experiència, la participació activa de l’infant, i l’adaptació de l’escola als canvis socials i econòmics. Entre 1920 i 1930, la Renovació Pedagògica europea presenta iniciatives novadores, una gran difusió de les pedagogies alternatives, i un esforç col·lectiu de transformació de l’escola per a poder respondre als reptes socials d’una època molt conflictiva.

La Renovació Pedagògica a Catalunya⁵

L’educació a Catalunya era una gran esperança durant els anys 1930. El seu contingut regenerador, motor de canvi, havia de contribuir a resoldre els problemes i les desigualtats socials. La Renovació Pedagògica va ser possible gràcies a la creació de les primeres escoles del moviment de l’Escola Nova. Les concepcions renovadores situaven els alumnes al centre del dispositiu d’educació i proposaven una vida escolar sana, a prop de la natura. Es considerava la salut de l’alumne com a molt important, així com el contacte entre l’alumne i el seu entorn natural. Una tendència pedagògica que ja es va iniciar amb l’acció educativa i cultural de la Mancomunitat de Catalunya de 1914 a 1923. Aquesta tendència es va reforçar amb l’acció educativa de la Generalitat, durant la Segona República de 1931 a 1939, amb l’objectiu de construir un poble, per mitjà de l’educació i de la cultura.

L’ensenyament a Catalunya, un país capdavanter a Europa, el 1931

A partir de 1931, amb la República, l’obra escolar de la Generalitat va ser considerable, en un lapse de temps molt curt, va poder avançar malgrat totes les dificultats. Va ser possible gràcies a dos fets importants que coincidien. Per una banda, els anys 1930, el moviment de Renovació Pedagògica europeu era en el seu moment àlgid i, per l’altra, a Espanya s’acabava de proclamar la República. En aquest nou context polític, a Catalunya, Joaquim Xirau, va poder crear l’Escola Normal de la Generalitat, l’any 1931, per tal de formar uns mestres amb gran empenta, que havien de canviar la pedagogia de la xarxa d’escoles noves de Catalunya. A continuació, va fundar l’Institut-Escola, que seria l’organisme decisiu d’una renovació radical de l’ensenyament secundari, que des de sempre havia estat molt reticent a les idees modernes de canvi.

El mateix mes de la proclamació de la República, el 14 d’abril de 1931 el decret de bilingüisme de la Generalitat, i la creació el mes següent del Comitè de la Llengua, iniciava un programa de normalització de l’ensenyament en català. Es publicaven els primers textos d’ensenyament de la llengua. Formaven part del Comitè, Joaquim Xirau, Manel Ainau, Alexandre Galí i Pompeu Fabra. El juny de 1931, el govern de la República va disposar que a cada una de les quatre Escoles Normals de Catalunya s’establís una càtedra de llengua catalana. Pompeu Fabra n’era l’inspector lingüístic.

Durant l’Escola d’estiu de l’any 1933, Célestin Freinet va fer dues conferències una sobre l’escola activa i l’altra sobre el cooperativisme escolar. A l’escola d’estiu de 1935, hi van assistir un grup de mestres belgues per a divulgar el tema dels centres d’interès pedagògic, preconitzats per Ovide Decroly. Aquestes idees de l’Escola Nova es van difondre ràpidament en l’ensenyament públic català a partir de 1931. Els especialistes europeus, Maria Montessori, Célestin Freinet i Ovide Decroly, que el pedagog català, Alexandre Galí⁶, coneixia dels congressos internacionals de pedagogia, eren invitats a participar en les Escoles d’Estiu de Catalunya. Per la seva banda, la Conselleria d’Educació de la Generalitat va accelerar la construcció de nous centres escolars i la dotació del nou professorat.

L’Alexandre Galí va tenir un paper notable a Catalunya durant tot aquell període històric. El 1924, va fundar, amb un grup de mestres, quan es va clausurar L’Escola Montessori, la Mutua Escolar Blanquerna de 1924 a 1939, en la qual va dedicar-se a l’experimentació dels mètodes de l’escola activa. Abans, el 1928, va participar a Luxembourg al Primer Congrés de Bilingüisme, organitzat pels psicòlegs i, posteriorment, el 1932, al Congrés Internacional de l’Educació Nova. Alexandre Galí va ser qui va connectar amb els grans pedagogs europeus i els va invitar a visitar Catalunya, on se’ls necessitava urgentment.

L’Institut Nacional de la Segona Ensenyança

L’any 1933, la Segona República va crear, a tot l’Estat, tretze nous instituts, dels quals cinc eren destinats a Catalunya, com l’Institut Salmerón. S’hi establia per primera vegada, una coeducació, amb noves didàctiques, per a facilitar una convivència més natural entre nois i noies. Els centres de secundària públics que van servir de model a Catalunya eren: l’Institut Escola, l’Escola del Mar, l’Escola del Bosc, i per als centres privats, l’Escola Blanquerna. L’Institut estatal Nicolás Salmerón de la Segona República, era situat en una torre dal carrer Muntaner de Barcelona.

Anteriorment, la Llei Moyano, de 1857, Ley reguladora de la enseñanza, del bienni progressista, deixava l’educació obligatòria sota la responsabilitat dels ajuntaments. Aquests tenien pocs recursos, els mestres eren molt mal pagats, i els continguts d’ensenyament eren totalment retrògrads. El període de la Restauració iniciat el 1875 amb Alfons XII volia copiar el model d’escola centralista francès, però sense els mitjans de què disposava l’Estat francès (un Estat francès «progressista» i alhora colonialista en auge, totalment oposat a un Estat espanyol decadent i exhaust). Si comparem els models d’escola d’aquests dos països, podem dir que el model escolar espanyol de la monarquia, era una mera caricatura esperpèntica del model francès.

En el context d’una època en què la ciència i la tecnologia s’estenien a tots els àmbits socials, apareixen propostes pedagògiques renovadores que integren canvis metodològics i milloren els sistemes educatius. El 1902, el gran pedagog llibertari, i màrtir, Francesc Ferrer i Guàrdia⁷, que coneixia les experiències pedagògiques franceses llibertàries, va poder inaugurar la seva Escola Moderna. Va comptar amb un grup d’ensenyants entusiastes que van organitzar i consolidar una trentena de centres a tot Catalunya, dels quals un a Manresa. S’anomenaven Escoles Racionalistes, i tenien un caràcter clarament llibertari, que eliminava radicalment la religió, incloïa matèries científiques, amb coeducació, sense premis ni càstigs. Era una alternativa valenta, enfront del model educatiu estatal, de caràcter dogmàtic i autoritari.

A finals del segle XIX, el model escolar començava a ser una part significativa del projecte de cada posició política, sobretot en els cercles llibertaris, socialistes i republicans. Cada corrent ideològic tenia la seva proposta educativa, i alhora la seva concepció de construcció de “l’home nou”. (Recordem que durant la il·lustració francesa els filòsofs del segle XVIII com, Rousseau escrivia L’Émile ou de l’Education, Voltaire Candide ou de l’optimisme i Diderot Jacques le Fataliste) amb el mateix propòsit, construir un «home nou».

A l’Estat espanyol, els partits republicans denunciaven la feblesa de l’educació pública i religiosa de la monarquia. Perquè a inicis del segle XX l’analfabetisme arribava a un 60%; a diferència de França, que a partir de les reformes republicanes de Jules Ferry (1881-1882) va construir un sistema educatiu públic, gratuït i laic, molt ben estructurat, però alhora totalment centralitzat, però que escolaritzava tots els infants. Al contrari, a l’Estat espanyol dels anys 1920-1930, el monopoli escolar corresponia a l’Església catòlica. Una situació catastròfica que va provocar l’inici d’una proposta educativa alternativa clara, per part dels moviments polítics laics i progressistes.

A l’inici del segle XX, molts alumnes de l’Escola Moderna de Ferrer i Guàrdia provenien d’una certa intel·lectualitat laica ciutadana, que anava en augment, i també d’una intel·lectualitat obrera, anarcosindicalista fortament implantada. A Barcelona es van contractar mestres racionalistes, que anaven a reforçar la trentena de centres associats a tot el territori. Els contactes amb els grups europeus, sobretot francesos, belgues i italians d’inspiració llibertària, republicana i socialista, s’intensifiquen i acceleren la difusió de la Renovació Pedagògica.

A la mateixa època, el pedagog Paul Robin⁸ (1837-1912), vell internacionalista llibertari, amic de Francesc Ferrer i Guàrdia mantenia unes relacions molt estretes amb l’anarquisme català, va influir en els racionalistes, va ser pioner de la coeducació i de l’educació artística. D’altra banda, el 1906, Ferrer i Guàrdia va introduir Ovide Decroly a Catalunya, quan les pressions del clergat barceloní van aconseguir clausurar l’Escola Moderna.

Després de la Setmana Tràgica de 1909, i el seu assassinat a Montjuïc, hi va haver una campanya internacional de solidaritat amb Francesc Ferrer i Guàrdia, encapçalada a França per l’escriptor Anatole France, i els pedagogs europeus van fer un homenatge al gran pedagog anarquista d’Alella, que va introduir, les idees més avançades de la pedagogia progressista europea a Catalunya (he notat que existeixen carrers «Francisco Ferrer», a Buenos Aires, San Francisco, Brussel·les, París i Rennes).

Quan a inicis del segle XX, els republicans accedeixen a l’Ajuntament de Barcelona, tracten d’aplicar polítiques educatives modernes. El 1914, en un context de creixement catalanista, que vol diferenciar-se del sistema educatiu decadent de la monarquia, projecten la creació de l’Escola experimental del Bosc, a Montjuïc. En la seva creació hi van participar, Rosa Sensat⁹ i Prudenci Bertrana. Per la seva banda, l’Alexandre Galí va aprofitar per a contactar, el 1915, els seus col·legues europeus, com Maria Montessori, que va venir a la capital catalana aquell mateix any.

Els avenços pedagògics durant la República

La proclamació de la Segona República, el 14 d’abril de 1931, va omplir d’esperança la població de Catalunya i de tota Espanya. Des de Madrid, el president de la República, Manuel Azaña, deia que “la escuela pública debía ser el escudo de la República”. Per això els ministres d’Educació de la República, Marcel·lí Domingo (radical socialista i exmestre) i Fernando de los Ríos (socialista i membre de la Institución Libre de Enseñanza), pensaven que invertir en l’educació era necessari i fonamental per a modernitzar el país i construir una societat democràtica.

Els principis pedagògics de La Escuela Nueva, eren promoguts pels intel·lectuals i polítics republicans espanyols (com Marañón, Ortega y Gasset, Unamuno, etc.) i els van incloure en la Constitució republicana de 1931. L’organització educativa es basava en els principis de l’escola unificada, gratuïta, obligatòria i laica. De 1931 a 1933 s’aprovaren decrets de l’ensenyament primari, de l’Escola Normal de Mestres i de l’escola laica.

Conclusions

A Catalunya el suport a la República era important, perquè coincidia amb la recuperació de les llibertats nacionals amb l’Estatut d’Autonomia de Núria de 1932. El Congrés dels Diputats espanyol va aprovar l’Estatut de Núria, votat per una àmplia majoria dels catalans el 1931, i el 1932, les Corts espanyoles van promulgar l’Estatut d’Autonomia de Catalunya.

L’Estatut de Núria establia que la legislació exclusiva i l’execució de l’ensenyament corresponia a la Generalitat, però en l’Estatut de 1932, l’Estat espanyol es va reservar el dret d’organitzar les seves pròpies escoles dins de Catalunya. Es reconeixia a la Generalitat el dret de crear les seves pròpies escoles, i existia finalment el reconeixement del bilingüisme.

L’Estatut de Núria de 1932 establia doncs una doble xarxa educativa a Catalunya: la de l’Estat espanyol i la de la Generalitat de Catalunya, amb evidentment certes conseqüències negatives. Per exemple, no es concedia cap dotació econòmica perquè la Generalitat pogués crear la seva pròpia xarxa educativa, només podia comptar amb el seu propi pressupost.

Malgrat aquesta dificultat decisiva, la Generalitat de Catalunya va aconseguir potenciar un sistema educatiu que venia de lluny, de l’inici del segle XX, i va poder organitzar el Pla General d’Ensenyament del CENU (Consell de l’Escola Nova Unificada). Era, sens dubte, un dels plans educatius més ambiciosos i progressistes de l’Europa dels anys 1930, en el qual s’incorporaven molts avenços de la Renovació Pedagògica europea.

L’educació obrera a Manresa

Referències:

Miguel Gómez G., Teixint el fil roig i negre. La història llibertària de Manresa i comarca.

Pedro Flores. Las luchas sociales del Alto Llobregat y Cardener. 1981. Edició de l’autor.

Memoria.cat. Els mestres de la República a Manresa. Trajectòries, pedagogies i depuracions (www.memoria.cat/mestres)

 

Introducció

A finals del segle XIX, la influència de les idees progressistes i llibertàries a Manresa es va produir gràcies a la conjunció entre el republicanisme i l’internacionalisme del moviment obrer de la Primera Internacional. L’Ateneu Obrer Manresà en va ser el receptacle i sobretot el difusor. Era inaugurat el 1887, amb l’objectiu de la formació professional i capacitació intel·lectual dels obrers per a la seva emancipació social i cultural.

L’Ateneu Obrer va conèixer una època d’esplendor al llarg dels anys 1910 i 1920, amb una intensa feina educativa i pedagògica dedicada fonamental als treballadors. A l’Ateneu hi havia classes d’ensenyament primari en català, i també cursos nocturns per a adults, que servien per a la seva formació professional. A més d’una companyia de teatre i d’una acadèmia de música, hi havia també un cor coral i l’agrupació manresana d’Esperanto Bela Espero. Entorn del 1920 l’Ateneu comptava amb una bona biblioteca.

Els anys 1910, hi ensenyava el mestre, Sebastià Casanovas, que era membre del grup anarquista La Humanidad Libre. Després de la Setmana Tràgica, Casanovas és detingut, a causa d’haver provocat una explosió que només va fer danys materials. Era la seva resposta a la repressió de la Setmana Tràgica, que a Manresa va provocar un gran nombre de detencions.

Durant aquells anys va existir a Manresa una relació entre l’anarquisme revolucionari i la necessitat cultural de la majoria de la classe treballadora. Els cercles anarquistes manresans organitzaven conferències i debats sobre l’educació racionalista gràcies als sindicats obrers, sobretot durant el període revolucionari del 1917 al 1919. El 1922 l’Ateneu canvia de domicili, però en la nova escola s’apliquen ara, els principis pedagògics de l’Escola Moderna del gran pedagog llibertari Francesc Ferrer i Guàrdia. A aquesta escola de l’Ateneu s’ensenyen novetats com, el treball de la terra, la poesia, la literatura, la flora i la fauna i, a més a més, organitzen excursions a la comarca i al Pirineu. A Manresa, abans de l’època republicana, hi havia 6 grans escoles religioses, una desena d’escoles privades i una sèrie de petites escoles públiques repartides en diferents edificis. Per aquesta raó, era significativa, l’Escola Racionalista de l’Ateneu de Manresa.

L’Escola Racionalista sota la dictadura Primo de Rivera

El 1930, els últims mesos de la dictadura de Primo de Rivera, l’Escola Natura del Clot de Barcelona va venir a Manresa per a interpretar una obra de teatre. Aquesta visita va tenir un fort impacte, perquè a partir d’aleshores uns militants anarquistes proposen a la CNT, la creació d’una Escola Racionalista. Es constitueix un consell que recapta diners per obrir l’Escola, celebrant conferències sobre les idees racionalistes.

Finalment, decideixen la creació d’una entitat independent dels sindicats que la gestioni: és l’Ateneu Cultural Popular. L’escola racionalista de l’Ateneu va obrir l’octubre de 1931, i era dirigida pel mestre aragonès José Alberola, assistit per la jove mestra, Joaquima Colomer, companya del líder rabassaire Nònit Puig i Vila de Rocafort. L’escola no va quedar al marge dels enfrontaments de l’escissió trentista de l’any 1933. Alberola volia deixar l’escola al marge del conflicte, però com que ell mateix era un anarquista de la FAI, i els pares d’alumnes eren del Sindicat Únic Fabril-Tèxtil (que eren trentistes), Alberola va haver de dimitir. Malgrat tot, l’escola va continuar la seva acció educativa, primer amb José Carreño i després pel mestre anarcosindicalista, Felip Díez.

Els trentistes eren anarcosindicalistes moderats encapçalats per Ángel Pestaña, Joan Peiró, Josep Moix, Progreso Alfarache, Sebastià Clara, etc. que, durant dos congressos del juliol de 1931, van oposar-se al sector radical de la FAI. Per la seva banda, els membres de la FAI consideraven que el reformisme dels trentistes era un error i una traïció dels seus principis fonamentals, i que convertia la CNT en una eina dòcil de la Generalitat.

De tota manera, l’Escola Racionalista de Manresa va ser clausurada durant el bienni negre (1934-1935), perquè el doctor Isidre Alabern, cap de l’Associació Catòlica de Pares de Família, va exigir de les autoritats que la tanquessin. Va escriure un article al diari “El Pla de Bages”, que deia:

“A l’escola racionalista s’ensenyava els nens a utilitzar la pistola i fabricar bombes,(…) i que era un centre satànic”.

El mestre Felip Díez fou empresonat per causa d’aquesta campanya, arran de la repressió dels fets del 6 d’octubre de 1934.

El mes d’abril del 1936, després del triomf del Front Popular, tant l’Escola com l’Ateneu reobririen les portes, i pocs dies després de l’inici de la Guerra Civil, un grup de membres de l’Ateneu va confiscar el convent de Filles de Sant Josep. En aquest nou edifici es va obrir l’Ateneu Cultural Popular – Secció Escola Nova. La primera iniciativa va ser la creació d’una escola racionalista i una escola nocturna.

Durant la guerra l’Ateneu era presidit per Josep Mancunill i entre els mestres de la guerra hi va haver un mestre valencià, Gande, i un altre que era italià, Paladino, així com Vilaró Llach, Maria Castells i Jaume Parra. A l’Escola Racionalista de l’Ateneu Cultural hi participaven uns 65 alumnes i uns altres 60 a l’escola de l’Ateneu Obrer, que era dirigida per mestres racionalistes com Gabriel Torràs, Narcís Masvidal, Emili Rossell i Miquel Vilella. Aquestes dues escoles racionalistes de Manresa formaven part d’un moviment més ampli del moviment obrer. En efecte, durant la República es van crear escoles racionalistes a Navàs, Gironella, Balsareny, Puig Reig i Súria. Centenars de nens i nenes van passar per les escoles racionalistes. Aquest moviment creixeria encara més durant els tres anys de la guerra.

L’acció del CENU i la revolució a l’ensenyament

Un dels aspectes més destacats de la Revolució viscuda a Catalunya el 1936 va ser precisament el de l’ensenyament. L’aixecament militar feixista de juliol de 1936 va provocar i accelerar els canvis, i una de les conseqüències positives va ser la creació del Comitè de l’Escola Nova Unificada, el CENU, per decret de la Generalitat del 27 de juliol de 1936. Aquest Comitè, era similar al Comitè de Milícies Antifeixistes de Catalunya o al Consell d’Economia, i era impulsat pel moviment llibertari.

El mes d’agost de 1936, per tal de reforçar l’ensenyament, el CENU va crear un conjunt de delegacions comarcals, entre les quals figurava la del Bages. La seu del CENU del Bages era situat a la plaça de Fius i Palà i era formada per professionals de l’ensenyament, és a dir, amb dos representants de la CNT, el mestre Felip Díez i el mestre Ignasi Codina, dos representants de la UGT, el mestre Jaume Sellarès i el professor de l’Escola d’Arts i Oficis Josep Font i dos més de la Generalitat, nomenats pel CENU, el director de l’Escola d’Arts i Oficis Antoni Invers i el mestre Josep Torra. El comitè era presidit per Felip Díez de l’Escola Racionalista.

El 1936, a Manresa el canvi revolucionari en el camp de l’educació es va traduir en un increment notable del nombre d’alumnes, impuls que ja venia amb molta empenta, des de la proclamació de la República amb la inauguració de 4 noves escoles unitàries i 2 grups escolars, amb una nova embranzida de l’Escola Racionalista, i la creació de nous centres educatius obrers que no eren vinculats al CENU. Tot i que els anarquistes havien impulsat el CENU, no hi eren tots d’acord. Una part dels ensenyants anarquistes actuaven pel seu propi compte, creant escoles totalment autònomes.

Durant la guerra, el 1936, la secció de mestres de la CNT de Manresa disposava d’un grup d’ensenyants vinculats a la xarxa d’escoles manresanes del CENU que eren: Francesc Oller, Isabel Oller, Francesc Ramírez, Emili Boix, Evarist Basiana, Lluís Ballús, Cecilia Ribas, Joan Roviró, Alfred Gonzàlez, Josep Xarau, Monserrat Portelles, Genoveva Costa, i Assumpció Tomàs.

L’ensenyament públic era completat pels centres escolars obreristes com el de l’Ateneu Obrer Manresà, de caràcter racionalista, l’Escola del Poble organitzada pel PSUC i la UGT, de caràcter més aviat comunista, i l’Ateneu Cultural Popular, de caràcter llibertari i també racionalista. A Manresa també hi havia una escola de música autogestionada i una escola d’arts escèniques i teatre proletari, impulsada pel POUM.

Durant els anys de la guerra la situació educativa va ressentir-se de l’absentisme escolar que va tendir a augmentar. Sobretot perquè els mestres eren sovint mobilitzats per anar al front, eren reemplaçats per mestres joves amb menys experiència. Els soldats ferits que arribaven del front d’Aragó van augmentar i es va necessitar hospitals de sang. Per això, molts centres escolars de la ciutat van ser traslladats a altres locals. Per exemple, els alumnes dels grups escolars Llibertat (Col·legi de Sant Ignasi) i Cardener (Escola Sant Francesc) van haver d’anar a les instal·lacions de l’Ateneu Cultural Popular.

Durant els tres anys de la guerra civil, l’esforç i l’entusiasme que molts mestres públics de Catalunya van dedicar a la Renovació Pedagògica i a promoure els ideals de llibertat i igualtat de la República entre els alumnes, van fer que el magisteri català, així com el magisteri de l’Estat espanyol, fos molt aviat un dels sectors professionals que va ser més castigat pels franquistes. En efecte, els franquistes van brutalment interrompre, esborrar, desfer i destruir tot l’edifici escolar progressista i humanista de la Segona República i de la Generalitat de Catalunya, era un esfondrament total, una enorme ensulsiada.

La jove mestra, Joaquima Colomer, el 1931

Pel que fa a l’activitat pedagògica de la jove mestra, Joaquima Colomer a l’Escola Racionalista de Manresa, el 1931, al costat del mestre d’origen aragonès, molt experimentat i membre de la FAI, José Alberola, notem primer que va ser en un moment precís, pocs mesos després de l’inici de la Segona República l’abril, amb l’inici del curs escolar a l’octubre. L’ambient social i polític era doncs molt especial i, sens dubte, entusiasmant i visible en tots els àmbits socials.

La seva estada a l’Escola Racionalista va ser relativament curta, perquè només va ser de l’octubre de 1931 a març de 1932 (data del seu casament), sis mesos únicament. No sé pas si un cop casada amb Nònit Puig va quedar-se amb ell a Rocafort, o bé si va poder tornar a Manresa per tal d’acabar el curs escolar, fins al juny de 1932, crec que va quedar-se a Rocafort. En tot cas, durant aquest curt lapse de temps la seva acció pedagògica va ser sens dubte la de secundar en tot moment Josep Alberola, en molts aspectes escolars. Podem dir que per una banda, havien de reforçar la renovació pedagògica de la Generalitat sense esperar els nous reglaments i orientacions, i per l’altra, es basaven en les orientacions de les escoles racionalistes, que tenien la seva pròpia trajectòria.

Els resultats de les recerques del professor de llengua i literatura catalana, Ramon Fontdevila, a l’Arxiu Comarcal del Bages de Manresa, dutes a terme durant la primavera de 2025, ens assabenten que:

Els resultats, no són positius perquè enlloc es consigna el nom de Joaquima Colomer. En canvi, es menciona “el mestre” que devia ser Josep Alberola. Però és malgrat tot positiu de veure la sol·licitud que l’Arxiu conserva sobre un acte al Kursaal el 1932, amb voluntat de reunir fons per a l’escola. L’escriu José Casas com a secretari de l’Ateneu, en un text que acaba citant “el profesor de la Escuela Racionalista”. Però enlloc precisa el nom de l’Alberola, i encara menys el d’una mestra que, devia tenir una funció subsidiària als ulls de la Junta de l’Ateneu…

Malgrat els resultats infructuosos he reunit més textos de l’Ateneu. Fonamentalment es conserven cartes dels temps conflictius de 1935: requisa de mobles o de 1936, carestia, absentisme i problemes econòmics: a partir del gener de 1938, portar una criatura a l’Escola racionalista costarà 9 pessetes mensuals!

Finalment, del web d’en Pedro Flores, militant anarquista de Manresa (https://ca.wikipedia.org/wiki/Pedro_Flores_Mart%C3%ADnez):

Adjunto unes pàgines de resposta a la demanda d’informació que li feia Sergi Aguilera el 1989 on podem veure que Alberola es va traslladar a primers de 1933 a Fraga (Osca) i que el va rellevar a la direcció de l’Escola Racionalista de Manresa, Felipe Díez. La Joaquima Colomer continua sense aparèixer. tot i que no dubto gens que hi era almenys fins aquest 1932 consignat en d’altres documents de Joan M. Serra Sala.

Així doncs per la via de l’Arxiu Comarcal del Bages no podem disposar de més informacions sobre la Joaquima Colomer.

Pel que fa als alumnes de la classe de la Joaquima, d’aquesta escola racionalista, tenim poca informació. La trobem al llibret, de 2018, de l’Amèlia Puig. Aquesta indica que la Joaquima s’encarregava d’un curs “amb 30 a 40 nens i nenes de totes les edats” que, sens dubte, el mestre Josep Alberola va atribuir-li. Considerem que són molts alumnes per una sola classe, i que sens dubte, es tractava de dos grups d’alumnes.

Més generalment, podem precisar, gràcies a l’estudi d’Emili Cortavitarte Carral¹⁰ 202l, que: les orientacions generals i els continguts de les escoles racionalistes promogudes pel sindicat CNT i el moviment anarquista, utilitzaven el mètode de divulgació racional dels coneixements científics i l’aplicació de l’ensenyament tècnico-professional”. L’ensenyament racionalista es basava sobre una concepció crítica i l’observació-experimentació i, sobretot, sobre l’elecció de les activitats educatives, respectant en tot moment una gestió democràtica, per a les decisions del treball de l’aula. En el fons, es tractava d’arribar a una educació integral (és a dir, una formació pràctica i intel·lectual, moral i social) dels nens i de les nenes en igualtat de condicions.

Suposem que, a grans trets, aquesta era la metodologia i les orientacions pedagògiques que, tant el mestre, Josep Alberola, com la jove mestra, tot just titulada, Joaquima Colomer aplicaven a l’escola racionalista de Manresa.

A més a més, l’autor de l’article comenta que: a partir dels anys 1920, un bon nombre de joves formats i formades a les Escoles Normals prefereixen treballar de manera militant i un xic arriscada en les escoles racionalistes. Sembla ser precisament el cas de la Joaquima Colomer.

Afegim per concloure que, el gener de 1936, la Joaquima Colomer va publicar el que sembla ser el seu darrer article (el fet que no escrigués res més durant els anys de la Guerra Civil de 1936 a 1939, és bastant estrany). Aquest darrer article de 1936, el dedica precisament al tema de l’educació, i el publica, de manera sorprenent, set mesos abans del cop d’estat militar, al Diario de Almería, és titulat: Aspectos de la educación¹¹.

La Joaquima hi exposa les seves idees i experiències educatives, sense insistir gaire sobre la seva pròpia ideologia àcrata (un fet sens dubte significatiu del context polític de l’any 1936, que tot just començava i que era ple d’esperances i d’incerteses). Sis mesos després començava el cop d’estat dels militars facciosos.

Comença l’article amb una crítica ferma de la concepció tradicional, religiosa i memorística de l’escola espanyola. I, en contraposició, presenta els temes bàsics de l’Escola Moderna, basada en el coneixement i respecte dels factors psicològics de l’evolució física i morfològica de l’infant, principis preconitzats pels nous especialistes de la psicologia infantil. La Joaquima acaba l’article fent una descripció dels mètodes més avançats de l’ensenyament-aprenentatge que ella havia començat a practicar a l’escola racionalista de Manresa, durant sis mesos només, i després a l’escola de Bagà, a la comarca de l’Alt Berguedà, durant dos cursos escolars.