Coses viscudes

Tertúlies dominicals al carrer de Sant Maurici

El carrer de Sant Maurici, situat a la part alta del barri de Les Escodines, carrer transversal, va del carrer Nou de Santa Clara a la carretera de Pont de Vilomara. Del meu record, dels primers anys quaranta del segle passat, encara recordo la gent gran dir d’aquesta carretera la carretera Nova; segurament seria la darrera a ser construïda.

El carrer de Sant Maurici no era tot edificat. Quedaven espais que eren conreats, fins i tot terreny que servia d’era d’una determinada casa evidentment de pagès, com la de cal Salvador de l’Eulàlia -moltes famílies eren més conegudes pel motiu que pel seu nom propi-.

En aquest carrer i en aquesta banda de la ciutat acabava la Manresa urbana. Després del carrer hi havia alguna casa dispersa dessota el conegut sanatori de Sant Joan de Déu i un incipient carrer conegut pel carrer de Sant Blai, les darreres cases del carrer Nou de Santa Clara en l’amagat carrer del Peix, sota el monestir de Santa Clara de monges dominiques contemplatives, i para de comptar. Això era tot.

Dos carrers no gaire llargs convergien al carrer de Sant Maurici: el de Sant Llorenç de Brindisi, carrer on vaig néixer, i el carrer de Sant Benet, el primer ben recte i ample; l’altre, a mig carrer fa corba.

L’espai d’aquest carrer de Sant Maurici era el lloc on es reunia, sobretot els diumenges, la gent vagarosa, la que no tenia gaire res a fer, sobretot homes, jovent i canalla. En aquest espai del carrer, al davant, només terreny per edificar i camps de conreu. A l’hivern, en dies de sol, res el privava. Donava de ple al lloc acostumat de fer-hi tertúlia.

De dones, molt poques, diria que quasi cap; potser alguna esporàdica que passava per allà i s’hi quedava un temps curt. Cada petit grupet parlava de les seves coses. Els grans, els homes del seu temps, potser del servei militar, més d’un a l’Àfrica, i també de la recent guerra on havia anat i n’havia pogut tornar. Altres, els més grans, només de com ho havien viscut des de casa seva.

En recordo un de molt vell, octogenari, sempre assegut en una cadira. Aquest havia estat a la guerra de Cuba i havia arribat a ser tinent. Donava gust de sentir-lo, home de molt capteniment. Es deia Francesc Prat Vila i havia fet de pagès tota la vida. Casa seva era coneguda com a cal Nen de la Gravada, una casa que fa xamfrà amb el carrer de Sant Llorenç, però amb la porta d’entrada al carrer de Sant Maurici. Morí a l’avançada edat de 87 anys. De la seva mort recordo que a l’esquela hi deia “teniente honorario del ejército”. Al seu funeral i a l’enterrament hi assistí una representació de l’Ajuntament.

Un altre dels que acostumava ha ser-hi sempre era en Josep Colillas Llobet, més conegut pel nom de Bessó. Vivia al carrer de Sant Llorenç, a tocar de la casa que feia xamfrà amb el carrer de Sant Maurici. Aquest tenia fama de no haver fet mai res en tota la vida, un gandul. Els únics que treballaven a casa seva eren la dona Ignàsia Gros Diundina i la filla Maria. Ell deia que a casa seva les dones eren les que feien anar el bombo.

Deien d’aquest home conegut per Bessó que havia treballat a la brigada municipal. Sembla que això sol ja era suficient per dir que de treballar poc. Era la fama que tenien aquests treballadors. En aquell temps tenia una vinya amb uns quants olivars, poca cosa. El recordo els dies d’hivern, sol. Es passava bona part de la tarda amb un tros de tronc d’olivera, tallant-la. Al llarg de la peça hi tenia posats uns tascons de ferro i hi anava fent cops amb una maça grossa.

Mentre en la tertúlia del diumenge al matí no feia llenya pel foc no treballava, però no parava de parlar del seu temps de servei militar que havia fet a l’Àfrica. S’agafava fent broma d’alguna ximpleria que algú expliqués, això els diumenges. L’endemà, dia feiner, si feia sol tornava a sortir, diria, amb el mateix tros de fusta d’olivera i per tenir-la esberlada hi tardava dies. Em sembla haver sentit dir que de solter a casa seva era coneguda com a cal Cartrons.

L’altre que també s’hi esqueia, però no gaire i només els diumenges, era en Joaquim Dalmau Anglada. Vivia al carrer de Sant Maurici, al segon pis de la casa propietat de Maurici Setvalls Serra, més conegut per Mauricet de La Culla, nom del popular curandero medecinaire d’aquells temps.

Aquest Joaquim Dalmau tenia el fill gran fent el servei militar a l’Àfrica. El pare parlava i deia que era ell qui li escrivia i li contestava les cartes. En aquell temps aquest home era més conegut com el pa i ceba. Hi havia estretor de diners i de menjar. Amb diners es trobava de tot, però no pas sense. Sembla que ell deia que menjava pa i ceba i així li quedà aquest motiu.

Treballava a la Fàbrica Nova (Bertrand y Serra). A la meva mare, li sentia explicar segons ella que aquest Dalmau havia tingut una bona ocupació fent de cambrer al restaurant de l’estació de tren del Nord. Jo no recordo aquest restaurant, però sí que crec que existia al primer pis de l’ edifici de l’estació, que era un establiment molt ben vist en aquell temps a la ciutat.

L’ altre que també es deixava caure per allà era en Josep Torner Alegre, nascut a Cinca (Osca). Aquest era el gendre de cal Lando, casat amb la pubilla de la casa, que es deia Rosario. Aquest també hi deia la seva, era un tertulià de diumenge més.

El recordo parlant de les vagues que hi havia a la Fàbrica Nova i de l’emissora “La Pirenaica”, i ho magnificava posant la ciutat de Manresa com a model a seguir. No recordo on devia treballar ell… potser també a la fàbrica. Dedicat tot a pagès, només ho feia el seu sogre mentre aquest va poder.

Havia sentit a dir al meu pare que aquest Josep Torner, el gendre de cal Lando, ell mateix li havia dit que quan va fer el servei militar no va arribar mai a saber marcar el pas.

Cal Lando era una casa del carrer de Sant Llorenç. Els vells eren pagesos i faltant aquest es va acabar això de pagès. En aquells anys que encara cultivaven terra, la gent d’aquella casa menjaven pa de farina blanca, cosa que no tothom podia dir. La majoria menjaven pa de tot tipus menys de farina blanca.

Gairebé davant de la casa de cal Lando hi havia la casa propietat del Mauricet de La Culla, única casa de tres pisos al carrer de Sant Llorenç i tots donant al carrer del davant com el de darrera de Sant Benet.

Al segon pis de la casa hi vivia la Queralt Comellas Solé. Era berguedana de Berga, era vídua. Vivia amb el seu fill, un noiet que es deia Lluís Valls Comellas i la sogra, Gertrudis Pons Guitart, per a tothom la Tuies, amb una dispesera de Berga, Clementina Sallés Torné.

El pa anava racionat i no sempre en donaven. La Queralt, la nora de la Tuies, no sempre podia donar pa a la sogra com tampoc al fill quan aquest era a casa. Nois de la seva edat a qui els pares no podien donar el menjar que necessitaven els llogaven en cases de pagès on el més basic, el pa, no els faltava a condició que el noi treballés en tasques pròpies de l’edat. Així, en aquesta condició, anà un temps el fill de la Queralt.

La Tuies bé que demanava a la nora que li dónes pa, però la nora li havia de dir que no en tenia i la sogra li deia que no era pas veritat això que no en tingués, que el que passava era que no li’n volia donar.

A l’ hivern els veïns de davant de cal Lando sortien al balcó amb una bona llesca de pa blanc, sobretot la filla de la casa, la Rosario. La Tuies des del balcó de casa seva ho veia i deia a la Queralt, la jove o nora, que sí que hi havia pa, que ella no li’n volia donar. En aquells temps es deia que el pa no tenia cames, però feia caminar.

La Queralt Comellas va estimar molt la sogra, “la padrina” acostumava a dir-li. La va cuidar bé fins al darrer moment. Jo, pensant en ella, sempre recordo el relat bíblic de la Rut i la Noemi.

Un altre dels tertulians dominicals, i potser diari, que no hi faltava per dir-hi la seva, era Vicenç Meya Bailina, “El Meya”. Vivia al primer pis d’una casa del carrer de Sant Maurici amb la seva dona, la Teresa Alsina Serra, una dona molt religiosa, al revés d’ell. Se’ls morí l’únic fill ja gran, que es deia David. Això del fill m’ho deia a mi la mare, però jo no el vaig arribar a conèixer mai.

Aquest home Meya, a més de criticar el govern, era dels que es creia que el règim de llavors sortit de la victòria del general Franco de l’any 39 s’acabava, que era cosa de quatre dies.

Quan jo vaig fer els 14 anys, edat llavors oficial per començar a treballar, si bé ja portava dos anys llargs treballant a les “Industries Pusó, S.L.” del carrer de Sant Maurici -avui aquesta fàbrica de cinteria ja està desapareguda i al seu lloc hi ha cases i pisos- vaig haver d’anar al Registre Civil a demanar el certificat de naixement per poder ésser inscrit a la Seguretat Social.

El Registre Civil de llavors es trobava al Parc de la Seu, al lateral del gran edifici que servia de Jutjat i molts anys abans de presó de Partit, segons havia sentit dir a casa.

L’empleat del Jutjat, un tal Llanas, no em trobava entre els nascuts l’any 1931 i com a conseqüència  no em feien el certificat. A casa tenien una mena de diploma que, pagant suposo, els devien fer del meu naixement. A més de la data hi havia el foli i el tom on constava. Gràcies a aquest diploma que vaig presentar el tal Llanas em trobà.

Això ho vaig explicar a la tertúlia d’ aquells homes dient-los que no em trobaven, a més que em deien que això dels 14 anys seria l’any que ve. El Meya amb la seva veu de nas i amb deix despectiu recordo bé que em va dir: “Xicot, l’any que ve tota aquesta gentussa ja seran fora, s’haurà acabat tot això”.

Tinc un altre record molt personal d’aquest Meya: un dia, passant per davant de casa seva, ell s’estava assegut davant de casa en un petit marge que hi havia entre el carrer i un petit reg d’aigua que hi passava i després a la seva esquena tot un camp llarg. La dona d’en Meya sortí al balcó a no sé que dir al seu home i aquest semblava no fer-li gaire cas o bé no hi donava cap importància. La pobra dona es girà, se’n tornà dins amb les mans enlaire dient: “Ave Maria Puríssima”, a la qual cosa el seu home, el Meya, des de baix li contestà amb sorna: “Sin pecado fué concebida.”

Els matins de diumenge era el dia que hi havia més quòrum. Cal dir que els diumenges els que feien de pagès ni treballaven i tampoc per aquesta raó no passaven carros i molt menys cotxes.

No hi mancava mai l’ Amadeu Sitjes Torruella. Vivia en una casa de planta baixa del carrer de Sant Maurici. Havien tingut una tintoreria, però ara tenia una botiga de coses de la llar al carrer dels Infants.

Era casat. La seva dona era bastant mes jove que ell. De tots aquells homes era, diria, el més intel·lectual en el parlar i en la seva exposició de les coses. El recordo parlant d’un determinat robatori que es veu que va viure. Sembla que ell sempre va sospitar d’una determinada persona, però que a l’hora de la veritat no fou el que es pensava.

Aquest cas explicat per l’Amadeu, a quin lloc i on no ho recordo, potser al Jutjat. El cas és que va veure l’autor del robatori. Deia ell que en no ser qui es pensava, es va sentir desarmat. Jo, un nen, aquest mot desarmar era la primera vegada que el sentia i m’ha quedat a la memòria.

Com he dit d’aquest Amadeu, la casa on vivia era una casa de planta baixa, però amb fondària. Al costat de la casa hi havia un passadís públic de poc més d’un metre d’ample fent baixada. La família hi tenia una porta. Podien sortir per la porta del davant donant al carrer o per la del costat de la casa, al darrere.

La porta del davant, a l’ entrada principal, era de fusta de dues peces. Hi havia una llarga nansa de ferro a cada peça. La canalla- aquells anys el carrer era tot de terra i fang- els dies de pluja, pel carrer sempre es trobaven filferros i amb aquests lligaven les dues nanses de la porta. Una vegada lligades, trucaven a la casa i la gent de la casa no podien sortir perquè es trobaven la porta principal lligada. Havien de sortir per la porta lateral, anar a desfer els filferros que aviat eren desfets cridant contra la canalla. La casa era coneguda com a cal Nest.

També podia haver-hi el Josep Diondina Artigues. El recordo d’alguna conversa sentida més d’una vegada explicant d’un determinat xicot que no arribava, llavors ja desaparegut, el Pepet diu que ajudava a la Seu el sagristà major. Li sentia a dir al Josep Diondina que mentre no se li ensenyà a anar a certes cases encara es va anar aguantant, però després malament rai.

D’aquest pobre xicot també n’havia sentit quelcom a casa dient que a la processó del diumenge de rams dels encaputxats sempre se’l coneixia perquè a cada mà hi portava uns espolsadors que els feia anar d’aquesta manera i tothom sabia qui era.

Josep Diondina Artigues era pagès del carrer de Sant Maurici. La casa i els seus estadants eren coneguts com a cal Carbasseta. La casa propietat seva feia xamfrà el carrer de Sant Benet amb el carrer de Sant Maurici. Al davant on es feia la tertúlia hi tenien un terreny que quedava més baix del carrer, de forma allargada horitzontal, també de la seva propietat, amb una barraca que quedava coberta d’un roser de parra que a l’estiu quedava ple de roses petites.

Un altre que hi era, però del carrer de Sant Benet, era l’Ignasi Babià Bach. La casa on vivia era coneguda com a cal Ganso. La seva dona, la jove de la casa, era de Sant Vicenç de Castellet i la sogra d’aquesta, coneguda com la Gansa, tenia mala fama de ser sogra.

També del carrer de Sant Llorenç -però de l’ única casa del carrer que tenia i encara té l’entrada pel carrer de Sant Benet- hi podia ser el Valentí Cunill Subirà de cal Lando, casat amb la Basilisa Gil del Álamo. Aquest home feia de barber i també feia petites reparacions d’electricitat. A casa la mare li portava la planxa de la roba perquè sempre tenia problemes amb la resistència i no hi havia diners per comprar-ne una de nova.

Podia també ser-hi un cunyat d’aquest Valentí, de nom Domènec, més conegut per “Mingo”. Pobre home, no parlava, no podia dir ni fer res, sempre amb la boca oberta i la bava que li anava baixant, es repenjava a la paret i així passava l’estona. No envellí, morí força jove.

En aquest pla de la tertúlia hi havia la darrera casa del carrer, casa que no tenia ni cap ni ulls. El contractista fou un tal “Canyol” de la família Fornells. La casa tenia porta al carrer de Sant Llorenç  i de Sant Benet, no hi havia finestres, però sí que hi havia la forma, les finestres eren cegues. La llum els entrava per un pati que feia clos amb una portalada de fusta al carrer de Sant Maurici.

En aquesta casa hi vivien quatre persones, el cap de casa, Josep Fainé Ballcells, conegut per tothom com “Pel Gené”, era de Sant Vicenç de Castellet si bé crec que era de Les Boades, molt bon home i de poc soroll, calmós molt ben enraonat.

El “Gené” menava poca o molta terra, més aviat poca que molta. La seva dona Àngela Gené Corrons, la filla Encarnació i la cunyada Francisca Gené Corrons, les dones anaven a la fàbrica. L’Encarnació, la filla, sempre anava amb la tia, mai no anava sola. El diumenge anaven totes dues a missa com esqueia a les filles de Maria. La tia hi pertanyia. Com a filla de Maria morí, no així la neboda, que es casà.

En tot el carrer de Sant Llorenç no hi havia cap botiga de cap classe. A la cruïlla amb el carrer de Sant Maurici, fent cara al carrer de Sant Llorenç, hi havia la botiga de queviures de “ca la Tereseta”, dona vídua que vivia amb la seva filla, Encarnació Solé Prim.

Molta gent hi anava a comprar amb una llibreta i la botiguera hi escrivia el que no es podia pagar i per tant és quedava a deure. El dissabte, dia de cobrar en aquells anys, la gent pagava el que podia. Algunes setmanes el deute que hi deixaven era més gran que el que havien pagat, el deute és perllongava.

A la botiga de ca la Tereseta tot i ser diumenge es venia. La finestra que feia a la vegada d’aparador estava tancada, però no la porta i algú sempre hi entrava, així fins i tot algú s’hi atrevia a anar-hi la tarda de diumenge i festius.

A l’estiu els veïns sortien al balcó “a prendre la fresca”, deien i a la vegada enraonaven amb el veí proper de la casa del costat, s’havien adonat que cada diumenge una o dues dones anaven a trucar a la porta tancada de ca la Tereseta i deien que sempre eren les mateixes i fins i tot que una s’estava a casa, volien dir que no anava a la fàbrica a treballar.

Un diumenge al matí anà un home i comprà una llauna oberta d’olives farcides. En sortir s’entrebancà i llauna i olives van anar per terra. Com que era un carrer de terra les olives no es van poder aprofitar.

Un xicotet del carrer de Sant Maurici, més jove que jo, que es deia Manel Pujol Martí, per a casa seva i per a tothom Manolín, era el tercer de tres germans, els altres dos una noia i un noi bastant més grans que ell.

La família del noiet era més aviat una família desarranjada. El pare es deia Joan i treballava a la “Maquinària Industrial” i segons deia ell era descendent del comte de Montecrisro; la mare es deia Filomena i era més coneguda per la “roja”. Segons a casa meva, aquest motiu ja li venia dels seus pares. Treballava a la fàbrica tèxtil de cal Fabrés, situada a tocar del riu, a la façana que donava al Cardener i que es podia veure molt bé anant amb el tren o per la carretera. Unes lletres deien “Mier Rubin y Companyia”. Un estiu, pel juny, hi hagué un incendi, la cremada fou total. Avui dia no hi queda absolutament res, ni que mai hi hagués existit una fàbrica.

Amb les olives per terra més aviat va riure, però el xicotet del carrer que gaire gras de menjar no hi devia anar el Manolin, s’ajupí i d’una en una, després de bufar i treure’ls la terra, se les anà crospint. Va durar un temps que el Manolin fou conegut pel Pica olives, però no quallà el motiu. No durà gaire i va continuar essent conegut pel Manolin.

A part dels tertulians gent gran, també hi havia la del jovent. Aquests ja treballaven, joves que passaven dels catorze anys, alguns els més grans els diumenges a la tarda ja anaven a aprendre de ballar a l’ Ateneu de Sant Vicenç de Castellet. Aquests feien el seu grupet a part.

Nosaltres els petits, amb els nostres jocs, quan era el temps de jugar a boles hi jugàvem amb les modalitats que decidien, si tocava en terreny pla o be fèiem un clot a terra a jugar a certa distància quina bola hi entrava o s’hi acostava més. Quan era el temps de la baldufa, a fer ballar la baldufa i aquesta amb un cordill dels coneguts de piano la llançàvem a terra i al palmell de la mà la fèiem ballar i tot això no gaire allunyats de la rotllana dels grans.

Quan en el nostre joc ens apropàvem al jovent, fos per jugar o més aviat per escoltar el que entre ells es deien, ens feien marxar, dient-nos “Fora d’aquí!”, però sempre arreplegaves alguna paraula, alguna cosa que et feia pensar.

Així eren els matins de diumenge en aquest lloc de carrer i fins que arribava l’hora de dinar, quan cadascú anava marxant cap a casa seva.

De dones, en aquell lloc, cap i menys en diumenge. Les dones eren a la cuina i al safareig amb el picador de la roba a la mà. Encara faltaven anys per l’arribada de les màquines rentadores.

 

Buscar a tot memoria.cat