El salvament de la Seu
de Manresa, l'any 1936

Antoni Gaudí i la Seu

Un fet força desconegut de la història de la basílica de la Seu és la intervenció que el genial arquitecte Antoni Gaudí va tenir en la seva façana principal o de ponent.

La façana principal que la basílica havia tingut fins a primers del segle XX no s'addeia gens a la majestuositat i bellesa del temple i havia estat molt blasmada. La construcció d'una de nova era una assignatura pendent de la ciutat. Recollint aquest sentiment generalitzat, i gràcies al mecenatge extraordinari del manresà Prudenci Comellas i Sala, la constitució d'una Junta de "notables" de la ciutat i el suport del bisbe Torras i Bages, s'encarregà els plànols de l'obra a l'arquitecte manresà Alexandre Soler i March.

Un cop elaborat l'avanprojecte, el bisbe Torras i Bages va decidir que fos revisat i aprovat per una petita comissió d'experts, entre els quals el mateix bisbe va voler que hi fos Antoni Gaudí.

Va ser així com Gaudí, que aleshores es dedicava exclusivament a dirigir les obres de la Sagrada Família, va decidir visitar la basílica de la Seu.

Alexandre Soler i March va explicar amb tot detall com va transcorre la visita de Gaudí, en un article publicat a la revista manresana "Ciutat" el juny del 1926, que reproduïm tot seguit.

La intervenció i els suggeriments de Gaudí van ser assumits i van fer canviar els plànols inicials de Soler i March. Per tant, és pot dir que Gaudí va ser l'inspirador de la façana principal de la basílica de la Seu.

El projecte substituïa la porxada antiga per un pòrtic compost per tres arcades, hi afegia un nou baptisteri i coronava el campanar amb una agulla piramidal d'estil neogòtic, que canvià radicalment la fesomia de la basílica

La construcció de la façana es va fer gairebé en vint anys. Les obres s'iniciaren l'any 1915 amb l'enderroc dels antics pòrtics i la construcció de les parets de la nova façana. El febrer del 1917 es començà a construir la torre del campanar, que fou inaugurada el 23 de gener del 1918.

Després de la construcció del baptisteri (inaugurat el 15 de maig de 1921), les obres es paralitzaren i no foren represes fins el 1933, en plena República. Aleshores es van construir els tres arcs de la gran porxada de la façana, el terrat corresponent, la sala destinada al museu i l'escalinata. Les obres s'inauguraren per la Festa Major del 1934. El 1936, un cop iniciada la Guerra Civil, l'agulla piramidal fou enderrocada, tal i com s'explica àmpliament en d'altres apartats d'aquest mateix web.

En el moment de publicar-se l'article de Soler i March, l'any 1926, les obres de construcció de la façana restaven parades. Això explica el malestar que l'arquitecte expressa en els dos darrers paràgrafs del seu escrit, del qual hem respectat l'ortografia original. D'altra banda, l'article anava il·lustrat amb 5 imatges, que també reproduïm amb els seus peus respectius originals.

La façana de ponent de la Seu, abans i després de la reforma. (Arxiu Històric Comarcal de Manresa)

EN GAUDÍ A LA SEU DE MANRESA

 ALEXANDRE SOLER I MARCH ("Ciutat", juny del 1926)

 

Tots recordareu aquell paisà nostre, afortunat home de negocis, que es digué Prudenci Comellas. Alt, escardalenc, pulcre i ordenat en extrem, quelcom gasiu i subscriptor del Brusi; un manresà de soca i arrel, que diríeu reeixit en la prova de bona ciutadania que, segons es conta, fan nostres mares en nàixer un infantó, de rebatre'l a la paret per tal de veure si queda arrapat sense caure a terra.

Un bell matí de primavera s'escaigué de trobar-lo en el costarut carrer de Sant Miquel, el qual remuntava dret i acompassat sense apariències de fatiga, malgrat els seus vuitanta-cinc anys. Canviàrem uns mots de polidesa i, tot d'una, se'm revelà de faiçó insospitada: aquell home de lletres de canvi, estava xop d'espiritualitat.

Espurnejant-li els ulls, em contà, amb joia d'infant, que venia d'assistir a les grans festes celebrades a Barcelona amb motiu de la terminació de la façana i cimbori d'aquella catedral, esplèndidament costejats per la família Girona.

La seva vèrbola, un xic desordenada, m'induí a copsar la visió del temple, set voltes secular, amb el seu interior embolcallat d'ombres misterioses, esquinçades ça i enllà pels feixos de llum filtrats en les multicolores vidrieres dels finestrals.

M'apar que sentí el so argentat de les esquelles i les harmonioses cascades que davallen de l'orgue; que m'embaumà l'encens que en blanques nuvolades entela el tabernacle sant, al volt del qual es consumeix la cera ardent, aromatitzada pel nèctar extret de les floretes bosquetanes; i, que vaig contemplar les riuades de fidels que, boi barbotejant les pregàries apreses dels avis, aixecaven la vista al cimbori, satisfets de veure les velles i brunes pedres medievals lligades, per sempre més, amb les novament arreencades de les entranyes de Montjuïch, per tal d'oferir a la Seu barcelonina la presentalla d'una altíssima diadema.

I perquè, saltà el senyor Comellas, no podem fer una cosa semblant a Manresa, on nostra Seu admirable està mancada de la façana apropiada que la tanqui decorosament? Vinc engrescat amb aquesta idea. Estudïi uns plànols de seguida. La meva intenció és que a l'obra hi contribueixin tots els ciutadans. Jo, de moment, començaré per entregar trenta mil duros: quan em mori, que no puc pas trigar gaire, deixaré més.

Vaig restar meravellat. Però, cal que confessi que, després dels primers instants d'entusiasme, em semblà que havia sofert una al·lucinació. Ni fiu els plànols, ni vegí el senyor Comellas en molts mesos.

Més endavant, cada cop que em topava amb ell, em demanava de nou els plànols, malgrat que mai no concretés res exactament. A l'últim, després de transcorregut un any, me creguí obligat a dibuixar una façana per a la Seu de Manresa, a manera de ballon d'essai: així veuríem ço que en resultaria, sense remordiments per part meva.

La Junta de l'obra de l'església presentà el meu projecte a l'aprovació del senyor bisbe de Vich, qui precisament era el gran Torras i Bages, admirador del talent i virtuds de l'arquitecte del temple de la Sagrada Família. I passà ço que era de preveure: el prelat desitjà un dictament d'En Gaudí. Per altra part, respectuós el senyor Bisbe, de les prerrogatives de l'arquitecte diocesà, En Josep Mª Pericas, a qui de dret tocava consultar, el cridà, també, a coadjuvar amb En Gaudí. I per a major arrodononiment, completà la terna de pèrits, afegint-hi En Font i Gumà, força conegut pel seu bon gust i desinteressat patriotisme.

Així que En Font i Gumà en tingué esment, em digué: -Es farà el que digui En Gaudí; els demés no hi tenim res a fer en aquest assumpte. I afegí amb molta gràcia: la fórmula que demana el senyor bisbe, ve a ésser així com una píldora, tal com l'elaboren els apotecaris. En el centre hi posen una petita quantitat de substància fortament activa, que aquí ve representada per En Gaudí; i després, la rodegen d'una gran massa farinosa, que no té altre objecte que abultar per tal que el públic se l'empassi millor. En Pericas i jo, en el cas actual, som aqueixa quasi completament inactiva massa pil·lular envolvent.

Tractant-se d'un encàrrec del bisbe amic i dilecte, En Gaudí hi posà el major interès. Decidí anar a Manresa a veure el temple. Això, en aquells temps, en què ell ja s'havia reclòs exclusivament a l'obra de la Sagrada Família, era quelcom d'extraordinari.

Quedàrem amb sortir a les vuit del matí i ésser de tornada a Barcelona el mateix dia per a dinar a casa, encara que fos a les tres de la tarda. Fou inútil insistir-hi. En Gaudí aniria de l'estació de Manresa a la Seu i d'allí novament a l'estació, sense prendre res ni veure res més.

A quarts de vuit del dia senyalat érem a l'estació del Nord de Barcelona els tres arquitectes susdits i el qui escriu aquestes ratlles. En aquella hora ningú no tenia ganes d'esmorzar formalment. Però, en arribar a les deu a la nostra ciutat, entre l'aire fresquet del camí i la perspectiva de dinar a les tres de la tarda, se'ns desvetllà una gana invencible i decidírem d'anar al restaurant de l'estació. En Gaudí s'indignà: no hi hagué manera de fer-li entrar. De bon matí ja s'havia menjat unes quantes atmetlles o qualque futesa per l'istil.

Com un il·luminat sortí decidit de l'andana, respectuosament acompanyat per alguns amics que havien vingut a rebre'ns; i es dirigí riu avall cap al Pont Vell, que des del tren li havia cridat l'atenció. Una volta hagué examinat ço que queda de l'obra primitiva a la part baixa de les piles, digué amb fermesa, sense por d'equivocar-se: és del temps de Justinià, segle V (fig. 1).

En remuntar el riu fins ésser de nou a l'estació, on es reuní amb els companys que ja s'havien reconciliat amb el mens sana in corpore sano, s'informà de si es coneixien restos antics als voltants de la Seu, de si s'havien practicat excavacions; i de tot de coses, que algú podria creure extranyes a l'objecte de la visita, però que ell les trobava molt del cas per tal de furgar en les velles intencions constructives.

I, cap a la Seu. Els canonges i beneficiats sortien, aleshores, del cor i vingueren a saludar-nos amb l'hàbit de tirat cardenalici privatiu de la històrica confederació catalano-aragonesa.

Aqueixa ostentació no impressionà gens ni mica En Gaudí, qui tenia com una dèria persecutiva als cabildes. En diferents ocasions li havia sentit dir que el de la catedral de Barcelona era acèfal. Si no s'hagués trobat amb el conegut aforisme castellà buenos canónigos y mal cabildo, ell l'hauria inventat en català.

Tot era degut als grans coneixements i respecte que tenia a la litúrgia, que sovint creia malparada en les solemnitats religioses. Els matins dels diumenges i dies festius, el vèieu abstret al bell mig de la catedral barcelonina seguint, amb el llibre a la mà, els més petits detalls dels divinals oficis. S'indignava cada cop que notava faltes greus o manca de respecte.

Per això, en trobar-se a l'església manresana rodejat de bona part del cabilde, el someté a un rigurós interrogatori. On són el baptisteri i la capella del Sagrament? On encenen el foc nou i beneeixen l'aigua pel dissabte sant? Per què ho fan així i no ho fan d'altra manera?

 

Fig. 1.- El Pont Vell de Manresa, aixecat en els temps romànics. A la dreta es veuen els restes d'una de les piles de l'ensorrat pont anterior, l'aparell alternat del qual indica una obra romana del baix imperi.

 

En Gaudí tenia un prestigi que allunyava
qualsevol conflicte. Tothom sabia que dintre
d'aquell cos, a voltes sacsejat per la braó
li encenia la mirada, bategava un cor d 'àngel,
guiat per la intenció més pura. Sovint, recordava
d'aprop els grans genis torturats,
a la faiçó de Miquel Àngel o el Greco.
 

En certs moments cabia la temença d'una situació violent i àdhuc d'un final apocalíptic. Sortosament, En Gaudí tenia un prestigi que allunyava qualsevol conflicte. Tothom sabia que dintre d'aquell cos, a voltes sacsejat per la braó que li encenia la mirada, bategava un cor d 'àngel, guiat per la intenció més pura. Sovint, recordava d'aprop els grans genis torturats, a la faiçó de Miquel Àngel o el Greco.

Tanmateix, no li plagueren algunes disciplines litúrgiques de la Seu manresana. S'havia perdut el sentit de les coses. De segur que els antics no ho feien pas així. Vinguin els comunitaris més vells, exclamà, per tal de sotmetre'ls a un esforç de memòria i recordar els seus temps d'infantesa. Però, els vells eren allí presents: ço que més aviat hi faltava era la joventut.

Anàrem cap a l'arxiu parroquial. Els pergamins secs i cargolats per les centúries, digueren més que'ls homes. Se'n llegiren uns quants. En Gaudí escoltava concirós.

Hauríeu dit que aquell home, esquàlid i de testa blanca, amb el màgic conjur de la seva paraula, d'un moment a l'altre faria sorgir de sota terra l'espectre medieval, embolcallat de fumeroles fosforescents.

En canvi, algunes passes més enllà
va aturar-se de sobte, electritzant d'entusiasme,
davant d'un altar barroc, del que mai ningú
no n'havia fet esmen
t.

Cal fer avinent una nota ben significativa que posà de relleu, a Manresa, les preferències artístiques del genial arquitecte. En travessar el temple, creient afalagar-lo, vaig mostrar-li el grandiós políptic que En Pere Serra pintà per a la capella del gremi de pellaires, que és una de les més importants pintures dels nostres trescentistes (fig. 2). En lloc d'impressionar-lo, amb sorpresa de tothom, passà de llarg sense fixar-s'hi ni fer el més petit comentari. En canvi, algunes passes més enllà va aturar-se de sobte, electritzant d'entusiasme, davant d'un altar barroc, del que mai ningú no n'havia fet esment (fig. 3). En el centre es destaca, a tamany major que el natural, la figura de l'Àngel Custodi, abillat garbosament amb inflades vestimentes que li deixen la cuixa al descobert. Branda l'espasa enlaire contra un enemic invisible. Talment, es podria creure que amb les seves escomeses havia malparat l'altar, torçant i rompent els frisos i les coronises; i, que per fugir del temperi, els angelets s'havien enfilat a la part més alta, on, serenament, Sant Tomàs, aixoplugat per un templet gentil, aguanta amb la mà esquerra tot el pes de l'església. Com en una mar revolta, sorgeixen onades escumoses que s'estrellen contra les carteles ventrades, els escuts recargolats i les bases de les columnes: els sants laterals, Santa Caterina i Sant Benet, s'apoien en sengles petxines.

 

Fig. 2.- Altar del Sant Esperit, a la Seu de Manresa, de l'antic gremi de pellaires, amb el políptic pintat per En Pere Serra l'any 1395. Fig. 3.- Altar de l'Àngel Custodi, de la Seu, de la confraria dels estudiants, obra barroca de principis del segle XVIII

 És que En Gaudí sentia la pruïja de les formes curves i l'empleu de les tres dimensions: amb dificultat, en composar, la seva fantasia s'aturava en una façana, una porta o una reixa planes i rectangulars.

Si no hagués estat arquitecte, dintre de les arts plàstiques, hauria triat abans l'escultura que la pintura. Si l'atzar hagués dut a l'exercici de la medicina, hauria estat operador. I, dedicat a les ciències naturals, l'admiraríem com a geòleg especialitzar en els estudis dels grans cataclismes orogènics o en la espeologia.

Del viatge a Manresa, de la impressió directa del problema a resoldre, en resultaren les normes a què devia, definitivament, obeir el projecte de la reforma exterior de l'església de la Seu.

En primer lloc, no devia limitar-se a la façana. Les voltes del nostre temple estan mancades de la protecció d'una teulada o d'un terrat independents: les teules s'assenten de dret sobre d'aquelles, sense deixar l'espai intermediari de la golfa. Això, que fou un mal costum en moltes esglésies medievals catalanes, la catedral de Barcelona inclusiu, alhora que és un defecte que merma la conservació de l'edifici exposant-lo a humitats i glaçades inevitables, li lleva la noblesa que en resulta en veure l'exterior de les naus coronat per les sengles vessants de la teulada. No's comprèn un edifici de certa importància sense una doble coberta deixant un espai ventilat i registrable. Aquesta reforma és, per tant, a l'església de Manresa, d'una major urgència que el mateix frontis.

El campanar demanava, també, un acabament que aixoplugués les campanes del rellotge que estaven al descobert, i que fos més en consonància amb l'istil del temple que no pas el remat abarrocat que suportava.

Per ço que pertany a la façana es conservarien en essència, per respecte a la tradició i a les coses constituïdes, els mateixos cossos que ja la integraven: els porxos de tres voltes en el centre, la capella del Baptisteri a la dreta i la del Santíssim Sagrament a l'esquerra. Però, tot, responent a l'istil i a la importància del temple. Els porxos es comunicarien amb el Baptisteri, per tal que els neòfits o infants a cristianitzar poguessin entrar en aquest últim des d'aquells, sense penetrar al recinte sagrat del temple, per la porta que hi comunica, fins després d'haver rebut les aigües regeneradores. Per fi, dessobre dels porxos s'hi disposarien les sales destinades a arxiu parroquial i museu, d'imprescindible utilitat, i procurant que les línies generals de la seva composició harmonitzessin i servissin de traspàs entre l'obra antiga i les noves construccions.

Sota aqueixes normes, els tres arquitectes esmentats presentaren el dictamen al senyor Bisbe de Vich, i el qui escriu aquestes ratlles dibuixà el projecte definitiu (fig. 4).

Cal esmentar, per la comicitat que enclogué, la presentació del compte dels pèrits. En Gaudí volgué cobrar una quantitat que, sense ésser absurda, picava un xic alt, quan no, pel fet de tenir-se de triplicar en subscriure-la els altres dos companys. La Junta de l'obra es resistia a pagar res: era el prelat qui havia demanat el dictamen i a ell corresponia sufragar els honoraris. A l'últim decidírem pagar. En Gaudí va quedar contentíssim. Tota la seva avarícia era a favor de l'església de la Sagrada Família. El seu exemple fou seguit generosament pels senyors Font i Gumà i Pericas, els quals deixaren, també, la part que els corresponia al mateix objecte.

Així, per una curiosa paradoxa,
els primers diners bestrets dels cabals
recollits per a construir la façana
de la Seu de Manresa, serviren per col·locar
unes pedres més a la façana del Naixement
del gran temple expiatori barceloní.

 

Així, per una curiosa paradoxa, els primers diners bestrets dels cabals recollits per a construir la façana de la Seu de Manresa, serviren per col·locar unes pedres més a la façana del Naixement del gran temple expiatori barceloní. A l'acurat senyor Comellas, qui aleshores ja havia fet entrega dels 30.000 duros, això se li ocultà: li hauria causat un gros trastorn, agreujat per la seva avançada edat.

 

Fig. 4.- Reforma exterior de la Seu de Manresa. Projecte de N'A. Soler i March, d'acord amb les idees exposades per Gaudí Fig. 3.- Altar de l'Àngel Custodi, de la Seu, de la confraria dels estudiants, obra barroca de principis del segle XVIII

Aquest bon manresà visquè, encara, fins assolir els noranta anys. Abans del seu traspàs deixà les obres tal com avui estan, amb el baptisteri del tot llest, el campanar acabat i els porxos tot just començats (fig. 5). En morir llegà, tal com havia promès, una forta quantitat a l'objecte de construir la façana (1); i va nomenar dipositaris de la mateixa el senyor Bisbe, un nebot seu, el senyor Arias i les autoritats manresanes: l'Arxiprest, l'Alcalde i el Jutge. Per motius desconeguts i inconcebibles, les obres resten parades i el públic res no veu del llegat d'En Comellas.

En aquest moment que està a punt de regir la diòcesi vigatana un català entusiasta de les glòries de la nostra terra, tothom espera que les obres de la Seu de Manresa, el joiell del nostre art gòtic, es recomençaran amb la major prestesa.

 

(1) El senyor Comellas, qui, apart de la quantitat inicial expressada, havia donat en vida unes vint mil pessetes més, deixa en morir, el capital de seixanta mil duros en Exterior al 4%, amb la condició que durant trenta anys es destinessin els interessos a les obres de la façana; i que una volta finides aqueixes, el capital passés al municipi per a invertir-lo en beneficència pública.
Alguns anys abans de la mort d'En Prudenci Comellas, la virtuosa manresana donya Annès Batlles deixà en morir un llegat de certa importància al senyor bisbe de la diòcesi per a destinacions pietoses. A Manresa encara no se n'ha vist res; i tothom creu que una bona part recaurà en les obres de la Seu, parròquia de la devota difunta.