Memòries de la
presó de Manresa
El testimoni de Francisco Gros

Un document excepcional sobre la privació de llibertat

Setze mesos després de la mort del general Franco, el juliol de 1976 Francisco Gros feia arribar al seu amic Antoni Gabarrós un plec de 47 folis, grapats i mecanografiats. A la portada, escrits a mà, s’hi podien llegir una dedicatòria i un títol modest, que no aportava cap pista sobre el contingut del document: Notes minses sense ordre ni concert.

A l’interior, unes línies redactades “A manera de pròleg” justificaven la raó de ser del text: la voluntat inicial d’oferir unes pinzellades dels records de l’estada a la presó de Manresa –on l’autor compartí captiveri amb el mateix Antoni Gabarrós-, a partir de la troballa de tres documents: una cançó, un sonet i dos rebuts d’una multa imposada a la seva família.

Allò que inicialment havien de ser unes poques ratlles, anà prenent volada a mesura que l’autor se submergí en l’escriptura dels records, fins a esdevenir no tan sols unes memòries personals, sinó també un autèntic retaule de les grandeses i misèries de la condició humana, des de la perspectiva d’algú que –a causa del seu passat com a sindicalista- estigué privat de llibertat durant tres anys i set mesos, condemnat en consell de guerra pel delicte d’auxilio a la rebelión militar.

La capacitat descriptiva i analítica de l’autor, combinades amb un notable domini del llenguatge, li permeteren a Francisco Gros no tan sols evocar els seus propis records –escrits en primera persona-, sinó també recollir les vivències d’alguns dels seus companys de reclusió. Tot i que la major part dels relats tenen com a escenari la presó de les Escodines, en alguns casos fan referència a fets i situacions succeïts a la Model de Barcelona i en algun camp de concentració franquista.

L’autor no es resignà a descriure fets, personatges i situacions, sinó que –com hem indicat- se serví del relat pròpiament dit per desgranar les seves pròpies reflexions. Reflexions escrites des d’una visió escèptica a l’entorn de la condició humana, amarades d’una notable dosi de desencís i condimentades amb pessics d’humor, a través d’un especial sentit de la ironia.

El ventall de fets descrits comprèn un ampli espectre, que va des de l’anècdota i la facècia –relacionades amb el dia a dia a la presó i la satisfacció de necessitats primàries- fins a situacions extremes, referides sobretot a l’aplicació de la pena de mort com a conseqüència de l’anomenada justícia militar. El resultat de tot plegat és un relat punyent i descarnat –a voltes fins i tot divertit- que deixa testimoni d’aspectes com els següents:

  • l’organització dins la presó d’un obrador de manualitats i joieria -que l’autor anomena irònicament Trust Joier de Reixes Endins-, com a recurs econòmic i també com a mitjà per combatre l’avorriment i el desencís entre els reclusos;
  • la manca d’aliments per als presos, resultat de la corrupció per part dels oficials i el màxim responsable del centre –don José-, que culminà amb l’escàndol de l’ingrés de don José a la mateixa presó de la qual ell mateix havia estat director, arran de la visita d’un inspector;
  • el tracte humiliant envers els interns per part dels guàrdies del centre, “intoxicats encara pel clímax de la guerra”;
  • la delació per part d’alguns reclusos –els “maleïts xivatos”, comparats amb “fastigosos rèptils”- com a mecanisme per aconseguir més alimentació i un tracte avantatjós per part de la direcció de la presó;
  • l’angoixa inherent als consells de guerra i la incertesa derivada de la possibilitat de ser condemnat a la pena màxima, malgrat no tenir les mans tacades de sang, així com també els darrers moments dels condemnats a mort, un cop esvaïda tota esperança de salvar la vida;
  • el paper de l’Església com a legitimadora d’un sistema penitenciari que perpetuava la condició dels presos com a perdedors de la Guerra Civil; l’obligatorietat d’assistir als oficis religiosos si es volia evitar represàlies;
  • els problemes de proveïment d’aliments com a conseqüència de la manca de queviures a preus oficials a causa de l’estraperlo;
  • l’afany de recuperar la llibertat i els intents d’evasió per part d’alguns reclusos;
  • els combats de boxa a l’interior del centre, amb apostes entre oficials del cos de presons i de l’exèrcit;
  • la solidaritat amb aquells companys de reclusió que no podien aconseguir aliments des de l’exterior a través de familiars i amics...

Les memòries de Francisco Gros incorporen també entre les seves pàgines documents amb un notable interès testimonial:

  • la cançó Melangia –amb música de Carles Luque i lletra de Josep M. Ortonoves-, interpretada pels reclusos de la presó manresana;
  • un sonet d’Estanislau Sanfeliu, company de reclusió de l’autor, escrit des de la Model de Barcelona amb el títol ¡Tengo fe!;
  • un dibuix de Pere Alsina –també reclús- que retrata uns interns rebent la visita de familiars a la presó de les Escodines, separats uns i altres per una porta enreixada i sota la mirada d’un guarda.

Les memòries es clouen amb el relat d’una anècdota que no guarda relació amb l’estada de l’autor a la presó, però que resulta representativa del clima irracional de la immediata postguerra: dos dies després de l’entrada de les tropes franquistes a Manresa -el 26 de gener de 1939-, el pare i el germà petit de Francisco Gros van ser detinguts. Foren posats en llibertat al cap de dos mesos, després de pagar dues multes de 300 i 150 pessetes, respectivament. Un soldat havia presentat una denúncia contra tres nens d’entre dotze i tretze anys, i els respectius familiars. Els havia enxampat fent un joc arriscat, que en aquells moments podia resultar sospitós d’espionatge: apuntar en blocs de paper matrícules de vehicles, alguns dels quals eren militars. Després de la mort de Franco, Francisco Gros adreçà una carta al rei d’Espanya per exposar-li els fets. L'autor inclogué el text de la missiva a les memòries, com un apèndix.