Setze mesos després de la mort del general Franco, el juliol de 1976 Francisco Gros feia arribar al seu amic Antoni Gabarrós un plec de 47 folis, grapats i mecanografiats. A la portada, escrits a mà, s’hi podien llegir una dedicatòria i un títol modest, que no aportava cap pista sobre el contingut del document: Notes minses sense ordre ni concert.

A l’interior, unes línies redactades “A manera de pròleg” justificaven la raó de ser del text: la voluntat inicial d’oferir unes pinzellades dels records de l’estada a la presó de Manresa –on l’autor compartí captiveri amb el mateix Antoni Gabarrós-, a partir de la troballa de tres documents: una cançó, un sonet i dos rebuts d’una multa imposada a la seva família.

Allò que inicialment havien de ser unes poques ratlles, anà prenent volada a mesura que l’autor se submergí en l’escriptura dels records, fins a esdevenir no tan sols unes memòries personals, sinó també un autèntic retaule de les grandeses i misèries de la condició humana, des de la perspectiva d’algú que –a causa del seu passat com a sindicalista- estigué privat de llibertat durant tres anys i set mesos, condemnat en consell de guerra pel delicte d’auxilio a la rebelión militar.

La capacitat descriptiva i analítica de l’autor, combinades amb un notable domini del llenguatge, li permeteren a Francisco Gros no tan sols evocar els seus propis records –escrits en primera persona-, sinó també recollir les vivències d’alguns dels seus companys de reclusió. Tot i que la major part dels relats tenen com a escenari la presó de les Escodines, en alguns casos fan referència a fets i situacions succeïts a la Model de Barcelona i en algun camp de concentració franquista.

L’autor no es resignà a descriure fets, personatges i situacions, sinó que –com hem indicat- se serví del relat pròpiament dit per desgranar les seves pròpies reflexions. Reflexions escrites des d’una visió escèptica a l’entorn de la condició humana, amarades d’una notable dosi de desencís i condimentades amb pessics d’humor, a través d’un especial sentit de la ironia.

El ventall de fets descrits comprèn un ampli espectre, que va des de l’anècdota i la facècia –relacionades amb el dia a dia a la presó i la satisfacció de necessitats primàries- fins a situacions extremes, referides sobretot a l’aplicació de la pena de mort com a conseqüència de l’anomenada justícia militar. El resultat de tot plegat és un relat punyent i descarnat –a voltes fins i tot divertit- que deixa testimoni d’aspectes com els següents:

• l’organització dins la presó d’un obrador de manualitats i joieria -que l’autor anomena irònicament Trust Joier de Reixes Endins-, com a recurs econòmic i també com a mitjà per combatre l’avorriment i el desencís entre els reclusos;
• la manca d’aliments per als presos, resultat de la corrupció per part dels oficials i el màxim responsable del centre –don José-, que culminà amb l’escàndol de l’ingrés de don José a la mateixa presó de la qual ell mateix havia estat director, arran de la visita d’un inspector;
• el tracte humiliant envers els interns per part dels guàrdies del centre, “intoxicats encara pel clímax de la guerra”;
• la delació per part d’alguns reclusos –els “maleïts xivatos”, comparats amb “fastigosos rèptils”- com a mecanisme per aconseguir més alimentació i un tracte avantatjós per part de la direcció de la presó;
• l’angoixa inherent als consells de guerra i la incertesa derivada de la possibilitat de ser condemnat a la pena màxima, malgrat no tenir les mans tacades de sang, així com també els darrers moments dels condemnats a mort, un cop esvaïda tota esperança de salvar la vida;
• el paper de l’Església com a legitimadora d’un sistema penitenciari que perpetuava la condició dels presos com a perdedors de la Guerra Civil; l’obligatorietat d’assistir als oficis religiosos si es volia evitar represàlies;
• els problemes de proveïment d’aliments com a conseqüència de la manca de queviures a preus oficials a causa de l’estraperlo;
• l’afany de recuperar la llibertat i els intents d’evasió per part d’alguns reclusos;
• els combats de boxa a l’interior del centre, amb apostes entre oficials del cos de presons i de l’exèrcit;
• la solidaritat amb aquells companys de reclusió que no podien aconseguir aliments des de l’exterior a través de familiars i amics…

Les memòries de Francisco Gros incorporen també entre les seves pàgines documents amb un notable interès testimonial:

• la cançó Melangia –amb música de Carles Luque i lletra de Josep M. Ortonoves-, interpretada pels reclusos de la presó manresana;
• un sonet d’Estanislau Sanfeliu, company de reclusió de l’autor, escrit des de la Model de Barcelona amb el títol ¡Tengo fe!;
• un dibuix de Pere Alsina –també reclús- que retrata uns interns rebent la visita de familiars a la presó de les Escodines, separats uns i altres per una porta enreixada i sota la mirada d’un guarda.

Les memòries es clouen amb el relat d’una anècdota que no guarda relació amb l’estada de l’autor a la presó, però que resulta representativa del clima irracional de la immediata postguerra: dos dies després de l’entrada de les tropes franquistes a Manresa -el 26 de gener de 1939-, el pare i el germà petit de Francisco Gros van ser detinguts. Foren posats en llibertat al cap de dos mesos, després de pagar dues multes de 300 i 150 pessetes, respectivament. Un soldat havia presentat una denúncia contra tres nens d’entre dotze i tretze anys, i els respectius familiars. Els havia enxampat fent un joc arriscat, que en aquells moments podia resultar sospitós d’espionatge: apuntar en blocs de paper matrícules de vehicles, alguns dels quals eren militars. Després de la mort de Franco, Francisco Gros adreçà una carta al rei d’Espanya per exposar-li els fets. L’autor inclogué el text de la missiva a les memòries, com un apèndix.