Memòria i Història de Manresa

‘Bombardegeu el meu palau!’

Josep Gallart demanà a l'aviació franquista que bombardegés el Palau de les Heures, de la seva propietat, perquè hi residia el president Companys

La carta en què ho proposava va ser localitzada per membres de la nostra Associació a Roma

 

 

Carta de Josep Gallart adreçada al general Alfredo Kindelán, responsable de l’aviació franquista, en què li proposa que bombardegi el Palau de les Heures, de la seva propietat (Ufficio Storico dell’Aeronautica Militare, de Roma).

 

Fotografia aèria del Palau de les Heures que acompanyava la carta (Ufficio Storico dell’Aeronautica Militare, de Roma).

 

Abans que trenqués amb el bàndol franquista i pronunciés la cèlebre sentència “Venceréis pero no convenceréis”, el 5 d'octubre de 1936 Miguel de Unamuno es va entrevistar a Salamanca amb el caudillo. En un rampell de sinceritat, l'escriptor basc va demanar-li al futur dictador que no bombardegés la capital de Biscaia, “pues tengo en Bilbao dos casas y no me agradaría que me las destrozasen.

Aquesta anècdota –que retrata la faceta més prosaica de l'autor de Del sentimiento trágico de la vida- quedà eclipsada pel sorollós episodi que, set dies després, ell mateix protagonitzà a la Universitat de Salamanca, en el qual, en un gest de dignitat, s'enfrontà públicament al general Millán Astray i posà fi al suport que havia prestat inicialment als militars revoltats.

 

Josep Gallart escriu al general Alfredo Kindelán, responsable de l'aviació franquista

Dos anys després –quan l'escriptor ja era mort i l'evolució de la guerra es decantava clarament a favor del bàndol nacional- arribava una carta a la mateixa ciutat de Salamanca. N'era el destinatari el màxim responsable de l'aviació franquista: el general Alfredo Kindelán. Escrita des de Roma el 27 de juny de 1938, la missiva era signada per l'empresari català Josep Gallart Folch.

Gallart –que havia hagut de fugir de la zona republicana en esclatar la Guerra Civil- acompanyava la seva carta d'una fotografia del Palau de les Heures, un esplèndid complex residencial de la seva propietat, de trenta hectàrees de superfície, al barri d'Horta de Barcelona. Situat al peu de Collserola i envoltat d'una enorme zona boscosa, el Palau de les Heures havia estat requisat per la Generalitat a l'inici del conflicte.

A diferència d'Unamuno, Gallart  –a qui la guerra també havia posat al costat del bàndol franquista-, no va demanar als militars rebels que respectessin la seva propietat, sinó just al contrari: els va proposar que la destruïssin, en els bombardeigs que feien sobre la capital catalana. Aquesta aparent paradoxa tenia un motiu ben concret: el palau havia esdevingut la residència de Lluís Companys.

Arrecerat a la mateixa serra de Collserola, el conjunt de les Heures resultava difícil d'atacar des de l'aire, motiu pel qual va ser elegit per allotjar el president de la Generalitat, alhora que al seu interior es construí un refugi antiaeri.

El mateix Josep Gallart ho confessà anys després, el 1971, al llibre Mis memorias, on recordà la carta que, des de la capital italiana, havia adreçat a Kindelán. La missiva –de la qual es coneixia el contingut, i que gràcies a l'Associació Memòria i Història de Manresa es pot veure digitalitzada per primera vegada -, va ser localitzada a l'arxiu de l'Ufficio Storico dell'Aeronautica Militare, a Roma.

 

La segona vegada que demanava que bombardegessin el seu propi palau

Al document l'autor recorda que ja havia proposat de bombardejar el palau el mes de novembre de 1936, quan semblava que havia de ser la residència del president de la República, Manuel Azaña, cosa que finalment no va succeir. El motiu de la carta és, però, una nova informació, de la qual ha tingut coneixement a través de “confidencias directas” rebudes de Barcelona: “[...] la referida finca está en el momento actual ocupada como residencia por el Presidente de la Generalidad, Luis Compays [sic]”, que s'hi havia traslladat a causa dels bombardeigs franquistes sobre la capital catalana. L'autor descriu tot seguit la ubicació de la finca, situada «en la falda del Tibidabo, debajo de la curva de la carretera de la Rabasada, conocida con el nombre de “Revolt de la Paella” y marcada con lápiz rojo en el mapa de Barcelona que pude entregarle en aquella fecha». Per a més seguretat “y como mejor señalamiento” –explica-, adjunta a la carta una fotografia aèria del Palau de les Heures. La carta finalitza amb una solemne declaració d'intencions per part de l'autor: “[...] he de repetirle ahora, mi general, que mi mayor deseo fuera que todos estos datos pudieran ser medios útiles para el castigo de quien tanto daño ha hecho también a nuestra Patria.

Gairebé un mes després d'haver estat escrita la carta,  aquesta –juntament amb la fotografia del Palau de les Heures- era enviada per la secció d'informació del Cuartel General del Aire al cap de l'Aviación Legionaria, per mitjà d'aquest telegrama. Datat el 20 de juliol, s'hi pot llegir: “Adjunto le remito información original acompañada de fotografía de la casa en que habita el Presidente de la Generalidad de Cataluña.

Malgrat l'obsessió del seu propietari, l'aviació del bàndol franquista desestimà bombardejar el Palau de les Heures, pel risc que hauria representat l'operació aèria, a causa de la situació estratègica de l'edifici, al peu d'un vessant muntanyós.

 

Qui era Josep Gallart?

Josep Gallart Folch era fill de Josep Gallart Forgas (1838-1898), industrial i polític nascut a la Bisbal d'Empordà i establert a Puerto Rico durant gairebé cinquanta anys. A l'època de la febre d'or, va fer fortuna amb el negoci del sucre i va crear una important companyia naviliera –la Casa de Vapores- els vaixells de la qual feien la ruta cap a Amèrica central i del sud. Prototipus del clàssic indià, el 1895 –tres anys abans de la seva mort- Gallart Forgas féu construir a la capital catalana el Palau de les Heures com a residència d'estiu, que encarregà a l'arquitecte August Font i Carreras, que dissenyà també les Arenes de Barcelona.

Josep Gallart Folch (1875-1979) estudià enginyeria a Barcelona i a Madrid i es vinculà al sector de l'automoció i l'aeronàutica. Director tècnic i conseller delegat de la Hispano-Suïssa –empresa de la qual el seu pare havia estat un dels fundadors-, en esclatar la Guerra Civil fugí a França, es posà al servei del bàndol nacional i s'establí després a Itàlia. Juntament amb Miquel Mateu –propietari de la Hispano-Suïssa i futur alcalde franquista de Barcelona- muntà a Sevilla una fàbrica per prestar assistència tècnica a avions militars italians. De tornada a Barcelona el 27 de febrer de 1939 –just l'endemà que les tropes franquistes haguessin entrat a la ciutat-, aconseguí evitar que el Palau de les Heures fos requisat per l'exèrcit, tot convertint-lo provisionalment en residència del flamant alcalde, el seu amic i soci Miquel Mateu. Durant la postguerra, Gallart es consagrà a la recuperació de l'edifici, per mitjà de l'adquisició de mobiliari i elements decoratius (catifes, tapissos, miralls, porcellanes, quadres...). Conegut també per la seva activitat com a bibliòfil i col·leccionista de pintura, Josep Gallart és autor dels llibres La industria del automóvil en España (1924), El espíritu y la técnica de “El Greco” (1946) i Mis memorias (1971). En aquest darrer, hi relata els seus records de la Guerra Civil.

 

Què és el Palau de les Heures?

Conegut també com a Casa Gallart, el Palau de les Heures es va construir als terrenys de l'antiga masia de Can Duran, a la zona de Montbau, dins l'actual districte d'Horta-Guinardó. Amb una superfície de més de trenta hectàrees, el conjunt –format per semisoterrani i tres plantes- és situat al sud del Turó de la Maria, al peu de Collserola.

Obra de l'arquitecte August Font i Carreras, l'edifici s'inspira en el model dels châteaux francesos: consta de quatre torres rodones coronades per estructures còniques i està assentat sobre una gran terrassa amb balaustrada, des d'on es pot contemplar una àmplia perspectiva dels jardins que l'envolten, dissenyats per Adrià Piera segons el model italià renaixentista, amb terrasses de diferents nivells i estanys centrals amb brolladors d'aigua. Quan es construí, es rodejà d'una gran massa boscosa, per a la qual es plantaren 860 ametllers i 500 oliveres.

Durant la Guerra Civil –en què, com hem dit, el palau esdevingué residència del president Companys-, s'hi construí un refugi antiaeri que encara es conserva.

Finalitzada la guerra, se'n completà la decoració interior amb mobiliari estil Lluís XV procedent de la casa d'Alba, tapissos del segle XVIII, una col·lecció de porcellanes de Staffdord i pintures d'autors com Velázquez, el Greco, Sorolla i Madrazo.

Els anys cinquanta l'edifici va ser venut per la família. Després d'una etapa d'abandó, el conjunt fou adquirit per la Diputació de Barcelona, que n'emprengué la restauració i va cedir-lo a la Fundació Bosch i Gimpera, de la Universitat de Barcelona. Actualment el palau és integrat al campus Mundet, que acull diferents dependències universitàries.

 

Ens cal el vostre suport econòmic