Coses viscudes

Van caure de la trona del Convent de Santa Clara (any 1935)

Fotografia antiga del Convent de Santa Clara, i de quan va ser assaltada el juliol del 1936. (Arxiu Comarcal del Bages)

 

Era un diumenge del mes d’octubre de 1935. Una noia, Neus Trullàs Estany, de dinou anys, nascuda a Sant Pere de Sallavinera (L’Anoia), vestia l’hàbit dominicà al monestir de les Dominiques de Santa Clara de Manresa, entrava a formar part de la comunitat com a novícia. La diferència en l’hàbit era el vel, que durant el temps d’un any de noviciat seria blanc en comptes de negre.

En aquell temps aquest convent era de rigorosa clausura, el que se’n deia clausura papal. Les monges oíen missa dalt del cor de l’església on hi havia una tela a certa alçada que impedia que les monges es veiessin des de baix. No veien ni l’altar ni el celebrant, cosa absurda, però així era. Quan de tant en tant les monges cantaven des de baix de l’església es veia una ombra d’una monja que s’apropava a mirar què feia el capellà per no anar a destemps.

El dia de la vestició o presa d’hàbit la novícia, que ja portava sis mesos al monestir com a postulant o candidata, aquell dia es deixava veure, oïa la missa en un extrem de la reixa i al seu lloc no hi havia aquella peça de roba que impedia veure les monges.

Durant la missa del dia de vestició l’hàbit, ben col·locat en una panereta, era beneït. Acabada la missa, les monges en processó per dins el monestir anaven a una capella lateral on també en una gran reixa es deixaven veure totes i on es feia la cerimònia.

A la postulant li treien les arracades i una agulla que portava. Se li feia un sermó adient, sempre a càrrec d’un capellà, i se li donava el nom amb el qual en endavant seria coneguda al convent. En el cas de la Neus se li va dir: “En el món et deies Neus, en el claustre et diràs Sor Maria Neus del Nen Jesús”. També se li presentaven dues corones per escollir, una de roses i una altra d’espines. S’escollia la d’espines que només portava aquell dia.

A aquest acte sempre hi anava molta gent. En el cas de la Neus eren molts germans, família nombrosa encara més. L’espai era reduït, tothom de cara la reixa per veure les monges i la novícia. Hi havia alguns capellans, com a mínim el de la casa, en aquell dia l’escodinaire mossèn Josep Bosch Prat.

A part de la família hi anava gent encuriosida, gent veïna de la barriada. Com que aquell dia se’ls feia difícil de veure la Neus, se’ls va acudir enfilar-se dalt la trona, per així poder estar per sobre dels caps de la gent, i veure-la bé, però la trona no estava feta per aguantar tant pes i van caure trona i gent.

Aquest cas fou molt comentat pel barri. Alguns s’ho prengueren mig en broma, però aquest no fou el cas pels qui caigueren de la trona. Hi hagué contorsions, unes més que d’altres. Una de les més fortes fou la d’una veïna del carrer del Peix, de la casa coneguda com a cal Pip, Margarida Vila Closas, dona soltera de 63 anys. Havia sentir dir que aquesta dona després de la caiguda ja no feu res més de bo. Seria una exageració, no ho sé, però el cas és que això succeí l’octubre de 1935 i aquesta dona morí el desembre de 1937 d’una hemorràgia cerebral.

Una altra de les que es van enfilar dalt la trona era la veïna de cal Ros a la plaça de Sant Bartomeu, Serafina Ros Canyellas, per a tothom més coneguda per la Fineta, de quaranta anys. Quan es produí aquest fet, aquesta veïna, de resultes de la caiguda, restà bastantes setmanes sense poder anar a treballar. Treballava de teixidora a la fàbrica Vives i Companyia, una fàbrica tèxtil més coneguda pel Salt, avui desapareguda, on hi treballava molta gent del barri sobretot dones. Ara d’aquesta fàbrica resta com a testimoni la xemeneia prop de la passarel·la de les Escodines.

Aquesta Fineta estava emparentada per part del seu home amb cal Rateta, de la família Altimiras, casa situada cap amunt del carrer de Sant Bartomeu. Aquells anys la gent del barri era més coneguda pel motiu de la casa que pels propis noms. Aquesta dona es queixava de no haver rebut ajut de Santa Clara.

El fet de no poder anar a treballar li suposava no cobrar. Aquell temps no era com ara. A més, que no estava en cap germandat, cosa bastant freqüent llavors, però que ni de bon tros era com la Seguretat Social que coneixem ara. Però tampoc li hauria cobert la despesa que suposà refer la trona, malmesa per la imprudència de pujar-hi.

Si bé la despesa en refer el desperfecte de poc els serví al convent de Santa Clara. Deu mesos més tard a mig matí dels primers dies de la bogeria de la revolució de 1936, en una foguera davant del convent van cremar bancs, confessionaris, trona i fins i tot roba i roba de llit. Això ho deien testimonis oculars. Uns comentaris que va motivar que alguns -entre aquests la meva mare- diguessin que molts dels que llençaven roba al foc potser a casa seva havien de dormir sense llençols.

La ja Sor Neus, a causa de la revolució, no va acabar l’any de noviciat, com totes les altres monges va haver de deixar el convent. L’any 1939, acabada la guerra hi tornà. Va morir el juny del 2012 a l’avançada edat de 96 anys.

Tota una vida tancada en l’anonimat d’una clausura. Comptades vegades en sortí. Només en casos excepcionals de visita mèdica o d’hospitalització per intervenció. Ala missa exequial hi havia més d’un sacerdot i la presidí un bisbe emèrit que, pel que va dir a l’homilia, coneixia bé la difunta. Aquesta estava de cos present a peu del presbiteri. Moments abans de començar el funeral el taüt fou tancat.

Abans de tancar el taüt es podia veure la difunta a través d’un vidre. El bisbe, en una església llavors gairebé buida de gent, se la mirava i va dir més d’una vegada. “Era una santeta, era una santeta”. Hi hagué una curta processó vers el cementiri claustral, i el bisbe, entre altres coses, va dir: “Enterrem una santa que mai no serà canonitzada, com totes les que aquí reposen”.

Abans de la revolució del 36 a l’església de Santa Clara hi havia un altar dedicat a Sant Mamet. La seva festa en el santoral és el 17 d’agost. Aquest sant, entre d’altres virtuts i miracles, era protector de les mares que tenien dificultat per alletar el seus fillets. Les mares en aquest casos anaven fins al torn del monestir i mitjançant una voluntària almoina demanaven que les monges cantessin els goigs de Sant Mamet. Una estrofa dels goigs deia:

“Les dones que en confiança

acuden humils a vós

les nodriu sens tardança

mitigant-los los dolors,

donant a les que no tenen

gran abundància de llet”.

Últims records

1976 a Vic: Universitat Catalana d’Estiu i alguna cosa més

WhatsApp Image 2021-09-07 at 13.18.30
Enric Roca Carrió

Recordant què havia sentit a dir sobre l’església del Carme el 1936

Lluís Soldevila Mominó
Lluís Soldevila Mominó

Sense toros a la ciutat, no podia ser torero

WhatsApp Image 2021-09-07 at 13.18.30
Enric Roca Carrió

De tites

WhatsApp Image 2021-09-07 at 13.18.30
Enric Roca Carrió

Blau

WhatsApp Image 2021-09-07 at 13.18.30
Enric Roca Carrió

17. Festa Major. Mestre Larrañaga. Exercicis Espirituals. Parada del Jeroni. Sindicat Vertical. Inauguració de l’església de Valldaura. Amb ulls de nen

Joan-Esteve Guillaumet
Joan-Esteve Guillaumet Pérez
Buscar a tot memoria.cat