Records d'etapes vitals

Uns quants records no oblidats

 

Us trameto potser agosaradament aquests breus records personals dels anys seixanta i setanta, ja que em recupero a poc a poc de desorientació per un ensurt de malaltia. Confio no repetir-ne d’altres de més extensos que van ser inclosos dins de trenta-quatre cròniques periòdiques al diari Regió7, del qual no he oblidat gens la dedicació de Jordi Comellas, Gonçal Mazcuñán i Xavier Domènech, a més de la d’altres redactors el nom dels quals la meva deficitària memòria present ara no reté. Tampoc tinc oblidada la tasca dels que anaven a les reunions, a les quals jo assistia amb entusiasme, del Consell d’Administració d’Edicions Intercomarcals SA presidit per Josep Camprubí. Les cròniques dites van ser reunides en un llibre dotat d’índex de noms; al costat de cadascun hi ha el número de la crònica que l’esmenta però no pas el de la pàgina. Amb el títol Retalls d’un temps per a no reviure, fou editat el maig de 2002 pel Centre d’Estudis del Bages i l’Arxiu Històric Comarcal, que aleshores dirigia Jordi Torner i Planell. En vaig dur exemplars a la Biblioteca de Manresa.

Maria Montserrat Margarit i Castells, muller del malaurat Emili Martínez i Ballester, reconegut practicant de muntanyisme, em va signar, el dia 1 de setembre de 1971, un improvisat contracte de tres hores setmanals per donar suport a la tasca assessora d’obrers desenvolupada al petitó local llogat a la planta tercera sense ascensor del carrer de la Canal, número 30, a prop de l’edifici comercial de Can Jorba. També en aquest local m’havia ajudat la Montserrat Garriga i Jiménez, dona de Ramon Majó i Lluch, alpinista molt valorat.

Des de la ciutat de Barcelona cap a la de Manresa, feia les pesades rutes mancades de les condicions actuals d’autovies i carreteres amb un popular cotxe de la marca Seat, com tots aleshores faltats d’elements de seguretat avui preceptius: cinturons i més estris afegits als seients. M’espanta ara pensar que per passar unes jornades d’esplai llogués un dels apartaments que mitjançant la premsa determinat capellà oferia a Gironella, i viatgés cap allà amb aquell modest vehicle duent l’Anna Oliva i Zurita, mare dels dos fills que tinguérem als setanta, dipositant nosaltres el petit dins un cabàs sobre la banqueta del darrera!

Els matrimonis a què he al·ludit foren dels primers que em facilitaren al Bages l’assessorament jurídic d’assalariats. Juntament amb altres, apuntalaren clandestinament la interconnexió comarcal del moviment sindical de les Comissions Obreres amb suport del Partit Socialista Unificat de Catalunya (PSUC).

Per tal de tenir cadires i taules al local del carrer de la Canal, vaig entrar a Can Jorba amb idea de trobar-ne d’econòmiques. Em va atendre un simpàtic jovenet empleat que responia al nom de Benjamín. Després d’escoltar-me, exhibí i m’oferí la venda d’unes de barates però consistents; van resultar força útils durant anys, fins i tot a l’altre despatx situat en un edifici d’un carrer amb un nom diferent del d’ara, damunt del conegut establiment Miami. Allà em vaig traslladar a rebre visites com a advocat laboralista. Més endavant, l’abril de 1976, un contracte de lloguer amb l’advocat Xavier Sitjes i Molins, administrador de la propietària d’un pis més gran a la casa del passeig de Pere III on hi havia el conegut Bar Pajaril, em va permetre fer-hi reunions de col·lectius obrers. Enmig de la lluita legal com a advocat defensor exclusiu de treballadors, enfront dels que duien interessos empresarials, repetides vegades veia aquell ja no venedor de mobiliari a Can Jorba: havia esdevingut un destacat advocat entre els que a Manresa feien defensa d’empreses. Jocosament ambdós comentàvem l’anècdota de la passada compravenda.

Per poder exercir al Bages vaig necessitar inscriure’m al Col·legi d’Advocats de Manresa i causar alta fiscal. Era obligat en qualsevol lloc on volguessis dur assessorament jurídic si hi havia un òrgan corporatiu específic dels advocats. Com molts altres companys de professió, estava inscrit alhora a col·legis d’advocats de diverses poblacions (Castelló, Granollers, Mataró, Tarragona, etc.). I per judicis demanant indemnitzacions derivades de greus accidents vaig restar també col·legiat a ciutats llunyanes de Barcelona, com fou el cas de Lleó; igualment, per actuar a Madrid en recursos davant el Tribunal Suprem, capital on vaig defensar dones i homes en casos jutjats pel funest Tribunal de Orden Público.

Quan l’any 1970 trepitjava l’aleshores modesta seu del Col·legi d’Advocats de Manresa i anava a judicis defensant treballadors, ja des del setembre de 1966, a l’edat de 23 anys, exercia d’advocat a la ciutat de Barcelona i pertanyia al seu Col·legi d’Advocats. Això em va permetre saber copsar un rebuig entre la cúria manresana: la presència meva d’advocat barceloní, defensor d’obrers i sense la contemporització envers el món local empresarial que habitualment practicaven lletrats adscrits a la Central Nacional Sindicalista (CNS).

Malgrat haver dut ja una munió de casos penals a Barcelona i alguns més a Manresa, però no tants en el temps en què hi van coincidir el jutge Antonio Doñate Martin, el fiscal Carlos Jiménez Villarejo i l’inspector de treball Eduardo Martín Toval (de rellevants funcions per a l’estat durant la transició), em sorprengué una decisió processal d’un nou jutge destinat a la capital del Bages. Reservo per a línies posteriors referir-me a aquest record.

Llegint els textos recollits per l’Associació Memòria i Història de Manresa m’ha vingut a la ment l’expressió “el món és un mocador”. Esdevé prou encertada en l’àmbit manresà i el seu entorn. En l’espai temporal dels anys setanta, principalment a la primera meitat, la condició de clients meus d’una colla de veïnes i veïns manresans va ultrapassar a la de forta amistat, compartint alegries i problemes personals. Com a esclat d’aquestes circumstàncies, durant l’octubre de 1975, va ser la cura que amb l’ajuda de l’advocat Santos Valladolid Brizuela vaig posar en l’assistència de les i els que patiren una ignominiosa i brutal repressió de la Guàrdia Civil.

Quan va fer-se consistent la meva separació matrimonial, admesa en típica resolució judicial de tribunal eclesiàstic (mort Franco, el 20 de novembre de 1975, encara van caldre anys següents i pressió ciutadana per assolir una Llei de Divorci), diversitat d’amistats i familiars celebrà amb la Isabel Guindero Ciriano i jo, acompanyats dels nostres pares, un dinar de festa d’aparellament i pastís. En un restaurant de Sant Fruitós de Bages anomenat Les Brucardes, si no m’equivoco. Gràcies a fotografies de presents a l’acte, confirmo l’expressió del mocador. Hi assistiren autors d’altres records recollits per l’Associació Memòria i Història de Manresa. Entre aquests, en Ramon Majó i Lluch, que fou director de la seu manresana de Correus i Telègrafs. Davant de diverses taules es va asseure aquest, l’Emili Martínez i Ballester, el Manuel Ramos Gómez i més convidats, la majoria amb les seves parelles. Així mateix, Roberto Martínez Pastor, que, per motius prou historiats, va dirigir també Correus i Telègrafs de Manresa. Força temps després, la seva filla, Anna Maria Martínez, treballà un període com a administrativa al despatx esmentat del passeig de Pere III.

El pare de la Isabel, Lorenzo Guindero, tenia l’habitatge familiar a l’edifici de Correus i Telègrafs, alhora que ostentava allí plaça de funcionari, circumstàncies que potenciaren la coneixença amb el director, Ramon Majó i Lluch. El Lorenzo, que provenia d’Extremadura, acostumava a parlar mentre que la seva dona, Maria, originària de Sòria però coneixedora de la llengua catalana, mantenia un gairebé temorós silenci. Fàcilment, el Lorenzo introduïa a les converses acudits generadors de simpatia. Quan en Tarradellas des de balcó del Palau, que tornà a ser el de la Generalitat, va dirigir-se a la multitud dient la frase: “Ja sóc aquí”, poc després, el dit Lorenzo, antic falangista, somrient, l’anomenava l’azucaqui. De les dues filles que convivien amb ells, la Isabel treballava al centre que li deien, Cal Guiteras, taller de confecció de pantalons a l’edifici de Can Jorba. Formava part del petit però actiu col·lectiu de noies que cercaren el meu assessorament, preocupades com estaven pel risc d’allò que aleshores s’anomenava expediente de crisis.

En els judicis laborals dels primers quinze anys d’exercici professional encara no m’havia adonat plenament d’un fet: la majoria dels magistrats no rebutjaven hàbits discutibles però generalitzats davant proves demanades pels advocats. Sospito ara, als 78 anys i ja jubilat, que hi ha la mateixa dinàmica dins els Jutjats Socials, abans Magistratures de Treball, de les quals en la dècada dels seixanta es reivindicava l’extinció.

Els magistrats denegaven el reconeixement judicial de la màquina o d’allò que per manca d’elements de seguretat havia generat l’accident de treball, malgrat que fos proposat amb temps i forma adients. En conseqüència, les normes que el feien possible esdevingueren paper mullat. Guardo encara a la memòria el record del cas en què el treballador va obtenir un augment de la pensió per accident de treball gràcies al fet que el magistrat A. Corniero atengué la sol·licitud de reconeixement judicial i va dur a terme la inspecció directa al centre de treball.

Estimable suport moral vaig rebre de Josep Esquerré Bringue, exiliat català antifeixista provinent de Praga. Un jorn m’acompanyà a Sallent i escoltà el meu encès discurs de defensa d’una obrera. Passerell, el vaig exposar en una gran sala de la fàbrica, plena de treballadores assegudes a continuació d’una mesa presidencial amb una urna al damunt. Entristit pel resultat que no esperava, m’ajudà a tocar de peus a terra amb la saviesa de l’anàlisi sobre els comportaments dels col·lectius.

La defensada havia estat protagonista de legítimes reivindicacions laborals a favor del conjunt d’obreres d’aquella fàbrica. Aquestes i ella mateixa, sotmeses a l‘obediència dels que exercien la direcció del treball, no per això deixaven de tenir la condició de sòcies de la Cooperativa que comandava una junta rectora. Consegüentment, el lletrat de la Cooperativa per una banda, i jo de l’expedientada per l’altra, vam mantenir en aquell teatral acte arguments contraposats, a favor i en contra de la pèrdua de la condició de membre de la Cooperativa. A continuació es procedí a la votació, i el recompte en determinà l’expulsió.

Va perdre la feina a resultes del que em semblava incomprensible: la decisió de la resta de companyes. Alçà la veu cap a aquestes mentre pausadament anava sortint pel passadís central, dient una frase que tenia el sentit següent: que en el futur lamentarien allò que aquell dia havien decidit.

No he oblidat els cognoms del nou jutge d’instrucció vingut a Manresa. L’anterior ja citat havia obert uns quants procediments per accidents de treball amb possibilitat de responsabilitat penal. De cop, jo, que era advocat dels perjudicats en supòsits concrets com els iniciats, vaig ser assabentat que l’instructor, Nieto Nafría, havia resolt tancar totes aquelles diligències. Conscient de les dificultats que implicaria intentar lluitar contra els arxius, només vaig expressar oralment la meva sorpresa; en endavant tindria present a la meva ment el seu tarannà.

El desembre de 1977, quan no havia fet 35 anys i encara em semblava que actuar d’advocat togat en una sala plena de gom a gom implicava un plus d’honorabilitat, vaig viure una situació inusual dins els judicis orals: el testimoni a qui interrogava arran d’una carta meva adreçada al seu germà, que havia acomiadat el treballador, no va atendre les advertències rebudes davant el magistrat que presidia l’acte i repetia ben clar i audible que era un chantaje. El fet va conduir al processament del testimoni per suposat delicte de calúmnia o subsidiàriament injúria; consegüentment, també a un judici oral penal de l’Audiència Provincial de Barcelona.

Com a perjudicat, acusador particular, vaig comptar amb l’assistència d’un alt càrrec de la Junta de govern del Col·legi d’Advocats barceloní que va desenvolupar davant el Tribunal una tasca adient i un admirable informe final; però, mentrestant, jo temia la circumstància de veure a la mesa presidencial integrant el tribunal el ja magistrat Nieto Nafría.

La sentència absolutòria, després d’argumentar absència de delicte de calúmnia, va precisar literalment que l’expressió “era un chantaje, en exclusividad, en el tiempo, ocasión y circunstancias especificadas, carece de la necesaria relevancia en derecho para generar un delito de injurias”. Obcecat, vaig formular recurs al Tribunal Suprem; davant meu, al seu saló de plens a Madrid, l’advocat de Manresa Mariano Fontrodona l’impugnà. El final judicial fou la sentència del Tribunal Suprem de 23 de juny de 1981, que no va donar lloc al recurs de cassació contra la de l’Audiència. Això motivà un magnífic informe elaborat pel catedràtic de Dret Penal de la Universitat de Barcelona Santiago Mir i Puig, publicat al número 3 de la Revista Jurídica de Catalunya de l’any 1983. Fontrodona, gràcies a la condemna en costes imposada pel Tribunal Suprem, cobrà de la butxaca d’un company massa idealista.

Abans de la promulgació de la Constitució de 1978 vaig acabar el redactat en castellà d’un llibre d’experiències viscudes. Convençut, el vaig titular: Apuntes de un abogado laboralista en desencanto. Original i còpies restaren oblidades en diferents prestatges fins que un estimat cosí, Jordi Viader i Riera, el va llegir. En notar un viu contingut em donà el coratge per a l’autoedició. Em va recomanar que hi afegís un aclariment inicial i un epíleg; també se’n van dur exemplars a la Biblioteca de Manresa.

Estava neguitejat a causa de l’ús preceptiu a moltes instàncies del castellà, la qual cosa m’augmentava la dificultat per saber escriure l’idioma que tenia el costum de parlar. Com convé que els infants de la postguerra no ignorin que el feixisme vencedor ens va impedir d’aprendre la llengua catalana. Quan el col·lectiu integrador d’Edicions Intercomarcals SA va fer realitat, el desembre de 1978, la publicació en català del que amb temps seria el diari Regió7, vaig tenir una gran alegria i il·lusió de futur. Curosament m’he abstingut d’exposar en els presents records personals allò que vaig escriure amb vivor espontània dins els Apuntes de un abogado laboralista en desencanto.

A partir d’hores posteriors a les de la nit del 24 de gener de 1977 van arribar als despatxos jurídics catalans on es feia la defensa d’assalariats les notícies esborronadores del que es va anomenar la matança d’Atocha, a Madrid i a la resta de l’estat. Amb emoció de tristor barrejada d’indignació vaig actuar com citen els llibres que us he indicat, però com que crec que no havia referit el record d’allò que aleshores succeí des de dins del balcó del passeig de Pere III, número 44, a Manresa, ho escric com a cloenda d’aquests records personals: amb l’ajuda de la Josefa Buzón del Pont de Vilomara enmig d’un silenci colpidor vam penjar a la barana una ampla tela blanca de la llargada d’un llençol gran amb una frase respecte de l’assassinat col·lectiu esdevingut; al damunt hi afegírem uns evidents crespons negres. A la memòria no em quedà quina fou la frase, però ben segur que vianants del Passeig la van veure i potser recordaran què hi deia.

 

Últims records

Buscar a tot memoria.cat