Tornant a les arrels

Una acadèmia de barri

A mitjan segle passat hi havia poques escoles públiques a Manresa i, en canvi, hi abundaven els centres privats. Entre aquests, però, calia distingir entre els centres grans, com la Salle (Els Hermanus) o les Dominiques, i les petites acadèmies. A una d’aquestes acadèmies em van portar els meus pares als 5 anys; era l’Acadèmia Farré, a la carretera de Santpedor, just a sobre del bar Els Tranquils. El motiu de portar-m’hi era doble: primer, per la proximitat a casa i, segon, per la coneixença amb la directora, la Maria Farré. Un altre avantatge era que, a 6 anys, ja vaig poder anar tot sol des de casa a l’acadèmia; un punt d’aturada obligat en el trajecte era l’aparador de la pastisseria Mallorca (ara La Llaminadura) amb unes ensaïmades, inabastables per la meva economia, que valien una pesseta i mitja.

A l’Acadèmia Farré hi havia dues aules, la dels grans, que donava a la carretera de Santpedor, i la dels petits, que quedava a la part del darrere, amb sortida a un pati interior que servia d’esbarjo ja que no podíem pas sortir al carrer. Només amb dues aules, és evident que estàvem barrejats per edats.

Les classes es feien en castellà, però la comunicació personal amb les “senyoretes” era sempre en català perquè, que jo recordi, no hi havia ni un nen que parlés en castellà.

A la classe dels grans, on em van portar quan tenia 6 anys, sèiem en pupitres amb un tinter on sucàvem la ploma per omplir les pàgines de cal·ligrafia. Això de la tinta donava sempre molt de joc: les tardes avorrides de primavera ens entreteníem caçant mosques, les tiràvem al tinter i llavors les trèiem per veure els rastres de tinta que anaven deixant sobre el paper secant. Un altre passatemps era caçar mosques, arrancar-los les ales, i anar-les guardant a l’estoig; el meu rècord era de vint mosques en una tarda. Juntament amb l’activitat extraescolar de caçar sargantanes i llagostes, es podria afirmar que tots plegats érem un perill per a la biodiversitat.

La nostra mestra era la senyoreta Teresa Relat, de la qual guardo bon record perquè ni cridava ni picava i feia el que podia amb tota aquella canalla d’edats i nivells tan diferents. Teníem un sol llibre -una “enciclopèdia”- i la mestra ens anava demanant la lliçó posats en fila a la paret. Si un no sabia una pregunta, li passava al davant el que donava la resposta correcta; després de donar la lliçó, habitualment havíem de resoldre una sèrie d’operacions aritmètiques i problemes que la mestra escrivia a la pissarra. Els dissabtes al matí també fèiem classe, però era més relaxada perquè començàvem resant el Rosari i, amb els inacabables “Ora pro nobis”, ens anava venint una nyonya que ens feia tancar els ulls. De vegades, la nyonya se’ns barrejava amb la bravada que venia de la fàbrica de l’Alcoholera Manresana, que teníem davant mateix, i que amb el seu deix alcohòlic ens devia augmentar la somnolència.

A l’acadèmia hi havia dos dies d’excursió: el 15 d’octubre, perquè era l’onomàstica de la mestra, i el Dijous Llarder. Aquests dies anàvem caminant carretera de Santpedor amunt i arribàvem més o menys fins on, uns anys després, es va construir la urbanització de Pineda de Bages. També es feien representacions, en recordo una de dedicada a la vida de sant Tarsici, un nen cristià a qui uns gamarussos van apedregar per prendre-li les Sagrades Formes. Una altra de típica, eren Els Pastorets que representàvem a l’aula més gran, atapeïda de quitxalla. A mi em va tocar, un any, fer de pastoret i, quan va aparèixer Satanàs, li vam clavar una tanda de bastonades que déu-n’hi do. El noiet que feia de Satanàs, acabada la representació, ens va assegurar que si l’any següent el tornàvem a atonyinar d’aquella manera, ens inflaria els morros.

I així, anant fent sense encaparrar-s’hi gaire ni preocupacions per passar de curs, perquè sempre estàvem a la mateixa aula, es van escolar quatre anys -inconscientment feliços- fins que la directora va dir als meus pares que em portessin a la Preparatòria de l’institut perquè jo mostrava afició a estudiar.

Últims records

Sense toros a la ciutat, no podia ser torero

WhatsApp Image 2021-09-07 at 13.18.30
Enric Roca Carrió

De tites

WhatsApp Image 2021-09-07 at 13.18.30
Enric Roca Carrió

Blau

WhatsApp Image 2021-09-07 at 13.18.30
Enric Roca Carrió

17. Festa Major. Mestre Larrañaga. Exercicis Espirituals. Parada del Jeroni. Sindicat Vertical. Inauguració de l’església de Valldaura. Amb ulls de nen

Joan-Esteve Guillaumet
Joan-Esteve Guillaumet Pérez

La tova persistència de la memòria

Xavier Domènec
Xavier Domènech Sala

Van caure de la trona del Convent de Santa Clara (any 1935)

Lluís Soldevila Mominó
Lluís Soldevila Mominó
Buscar a tot memoria.cat