Pocs cotxes, algun camió no gaire gran, autobusos per anar als pobles veïns, bicicletes però no gaires, carros, trens… i l’estació del Nord (Renfe) i la dels Catalans, amb l’”apeaderu” que hi havia entre la prolongació de Guimerà i el carrer de Saclosa. En aquest lloc, ara hi ha un aparcament de cotxes, i un tros més amunt, l’actual carrer de Carrasco i Formiguera amb la font de les Oques, que llavors era una petita bassa amb unes quantes oques i una font. Dels Catalans en sortia una línia que anava fins a Guardiola de Berguedà.
Els trens no els fèiem servir gaire, només agafàvem el tren a l’estació del Nord una vegada a l’any per anar a casa dels avis a Sant Cugat del Vallès. El trajecte era de Manresa a Sabadell, i allà havíem d’anar fins a l’estació de la Rambla i agafar el tren de les Planes fins a Sant Cugat; o sigui, una odissea. Més o menys com ara.
D’autobusos, n’hi havia per anar als pobles de la rodalia: Navarcles, Súria, Cardona… Només havia pujat al que feia la línia Manresa-Sant Fruitós, el Creus, perquè teníem algun familiar i alguns amics en aquesta població i hi anàvem sovint. L’autobús no era gaire gran, els seients estaven col·locats d’esquena a les finestres de manera que els passatgers anaven asseguts cara a cara, un passadís ample al mig i una barra al sostre perquè els que anaven drets s’hi poguessin agafar.
De bicicletes, no gaires, i carros, carros de moltes menes. Hi havia el carro de les gasoses amb un cavall perxeró que feia el repartiment a les botigues. El carro de la carn, que era tancat amb una caixa grossa de fusta i una porta al darrere, pintat de color verd i que anava a buscar la carn a l’escorxador que després es repartia per les carnisseries: dos homes es posaven a l’espatlla una espècie de casaca d’un material dur i impermeable i s’hi col·locaven els xais, grans peces de vedella, o porcs i eren els encarregats de repartir-ho. El carro de les escombraries, que semblava de llauna o si més no feia soroll de llauna, es tancava amb dues tapes que s’obrien per poder-hi llençar les escombraries directament de la galleda que els veïns havien deixat davant la porta de cada casa. El carret de l’home que recollia els excrements dels cavalls, que portava un gran cabàs i una paleta com la dels paletes però mes grossa i amb la punta torçada cap amunt per poder rascar millor si l’excrement s’havia enganxat al paviment. També l’inefable carro del Bugunyà; cal Bugunyà era una botiga gran que hi havia al carrer de Santa Llúcia on es podia trobar de tot, des de queviures i estris domèstics, fins a material de ferreteria, pega dolces i caramels. A la botiga hi havia els fills; el pare, que n’era l’amo, anava amunt i avall de la ciutat amb un petit carro i un burro. El recordo com un home gran i xacrós. I doncs, què feia?, doncs recollia de terra tot allò que li feia peça: un clau, un pot abonyegat, un tros de filferro, un tros de roba… així que ho veia, parava i baixava del carro amb dificultat, ho recollia, ho tirava a dins el carro i avant… La gent per mofar-se’n deia: “mira per allà ve el burro del Bugunyà”.
També hi havia carros que baixaven de Viladordis o del Poal amb verdures i hortalisses fresques que portaven a vendre a la plaça Gran o “de los Mártires”, o a la placeta del Carme.
I també recordo a primers del anys cinquanta un altre carret menat per dues nenes de vuit o deu anys que venien cada dia de Viladordis, deixaven el carret i el burret a l’estable d’una vaqueria que hi havia a la plaça del Remei, anaven a peu fins a l’escola a Casa Caritat i a la tarda tornaven a Viladordis.
Nomes és una llambregada del que recordo d’aquest tema d’aquells anys.
