Retalls de la memòria

Per a una galeria de retrats, en blanc i negre

 

a) – Epígraf

No existeixen homes poc interessants. / Els seus destins són com històries de planetes. / Cada un és únic, sol, ell sol, / no n’hi ha cap altre que s’hi assembli.

I si algú ha viscut en silenci, / feliç en el seu racó, / la seva mateixa insignificança / l’ha fet interessant1.

b) – A manera d’introducció

La Fonda de Sant Antoni, va ser per a mi com una mena d’escola de la vida. Una mena d’universitat, i tot i que no sé si en vaig treure massa partit, sí puc assegurar que vaig aprovar totes les assignatures. Segurament que al llarg del temps, aquesta escola m’haurà servit més que no pas quan hi estava ficat a dins. Quan un es troba al bell mig del sarau, no acostuma a veure més enllà del nas. Ja que he estat un home més predisposat a mirar les coses subjectivament, que no a saber contemplar-les des d’una certa distància; per aquest motiu, doncs, entrava dins de la lògica que m’ofegués, molt sovint, en un vas d’aigua. Avui des de la perspectiva obligada pels anys, estic content de l’immens ventall de personatges que vaig arribar a tractar, directa o indirectament, degut al lloc on vaig néixer i viure.

En els bons temps, havíem servit un centenar de dinars i una vintena de sopars, diàriament. A part del moviment matinal dels esmorzars, de les begudes, dels cafès, que gairebé s’ajuntaven amb l’hora dels dinars. Les tardes, però, eren tranquil·les; perquè els funcionaris de l’ajuntament i dels jutjats, feien festa; el mercat havia acabat cap al migdia; i la vida del barri, com a conseqüència, restava adormida. Aquestes eren les hores que jo quedava lliure, i podia anar per les meves. No obstant aquest endormiscament, la fonda no la tancàvem en tot el dia. El meu pare es quedava assegut en una taula, passant comptes. La iaia Trini estava per la cuina, coent el gra o la verdura; i la mare remenant per la casa, rentant roba o endreçant per les habitacions. Fins cap a les vuit del vespre no tornava a haver-hi una mica de moviment; a les nou començàvem a servir els sopars i fins ben tard no tancàvem les portes; tot i que el pare s’hi quedava una estona més, amb la ràdio oberta, envoltat de fitxes, factures i papers.

Quan em vaig anar fent gran i ja estava casat, i la fonda s’havia anat convertint en la meva manera de guanyar-me la vida, vaig aconseguir convèncer al meu pare per no servir sopars els dissabtes i els diumenges, perquè estava comprovat que venien en prou feines quatre gats. Aquest fet ens permetia descansar una mica, si més no trencar la rutina de dos vespres avorrits. Els diumenges i dies de festa venia molta gent a dinar i, fet i dit, acabàvem molt tard; per això, era cansat empalmar amb el serviment del sopar. En el temps de primavera i de l’estiu, sobretot, havíem servit banquets: dinars de primeres comunions, casaments, batejos, aniversaris, etc.. També celebracions de gent senzilla que, per estalviar, només volien esmorzar o berenar, en aquell temps en dèiem una paraula anglesa. Igualment, algunes tardes de dies festius, havíem tingut algun berenar ball al menjador de dalt; generalment jo em cuidava de la gramola, dels discos i de servir el cava i les pastes que havien encarregat. Això volia dir estar, a més de tot plegat, moltes tardes de diumenge al peu del canó.

A casa havíem hagut de tractar amb tota classe de persones: clients, proveïdors, serveis, viatjants, cuiners, cambrers, minyones, ajudants de tota mena, etc.. No era pas estrany que un dia qualsevol estiguessin asseguts, dinant als menjadors, tota mena de gent al mateix temps. En una taula, per exemple, podien haver-hi prostitutes, d’una casa prop dels Carlins i alguna de més enllà; en una altra tres o quatre capellans; en d’altres funcionaris, pagesos, botiguers, soldats, estudiants, obrers, policies, municipals, etc.; gent més o menys benestant i classes senzilles. Contrastos, doncs, tants com vulgueu.

I aquí intentaré descriure alguns dels personatges curiosos que recordo; i que vaig tenir el goig o la desgràcia de conèixer, gràcies a la nostra Fonda de la Plaça Major: amb alguns d’ells hi tinguérem un tracte més o menys constant i profund; altres foren més esporàdics; i una bona colla, fins i tot, des d’un punt de vista distant.

c) – Entre taules, cadires, olles i ampolles…

El meu pare parlava d’un pidolaire, molt popular en temps pretèrits, anomenat “Terrí”. Es veu que s’estava davant les portes de les esglésies demanant almoina. També, i aquest sí que el recordo, tot i que devia tenir pocs anys, del “Bugunyà del burro”; que era un home que anava pels carrers del barri antic de Manresa, muntat en un carro petit que tirava un pobre ruc. Feia de drapaire, tanmateix corria la fama que era ric; i que, era amo i senyor de la majoria de cases del carrer de Santa Llúcia, on vivia.

Una persona molt estimada en aquells temps passats, era en Vilalta. Un senyor que feia de pirotècnic; gaudia de la confiança de l’ajuntament i, per aquest motiu, s’encarregava de les traques, tronades i castells de foc de les festes dels anys de la postguerra. A més, ajudat per la seva germana, es dedicava a ensenyar “cançons amb gestos” a la mainada: una mena de gimnàstica amb música. A casa meva, ens hi van fer anar. Assajàvem “als Carlins”; lloc on, quan tocava, fèiem representacions davant del públic, familiar bàsicament. Aquest bon senyor, la seva família i la seva professió, malauradament, van acabar malament degut a una explosió que hi va haver al seu magatzem pirotècnic, situat prop de la Clínica de Sant Josep. Recordo que va ser un esdeveniment trist i molt dramàtic, per a la nostra ciutat.

Alguns matins passava per casa “el Jaumet”, un home petit d’estatura, gairebé sempre vestit a la tirolesa amb calça curta i embarretat, que de jove havia estat un atleta molt bo, un campió local de marxa. S’asseia i jo li servia quelcom per fer un mos. Les seves converses giraven a l’entorn dels seus problemes de salut; tanmateix, la xerrameca sempre acabava amb un: “mai havia estat tan bé i segueixo marxant com mai”. Anava pel carrer esperitat, com si l’haguessin condemnat a fer marxa atlètica per a tota l’eternitat. Si te’l trobaves i anaves per la seva vorera en sentit contrari, havies de baixar perquè sinó t’atropellava o t’amenaçava amb el seu bastó. Això sí, per tractar-lo, havies d’anar amb guants de seda, perquè segons què li deies o li portaves la contrària, se’t girava en contra i era una mica desagradable. Jo li cobrava molt poquet pel que prenia, quelcom testimonial, per no dir que no li cobrava res.

Venia de tant en tant a dinar, amb un fill que tenia i que era molt bon xicot, un drapaire famós, que es deia Nasi. Una vegada, quan van filmar la pel·lícula “Plàcido” del Berlanga, el van llogar de figurant, conjuntament amb un estol de gent de físic i comportament extravagant, que representaven els pobres de la ciutat (i molts, veritablement ho eren); i, tots plegats, en van presumir temps i temps d’aquests petits papers que hi van fer.

El pati de la Fonda que jo recordo, estava més avall del nivell de la plaça: entre el de la Plaça Major i el carrer de Na Bastardes; per això hi baixàvem per un passadís interior que seguia, més o menys, paral·lel a la baixada dels jueus. El nostre, doncs, quedava per sobre del pati de les monges del convent que estava tocant a l’edifici on vivíem. Així que, des del nostre pati vèiem el de les Filles de Sant Josep, que era com s’anomenava l’orde d’aquelles veïnes nostres. El nostre per tant, restava obert a aquella bella part del barri vell. Des d’on es veia clarament el lloc on havia estat instal·lada l’acadèmia del meu avi patern; i on encara hi feien classe l’àvia Mercè i la tia Nasieta2, utilitzant les aules i el terrat que hi havia sobre “el Coro de Sant Josep” del carrer Na Bastardes; també es distingien els edificis de la Plaça Creus i s’albirava fins l’horitzó darrere els turons de la Torre Santa Caterina i el barri de la Catalana. L’horta de les monges feia goig, en tenia cura un home d’edat, que entrava per una gran porta que hi havia abans de les escales finals de la Baixada dels Jueus. Tenien galliner, com nosaltres. A la dreta d’aquell pati hi destacaven un parell de magnòlies immenses, d’una bellesa excepcional quan florien. Sota mateix de la paret del nostre pati hi tenien, les monges, una renglera de gàbies amb conills i conilles. Les monges tenien una bona dona, era com un misteriós personatge femení, una mica geperuda i digne d’una novel·la de Víctor Hugo, que cuidava els animals i que els devia fer les feines més baixes de la cuina i de la casa. Aquesta bona dona, no la puc separar del meu record d’aquell pati tan gran que quedava sota dels nostres peus. Diria que l’hi faltava un bull, ja que l’havien de vigilar i els donava molta feina, sobretot, quan tenien paletes i manobres a treballar dins o fora del convent…

La història d’aquells patis es va acabar quan les monges van haver d’oficialitzar el fet, que ja duien a terme des de molt temps abans, d’utilitzar el seu edifici com a residència de noies. Uns i altres vam haver de treure tots els animals que teníem, per criteris sanitaris. I per acabar-ho d’adobar, van aixecar un mur de totxos que va separar definitivament els dos patis; a més de privar-nos tota la vista. El meu pare, en aquell temps feia vida al pati, cuidava flors i plantes, i hi penjava de tot. Va crear com una mena de museu de relíquies. No llençava res. Era com si salvés els objectes d’una mort definitiva. Aquell mur va significar molt per a ell, en negatiu, es clar. Hi va escriure, amb lletres ben grans i ben visibles, “el mur de la vergonya”, parodiant el famós mur de Berlín.

Havíem tingut minyones ben curioses, de tots colors i edats. Una que pujava “al cuarto dels pasteleros”, quan hi havien els dispesers, almenys cinc o sis homes, i es veu que passava de llit en llit. La meva àvia, que aquest tema el tenia molt clar, la va despatxar tan bon punt ho va saber. Una altra, que ens va venir rebotada d’una casa de barrets, no sé si de cal “Guarro”, que era darrere els Carlins o d’una altra que hi havia en un carrer que baixava de la Plaça Hospital a la Bodega Andalusa. Era bona dona, poc agraciada i molt beata; tanmateix, d’una religió de mona de pasqua; però, sobretot, molt curteta i molt peculiar. Aquesta dona, quan parlava de la seva història com a minyona de la casa de barrets en qüestió, deia que ella només es cuidava de rentar les tovalloles, els llençols i de la neteja en general. I prosseguia, amb tota la santa innocència, que tanmateix també els ajudava quan hi havia molta feina. Vet aquí que hi ha homes que s’ho ben necessiten; i n’hi deuen haver moltes com ella i molts com els que s’hi atrevien. I vet aquí que així anem. N’havíem tingut una altra de bastant jove, físicament rodoneta i molt generosa en totes les seves parts. L’hi havia sentit explicar que havia passat per un convent, com si hagués volgut fer-se monja, i que les monges tenien com una mena d’home robot que el feien servir per fer-se passar les seves apetències sexuals. Li agradava tenir converses picants amb els cambrers i clients d’una certa confiança. Jo era un adolescent i deia que a ella li agradaven els nois tendres. Em sembla que devia durar poc temps a casa meva. Una altra que va passar per casa, igualment molt potent físicament, venia d’un poble proper. Recordo que feia xantatges a l’hora de negociar la setmanada. Diria que va acabar negociant amb el seu cos per aquests móns de Déu. Una altra, soltera i d’una certa edat, que se les feia amb un cambrer que havíem tingut. Sovint els arreplegava agarbonats pels racons foscos de darrera la cuina. I, la veritat, no tenien gaire traça en dissimular les seves escenes passionals d’estar per casa.

Els dispesers habituals que teníem, acostumaven a viure a pensió completa, de dilluns a divendres, ja que el cap de setmana se n’anaven als seus pobles. Quan jo era jove no hi havia la facilitat de transport que tenim ara; ni els treballadors senzills es podien permetre tenir vehicles propis. La majoria de clients que teníem a dormir eren homes. No recordo que haguéssim tingut cap dispesera; si de cas d’una manera molt puntual alguna nit. Els homes que sojornaven a la nostra fonda, eren obrers senzills: pastissers, fusters, mecànics, xofers de camions, etc., també algun estudiant. Recordo que aquests dispesers, entre ells, s’anomenaven pel nom del poble de procedència: el Camps, el Fonollosa, el Rellinars… Aquest darrer, era un exhibicionista, sortia en pilotes a la finestra del wàter dutxa que hi havia sobre el pati, perquè el veiessin les noies de la residència de les monges. Aquestes ens van avisar i segurament que els meus pares el van fer fora. Un nucli d’aquests dispesers més habituals van crear la “Penya Botella”; i a mi em van donar el carnet número u3. En aquest carnet, hi figurava el que deuria ser el seu lema: “A les penes punyalades i als disgustos gots de vi”. Aquest col·lectiu organitzava concursos de jocs de taula i ballarugues algun diumenge a la tarda. Fet que feia que jo m’hagués de quedar a posar la música i a servir el berenar. No crec que durés massa temps aquesta penya.

A un d’aquests dispesers, l’anomenaven “psé psé”, perquè quequejava i feia servir aquesta mena de crossa en el començament de totes les seves frases, que solien ser curtes i picades. Feia de camioner; i ens ajudava de cambrer els dies que teníem feines extres, com un banquet, per exemple. Dormia en el lloc que després, quan ell es va casar, fèiem servir de suport en els serveis del menjador de dalt. Es va casar amb una dona rossa, molt impactant, que anava sempre amb uns talons molt alts.

Venien, sobretot els dies festius, una família matriarcal; formada per una dona gran, molt rodona i no massa alta, que era la cap. Tenia uns cabells absolutament blancs i les galtes sempre envermellides. L’hi deien la “Blanca Neus”. Els nostres fills la coneixien per la “Millonetis”. Tenia una dona afillada que tenia tres fills: dos nens i una nena. Aquesta afillada anava pels cinemes, en les sessions barates (el programa de duro de l’Olímpia, per exemple) i feia a les fosques alguns “serveis”. Un xicot, fill d’aquesta dona, feia de cambrer. La nena va acabar fent de prostituta; se la venia la mateixa mare o la seva falsa àvia. Al final, aquesta noia, es va independitzar. Gairebé cada diumenge acompanyaven a aquesta família dos vells verds, rars i difícils d’acontentar. La “blanca neus” i la seva afillada, fa temps que es van morir.

Recordo molt un home estrany, amb una gran cicatriu a la cara, que venia també els dies de festa. Sempre duia feixos de diners; fet que aprofitava cada ocasió per fatxendejar-ne. De vegades venia amb una dona que era la seva amistançada. Li pagava el dinar i la devia mantenir. M’explicava, que en tenia una a Amèrica del Sud, però que aquesta era millor. Li agradava dir-me el què feia amb ella, com si a mi m’hi anés alguna cosa: que si li deia avui posa’t mitges i camalligues; que si avui amorra’t al piló… En el fons aquell home era com una mena de misantrop, es veia molt solitari. A les tardes el veies al Bar “Pajaril”, assegut en una taula, comptant no se què o pesant figues. No vaig saber mai d’on treia tants calés. Pensant en aquella seva amistançada, i en tants altres exemples, resta ben clar que anar al llit amb un home, només es pot fer, com deia una famosa prostituta, per amor o per diners.

Durant una temporada havien vingut bastant un matrimoni amb tres o quatre fills. Feien goig de veure i de servir. Semblaven molt ben avinguts. De cop van deixar de venir; i un bon dia vaig descobrir la dona oferint el seu cos pels carrers del barri vell. Trencadisses tristes, sobretot pels fills. Penes que no porten enlloc.

Uns altres clients assidus eren l’Engràcia i l’Àngel. Ell era relativament jove i absolutament cec. Venia números per la ONCE a la Plaça de Sant Domènec. Ella era una dona gran; i havia acollit aquell invident a casa seva. El cuidava molt bé; i entre tots dos s’ajudaven. Ella el guiava pels carrers i ell l’hi feia de crossa. Eren fidels del temple evangèlic del carrer Circumval·lació. En aquell temps s’ho havien de ben merèixer, ja que els protestants eren mal vistos, com si fossin d’una espècie rara. L’Engràcia, ho deien males llengües, tenia una cama de fusta; el cert és que anava amb un bastó; i caminava arrossegant una de les dues cames, com si no tingués l’articulació del genoll. Un dia, al menjador de la nostra fonda, un home se li va posar al costat i li tocava la cama; com que ella no deia res es va pensar que podia tirar endavant. Vet aquí, però, que quan li va tocar la cama bona es va armar la de Sant Quintin. Quan la bona dona es va morir, l’Àngel en va trobar una altra de més jove; però interessada i egoista. Fet que li va amargar la vida. Ja no el vaig veure més per casa nostra; tan sols el seguia veient venent números pel carrer.

Molt de tant en tant, devia fer de viatjant, en venia un totalment obsessionat per la pols, les molles de pa i la neteja. Quan acabava de dinar es passava una hora recollint les molletes de la taula; i una altra al lavabo, rentant-se les mans una i una altra vegada; i finalment les sabates. Estava molt menys dinant que amb tot l’altre cerimonial. Era un maníac de la pols. Que malament que s’ho deuen passar aquesta mena de malalts. I si, a una persona així, la condemnessin a viure empolsinat durant tota l’eternitat? Hauria de ser un càstig terrible.

Molts clients els coneixíem per mots que ens inventàvem, però que tenien una certa relació. Sobretot la meva mare hi tenia molta gràcia. Havien vingut dos senyors, molt ben vestits i encorbatats, que els anomenàvem “els catedràtics”. Seien sempre en una taula que teníem enlairada en un racó del menjador, que li dèiem la trona. Més endavant vam saber que venien a fer una auditoria a la Fàbrica Balcells. N’hi havia un d’aquests senyors que vivia o estiuejava en una urbanització que hi ha a la entrada de Sitges. A un altre de molt estrambòtic, que venia de tant en tant, la mare l’anomenava “el hombre misterio”.

Sota la influència de les mines de Sallent, Súria i Cardona, i les del carbó de Berga i Cercs, es va crear, cap a als anys seixanta del segle vint, l’Escola de Facultatius de Mines de Manresa4. Fet que va promoure la vinguda d’una allau d’alumnes d’altres facultats mineres5. Eren, salvant algunes excepcions, una colla de mals estudiants. Joves que no aprovaven a les altres escoles espanyoles per on, més que res, havien pul·lulat. L’escola de mines de Manresa, acabada d’inaugurar, va agafar la fama de que havien començat baratant l’aprovat i el nivell d’exigència. Total que els anomenats facultatius van canviar els ritmes imperants a Manresa, sobretot en el que fa a la vagància, les festes, les ballarugues, les gresques i les borratxeres. Les noies, especialment les de classes benestants, van descobrir uns joves fàcils, eixelebrats i ultra decidits a l’hora de festejar-les sense gaires manies i obviant tot tipus de compromisos. Això no vol dir que alguns, molt pocs, sí que es van arribar a casar amb manresanes; tanmateix, no sé si amb gaire èxit, a la curta o a la llarga. La qüestió és que una bona colla d’aquests canta manyanes van caure per la nostra fonda; i el meu pare, tot bona fe, va cedir en la temptació de fiar-se d’ells. Va deixar que paguessin a final de mes6, que era quan rebien els diners de les seves famílies. Però, ja se sap, aquest joves, de gresca en gresca, no els arribaven mai els diners, o se’ls gastaven o els devien abans de tenir-los a les mans; i els deutes d’ells amb la Fonda de Sant Antoni es van anar engreixant. Ens van quedar a deure, entre un i altre, una bona quantitat de diners. A més de gestions inútils i desagradables: com la d’esbrinar les seves adreces, trucar als pares, enviar cartes, sermonejar-los una i una altra vegada, apel·lant a la seva responsabilitat, etc.. Diria que, una bona colla d’aquests joves, tenien unes galtes dures com alguns dels minerals que haurien d’haver estudiat.

A aquests facultatius de pa sucat amb oli, també els coneixíem per mots, alguns d’aquests motius eren populars per tota la ciutat: “el Quasimodo”, perquè era llarg i lleig, segons deien; però, vet aquí que tenia molt d’èxit entre el sexe femení; “el Dumbo”, per les seves grans orelles… N’hi havia algun, molt pocs, de formal i responsable. En recordo un que es va casar amb una mestra del Jardí de la Infància, que va tenir a classe els nostres fills grans, quan eren petits; posteriorment, aquesta mestra, va anar al col·legi Oms i Prat. A aquest facultatiu, el va atropellar un tren mentre treballava a les vies; i va morir d’aquest fet. Va deixar la dona vídua amb una filla molt petita. Aquesta filla, curiosament, la vaig tenir jo quan anava a fer dibuix a la Badia Solé.

En recordo un de molt trempat, però no pas menys canta manyanes que els altres, que fanfarronejava de ser el fill d’uns aristòcrates andalusos i de viure en un Cortijo. D’aquest, el meu pare va aconseguir-ne l’adreça verdadera; i els seus pares van pagar el deute. A un altre l’hi deien el “Primi”, es va casar amb una locutora de Ràdio Manresa; molt maca, per cert. N’hi havia un de baixet, navarrès, l’hi deien “Pedrito”, que es va casar amb la filla d’una famosa empresa de manresana.

En resum: que va ser una experiència molt negativa per a casa meva, ja que no anàvem pas sobre rodes, econòmicament. Va ser com una mena d’afegit novel·lesc a la meva fonda, com “La Casa de Troya”, per exemple. Una mostra viva i romàntica de la vida dels estudiants, amb les seves “tunas” i els seus “tunantes”, les seves conquestes amoroses, lleugeres, fàcils i sense gaires compromisos, els seus embolics a tots nivells, els seus clars i obscurs… Vet aquí que una veritable mostra de tot allò que no ha de ser un estudiant; o, en tot cas, del què hauria de ser, sense deixar de divertir-se, sana i responsablement, i de trobar sentit a la vida.

Recordo un matrimoni gran, ella molt nerviosa, fins i tot un pèl histèrica, i ell gras i massa tranquil, que eren tot un veritable exemple de contrast, de positiu i de negatiu. Venien acompanyats d’una mena de lacai, que a sobre s’anomenava Fidel, un home més jove que ells, que no filava gens prim. El lacai tenia cura de la dona, era com el seu gos falder; vivia amb ells i els feia de criat o de minyona. Els havia vist algunes vegades pel carrer, sempre la dona amb el lacai, per un cantó, i l’home que anava a la seva. Quan venien a dinar, gairebé tots els dies de festa, primer arribaven la dona i el lacai i més tard arribava el “jefe”, com li deia jo. La dona, quan arribava l’home, em cridava: “ja ens pots servir que ha arribat el “Quefe”.

Els dilluns era dia de mercat, pels pagesos de la comarca. Consistia en una trobada al passeig de Pere III, que s’estiregassava a l’entorn del quiosc del mig; si hi passaves els veies escampats en grups, drets o asseguts a les taules, si feia bon temps. Era el lloc de fer tractes, de pagar o de cobrar, de fer encàrrecs, etc.. A casa en venien molts a dinar, acostumava a ser un dels dies més intensos de feina de la setmana. Els agradava molt l’arròs i el peix, sobretot els calamars a la romana.

Havien fet estada o només hi dinaven, no ho recordo massa, un matrimoni que es deien o els dèiem els senyors Cremades. Diria que ell era catedràtic de l’Institut Lluís de Peguera de Manresa. Eren andalusos, o de per allà baix, bona gent. La qüestió és que, com que no tenien fills i en aquells moments havia nascut la meva germana petita, volien conquistar el meu pare perquè els deixés ser padrins de la nena, a la que haurien volgut posar Cèlia de nom, com la dona del senyor Cremades. Vet aquí que la meva mare s´hi va tancar en bandes i no ho va acceptar de cap manera. Al final la meva germana va tenir de padrins a mi i la meva cosina Rosó, i va acabar anomenant-se Laura com la meva mare. I d’aquells senyors no en vaig saber res, mai més.

El senyor Boronat era un client que tenia un ofici molt curiós. Era ascensorista, es passava el dia pujant i baixant gent d’una planta a l’altra, amunt i avall amb el gran ascensor dels antics Magatzems Jorba. Era molt bon home, però el seu ofici recordava aquells mítics condemnats a cavalcar o a navegar eternament.

Recordo un home que li dèiem el senyor Bernat, el teníem col·locat en una de les habitacions que teníem subcontractades pels encontorns7. Concretament, aquest en un pis de la Plaça Creus, on hi vivia una senyora vídua que es deia Angelina. El senyor Bernat, era viatjant de cotxes, anava amb un Seat coupé de dues places, que en aquells temps ostentava d’allò més. Era dur de caràcter, molt exigent i difícil d’acontentar.

Alguns dies, de tant en tant, venien a dinar el grup del barri de Mion, encapçalats per Mn. Florenci Costa (1936-2019)8. L’acompanyaven una colla de seminaristes que volien seguir el camí dels anomenats capellans obrers. Això és, tenir una independència econòmica davant l’església oficial, alhora d’acomplir amb la seva missió humana i pastoral. Eren bastant d’esquerres i propers al Partit Socialista Unificat de Catalunya. La majoria va sortir de la carrera sacerdotal i es van dedicar de ple a la lluita social al servei de les classes més necessitades. Recordo, perquè els vam tractar posteriorment, el Miquel Codina, que va estar molt malalt i va morir, finalment. Va acabar vivint sol i ajudat pel Mn. Florenci. El Subirana “Subi”, que va fer de mestre i es va implicar molt en l’Associació de Veïns del barri de Mion. I el Quim Esquís que va muntar un plató per a filmacions publicitàries i perquè la seva parella és la Pilar Arnau.

d) – Mossèn Lluís Solernou

El primer dia de cada setmana, tenien costum de venir tres capellans de la comarca; la nostra fonda era el seu lloc de trobada: dinaven junts i feien la xerrada. Un era el Lluís Solernou (1940-2001), nascut al carrer de Sant Miquel, a la placeta que hi ha quan aquest carrer s’eixampla; en una antiga casa pairal, on va retornar-hi els darrers anys de la seva vida.

Estava destinat a Rajadell i a Fals, on hi va fer una llarga estada, gairebé tota la seva vida sacerdotal, i hi va fer molt bona feina. Més que una pastoral religiosa específica, va crear-hi moltes coses positives pels pobles d’aquell entorn: el pessebre vivent, el Casal de Fals, el grup de teatre, la restauració i millora de l’església de Rajadell; així com va promocionar l’església nova de Fals, la creació d’un museu a partir dels concursos de pintura ràpida, que ell mateix va iniciar; la instal·lació d’obres escultòriques, dins i fora de les esglésies, etc..

Vivia a la rectoria de l’església de Rajadell. Els pobles que n’era rector, es responsabilitzaven de la seva manutenció; menjava molt poc, no tenia vehicle propi, viatjava a peu, en el tren, o aprofitava els viatges dels feligresos o veïns.

Tanmateix, es va enamorar d’una noia, o ella d’ell, i l’any 1989 va deixar el càrrec de rector en ser-li concedida la secularització. Des de llavors, que es va traslladar a viure a Manresa. El 1993 va contraure matrimoni amb una filla de cal Pastoret de Rajadell9. Apartat del ministeri sacerdotal, va treballar al restaurant de l’Ateneu les Piques10, en una empresa metal·lúrgica i, finalment, a la residència d’avis de la Sagrada Família.

El Lluís, durant un període de temps, també es va responsabilitzar de les crítiques i els comentaris d’art de Regió 7. Igualment, es va implicar dins del Cercle Artístic de Manresa, on va formar part de la junta, en temps de l’Eugènia Vilaró. Va gaudir de molt bones amistats, amb l’escultor Ramon Oms (1951) i el polifacètic Francesc Junyent (1944-2015), per exemple; amb ells organitzava tertúlies i sessions curioses, i un xic misterioses, com gravar els sons nocturns dins d’un cementiri.

Una vegada l’amic Josep Barés, de part del Lluís Solernou, amb el qual tenia una excel·lent relació, ens va demanar de pintar quatre murals pel teatre de Fals. El tema triat va ser les quatre estacions. El Casal ens va proporcionar el material i les teles, d’una gran dimensió, per cert, les quals ja fa molt de temps que llueixen en aquelles parets interiors. En Josep Barés (1945) va pintar l’hivern; el Pere Porquet (1928-1996) l’estiu; l’Antoni Sala la tardor i, el sota signant d’aquest escrit (1942), la primavera. Un cop feta la feina, el Lluís ens va convidar al Casal, on l’hortolà del poble, en Josep, que és el que portava el bar, ens va servir un àpat de festa major i, de passada, ens van regalar una bonica almorratxa11, la qual guardo amb molta estimació.

Al final del camí el Lluís va agafar un càncer; i després d’un període llarg de resistència, va morir. Està enterrat al cementiri del seu estimat Rajadell. Tocant a la paret de l’església on ell hi passava hores picant pedra.

Els altres dos Mossens, que venien amb ell els dilluns, eren el Pere Soldevila i un de baixet que tenia el pèl roig. Recordo que el Lluís menjava molt poc, un plat de sopa, una mica de peix, una fruita i, això si, un cafè i una copa d’estomacal Bonet.

e) – El camarada Bajona

De totes les persones que vaig tractar, com a clients de la nostra Fonda, la que més pes va tenir, perquè va estar molt de temps vivint amb nosaltres, talment fos casa seva. I perquè era un personatge molt especial, dur de pelar, pesat, enganxós i més quadrat que la mateixa figura geomètrica. Tot i que reconec que, en el fons, era bon home. Ben segur que va viure una infància sense gaires tendreses, ni miraments. I, també, perquè va tenir una vida de pel·lícula, fosca i complexa. Vida que, poc a poc i amb el temps, anaves deduint i desgranant com la llum d’un quadre tenebrista. Es deia Antoni Bajona (1917-1984), i va caure a casa meva per un seguit de casualitats, i en va sortir, al cap de molts anys, per la porta del darrera.

La seva germana Josepa, amb el seu segon marit i les seves dues filles, portaven la famosa Bodega Andalusa; establiment típic per les seves tapes i begudes, que hi havia, i que encara existeix, però portat per unes altres persones, en la Via de Sant Ignasi, xamfrà amb el carrer Cantarell. El senyor Bajona, o Bajona a seques, com li dèiem a casa, va tornar de França, on havia marxat amb l’exili global de la Guerra Civil, quan el franquisme havia obert algunes escletxes de tolerància. Va entrar a treballar de xofer del camió de la serradora de cal Victori. I, sembla ser, que la seva germana des de la Bodega, el va fer de bo amb una vídua, deien que molt rica. Total que venien sovint a dinar o a sopar a la meva Fonda, diria que vivien al carrer de Sobrerroca. Recordo que sempre es discutien davant de tothom. Aquella mena d’aparellament va durar poc; i el resultat va ser que el Bajona va entrar a dispesa a casa nostra. Sempre el teníem allà, no ens deixava respirar, tan sols algun dia anava a dinar a casa la germana o les nebodes, però molt poc. Era com un corcó, no s’aguantava gaire temps enlloc. Sé que les seves dues nebodes, quan parlaven d’ell, li deien “el tiet pesat”.

Aquest personatge era un comunista d’aquells d’abans, afiliat al PSUC, stalinista a matar, d’aquells que tot allò que feia referència a Rússia era com l’or pur, i el demés res. Escoltava, i se’n fiava totalment, les notícies de la Pirenaica. Pobre home, havia tingut una vida dura, en tots els sentits, per aquest motiu s’havia convertit en una mena de mineral que dorm, viu i camina. La guerra del 1936 el va agafar amb dinou anys. Enrolat totalment amb els rojos, lluitant per aquests móns amb els que varen perdre la guerra; fins que a la fi va fugir, com tants i tants, a França. Allà devia mal viure en camps de refugiats una llarga temporada. Fins que el va enganxar el temps del Nazisme, evidentment, va seguir al costat de la Resistència francesa, fins que va arribar la llibertat aliada. Va seguir pel país veí fins que va poder tornar cap els anys seixanta, a l’empara de la seva germana.

Explicava que va estar casat, només una sola vegada, ell era molt jove i la noia també. Presumia d’haver tingut aquella noia un parell de setmanes dins l’habitació de l’hotel o del pis, només sortint per menjar una mica i prou. Pobre noia, la devia deixar baldada. Al cap d’un any de casats la seva dona va morir. Pel que explicava, a la seva manera, l’estimava. La noia havia de ser molt feble i delicada, i el Bajona era un home poc sensible i molt mal forjat amb les coses de l’amor. Devia quedar ben fumut, però.

Al cap dels anys, un mal dia el té tothom, va fer que hagués de marxar de casa. Va anar a dispesa al Bar Caracas de la Plaça de la Reforma, que també tenien algunes habitacions. Un dia el van trobar mort al llit, el cor l’hi va fallar. I així va acabar la vida del pobre Bajona. Déu l’hagi ben perdonat.

El Bajona era molt garrepa, gastava molt poc i sempre protestava quan l’hi apujàvem la pensió o sempre que li tocava gratar-se la butxaca. Ben segur que va deixar un bon pessic de calerons, quan va morir.

g) – Breu reflexió

Sempre he pensat que si se’m hagués acudit de portar un llibre de dedicatòries i signatures, amb les persones destacades que van arribar a passar per casa nostra, avui en dia tindria un llibre valuós, com un petit tresor. Ho exemplifiquem: de les sarsueles dels Carlins, el Marcos Redondo havia sopat a casa. La Trinca, el Lluís Llach, el Joan Manel Serrat, el Raimon, de quan venien a actuar al Kursaal o a la Plaça dels Màrtirs. El Narcís Serra en una trobada dels socialistes catalans al nostre menjador de dalt. L’Enric Majó, d’alguns estius que havien fet bones obres de teatre a la Plaça. No diguem del temps d’Art Viu, que quan acabàvem els actes que fèiem, venien tota la colla del col·lectiu amb la personalitat convidada, a fer tertúlia i una mica de ressopó: Salvador Espriu, Grau Garriga, Subirachs, Cirici Pellicer, el Dr. Eduard Junyent, etc… Molts noms i cognoms que ja no recordo, d’aquest àlbum hipotètic que ha esdevingut, com tot, una obra d’art efímera, tant en l’espai com en el temps.

1 Dues primeres estrofes del poema “Gent” d’Evgueni Alexándrovich Ievtushenko (1932-2017); un poeta rus, nat a Zima (Sibèria), que, vers la dècada dels seixanta del segle passat, va ser símbol de l’anhel de llibertat de la joventut soviètica post stalinista.
2La madrastra i la germana de pare del meu pare.
3 Encara el guardo, aquest carnet social, hi ha una petita foto carnet meva: faig cara d’amoïnat i porto una mena d’abric cordat fins al coll amb unes solapes importants. La data que hi ha és el 25 de març de 1954. Tenia dotze anys.
4 Escola que comparteix espai amb la UPC.
5 Sobretot, de les conques mineres de Lleó, Astúries i Andalusia.
6 El meu pare, com que aquests estudiants sempre miraven d’enganyar-te, es va inventar el sistema següent: cada vegada que venien a dinar o a sopar els feia signar en una llibreta; i així al final de mes tants caps tants barrets. Tampoc va funcionar, perquè encara que els dies que havien vingut eren clars, si s’havien malgastat els diners tampoc podien pagar; i el compte s’anava engrandint. La meva mare i jo fèiem força perquè els enviés a pastar fang, però el pare, per no perdre allò que devien, anava afluixant. Al final de la història va significar un bon pilot de diners perduts, que ben malament ens van fer anar.
El més trist, perquè així em consta en alguns casos que amb el temps vam tenir ocasió de conèixer, és que aquesta colla de galifardeus, com que les seves famílies eren influents, estan endollats en llocs oficials; hauran esdevingut funcionaris a perpetuïtat. I així el món va com va.
7 Eren cases particulars, on generalment hi vivien persones soles, solteres o vídues, que ens oferien habitacions per estudiants o persones series i amb unes certes garanties de comportament. Al meu pare l’hi anava bé perquè eren dispesers a tota estada, menjaven a la nostra Fonda, els cobràvem nosaltres la pensió completa i pagàvem el preu concertat per l’habitació amb la persona de la casa particular on sojornava el nostre client. El meu pare els feia un favor i ells també a nosaltres, ja que a l’edifici de la Fonda no hi teníem massa habitacions.
També havíem tingut clients a Ca la Senyora Basilisa, una bona dona soltera i molt beata que vivia en un piset petit que hi havia sobre de cal Fius de la Plaça Major. Anys més tard, en aquest piset, hi va viure la nostra filla Laura una bona temporada, quan ja no teníem la Fonda de Sant Antoni i ella s’havia independitzat. També al carrer Amigant, a casa de la senyora Dolores, que, a més, també ens ajudava a la cuina de la Fonda; i durant molts anys, va anar a casa de les meves germanes, un cop per setmana, a fer neteja. Segurament que el meu pare va tenir alguna altra casa d’aquestes, però no em van quedar gravades.
8 Mn. Florenci Costa va morir durant l’any 2019. Els darrers anys de la seva vida, estava internat en una residència.
9 Emparentada amb la crítica d’art manresana Pilar Parcerises.
10 Restaurant que van crear ell, conjuntament amb altres socis. Com que un d’ells era un fill del pintor Antoni Sala (1931), per les parets hi havia una exposició permanent del pare. Aquest restaurant, va acabar malament degut a que els components de la societat no es van avenir.
11 Una almorratxa o morratxa, és un recipient decorat fet de vidre (però també de terrissa i de vegades de metall) en forma d’ampolla de la qual en surten uns petits brocs semblants als d’un setrill d’oli. Fou al segle XVIII quan es feren populars. Antigament es feia servir per posar-hi perfum. L’almorratxa és d’origen islàmic. Aquesta, juntament amb el càntir i el porró, és una de les peces autòctones de Catalunya.
Al fons d’Art del Museu Deu del Vendrell, hi ha una almorratxa que es feia servir per escampar líquids perfumats o aigua de roses en danses i altres actes de diades assenyalades. Normalment, l’evolució del ball comportava ruixar el públic amb l’aigua-ros o l’oli de roses i, en alguns indrets, hi havia el costum de trencar l’almorratxa en enllestir el ball.

Últims records

Lluís Soldevila Mominó
Lluís Soldevila Mominó
Antònia Maria Gorgas
Antònia Maria Gorgas Bargay
Lluís Soldevila Mominó
Lluís Soldevila Mominó
Lluís Soldevila Mominó
Lluís Soldevila Mominó
Buscar a tot memoria.cat