Quan els llocs ja no són el lloc

5. Passar por a l’escola i avorriment a missa amb ulls de nen

Comprar una màquina de cosir va representar un gran esforç econòmic, que la mare va recuperar amb moltes hores de fer anar el pedal.

 

A l’estiu, alguns vespres anem tots tres al passeig del mig, “Paseo de José Antonio”, on hi ha els bars Moka i Pajaril perquè posen una tela blanca que fa de pantalla per fer-hi pel·lícules de cine, que sempre són en castellà.

Posen taules i cadires al mig del passeig, de cara a la paret de la fàbrica “La Metalúrgica Textil”, per poder seure i fer “gasto”.

Quan passa algun cotxe o moto per sota la pantalla, cridem perquè s’afanyi i no molesti.

N’hi ha que sembla que afluixen la marxa expressament, per fer emprenyar a la gent.

Quan no fan cine, arribem fins a la plaça de l’Institut, que es diu “Plaza de España”, allà jugo, empaito coloms i em mullo a la font de beure aigua.

Alguns dies engeguen l’aigua de la font gran que hi ha la plaça i surten uns “xorros” prims dels costats cap al mig, on n’hi ha un de més gruixut.

A casa, els pares han decidit deixar de tenyir roba perquè és molt pesat i a vegades la gent no queda contenta amb el resultat.

També fan una tria de les famílies que ens porten roba a rentar i planxar. Només seguiran fent-ho per unes poques, les que surtin més a compte i que no rondinin gaire a l’hora de pagar.

Hi ha gent que es pensa que ens fan una caritat en portar la roba a rentar i planxar, no entenen que cobrem per la feina que fem.

La mare ha parlat amb una modista que té molta feina i han quedat que ens portarà a casa peces per cosir, la mare en sap de cosir, però mai ho ha fet amb una màquina.

Per això hem anat a una botiga del carrer Sobrerroca que es diu Santos, està quasi al davant de la impremta on treballava el pare. Aquí la mare vol comprar una màquina de cosir ALFA.

A la mateixa botiga ensenyen de cosir a màquina i la mare en vol aprendre per no perdre aquesta feina, que no és tan pesada com tenyir, rentar i planxar.

A part de cosir la mare també aprèn a brodar, amb uns fils de colors fa uns dibuixos molt bonics i també ens posa les inicials als mocadors del pare i meus.

La modista fa portar a la mare peces de vestits per cosir-les i fer-hi les vores, a vegades també li porta els patrons, que són uns papers fins amb ratlles i la peça de roba, perquè la mare la talli i després la cusi.

La mare dibuixa el patró sobre la tela, amb una mena de guix que és quadrat, pla, de color blau i no embruta. Molt diferent dels guixos de l’escola, que són llargs, blancs i deixen un polsim que es posa per tot arreu.

Tot seguit amb unes tisores, molt esmolades, va tallant amb molt de compte per resseguir les ratlles que ha fet amb el guix.

Cal anar amb molt “cuidado” amb les tisores, si faig un tall malament, ja cal que em calci, hauré esgarrat la peça i això val diners. No sé si surt a compte tenir tanta responsabilitat.

La màquina de cosir és de color beix, amb una tapa arrodonida de fusta i uns peus de ferro que aguanten la roda, i el pedal per fer que la màquina funcioni més o menys de pressa.

No t’acostis a la roda quan cuso, que et podria fer molt mal si t’agafa la mà o un peu.

El pare parla meravelles d’un jugador de futbol del Barça que es diu Kubala.

Un diumenge els pares m’han dit que anirem a Barcelona, ells volen anar al camp del Barça que es diu Camp de les Corts, per veure jugar el Kubala.

Com que la iaia ja ha marxat al Brasil, han emparaulat amb una senyora que em deixaran l’estona del partit a casa seva. Aquesta senyora coneix a la mare perquè la va tenir treballant de jove a casa seva. Es veu que l’aprecia molt i ja l’hi havia dit que li agradaria conèixer el seu fill. És la primera vegada que els pares van a un lloc i no m’hi porten.

Porta’t bé que aquesta senyora és molt bona persona, però és gran i no vol gaire xivarri per casa.

Estic molt avorrit, en aquesta casa no hi ha ni contes, ni joguines, em distrec mirant per la finestra, veig tramvies i troleibusos que a Manresa no n’hi ha, també molts cotxes i taxis pintats de color negre i groc.

La senyora em pregunta coses dels pares, de casa, si ja vaig a l’escola i em prepara un berenar amb galetes, melmelada, que és la primera vegada que en menjo, i Cola-Cao que és com llet amb xocolata. El Cola Cao és molt bo, jo he escoltat els anuncis que en parlen per la ràdio, però no sabia ben bé que era.

Quan venen els pares no estan gaire contens, el Barça ha empatat a un gol amb el Sevilla. El gol l’ha fet en Kubala, però, segons diu el pare, avui no ha sortit a jugar en bones condicions

Em sembla que aquest Kubala surt massa de festa a les nits.

Els pares decideixen que la mare em seguirà portant a l’escola, això no m’agrada i els hi dic que vull anar-hi tot sol, que ja conec el camí i que aniré molt “al tanto”.

En parlen a part i em diuen que ho provarem, però com que aquelles hores pel carrer hi ha altres nens i pares que fan el mateix camí, que procuri ajuntar-m’hi, sobretot per travessar la carretera de Cardona.

Els primers dies veig que la mare em segueix de lluny, jo faig veure que no l’he vist i procuro caminar a poc a poc i mirar molt per travessar els carrers.

Per anar a l’escola m’han comprat una cartera petita de cartó pedra, amb la tapa arrodonida, el llibre “La Enciclopedia”, una llibreta per fer lletres i números i una altra per fer cal·ligrafia, aquesta a les planes hi té unes fileres de dues ratlles molt juntes i cal fer les lletres minúscules entre les dues ratlles. També porto a la cartera un llapis, una goma d’esborrar i una maquineta per fer punxa al llapis.

En començar aquest curs estic molt preocupat per si em posaran al “pelotón de los tontos”, que és una classe pels nens que no han après el que calia el curs passat, o que no han anat a pàrvuls. Els més grans s’enriuen dels que hi van.

Si no em posen al “pelotón” aniré a la classe d’un mestre que es diu Galloso, Aurelio Galloso, m’han dit que és molt serio, que castiga força, però no pica als nens.

El primer dia he respirat tranquil quan veig que em posen al grup de la classe del senyor Galloso. Quan castiga algun nen, el fa posar dret de cara a la paret o de genolls a terra.

Al matí quan arribem a l’escola hem d’esperar que siguin les nou per entrar. Cal agrupar-se per classes i fer una fila recta de “a uno” estirant el braç dret i amb la punta dels dits a tocar l’espatlla del nen que tenim al davant. Quan sona el timbre el senyor director crida i nosaltres responem:

España!

Una!

España!

Grande!

España!

Libre!

Arriba España!

Arriba!

Viva Franco!

Viva!

Fem silenci i a poc a poc anem entrant cap al passadís. Si no estem callats, el senyor director ens renya molt enfadat.

La classe està a la planta baixa, és la primera quan entrem i veig que és igual que la de pàrvuls, però amb taules de fusta amb un banc per dos nens, un “encerado”, les mateixes fotos de Franco i José Antonio, el mateix Crist i el dibuix de la “Virgen María” amb els angelets.

Quan entrem a classe el mestre passa llista i apunta els nens que falten, per això ens crida pel cognom, nosaltres ens posem drets i hem de respondre: “Presente!”

Si volem dir alguna cosa al mestre, hem d’aixecar la mà i esperar que ell ens doni permís per parlar.

Aquest mestre és un senyor gran i serio com tots, però té paciència i si veu que una cosa no l’entenem, la repeteix.

La taula del mestre és a l’esquerra del “encerado”, al costat de les finestres, està posada sobre una “tarima” perquè pugui veure bé que fem els nens. A sota l'”encerado” també hi ha una “tarima” estreta i llarga. Cal estar alerta per no entrebancar-s’hi.

A vegades el mestre fa sortir al “encerado” un nen que ha d’escriure o fer alguna “cuenta”, a mi posar-me al davant de tothom no m’agrada gens, sobre tot perquè els altres nens, ho faci bé o malament, se’n riuen de mi perquè no em surt bé dir la “R” i això em fa molta ràbia.

A l’hora del “recreo” primer anem a un pati petit que hi ha al darrere de l’escola, a tocar de la via del tren. Allà fem files de “a uno” però sense formar com ho fem a l’entrada.

Uns nens més grans reparteixen llet, amb un “cucharón” ens omplen el vas que hem de portar de casa, el meu és d’alumini.

Hi ha dies que no hi ha llet i ens donen un formatget, que a mi no m’agrada i el porto cap a casa, a la mare sí que li agrada. He de posar el formatget dintre del vas perquè no es xafi i arribi a casa fet una pasta.

Alguna vegada el mestre m’ha fet sortir de classe per anar a fer la llet, resulta que aquesta llet i els formatgets vénen dels Estats Units d’Amèrica.

La llet arriba en pols, com si fos farina, cal mesurar-la, posar-la en una mena d’olla gran amb aigua calenta i remenar una bona estona fins que no hi quedi cap “grumo”, això és impossible i sempre en queden alguns.

Aquesta llet i el formatge ho donen els americans a Franco, a canvi de poder posar bases militars a Espanya i també d’armes velles, que a ells els hi han sobrat de la Segona Guerra Mundial, aquí les reben com si fossin qui sap què i la meitat no funcionen. Fill, ja veus quins negocis fa el Franco.

Al pati hi ha molt enrenou, tothom crida, n’hi ha que corren, altres salten, alguns es barallen. A mi no m’agrada tot aquest terrabastall. No tinc amics, ni una colla per jugar. Tan aviat jugo tot sol, inventant-me aventures o m’afegeixo a algun grupet que m’hi deixa entrar.

Si hi ha nens que m’enreden o sembla que em volen fer alguna malifeta, moltes vegades ve el meu cosí “Marcos” i fa que em deixin tranquil.

Quan ja fa un parell de mesos que ha començat el curs, a uns quants ens canvien de classe, diuen que n’han arribat de nous i amb el senyor Gayoso no hi cabem, som més de quaranta nens a classe, sort que mai vénen tots.

Ens porten a la classe següent que està al primer pis, que és la del senyor Laso, Rosendo Laso, em diuen que aquest sí que pica als nens.

Ara cada dia vaig amb por a l’escola, com que hi hem arribat amb el curs començat, ens toca asseure’ns al darrere de la classe, que és igual que la del senyor Gayoso, no per l’ordre de la primera lletra del nostre cognom com estan posats la resta.

Les classes són avorrides i sempre cal estar molt atent per evitar algun càstig, el pitjor de tot són els “dictados”, quan escolto aquesta paraula ja em posaria a plorar.

El mestre va llegint unes paraules, nosaltres les hem d’escriure a la llibreta i de cop i volta crida:

“Manos arriba!”.

Tots aixequem les mans i ell va caminant a poc a poc entre les taules i mira si tenim escrites les últimes paraules que ha dictat. Si un nen no les té, li fa posar la mà amb el palmell enlaire i tots els dits junts, com si fos una pinya, tot seguit li pica la punta dels dits amb una regla plana de fusta.

Jo m’espavilo i em vaig saltant paraules del dictat, així no m’encallo i quasi sempre tinc escrites les últimes quan diu el “manos arriba”.

Quan estic a classe només espero que soni el timbre, això vol dir que sortim a jugar, l’hora del “recreo”, o que ja podem marxar cap a casa. Hi ha dies que sembla que el maleït timbre no ha de sonar mai.

Els dissabtes al matí fem classe de religió, ve un capellà de l’església de Crist Rei, que és una de nova que encara està en obres, molt a prop de l’escola.

La classe de religió és distreta, ens expliquen la vida de Jesucrist, de la Verge Maria, d’algun Sant, ens ensenyen a resar, que si el “Padre Nuestro”, que l’“Ave Maria”, o el “Credo”, resem en veu alta i ja està.

El pitjor de tot és que la setmana següent ens demana de quin color era la casulla del capellà o de què anava l’”Evangelio” de la missa del diumenge, si no ho saps, et renya i si et passa més d’una vegada, et castiga de cara a la paret.

Ho explico a casa, com que nosaltres no anem mai a missa, no sé com m’ho faré perquè no em castiguin.

Tot parlant el tiet “Paco” s’ofereix per portar-me a missa cada diumenge, ell va a missa al migdia a la Seu, a vegades també vindrà el seu fill, el cosí “Marcos”. Els pares em pregunten si em sembla bé i a mi no em fa res que els diumenges que estiguem a casa em passi a buscar el tiet, així m’estalviaré que em pugui castigar el capellà.

La relació de la família amb la tieta “Amália” i el seu marit, el “Paco”, s’ha anat arreglant. Els pares sempre han tingut bon tracte amb la tieta i el cosí “Marcos” i tot sovint hem anat a passejar tots cinc, o a casa seva quan no hi era el tiet.

Ara la cosa ja és diferent, per Nadal vàrem anar tota la família a dinar a casa d’ells. Tenen un pis molt gran al carrer Victor Balaguer, a la cantonada davant dels tallers d’una empresa del metall que es diu Lemmerz i de la serradora Alter, que es diu “Postes y Maderas”.

Tota la família ja es relaciona amb el tiet “Paco”, ell no parla gaire, no sé si és perquè és tímid o perquè no ens té confiança. Nosaltres sempre parlem en català i el tiet en castellà, però si ens passem al castellà per parlar amb ell, ens diu que no cal, que ho entén tot i de tant en tant també diu alguna cosa en català.

La tieta “Amália” i el tiet “Paco” també venen quan sortim els diumenges, el tiet “Paco” no va amb els pescadors i s’està més ajudant a fer foc pel dinar i mirant que la canalla no en fem alguna de grossa.

Anar a missa és molt avorrit, ara seus, ara t’has d’aixecar, després de genolls, un altre cop dret per senyar-se i cal estar callat o resant.

La majoria de coses que diu el capellà no les entenc, es veu que parla en llatí i quan ho fa en castellà, em costa d’entendre’l perquè parla fluixet.

La Seu és molt gran, el tiet “Paco” m’explica que és una Catedral-Basílica d’estil gòtic, també a quin sant o santa està dedicada cada capella lateral, que va fer a la vida i, si és un màrtir, com va morir.

El tiet parla de tot això com si fos un conte, jo li pregunto coses i les seves respostes sempre acaben amb un somriure. Escolto perquè penso que em va bé saber aquestes coses, per si algun dia surten a la classe de religió.

També em diu que miri els vitralls de colors, que cada un és un dibuix de la història sagrada, són molt bonics i deixen passar una llum de colors que va canviant segons on està el sol.

A sobre de les portes d’entrada hi ha uns caps que semblen de moros, fa la impressió de què són els caps d’algú a qui li han tallat, fan una mica d’angúnia, igual que tantes imatges de sants que regalimen sang, amb fletxes clavades i morts.

Quan sortim per la “Bajada de la Seo”, seguim baixant pel carrer Vallfonollosa, trenquem pel carrer “Vestales” fins al carrer “Tercio Nuestra Señora de Montserrat”, i sortim a la “Plaza del General Mola”. Aquí el tiet es queda a fer el vermut a un bar que es diu Royal, amb els seus amics, tots militars i policies.

Sempre em fixo en un dels senyors que hi ha que porta un ull tapat amb un “parche” negre, com els pirates dels “tebeos”, crec que va perdre l’ull a la guerra i em fa una mica de cosa aquest home.

El tiet “Paco” sempre em pregunta si sabré tornar a casa tot sol i em diu que no corri per arribar-hi.

No corras Juan, a ver si tropiezas y tenemos un disgusto.

Baixo pel carrer “Urgel”, travesso la Muralla, “Avenida del Caudillo”, i entro al Bar Ramón. Com que els amos del bar ja em coneixen, em posen un vas d’aigua fresca.

Estic una estona mirant què fa el lloro i escoltant que diuen els uns i els altres. Sempre hi ha força gent perquè davant del bar paren alguns autobusos i la gent s’espera a la vorera o a dintre el bar.

Quan ja m’he begut el vas d’aigua fresca, surto i pujo cap a casa, que avui és diumenge i segur que la mare s’hi ha lluït a la cuina. Els diumenges dinem a la taula nova del menjador.

Després de dinar torno a baixar al bar, però no vaig al davant on hi ha el lloro, sinó que em quedo en una sala gran que tenen als baixos de la nostra casa, aquí s’hi entra pel carrer “Coso”. Si quan baixo per l’escala veig la porta de la cuina del bar oberta, ja entro per allà.

Hi ha moltes taules amb el sobre de marbre i els peus de ferro, està ple d’homes, uns juguen a cartes, altres al dominó i uns quants només escolten una ràdio molt grossa que tenen en una “postada” penjada a la paret, al costat d’unes neveres de fusta molt grans, amb unes manetes de metall per obrir-les.

El cambrer procura que tothom tingui alguna beguda al davant, a aquesta hora hi han molts cafès, tallats, “carajillos”, copes de conyac, de “sol y sombra”, de ratafia, d’estomacal o d’Aromas de Montserrat.

Jo agafo una cadira i em quedo a prop dels que escolten el “Carrusel Deportivo”, podria fer-ho a casa, però m’agrada seguir els comentaris, els crits i les bestieses que diuen aquells homes, molts amb un cigarret, un caliquenyo, o un puret a la boca.

Quan torno a pujar a casa, la mare em fa canviar tota la roba i rentar-me la cara i les mans de la pudor que diu que faig a tabac.

Els dissabtes a l’escola després de la classe de religió, anem tots al “salón”, “Salón de actos”, és una sala gran amb el sostre molt alt. A sobre l’entrada hi ha una sala més petita, és com un balcó que va de banda a banda, per entrar-hi s’ha d’anar pel primer pis.

Tot i les finestres, queda sempre una mica fosc. Quan entrem hem de formar igual que ho fem per entrar a l’escola. Una vegada formats ens ensenyen a cantar cançons.

No són com les que canta la mare, però alguna com el “Cara al sol” sí que em sona d’haver-la escoltat per la ràdio, altres no les conec, com poden ser “Montañas Nevadas”, “Prietas las filas” o “Isabel y Fernando”

A mi no m’agraden i no les canto, però si el director veu que algun nen no canta, l’esbronca i el castiga. Com que no vull que em castiguin faig veure que canto movent els llavis.

Un dissabte cap a finals de curs el senyor director ens demana a uns quants nens que ens esperem un moment, jo ja tremolo.

Ens diu que ens han triat per representar l’escola, el divendres divuit de juliol a les sis de la tarda a la “Plaza Argentina”, que no hi podem faltar. Que si algú no hi pot anar, que els pares vinguin a l’escola a dir-li personalment el motiu.

“Han de ir bien aseados y se me presentan en la “Plaza Argentina”, delante el monumento a los Caídos a las seis de la tarde, muy puntuales y allí les diremos lo que tienen que hacer

El pare ja ha lligat caps, és la inauguració del monument a “Los Caídos por Dios y por España”. La cara que hi posa és de molt enfadat, però no diu res de res.

Quan arribem el divendres divuit de juliol, que és “Fiesta Nacional”, a la “Plaza Argentina” el senyor director ens diu que cal esperar una estona, que no marxem gaire lluny.

El monument és una pedra dreta molt alta, ampla a baix i es va aprimant cap amunt. Hi ha una creu, escuts i un llistat que penso que deuen ser els noms dels “mártires”.

L’acte és molt pesat, fa molta calor i hi ha una “tarima” amb molts senyors que parlen i criden.

Els capellans fan missa i beneeixen el monument. Hi ha soldats i molts nois i senyors amb unes camises blaves, que jo sé que són falangistes, de la “Falange Española Tradicionalista y de las JONS” i unes quantes banderes d’”España”, “la Falange “ i altres que no sé de què són.

Les banderes les aguanten uns nois també uniformats de falangistes, però primer un i després un altre, cauen a plom a terra, ens diuen que s’han desmaiat per la calor que fa. Jo tinc set, però no em desmaiaré, molta camisa blava, molt posat de “firmes”, però semblen una mica fleumes aquests falangistes.

Arribat el moment, ens donen una corona que costa de portar, un parell l’agafem per un costat i altres nens per l’altre, ens acostem al monument i la deixem en un graó que hi ha. Ens aplaudeixen, però un senyor amb la camisa blava que ens acompanya, la posa més amunt d’on l’hem deixat. Ara ja podem marxar.

Quan el pare s’asseu a la taula nova del balcó, jo corro a seure a la seva falda i li demano que me n’expliqui coses de la presó o de la guerra. A ell ja li agrada fer-ho, però a vegades repeteix una història, si m’agrada el deixo seguir, si no, l’hi dic que això ja ho sé, que me’n expliqui una altra. Jo l’escolto i em vaig imaginant els fets a partir dels dibuixos de les ”Hazañas Bélicas”.

Li pregunto si ha matat a molts soldats enemics, diu que ell era un oficial polític i que quasi no va entrar mai en combat directe, però que quan li van manar de fer-ho, sempre procurava disparar una mica alt, per no ferir a ningú. Jo penso que si molts soldats feien això mateix, no m’estranya que perdessin la guerra.

 

Últims records

Recordant què havia sentit a dir sobre l’església del Carme el 1936

Lluís Soldevila Mominó
Lluís Soldevila Mominó

Sense toros a la ciutat, no podia ser torero

WhatsApp Image 2021-09-07 at 13.18.30
Enric Roca Carrió

De tites

WhatsApp Image 2021-09-07 at 13.18.30
Enric Roca Carrió

Blau

WhatsApp Image 2021-09-07 at 13.18.30
Enric Roca Carrió

17. Festa Major. Mestre Larrañaga. Exercicis Espirituals. Parada del Jeroni. Sindicat Vertical. Inauguració de l’església de Valldaura. Amb ulls de nen

Joan-Esteve Guillaumet
Joan-Esteve Guillaumet Pérez

La tova persistència de la memòria

Xavier Domènec
Xavier Domènech Sala
Buscar a tot memoria.cat