Records i vivències

1. Manresa una ciutat grisa? (1944-1950)

Tot i que no vaig néixer a Manresa, la meva família es va traslladar a viure en aquesta ciutat quan jo tenia escassament quatre anys, i em sento orgullosament i plenament manresana.

Intentaré explicar com he viscut fets, esdeveniments i situacions a la nostra ciutat. No cal dir que tot el que he viscut ha sigut sota el meu prisma, vull dir que les mateixes coses poden ser vistes i viscudes d’una manera diferent pels meus conciutadans.

He vist escrit moltes vegades que Manresa era una ciutat grisa (encara es diu que ho és) i la veritat és que no ho sé. Eren els primers anys de la postguerra i el començament de la dictadura del general Franco, i jo no coneixia cap mes ciutat, i als cinc, sis o set anys no em plantejava si la ciutat on vivia era grisa i trista.

En canvi, sí que recordo perfectament les olors i les pudors. La pudor del carro de les escombraries, les galledes de les escombraries domèstiques al carrer al davant de les entrades de les cases esperant que passessin a buidar-les (i mentrestant els gats hi furgaven i n’escampaven el contingut per si hi trobaven alguna cosa per menjar). La pudor de les cagarades dels cavalls apilonades a dojo, que també passaven a recollir-les de tant en tant. Les Mandongueres, amb aquell baf i ferum de carn. I la pudor de peix: quan entraves en un carrer on hi havia una peixateria, ja s´endevinava només per l’olor que feia.

També hi havia olors agradables, com l’olor de vi i de licors que se sentia quan passaves per davant d’un establiment on en venien; la del pa acabat de fer i la dels pastissos (al carrer d’en Botí hi donaven els obradors de dues pastisseries del carrer de Sant Miquel, i era una delícia!); en aquella època no es podien comprar pastissos gaire sovint i havies de sucar pa amb l’olor.

D’aquesta Manresa també en recordo la brutícia, papers per terra i trastos vells (això no ha canviat gaire). De tant en tant sortien els bombers, que estaven situats al costat de les Mandongeres, on ara hi ha la plaça d’Europa. Portaven unes grans cisternes amb aigua i amb unes mànegues que em semblaven immenses regaven i netejaven els carrers mes cèntrics. Llavors la quitxalla ho aprofitava per cantar “la xeringa curta no arriba, quan arribarà serà demà”, mentre enmig de rialles intentaven acostar-se al raig d’aigua i el bombers, seguint la broma, feien veure que volien remullar la canalla.

Recordo també algunes cases ensorrades i tot de runes, com al carrer de Sant Miquel, on hi havia les runes, segons ens explicaven, de l’església que hi havia hagut allà abans de la guerra, i de vegades hi anàvem a jugar. També al costat de la caserna dels soldats hi havia unes altres runes, i aquelles, com també ens explicaven, eren de l’església del Carme. I a Sant Domènec… I també recordo cases amb senyals de metralla que encara es veuen avui dia, vuitanta anys després. Com que nosaltres no érem de Manresa, a casa no ens podien explicar gran cosa del que havia passat a la ciutat durant la guerra, ells l’havien viscuda a Barcelona i a Sant Cugat del Vallès, i d’aquests llocs sí que ens n’explicaven fets.

Aquesta és la ciutat que jo recordo de quan tenia cinc, sis o set anys.

 

Buscar a tot memoria.cat