Pàgines viscudes

Les primeres eleccions en quaranta anys (15/6/1977), des de Manresa

Des de l’aprovació per les Corts franquistes de la Reforma Política dissenyada pel govern Suárez i ratificada en referèndum per la majoria d’espanyols, els partits polítics varen córrer a greixar les articulacions de les seves maquinàries per tal de no fer el préssec a l’hora de participar en la primera cursa electoral en quaranta anys, un cop assegurades mitjançant negociacions entre el Govern i l’anomenada “Comissió dels nou”, les condicions mínimes indispensables. Fruit d’aquestes negociacions i de la pressió del carrer, els gestos més significatius a l’ensems que espectaculars foren desguarnir l’aparell del “Movimiento” com a organització i la legalització del partit comunista; dos esdeveniments que ressuscitaren “sorolls de sabres”. Si als comunistes els van retornar la legalitat un dissabte de Glòria, l’anterior dijous de Passió una brigada d’obrers municipals despenjaven d’un edifici tan emblemàtic pel règim com el del carrer Alcalà, de Madrid, el simbòlic “cranc” amb el jou i les fletxes. El “Movimiento”, en realitat se n’havia anat a can Pistraus quan els procuradors en Corts franquistes es varen fer l’haraquiri aprovant, tapant-se el nas, la Reforma, però molts dels seus “quadres” continuaven remenant les cireres en llocs clau de l’Administració, la majoria de vegades només amb l’únic objectiu de continuar xumant de la mamella i en alguns casos també per posar pals a les rodes democràtiques.

Oficialment, doncs, el partit únic havia passat a la història; però, de moment, l’operació feia tota la ganya d’una emblanquinada i pareu de comptar. És possible que no es pogués allargar més el braç que la màniga, però encara que avui, amb la perspectiva que dóna el temps, l’estratègia del govern Suárez sembli un exercici de possibilisme, en aquell difícil 1977 tothom creia tenir dret a dir penjaments o bé de la parsimònia del Govern a l’hora de fer reformes o de la seva pocavergonya en reformar massa. El cert és que el govern va fer tants “jocs de mans” que, expressament o no, li quedaren molts melics per lligar, per exemple que als de la “Guàrdia de Franco”, a les “Hermandades nacionales de excombatientes y excautivos”, a l’ensems que a unes cinc mil associacions de caps de família, culturals o professionals, se’ls obligués a decidir en un termini de tres mesos entre dissoldre’s o adaptar-se al règim comú regulat per la llei franquista d’Associacions, de l’any 1964, que per més conya havia estat la porta falsa per on es van “colar” les primeres AA. de VV.

Capítol apart mereix la qüestió de la llicència d’armes, que segons una altra llei del temps de la mariacastanya, vigent des de 1944, el fet d’estar vinculat al “Movimiento” era aval suficient per disposar de llicència per a l’ús d’armes de defensa personal, privilegi al qual pocs després del desballestament de l’organització varen renunciar i, per tant, la teòrica recollida d’armes a càrrec de la Guàrdia Civil va resultar un fracàs. En tot cas, era públic i notori que es podia mantenir vigent la llicència d’armes o aconseguir-ne una de nova apuntant-se com a soci d’un club federat de Tir Nacional.

Mentrestant, els partits polítics anaven afinant la posta a punt de les seves altres armes, les “democràtiques” perquè la convocatòria electoral imminent no els agafés amb els pixats al ventre. El 8 de gener de 1977, a l’interior d’una nau de la tintoreria del senyor Andreu Dalmau, es va celebrar a Manresa una assemblea general de militants de “Convergència Democràtica de Catalunya (CDC)”, per escollir el primer Comitè Executiu comarcal, el qual va quedar integrat per Carles Llusà, Marcel·lí Llobet, Eduard Casajoana, Josep Brugué, Josep Grau, Teresa Masats, Andreu Dalmau, Andreu Descals i Juli Sancliments. Poc després, es ratificà públicament aquest Comitè al teatre del Casal Familiar Recreatiu (els Carlins), amb l’assistència de Josep Maria Culell i Miquel Sellarès. I el 9 de març, es celebrà la definitiva posta de llarg del partit en un míting al teatre Kursaal, que va presidir Miquel Roca Junyent, en substitució de Jordi Pujol, fora de joc temporalment per un inoportú atac de pedra.

Per la seva banda, els socialistes ja s’havien avançat, el 25 de febrer, també als Carlins, presentant el PSC de la mà d’en Joan Reventós. Les set-centes i escaig de persones assistents qualificaren l’acte com un exemple de “fina pedagogia política”. I és que amb la seva veu profunda i contundent, Reventós va anar desgranant un per un els principis ideològics, les estratègies i les respostes que oferia el socialisme: “… ens trobem en un moment molt difícil, davant de dues fortes crisis: una crisi política causada per quaranta anys de dictadura i una altra d’econòmica que s’agreuja cada dia més. Això es degut als errors comesos pels governants en aquests quaranta anys de capitalisme salvatge. La mobilització del poble ha impedit que el continuisme Arias-Fraga pogués consolidar-se; però, les forces que han sostingut la dictadura han vist necessari tolerar un simulacre de democràcia establint unes regles de joc trucades perquè ells no perdessin mai…

La situació era confusa. Acabava de promulgar-se la Llei Electoral, quan els partits diguem-ne històrics encara es trobaven a les beceroles i el president Suárez els agafà amb el peu canviat en fer pública la seva intenció de liderar un setmesó partit de Centre Democràtic identificat per un logotip que s’assemblava a un dònut. Abans d’aquesta pirueta oportunista, el PSOE s’enduia la victòria amb un 38% de la tendència de vot, seguit de lluny per la resta de formacions, inclosos els socialistes que havien partit palles al darrera del professor Tierno Galvan. No obstant això, després de la sortida de l’armari del senyor Suárez, l’operació Centre després de rampinyar vots a tothom encapçalava les enquestes amb un 29%, seguida per una esquerra que amb prou feines sumava un 25% mentre la dreta hereva del franquisme esbufegava per no desaparèixer del mapa electoral. Segons les estimacions de vot, doncs, a Catalunya el mapa polític quedava dibuixat d’aquesta manera:

– Una “dretona” capitanejada pel senyor Lopez Rodó en una curiosa Alianza Popular entre set partits que es miraven de reüll, malgrat cadascun d’ells el presidís un exministre d’en Franco.

– Un Centredreta format per l’aposta personal d’un Adolfo Suárez díscol amb les escorrialles del Movimiento, els caps visibles del qual a Catalunya eren el periodista Carles Sentís i l’advocat Manuel Jiménez de Parga, acompanyats d’un reguitzell de versos lliures en política, enlluernats per la possibilitat de tocar poder; i uns altres amb més pedigrí democràtic però sense tant de ganxo: “Unió Democràtica”, que estava patronejada per dos històrics gats vells de la política, l’Antón Cañellas i en Miquel Coll i Alentorn, de la família “demòcrata cristiana” dels inefables Gil Robles i Ruiz Jiménez que somniàvem amb menjar-s’ho tot.

– El Centreesquerra teòric, més programàtic que real, l’ocupava la coalició de conveniència batejada com a “Pacte Democràtic”, que no era res més que un immens paraigua de pagès que donava aixopluc a pujolistes, socialistes orfes d’en Pallach pasturats per en Josep Verde i Aldea, lliberals deixebles d’en Ramon Trias Fargas i, com a guinda de l’embolat, alguns andalucistes desorientats que, en no trobar el seu encaix, pujaren a aquella tartana en qualitat d’independents.

– L’espai alineat a l’esquerra, finalment, se’l repartien una colla de cosins germans polítics que no s’acabaven de refiar els uns dels altres: el PSC del senyor Reventós, la Federació Catalana del PSOE espanyolista i el PSUC, versió catalana del comunisme més ranci controlat per en Carrillo. Fent-los companyia mantenint les distàncies, treia el nas una “Esquerra Republicana de Catalunya” encara il·legal, que per participar en les primeres eleccions havia de camuflar-se darrere un pacte tripartit agafat amb pinces entre el “Partido del Trabajo de Espanya (PTE)” i l’Associació Catalana de la Dona. Aquesta barreja curiosa, per dir-ho d’alguna manera, tenia un soci capitalista (el PTE) que pagava les despeses i aportava la mà d’obra, i un soci en fallida (ERC) però de bona família, que si bé no tenia patrimoni ni gaire bufera, sí que disposava d’una icona, l’Heribert Barrera, que es presentava com si fos el gendre o l’hereu de dos símbols venerats: en Macià i en Companys. Finalment, mossèn Xirinacs compareixia com a candidat al Senat, amb el suport de grups heterogenis, des dels independentistes del PSAN a gent situada pràcticament al caire de la marginació social.

Entre tots aquests, doncs, es jugava la partida electoral del 15-J. Com a fet anecdòtic, l’espantada del candidat Samaranch, aleshores president de la Diputació, encapçalant un partit artificial – Concòrdia Catalana –, impulsat pels aparells polítics d’alguns ajuntaments pre-democràtics, entre ells el de Manresa. Precisament la “consagració” d’aquest candidat havia d’esclatar “espontàniament” durant l’acte central del dia de les comarques, organitzat per la Diputació al pavelló del Congost de Manresa. Des de “El Correo Catalan”, diari apeixat per Jordi Pujol i del qual jo n’exercia la corresponsalia llavors, em van alliçonar sobre la transcendència de l’acte en qüestió i del qual calia no perdre-me’n cap detall per deixar “retratada” aquella iniciativa que podia fer ombra al “Pacte Democràtic”. No calia que es prenguessin tantes molèsties, ja que la història va acabar com el rosari de l’aurora una vegada en Samaranch hi va perdre tot l’interès, en ser designat ambaixador a Moscou.

La campanya electoral no va enregistrar incidents destacables a Manresa ni al Bages, llevat de les quatre picabaralles habituals entre grups d’encastadors de cartells i alguna temptativa de rebentadors a sou de mítings de la competència. Potser el més crispat dels incidents va produir-se durant el míting d’Alianza Popular, al Cine Avenida, amb la presència de López Rodó, Carreras Llansana, Trabal i d’altres patums del franquisme. El servei d’ordre, la majoria cadells de “Fuerza Nueva”, van posar tant d’interès, energia i poca empatia en fer la seva feina, que van fer empipar als pocs espectadors que, de bona fe, havien anat a escoltar aquella trepa. A part d’escorcollar les bosses de les senyores, a un fotògraf de premsa se li va prohibir de retratar res, mentrestant pel vestíbul fanfarronejava el senyor Emili Utgés, el jove delegat d’aquella formació ultra, el qual naturalment va desmentir-me que aquells “acomodadors” tan expeditius fossin de la seva congregació.

Per acabar-ho d’adobar, els oradors a la sortida del local van creure necessari demanar protecció policial i, com si ho estiguessin esperant a la cantonada, es va presentar de seguida un destacament d’antiavalots, equipats com si anessin a la guerra, que acompanyaren els exministres fins als seus Mercedes, entre l’estupefacció i la indignació de la magra parròquia que va tenir la paciència d’aguantar fins al final el sainet. I una referència només a la contra campanya dels anarquistes i antisistema, mitjançant pintades murals i enganxines, on feien referència al cost de mantenir un diputat.

A Manresa-ciutat, el guanyador del 15-J fou el Pacte Democràtic, que sucà pa als sectors de Valldaura, Plaça Catalunya-Barriada Saldes, Poble Nou, Passeig, Ctra de Vic i a varis col·legis del barri vell. Els socialistes, feren més o menys les paus a la resta de la ciutat, excepte als barris del Xup, Mion, Font dels Capellans i Sant Pau, on tallaren el bacallà els comunistes. Els suaristes, que tenien la victòria coll avall, varen acabar fent un paper testimonial, mentre que els nostàlgics del franquisme, més aviat el van fer d’estrassa.

Aquests resultats, com és evident, no s’assemblaven de res amb el perfil polític dels ajuntaments i, per tant, la tibantor i el nivell d’exigència de l’oposició democràtica envers els alcaldes que havien jurat fidelitat als principis del Movimiento era inevitable després que les urnes els deixessin amb el cul a l’aire. A Manresa, de fet ja existia el precedent que el 4 de febrer, quasi mig any abans, representants de totes les entitats i associacions que integraven l’Assemblea democràtica presentaren a l’ajuntament un “Memorial Ciutadà”, pretenent que s’acceptés com a regla de joc durant el període de transició fins a les eleccions municipals. El document resumia els principals problemes de la ciutat i, a la vegada, oferia solucions a curt i mig termini.

En l’exemplar nº 3, corresponent al mes d’abril de 1977, de la publicació “Al carrer”, editada pel secretariat del PSC al Bages, es publicava un comentari extraordinàriament crític però bastant lúcid, al meu parer, dels primers 500 dies del Consistori Roqueta. Pel seu interès històric, en tant que “ultimàtum” virtual, us el reprodueixo tal com el vaig publicar a “El Correo Catalan”:

Crítica a un alcalde. Un alcalde no és mai una persona que actua a nivell individual amb més o menys encert. Un alcalde és, com tot càrrec polític, el representant d’una o vàries capes socials que així disposen del poder polític. L’alcalde actuarà, doncs, de manera que afavoreixi els interessos econòmics i socials d’aquestes capes socials. Així, Soldevila era un petit dictador que representava ben clarament els interessos de la burgesia reaccionària. A l’època Soldevila, l’alta i mitjana burgesia que el recolzava era favorable al manteniment de la Dictadura, ja que li servia per explotar millor als treballadors. No parlem de l’amanida de corrupcions, que necessitaria un llibre sencer. Però quan va arribar un moment en que la Dictadura no va poder controlar els treballadors en lluita, les classes dominants van cercar un recanvi: enlloc d’una inútil mordassa de ferro rovellat, hom intentaria tapar la boca del poble donant-los-hi el peixet d’una pseudodemocràcia i unes falses llibertats.

Aquesta operació Reforma coincidí amb els darrers temps d’en Franco i els primers del Rei, continuà fins avui en dia i encara vol prosseguir. A diversos nivells s’han anat canviant els governants per adequar-los a la nova situació. A Manresa, Soldevila fou substituït per Roqueta, que en aquest aspecte és una mena d’Arias, Fraga i Suárez, tot d’una peça.

Roqueta accedeix a l’alcaldia, aquest mes de març ha fet cinc-cents dies, en una situació de caos urbà de gran magnitud. La nefasta gestió de Soldevila i la seva camarilla –amb en Carreras i en Marcos al davant- havia deixat la ciutat feta una porqueria. La vida ciutadana s’aguantava mínimament mercè a que una colla de gent mal vista (rojillos) quasi havia deixat la pell en intents semi clandestins –o clandestins del tot- de fer cultura, moure els barris i animar el moviment obrer, mentre les entitats oficials més o menys culturals i benèfiques s’enduien llors, glòria i subvencions.

Per netejar la ciutat d’aquesta pudor a agonia calia un alcalde amb recolzament popular i Roqueta no el tenia, perquè era un home designat. Si realment hagués volgut arreglar el desastre hauria obtingut aquest recolzament. Però no s’ha atrevit a enfrontar-se de ferm amb els veritables enemics del poble: oligarquia, corrupció, especulació…, a causa de les limitacions inherents a la seva posició de classe. La seva política de portes obertes s’ha limitat a escoltar els veïns fent veure que s’interessava pels seus problemes, però sense resoldre’ls. A l’hora de la veritat s’ha demostrat quins interessos i quina ideologia defensava. I mentre d’una banda duia a terme operacions de prestigi, encaminades a satisfer la gent amb caramels i guanyar una pila de potencials vots per a les municipals properes, els problemes reals seguien sense resoldre’s. Les peces desaparegudes del Museu ningú sap on paren, seguim sense Pla General d’Ordenació i sense solars destinats a equipaments, els Plans parcials són irracionals cent per cent i les alternatives populars són només parcialment escoltades. Val a dir que en aquest aspecte, Roqueta ha fet amb les associacions de veïns –a las que considera un focus subversiu- el mateix que Suárez amb l’oposició negociadora: fer allò que ja tenia previst de fer, però fent veure que ho feia perquè li demanava el poble. Darrerament ens hem assabentat que havia amagat a la comissió de defensa del Casino una carta dels propietaris proposant un pacte. Això demostra ben a les clares que la intenció de Roqueta és dur pel seu compte, sense una real intervenció popular, la gestió municipal. La llicència d’enderrocament del Convent de Sant Francesc i el projecte d’enderrocament de Casa Caritat són una clara prova del cas que fa el “nostre” alcalde a set mil signatures de ciutadans de Manresa. Aquest prescindir de les entitats populars a l’hora de governar seria una actitud no bona però si tolerable en un alcalde elegit pel poble. Però un alcalde que se suposa ha d’ésser un pont entre dictadura i democràcia no pot actuar així. Cal que doni entrada amb veu i vot a l’Ajuntament als genuïns representants del poble, és a dir, a les associacions de veïns, entitats i sindicats, i cal que mai actuí a la seva esquena. Només així es podrà deixar una Manresa en condicions per a l’esperat adveniment de la democràcia”.

Si ja abans de les eleccions, doncs, hi havia hagut més d’una topada, després les forces democràtiques es varen apuntar el triomf, es consideraren amb autoritat moral per exigir la convocatòria immediata d’eleccions municipals o, en cas contrari, la facultat de controlar a partir d’aquell moment la gestió del Consistori. Aquesta pretensió, pel que fa a Manresa, queda clara a través de l’escrit que els guanyadors varen presentar a l’alcaldia el dia 2 de juliol de 1977 i que textualment deia:

Les darreres eleccions generals, celebrades el proppassat dia 15 de juny, tenen una evident repercussió a nivell municipal. Es crea una situació que exigeix de tothom una màxima responsabilitat cívica per afrontar allò que de forma generalitzada hom anomena “crisis municipal”. Amb aquest esperit responsable, i assumint les obligacions que el vot ciutadà ens atorga, els partits polítics democràtics i catalans arrelats a la nostra ciutat, que tenim ja una llarga trajectòria d’actuació unitària, hem decidit constituir una Comissió de Política Municipal, la composició de la qual ha estat lliurement acordada entre nosaltres.

Aquesta Comissió neix, d’una banda, de la constatació pública del caràcter no representatiu de l’actual Consistori i, per altra banda, disposa de l’autoritat que li dóna el dret d’aplegar entre tots els seus components, prop del 80% dels vots dels manresans. Hem promogut aquesta Comissió amb l’objectiu d’establir una estreta col·laboració amb els responsables de l’actual Ajuntament i ens comprometem davant de la ciutat a treballar per tal d’intentar evitar actuacions susceptibles de degradar la vida i la convivència ciutadana, impulsar la consecució d’aquelles reivindicacions ciutadanes que pel seu caràcter urgent o pel seu arrelament popular no es puguin ajornar. Lluitarem per introduir normes elementals de funcionament democràtic a l’Ajuntament i obrir les portes a l’activa participació de la majoria dels ciutadans i, especialment, de les entitats, associacions i col·lectius de tota mena. Tenim confiança de trobar per part dels actuals responsables de la gestió municipal un acolliment generós a aquesta proposta de col·laboració. Aquesta Comissió està formada, en principi, pels següents membres: Maria Oreto Alsina, Ramón Borràs, Josep Centelles, Joan Cornet, Albert Domingo, Manuel Guerra, Marcel·lí Llobet, Carles Llussà, Ramon Majó, Lluís Maruny, Pere Oms i Ignasi Perramon. Donen suport a aquesta Comissió les organitzacions locals de les següents coalicions i partits: Pacte Democràtic de Catalunya, socialistes de Catalunya, Partit Socialista Unificat de Catalunya, Unió del Centre i de la Democràcia Cristiana de Catalunya, Esquerra de Catalunya, Partit Carlí de Catalunya i Partit Socialista d’alliberament Nacional dels Països Catalans. En questa primera sessió de treball hem acordat presentar-vos els següents temes de discussió:

1)- Volem expressar-vos, en primer lloc, la nostra protesta i disconformitat amb el Ple Extraordinari Municipal que ha tingut lloc el dia 29 de juny. Pensem, que aquesta ha estat una iniciativa decidida unilateralment i que aquest mètode de treball que no correspon a l’actual situació, amb més motiu quan prèviament havia estat ja concertada aquesta primera sessió conjunta de treball. En segon lloc, pensem que no és pas només la cooficialitat del català allò que ha estat plebiscitat massivament a les eleccions per la gran majoria del poble català i dels manresans, sinó, i d’una forma rotunda, el dret dels catalans a l’autogovern i a l’Estatut d’Autonomia. Volem recordar que en relació a l’Estatut, ja és la tercera vegada que aquest Consistori ha rebutjat l’oportunitat de connectar directament amb el sentir de la majoria dels ciutadans. Pel que fa a l’admissió d’instàncies en català pensem que és una competència municipal que només requereix un mínim de flexibilitat administrativa per ésser resolta.

2)- Valorem positivament la iniciativa de retirar les làpides commemoratives de la victòria d’un bàndol a la passada guerra civil. Però volem remarcar que aquesta és una iniciativa ja vella del conjunt de l’oposició democràtica i que presentar-la com a decisió unilateral en aquests moments no solament és una actitud poc ètica, sinó que té el perill de fer pensar alguns, que les decisions municipals tenen unes motivacions de prestigi personal que no ens semblen pertinents. Tindríem interès en conèixer el text que s’ha pensat per substituir la placa del Pont Vell. Per altra banda, continuem pensant que el millor destí per al monument de la plaça Argentina seria el cementiri municipal.

3)- Volem reafirmar la nostra completa identificació i solidaritat amb l’Assemblea Democràtica de Manresa, que aplega un conjunt d’entitats i associacions molt significatiu i de gran incidència social i que està oberta a tots els col·lectius ciutadans. Igualment us manifestem el nostre suport al Memorial Ciutadà que l’Assemblea ha elaborat. Per això us trameten l’acord pres a la darrera sessió plenària celebrada el dijous dia 30 de juny, de demanar-vos vulgueu rebre un exemplar d’aquest document, acompanyat de les signatures que s’hagin recollit. Pensa l’Assemblea que la forma més adient per subratllar la importància d’aquest acte, seria que tingués lloc a la Sala de sessions de l’Ajuntament i que hi assistís la Corporació municipal en ple”.

Les relacions entre partits i ajuntament no es podia afirmar que fossin un llit de flors i violes, precisament, però el senyor Roqueta era prou murri i pragmàtic com per anar fent la viu-viu fins a les eleccions municipals. La nit del 15-J l’alcalde, en conèixer els primers resultats d’alguns col·legis de la ciutat, preguntava al secretari Robles: “però, on dimonis s’han ficat les dretes?”. Sorpresa que pujaria de to al telefonar-se amb els seus col·legues d’altres ciutats i comprovar com a tot arreu passava tres quartos del mateix. No obstant l’astorament inicial, però, se li ha de reconèixer al darrer Consistori de la transició una capacitat singular d’adaptació a les circumstàncies fent, quan convenia, tots els papers de l’auca. Immediatament després del 15-J, per exemple, donant mostra de la seva bona voluntat, es va convocar un Ple extraordinari en el transcurs del qual es prengueren els acords als quals feia referència l’escrit anterior sobre la cooficialitat del català com al futur d’importants relíquies de la guerra civil, per exemple, el monument als caiguts d’un sol bàndol, a la plaça de la Reforma, o la retirada de la placa mantinguda anys i panys al Pont Vell, amb un text que no podia ser més ofensiu per als republicans vençuts, en titllar-los pel broc gros de “horda roja separatista”.

Tanmateix, com que els partits s’havien vist les orelles, no estaven disposats a malgastar en “punyetetes” el capital de vots populars aconseguit i l’alcalde va accedir, més o menys a contracor, a reconèixer la Comissió de Política Municipal enviant-hi una representació del Consistori perquè treballessin plegats. No es pot fer un judici d’intencions, però tal com va marxar l’assumpte, sembla bastant raonable creure que la predisposició municipal a col·laborar no era tant sincera com aparentava a primera vista, sinó que més aviat formava part d’una estratègia per guanyar temps. Potser, àdhuc, ens atreviríem a assegurar que en l’única cosa en què estaven d’acord uns i altres era en reclamar eleccions municipals quan més aviat millor, ja que uns estaven impacients per remenar les cireres i els altres fastiguejats de fer nosa. També és necessari matisar que mai havia passat pel cap del senyor Roqueta, malgrat les bones paraules i els compromisos a sang calenta aparentessin una altra cosa, constituir una mena de comissió mixta Consistori–Partits, que fos corresponsable del govern de la ciutat. També l’oposició, quan es van adonar del possible malentès, va deixar clar que qui governava Manresa era el senyor Roqueta i que els partits polítics no es responsabilitzaven de res, ja que l’única funció de la Comissió era d’estar amatents a que mentre durés la transició no es cometessin arbitrarietats que hipotequessin el futur dels ajuntaments democràtics. Si bé els primers símptomes d’enterboliment entre partits i Ajuntament varen ensumar-se a través de petites picabaralles quotidianes, la vertadera topada va produir-se en tocar la qüestió urbanística. Si m’ho permeteu, us reprodueixo les meves impressions en calent, publicades a “El Correo Catalan”:

En cierta manera sorprendió al alcalde la reacción de los representantes de los principales partidos políticos ante las decisiones adoptadas en materia de urbanismo en la permanente del pasado miércoles y acabó de abrirle los ojos a la realidad, el abismo que podría establecerse entre la administración y los partidos políticos, si se consumaba la ruptura que el sábado se daba como irreversible. Es por ello que el mismo día, por la tarde, inició contactos al objeto de intentar un acercamiento de las posturas, sobre la base de que había existido un malentendido. Y en el transcurso de la entrevista, que se celebró en la mañana de ayer lunes, el alcalde se comprometió formalmente a convocar un Pleno extraordinario antes de fin de mes con objeto de aprobar la revisión del Plan General de Urbanismo y la suspensión temporal de licencias de construcción. Dicha suspensión la consideran los partidos muy necesaria para no malograr la disponibilidad de suelo para uso público y equipamientos”.

Una vegada acordada la revisió del Pla General d’Urbanisme, l’Ajuntament va encarregar el projecte a l’IPUR, el qual va convèncer a les parts interessades de la conveniència que un equip integrat per tres o quatre arquitectes, una assistenta social i un advocat, hi col·laborés sota la batuta del propi Institut. Finalment es va decidir que els partits proposarien candidats a l’Ajuntament, el qual com que pagaria la factura exigí reservar-se el dret de veto, si algun candidat no els feia el pes. L’equip proposat pels partits el composaven Francesc Mestres i Antoni Baraut, arquitectes urbanistes; Albert Puntí, geògraf; Josep Centelles, enginyer industrial; Josefina Recasens, economista; Montserrat Bacardit, assistent social i Santiago Bosch, advocat.

Si bé els components de l’equip havien estat negociats entre els diferents partits, la seva composició definitiva no agradava tothom, sobretot des que alguns propietaris s’havien esverat en córrer la brama que les qualificacions urbanístiques contemplades en el Pla de 1964 serien modificades en base a un esbojarrat projecte de reforma urbanística, que s’havia filtrat irresponsablement, on apareixien un reguitzell d’edificis i solars de propietat privada marcats com a futurs equipaments públics.

El partit que més maldecaps va tenir per culpa de la composició de l’equip redactor del pla fou sens dubte CDC, doncs una part influent del seu electorat natural considerava que la direcció els havia estafat en deixar-se portar a l’hort pels representants de partits més escorats a l’esquerra que, proporcionalment, tenien menys suport popular a jutjar pel resultat de les eleccions generals. La veritat és que des de l’aparell del partit, s’havien fet mans i mànigues per aconseguir, a part de l’advocat, algun tècnic militant o simpatitzant del partit que acceptés l’encàrrec. A més a més, els convergents es van veure obligats a debatre internament, en un ambient força crispat, quina era la política urbanística que havien de defensar, puix la corrent conservadora-lliberal del partit feia costat a sectors ciutadans que criticaven obertament, tant la deriva esquerrana de l’equip redactor del Pla com les seves pretensions de sortida. Per si no estava prou embolicada la troca, tres dies abans d’acabar-se l’any, quan una delegació del Consistori presidida pel mateix alcalde Roqueta va reunir-se amb la flamant Comissió de Política Municipal, va saltar la sorpresa que l’Ajuntament vetava un dels components de l’equip tècnic assessor. Una vegada més, manllevo el relat dels fets al que vaig escriure a “El Correo Catalan”:

En los medios políticos de la ciudad, siempre “off the récord”, se asegura que una parte del Consistorio ha vetado uno de los nombres propuestos para integrar el equipo redactor del Plan de Urbanismo. También se dice que el alcalde ha mediado para que las tensiones latentes se redujeran y no se provocara ninguna ruptura y que, de momento, se dejara se abriera un compás de espera, con objeto de dar tiempo a contactos bilaterales que puedan conducir a una solución de compromiso. Según los rumores que están en la calle –oficialmente no hemos podido confirmar nada – al parecer el nombre vetado estaría relacionado con el partido ganador de las pasadas elecciones generales. Sin embargo, nos consta que existe interés por ambas partes en desdramatizar la cuestión y procurar que el posible contencioso trascienda lo menos posible”.

El rumor de veto que recollíem amb tota la discreció que feia el cas, sense trair el dret dels nostres lectors a ser informats, es referia a l’únic candidat que va aportar CDC a l’equip redactor, precisament l’advocat Bosch Espinet, que en estar vinculat professionalment amb interessos immobiliaris varen caldre molts de contactes i la intervenció del mateix Roqueta per aconseguir que els del morro fort del seu cartipàs s’empassessin l’equip complert. Però les baralles no varen pas acabar-se amb la qüestió de l’urbanisme, ja que cada dia sorgien nous motius de confrontació com ara per la connotació franquista del nomenclàtor urbà que alguns Ajuntaments ja havien començat a resoldre i que a Manresa es feien el ronsa. Per exemple, els mestres del Grup Escolar “Generalísimo Franco” varen demanar a l’Ajuntament que se’ls retornés el nom original: Grup Escolar Renaixença. Però la sol·licitud no va ni arribar a la taula de l’alcalde pel camí reglamentari, ja que al registre d’entrada tenien ordres de no acusar rebut i tramitar escrits en català. Una vegada manllevo el meu testimoni a “El Correo Catalan” per il·lustrar la nova picabaralla:

Nos hemos enterado de que para cambiarles el nombre a tres calles manresanas según el Ayuntamiento era preciso pegar las correspondientes pólizas a la instancia y mandarla a Madrid. Aunque los nombres de las calles que se desea cambiar por las que antiguamente tuvieron sean la avda. del Caudillo, los paseos de José Antonio y García Valiño y la plaza del General Mola, no deja de ser curioso que se tenga que pedir permiso a Madrid. Lo que pretenden los manresanos es denominar a la avda. del Caudillo, muralla del Carme o Muralla de Sant Francesc, según sea el tramo. Y unificar los paseos, desde el Conservatorio hasta la Buenavista, bajo el patronímico de Pere III y que la actual plaza del General Mola vuelva a ser conocida como Plana de l’Om, como antes de la guerra”.

En posar punt final a aquest nou relat de pàgines viscudes dedicat a peripècies de la transició, només dues ratlles per recordar que es va legalitzar ERC a misses dites, unes setmanes després del 15-J. Els militants manresans van celebrar-ho anant al cementiri a retre homenatge a l’alcalde, diputat i conseller Joan Selves i a l’alcalde Francesc Marcet. Fou un acte emotiu, sobretot quan alguna de les cinquanta i escaig de persones que hi assistiren va començar a cantar “Els Segadors”, i per les galtes de molta gent van relliscar les llàgrimes mentre un fil de veu esquerdada els sortia de la gola. Mentrestant, de les parets de la ciutat ningú havia netejat encara el missatge dels antisistema: “los dos millones que cuesta cada diputado, los pagamos todos los trabajadores”.

Últims records

Universitat Catalana d’Estiu a Vic i alguna cosa més

WhatsApp Image 2021-09-07 at 13.18.30
Enric Roca Carrió

Recordant què havia sentit a dir sobre l’església del Carme el 1936

Lluís Soldevila Mominó
Lluís Soldevila Mominó

Sense toros a la ciutat, no podia ser torero

WhatsApp Image 2021-09-07 at 13.18.30
Enric Roca Carrió

De tites

WhatsApp Image 2021-09-07 at 13.18.30
Enric Roca Carrió

Blau

WhatsApp Image 2021-09-07 at 13.18.30
Enric Roca Carrió

17. Festa Major. Mestre Larrañaga. Exercicis Espirituals. Parada del Jeroni. Sindicat Vertical. Inauguració de l’església de Valldaura. Amb ulls de nen

Joan-Esteve Guillaumet
Joan-Esteve Guillaumet Pérez
Buscar a tot memoria.cat