A la primera meitat del segle passat les neveres de les cases, si n’hi havien, eren de gel. Només els més rics podien disposar de gel, la majoria provinent de pous de gel de zones fresques que a l’hivern els pagesos “fabricaven” per vendre a l’estiu.

Tornant al segle XX, a Manresa, el principal distribuïdor era el Jubert, el qual tenia una fàbrica de gel a la Bonavista. Cada matí una camioneta d’aquest fabricant distribuïa les peces de gel per les abundants botigues de comestibles que hi havia al barri vell. Portava unes barres llargues de secció rectangular i d’una llargada d’uns 2 metres, que “remenava” amb unes pinces grosses. Les deixava sobre la vorera i allí mateix, amb una eina que semblava una petita forca, amb una mà les partia en trossos segons la demanda que li feia el botiguer. Es perdia producte, perquè aquest sistema era groller i el tall no era fi. El detallista sempre se’n quedava un tros de més per necessitats d’última hora.

La venda s’havia de fer d’hora, sobretot a l’estiu, ja que sinó el gel es desfeia. Tota aquesta maniobra, l’arribada del gel i el camí cap a casa, havia d’estar acabat abans de les 11 del matí. Després la calor ja les fonia. Les dones les posaven en un mocador de fer farcells, en una bossa reixada, en una galleda o en qualsevol estri que els servís per aquesta comesa.

Els que tenien nevera de gel col·locaven el tros que havien comprat dins la nevera i això servia per mantenir les begudes, les carns i els peixos unes hores, no gaire més. A l’endemà s’havia de repetir l’operació. Qui no tenia nevera posava el tros de gel dins d’un gibrell, i en un lloc fresc de la casa, hi posaven les begudes que es mantenien fresques fins el vespre.

El gel es va començar a fabricar industrialment a finals dels segle XIX i això va fulminar els pagesos que en pous i poues l’emmagatzemaven a l’hivern i el venien a l’estiu per farmàcies, i burgesos benestants que podien pagar l’elevat preu. Fins al final de la guerra civil, però, a cal “Carabrut” del Moianès, encara feien gel natural.

La història va començar durant la “petita edat de gel” (del S XV al XIX). Els pagesos van saber aprofitar els hiverns freds per recollir el gel i emmagatzemar-lo en espais freds (pous de gel) perquè es conservessin i així durant l’època de calor poder-lo vendre a farmàcies i burgesos que el pagaven molt bé. Dels pous de Moià sortia de nit el carro carregat de gel, embolicat amb sacs. A Caldes de Montbui feien al canvi de cavalls i a l’alba ja eren a Barcelona, amb una pèrdua mínima de gel per descongelació.

A cal Pla, del carrer de sant Miquel, els comestibles “de tota la vida”, el distribuïdor del Jubert deixava les barres de gel sobre la vorera i les anava partint en trossos, segons les demandes. Les dones ben d’hora anaven a recollir el seu encàrrec a fi que arribés a casa en bones condicions. Després del Pla es va quedar el negoci una família que es deia Pallissa, però no hi van ser molt temps. Després se n’ocupà la família Cañadell que van aguantar més temps. Encara servien l’oli a granel amb una bomba manual que omplia les ampolles –habitualment de gasosa- i el vi també o en garrafes. Poc vi embotellat hi havia en aquesta botiga. Després s’hi va muntar una carnisseria que va resistir molts anys fins que va anar al mercat de Puigmercadal. Ara ja està tancada.

El carrer de sant Miquel era un bullidor de gent a tota hora, però principalment al matí quan les dones anaven a la plaça de l’ajuntament a comprar a les parades: aviram, conill, verdures, fruita….

Entre finals dels anys 50 i els 60 del segle passat van irrompre a les cases manresanes les neveres elèctriques, com les nord-americanes. A cal “Escalé” a la carretera de Vic, “radio Castells” a la Muralla, “Garriga” al carrer de Sobrerroca, “Radio Codina” al Born, Electrubí al carrer de Guimerà i altres es van cuidar de subministrar neveres (i altres electrodomèstics) a les cases de la ciutat.

Aquelles neveres van ser el primer pas per acostar-nos a aquelles impressionants cuines que tots havíem vist a les pel·lícules nord-americanes.