La fàbrica del Pont Vell - Memoria.cat

Observant la vida

La fàbrica del Pont Vell

Durant el darrer curs dels estudis de Comerç al Col·legi de La Salle, els alumnes havíem d’escollir el nostre camí professional. La sortida més habitual era entrar de meritori en algun comerç o empresa de la ciutat i continuar la formació en Intendència Mercantil cursant estudis nocturns en alguna acadèmia.

Per suggeriment del meu pare vaig seguir un camí alternatiu. Formar-me en el ram tèxtil. Vaig entrar d’aprenent a la fàbrica de teixits de novetats «Hijos de Pedro Vacarisas», la qual, juntament amb una fàbrica de tints de la família Grau dels magatzems «El Siglo», compartien un antic edifici adossat al Pont Vell, aquells anys encara pendent de reconstrucció dels danys ocasionats durant la guerra civil.

El Sr. García, director de la fàbrica, concretà com seria el meu aprenentatge. S’iniciaria al costat de les màquines que feien les bitlles de les llançadores dels telers mecànics, i al cap de dues setmanes em passaria un mes al costat d’una teixidora per aprendre a teixir. Després, al costat d’un ajudant de contramestre o posa-peces, podria anar aprenent tota la mecànica del teler. Mentre fos aprenent faria el torn central.

Hi havia dos torns i cada teixidora portava dos telers, que es considerava que era la càrrega de treball normal. Un comptador de voltes informava del temps de funcionament del teler i això permetia calcular la «prima» del salari que es coneixia com a «preu fet». A cada torn hi havia una excepció: la d’una teixidora que, presumptament per la seva habilitat, portava quatre telers.

A l’inici de la meva tercera setmana, i a una hora no habitual, el director m’acompanyà fins el lloc de treball de la teixidora que m’ensenyaria a teixir. Ell escollí que fos la Montserrat, que era la que portava els quatre telers el torn del matí. L’escena fou digne de ser gravada. La trobà amb els quatre telers en marxa, asseguda en un tamboret de tisora i llegint el diari. La tocà per l’espatlla, i a ella li faltà temps per plegar tamboret i diari. Tot seguit li proposà el seu pla i ella l’acceptà. Dies després em confessà que, de no haver-la sorprès en aquella situació, li hauria dit sense embuts que no tenia pas temps per dedicar-se a fer de mestre teixidora. El cert és, però, que tant ella com la Maria, la teixidora de quatre telers del torn de tarda, varen fer un mestratge exquisit.

Alguns records, de portes endins:

– com que el soroll dels telers impedia mantenir converses més enllà de l’entorn immediat, la majoria de les teixidores es comunicaven a distància amb llenguatge de signes molt elaborat. Fins i tot s’explicaven pel·lícules!

– el control de qualitat: si es trencaven fils de l’ordit, ja que el teler no es parava, era freqüent que la teixidora que no l’havia parat a temps hagués de «desfer» una part del que havia teixit. Si no ho feia, podia ser cridada a la «cana» (secció de mesurar i repassar allò teixit) i haver de donar explicacions davant del director. Ja que aquest era un escenari temut per elles, actuava de força dissuasòria davant de la temptació de «tirar milles».

– per tal de fomentar la puntualitat d’arribada a la feina, ja que no es disposava de rellotges registradors de l’hora d’entrada, es tancava la porta al cap d’un quart d’hora, i la persona afectada havia de presentar-se quatre hores després al despatx del director. El dia que em vaig adormir, i que en presentar-me al seu despatx li vaig dir al director que els meus pares no m’havien despertat a temps, ell em va donar una llicó de per vida: «ets tu que t’has de responsabilitzar de complir allò que et pertoca!»·

I també records de portes enfora:

– l’ensorrament del terraplè del camí de la Cova mentre s’estava eixamplant, tot preparant la visita que hi faria el llavors Arquebisbe de Gènova Cardenal Siri.

– la imatge impactant, un matí abans de les 6, de l’incendi de la filatura de Can Fabrès situada també a prop del riu Cardoner al barri de Sant Pau.

– la instal·lació de la grada adossada a la façana posterior de la Seu, per allotjar els espectadors de l’auto-sagramental «La Hidalga del Valle» que es representà la nit del 15 d’agost del 1954 en motiu de l’Any Marià, i que impactà al públic per la majestuositat de l’escenari escollit.

Durant aquells anys la meva formació tèxtil fou a l’Acadèmia Central, seguint de forma lliure els estudis de Peritatge Industrial Tèxtil de l’Escola Industrial de Terrassa. Recordo amb emoció i agraïment la docència i el caràcter del Sr. Ton Massegú fundador de l’Acadèmia.

Últims records

Joan Requesens i Piquer
Joan Requesens i Piquer
Joan Requesens i Piquer
Joan Requesens i Piquer
enric roca carrio
Enric Roca Carrió
Joan Requesens i Piquer
Joan Requesens i Piquer
enric roca carrio
Enric Roca Carrió
Buscar a tot memoria.cat