Coses viscudes

   El carretó dels gossos

 

Actualment aquella estampa del carretó dels gossos que jo vaig veure i que vaig viure els primers anys immediats a l’acabament de la guerra s’ha perdut, no es veu.

Aquell petit carretó suportava una caixa amb dues portes de guillotina -dites trampes–a la part del darrera, que eren l’única entrada i sortida que tenia. El carretó l’estirava un petit burret que, amb un posat resignat, anava marxant, ignorant la seva missió i, en general, tot el que l’envoltava. En aquest giny s’hi duien els gossos que es trobaven sense morrió i que podien mossegar-te i, el que era pitjor, encomanar-te la ràbia, una malaltia infecciosa i terrible en el cas de no actuar ràpidament. Una vegada declarada, no hi havia gaire remei.

La meva mare em parlava d’aquesta greu malaltia per la mossegada de gos, que sempre m’havia fet por. M’explicava un cas ocorregut a Manresa d’un pobre nen que feia d’escolanet a l’església del Carme i que tenia la missió d’anar-hi cada dia a una determinada hora del migdia a tocar la campana, i aquest nen escolanet va ser mossegat per un gos rabiós a la Muralla, quan anava cap Carme. Se li encomanà el virus i va morir amb molt de sofriment i crits a l’hospital. No he sabut mai si allò que m’explicava la meva mare era un cas verídic o m’ho deia per fer-me por.

Doncs bé, en aquest carretó, pintat d’un color entre vermell descolorit i groc, hi havia dos departaments amb una porta a cadascun que donaven al darrera. Per uns forats  que hi havia a les portes, cada departament es podia dividir en dos per unes reixes que es manipulaven des de dalt del carretó i, així podia portar fins a quatre gossos. La quitxalla mirava a dins i gairebé sempre hi havia algun gos. La gent gran, quan els dèiem que hi vèiem un gos responien “pobra bèstia”, perquè si al cap d’uns dies cocrets no compareixia a l’Ajuntament l’amo de l’animal a reclamar-lo, aquest era sacrificat.

El carretó i el burret anaven precedits per un municipal dels pocs que hi havia en aquell temps. Aquest home jo sempre el veia gran, per no dir vell. També hi anaven els llacers, dos homes tronats que duien a les mans l’estri per poder agafar els gossos o llaç escorredor.

A aquests personatges que precedien el carretó i el burret, diguem-ne la comitiva oficial-municipal i els llacers, que amb posat cansat i de com qui troba la feina feixuga, anaven pel carrer dels Caputxins als carrers de Sant Llorenç de Brindisi i de Sant Maurici, solien precedir-los una bona quantitat de nens i de nenes i alguns xicots amb pedres a les mans, D’altres els precedien amb bicicleta, i tots fent xivarri per fer allunyar les possibles preses dels llacers, sobretot si veien algun gos que, tot mandrós, es trobava ajaçat a la vorera o al mig del carrer. Aquest carretó només sortia a l’estiu, que era l’època més favorable al virus. Malgrat tot, sempre hi havia algun gos que es deixava agafar, però també, i en més d’una ocasió, fos per astúcia del mateix animal o per ineptitud del qui tirava el llaç escorredor, la presa aconseguia escapar-se, cosa que sovintejava i, aleshores, no vulgueu veure ni escoltar la cridòria i el riure del seguici no oficial, inclosos alguns adults que els acompanyaven i que trobaven divertit l’espectacle gratuït. En aquest cas, fins i tot hi havia picament de mans.

 

Últims records

Joan Requesens i Piquer
Joan Requesens i Piquer
Joan Requesens i Piquer
Joan Requesens i Piquer
Jaume Grandia i Cortina
Jaume Grandia i Cortina
Joan Requesens i Piquer
Joan Requesens i Piquer
Joan Requesens i Piquer
Joan Requesens i Piquer
Buscar a tot memoria.cat