Fragments d'unes memòries inèdites

Dues cançons d’Esquirols i activitats al barri Mion-Puigberenguer. Curs 1973-1974 

«EL JOC D’OBRIR GÀBIES»

Llegeixo del Quadern vermell: «Tinc una cançó més per a Esquirols que vaig fer a casa meva, a Folgueroles. La lletra està inspirada en un escrit d’en Francesc Bofill que he llegit en l’últim «Cavall Fort». No sé el grup com l’acceptarà. Diu així:

El joc d’obrir gàbies

Vinga, nois, qui s’hi apunta?

És un joc molt divertit

i el que vulgui practicar-lo

ha de ser un pèl atrevit.

 

Un bon dia remenant

un pilot de llibres vells,

un joc molt interessant

vaig aprendre en un d’ells.

És el joc d’obrir gàbies

on hi han empresonat

el sentit d’unes paraules

i un de nou els han donat.

 

Vinga, nois, qui s’hi apunta?…

 

Doncs, mireu, tot i que es parla

de la pau, l’han convertit

en paraula de tres lletres

sense cap sentit,

i molt s’ha parlat d’amor,

molt s’ha escrit i dit arreu,

l’han disfressat de colors

i li han posat un preu.

 

La paraula llibertat,

com que al poderós fa por,

a una gàbia l’han tancat

i amagat en un racó,

i a la noble veritat,

com que tant l’han fet patir,

amb retalls i tisorades,

ja no en queda ni el verí.

 

Fins i tot, amics, la guerra

dins d’una gàbia han ficat,

l’han mullat d’aigua beneita,

l’ha omplert de santedat.

I així es pot anar seguint,

fent, amics, un comentari

a paraules engabiades

que trobem al diccionari.

 

Amb molta gràcia i astúcia,

consisteix l’èxit del joc

a obrir gàbies de paraules

sense rebre un clatellot.»

 Can Cinto, 2 de setembre de 1973

 

El «Cavall Fort» d’on vaig treure la idea és el número 259, agost de 1973. Llegiu el text i vegeu-hi les semblances. Porta per títol «Un nou joc per a l’estiu» :

Ara que han arribat les vacances, és qüestió de trobar jocs interessants i divertits. Precisament, ahir, tot remenant una pila de llibres vells, vaig trobar un joc. És el joc d’obrir gàbies.

Ja fa molt de temps que una colla de paraules estan tancades dins de gàbies, per por que no corrin lliures pels carrers. I és que aquestes paraules són vives i actives i tenen la virtut de fer canviar les coses. Per això els poderosos, els qui posseeixen diners, armes, diaris, TV, els qui volen aprofitar-se dels altres han fet tot el que han pogut per tancar aquestes paraules. I veiem com la pau s’ha convertit en tres lletres que tothom diu, però que ben pocs volen fer. I la veritat, no hi ha gaire gent que s’atreveixi a dir-la sempre. L’amor, per la seva banda, l’han volgut fer servir per a les lletres de les cançons de moda, a fi de treure-li la força que uneix i transforma els homes. I no parlem de la llibertat, que tanta por fa als poderosos, els quals sempre la volen prohibir.

Dons bé: el joc d’obrir gàbies consisteix a retornar la llibertat a totes aquestes paraules. És un joc difícil, val a dir, i costa d’aprendre’n les regles. Però al mateix temps, és un dels jocs més interessants que hi ha, i dels que fan més feliços als que hi juguen. De fet, sempre hi ha hagut homes que s’han atrevit a practicar-lo. Sobretot Jesús de Natzaret s’hi va lliurar com ningú no ha fet mai… Qui vol venir a obrir gàbies?

Com podeu veure la lletra és fruit d’una època (esperem que no torni) en què no hi havia llibertat d’expressió i calia reivindicar-la, però sense deixar-hi la pell.

En Xesco Boix, de la tornada d’aquesta cançó en va fer una adaptació per a infants, que deia:

Vinga, nois, qui s’hi apunta?

És un joc molt divertit

i el que vulgui practicar-lo

ha de moure un xic el dit

(la mà, el cap, el peu, el cul…).

La cantava en els seus recitals. Vegeu què m’escrivia:

«Dimecres , 6 de març del 1974. Barcelona.

Benvolgut Joan: Ara penso en allò que em deies a Cardona, de venir a cantar amb la vostra mainada els dies 21 o 28 d’abril.

No ho faré, Joan. Saps què em passa? Que volem, juntament amb gent de La Tenda, fer un cançoner amb cara i ulls per a la mainada i gent jove. A mi m’enlluerna la idea de fer una cosa amb música ben feta, que sigui com una constància del treball d’uns anys ençà fins avui. He començat a deixar feines d’escoles i a comprometre’m menys els finals de setmana. No dubtis un moment en el fet que ens veurem aquest any o el vinent. Això que feu i que fem és important i ho hem de dignificar.

El proper hivern sí que podré fer coses d’aquest tipus. Projecto viure al camp i solament dedicar-me a això i a recerques folklòriques.

He provat amb els nens una adaptació del “Vinga, nois, qui s’hi apunta?” i els ha engrescat. Ens cal passar experiències i cançons. No ho creus?

Fins prest, Joan, i gràcies pel «Pobre músic»; sortirà en disc.

Adéu, amic.»

A poc a poc en Xesco va acabar fent escola i anys després es va autoproduir L’arbre generós (1981), un preciós llibre de contes, amb dibuixos de Pilarín Bayés, dedicat «Als meus companys animadors: Àngel Daban, Toni Giménez, Lluís M. Panyella i Noè Rivas». En l’edició d’aquest llibre vaig fer de mitjancer. Vaig ser jo qui el va posar en contacte amb la Copisteria Bages de Manresa que en va fer l’edició. L’any 1978, quan hi treballava en Pere Soldevila, Esquirols hi havíem imprès el nostre cançoner. [En vam fer quatre edicions i el vam passar a l’Editorial Claret (1984); l’any 2004 el vam oferir a DINSIC Publicacions Musicals, que el va tornar a editar i encara avui el ven].

En Xesco, al final de la carta, fa referència a una cançó que li vaig ensenyar que jo havia après de l’Antoni Ballús: «Jo sóc un pobre ma, me, mi, mo, músic de carrer,/ que sempre que jo pac, pec, pic, poc, puc, toco el que sé./ D’un lloc a l’altre vaig, veig, visc, bosc, busco algun diner,/ si no em deixeu cantar jo ma, me, mi, mo, mu, jo em moriré.»

 

«CONTE MEDIEVAL»

El dia 11 de setembre de 1973, a Xile, hi va haver el cop d’estat del general Pinochet. Allende va morir i Víctor Jara va ser assassinat i mutilat cruelment. Aquests fets no em van deixar indiferent i vaig fer-ne la meva crònica al·legòrica en una cançó ambientada a l’edat mitjana. La lletra denuncia una situació d’opressió aplicable aquells anys, amb una mica d’imaginació, a la dictadura franquista. Un dia venint de Vic, passant per la Pollosa (llavors no hi havia altre camí), vaig anar descabdellant versos mentalment i així que vaig arribar a Manresa ja tenia la cançó embastada. Em vaig posar a escriure i va sortir a raig fet.

 

Conte medieval

Temps era temps hi havia

en un poblet medieval

un baró de mala jeia

que a tothom volia mal.

Amb carrossa d’or i plata

passejava tot superb

pel seu poble que moria

d’esquifit i famolenc.

Xics i grans, mig morts de gana,

li sortien al seu pas

demanant-li amb ulls plorosos

que tingués d’ells pietat,

però ell somreia, i burleta,

els cridava amb veu de tro:

«A pencar, males abelles,

necessito molt més or».

 

Els diumenges a la tarda

organitzava un gran joc:

«Vilatans, vinga, a la festa,

a la festa de la mort.

Vull setze joves per banda,

amb espases i garrots,

a fer d’escacs a la plaça

i que guanyin els més forts.»

Xics i grans mig morts de pena

li sortien al seu pas,

demanant-li amb ulls plorosos

que tingués d’ells pietat,

però ell somreia

i burleta els cridava amb veu de tro:

«A jugar, vatua l’olla,

que a mi m’agrada aquest joc!»

 

Un joglar passà pel poble,

avançada la tardor,

que amb senzilla veu cantava

i així deia la cançó:

«Ai del poble, ai de la vila,

que té un lladre per senyor,

si vol pau que sigui justa

l’haurà de guanyar amb suor.»

Xics i grans tots l’escoltaven,

li donaven la raó,

els naixia l’esperança,

van anar a trobar el baró,

però ell somreia i burleta,

els cridava amb veu de tro:

«Us faré tallar una orella

si escolteu el trobador.»

 

Els vilatans es negaren

a pagar més els tributs,

a palau armats anaren

i parlaren sense embuts:

«No et volem per baró nostre,

no et volem, vés-te’n d’aquí,

que si et quedes, ai de tu!,

a la forca has de morir.»

Xics i grans tots a la una

li cantaven la cançó:

«Ai, del poble, ai de la vila,

que té un lladre per senyor.»

I ell callava i de ràbia

se li corsecava el cor,

mentre el poble repetia

la cançó del trobador:

«Ai, del poble, ai de la vila,

que té un lladre per senyor,

si vol pau que sigui justa

l’haurà de guanyar amb suor»

Setembre de 1973

 

De fet aquest tema em ballava pel cap després que a Folgueroles la Joventut Verdaguer vàrem representar Perot jotglar [sic], de Maria Novell. Ed. Tàber (1968), que jo mateix vaig dirigir l’any 1971. Aquesta obra i l’assassinat d’Allende van ser en realitat la font d’inspiració.

 

ACTIVITATS VÀRIES AL BARRI MION-PUIGBERENGUER

Un nou curs va començar el 1973-1974 i vaig anar seguint amb la dinàmica habitual: classes a l’Escola Joviat, sortides amb el Moviment Júnior, per Tots Sants, castanyada, etc. Si no vaig errat, va ser el mes d’octubre de 1973 que amb els del Moviment Júnior (el MIJAC de l’època) vam organitzar per primera vegada una «Campaña de la botella» per tal de recollir ampolles de xampany i vendre-les. La campanya va ser un èxit i la vam continuar fins que AMPANS també va muntar, a partir de 1975, la campanya de recollida de l’Ampolla i el Paper durant uns anys, després de les festes de Nadal.

Amb la mainada i els adolescents, engrescats i coordinats per l’equip de monitors, vam recollir un diumenge al matí, uns milers d’ampolles, que vam guardar al pati de darrere de casa de la Teresina. Uns dies més tard, després d’haver negociat el preu amb en Víctor Berenguer, les vam dur al Sindicat d’Artés amb el camió i la col·laboració de «Mudanzas Arturo». Amb els diners rebuts en Jepi Subirana i jo, acompanyats de la canalla, vam anar a comprar una quarantena de llibres a la llibreria Sobrerroca, que hi havia a la Muralla de Sant Francesc. Vam fer el primer registre escrit dels llibres que teníem, els vam timbrar amb el tampó del «Movimiento Júnior», que havia dissenyat en Ramon Dotras, i així vam arrencar la primera biblioteca del barri, situada al «búnker», un local humit i fosc, situat al baixos de la casa que fa cantonada entre els carrers Florida i Puigllançada.

Obríem dos o tres dies a setmana, de 6 a 8 de la tarda vespre. I tot i que el local era reduït, la canalla venia bastant; uns més que altres, ja se sap. Comentàvem si els llibres llegits els havien agradat i per què i se’ls recomanaven uns als altres. L’objectiu era crear l’hàbit de la lectura en la mainada. Un temps després vam començar a rebre algunes ajudes de l’Associació de Veïns per a l’adquisició de nous llibres i gràcies al Centre de Cultura Popular que més tard se’n va fer càrrec la biblioteca va aguantar uns quants anys als nous locals parroquials. Jo en vaig ser, doncs, el primer “bibliotecari”.

De les vetllades teatrals que fèiem, recordo l’escenificació per part de l’equip de monitors del conte La rateta que escombrava l’escaleta, amb Josep Subirana en el paper de Gat i jo fent de Rateta, el mateix paper que havia fet al Seminari de Vic d’on havia tret i adaptat el text col·lectiu de quan fèiem «Mig camí» (segon de Filosofia). No cal dir que ens ho vam passar tan o més bé els de dalt de l’escenari com els de baix.

Aquí teniu, de propina, el text manipulat per mi uns anys després (1995), corregit i augmentat, per si us fa peça i el voleu escenificar.

 

«LA RATETA QUE ESCOMBRAVA L’ESCALETA» Una readaptació teatral per fer l’animal

NARRADOR: Temps era temps hi havia… una rateta molt guai, però això sí. Ves qui ho diria! Era neta, ai carai!, i escombrava nit i dia l’escaleta!

RATETA: (Canta)

Si jo tingués una escombra,

si jo tingués una escombra,

si jo tingués una escombra,

l’escaleta escombraria.

NARRADOR.: Rateta, Rateta… ja estàs d’escombrar? Que no saps el conte de la Rateta que escombrava l’escaleta?

RATETA.: I va trobar un dineret?

(Continua cantant) Si jo tingués una escombra… Oh! (Sorpresa)

Una peça de cent pessetes!

Què en faré, d’aquests diners?

Si compro avellanetes

em faran mal les dentetes

i si compro pinyonets

tindré mal als queixalets!

Caramels? Ca! No en vull pas!

Valdrà més que em compri un llaç.

NARRADOR: I un llaç de color groc es va comprar. A la Rateta li agradava allò de:

RATETA.: (Cantant) Groc, groc és el vestit que porto, groc, groc, groc és tot el que jo tinc…

NARRADOR.: I tota coqueta va sortir a la finestreta esperant que algun pretendent s’enamorés d’ella bojament. El primer que va passar va ser l’Ase. Un ase de debò, que tot i fer Arquitectura no avançava ni en pintura.

ASE.: (Cantant “Tarragona m’esborrona”)

La Rateta m’esborrona

jo només faig que patir

i és que estàs d’allò més bona,

més bona que un ratolí!

– Ai Rateta, ai Rateta, no em sé estar de fer l’aleta…, ja que sóc galant rossí, et voldries casar amb mi?

RATETA.: Perquè us pugui dir que sí, veritat que em deixareu escoltar la vostra veu?

ASE.- (Bramant) Ah! Ah! Ah! Ah!…

RATETA.: Ai, aneu, aneu, Ase! Que m’ensorrareu la casa! Llavors diuen dels brams d’ase… Que al cel no arriben? Refot! Per mi que qui ho diu és sord!

NARRADOR : I l’Ase desenganyat tornà a la Universitat a treure’s el doctorat.

El segon que va passar va ser l’Ànec. Era atlètic com n’hi ha pocs i es preparava pels Jocs Olímpics, noranta-dos, que promocionava un gos.

ÀNEC:

Vinc del Llobregat. Quac-quac,…

Vinc enamorat. Quac-quac,…

Quan passo pel Ter, Quec-quec,…

l’amor se m’hi perd. Quec-quec,…

Si vaig pel Besós, Quoc-quoc…

sóc lladre d’amors, Quoc-quoc…

Però en veure el teu llaç

tan audaç

m’ha crescut un pam el nas.”

(Danubi Blau)

– Ai Rateta, ai Rateta, més dandi que una anegueta… et voldries casar amb mi … jo que sóc ànec fadrí?

RATETA: Perquè us pugui dir que sí, veritat que em deixareu escoltar la vostra veu?

ANEC: Quaaac-quaaac! Quaaac-quaaac!!!

RATETA: Ai, aneu, aneu que amb el so d’aquesta veu una botzina sembleu i a mi tota m’eixordeu!

NARRADOR: Oït aquest bufarut, el gran nedador vençut va seguir el recorregut; sabeu com?: alacaigut. El tercer que es va presentar va ser el Gos. Feia de municipal i aspirava a caporal.

GOS: (Cantant la “Chica yé-yé”)

Sóc el gos més ben plantat, bup-bup

que hi ha per aquest veïnat, bup-bup,bup-bup,

quan t’he vist tan bonica a la finestra

amb el llaç color groc, color de festa,

el cor i la cua se m’han remogut

el cor i la cua tinc dins d’un embut,

el cor i la cua m’han fet tu-ru-rut (bis)

– Ai, Rateta, ai Rateta, quan et veig el cor em peta; et voldries casar amb mi… jo que sóc galant caní?

RATETA.: Perquè us pugui dir que sí, veritat que em deixareu escoltar la vostra veu?

GOS.: Bup-bup! Bup-bup!!!

RATETA.: Ai, aneu, aneu gossot, que amb aquest lladruc tan fort, em deixeu el cuc ben mort!

NARRADOR.: I el gos amb la cua entre cames se’n va anar tot trist i moix cap a casa i a peu coix. Després es va presentar el quart. Va ser justament el Gat.

GAT: (Amb la música de Ball de rams)

Ai, Rateta, rata mia, si ballessis sempre amb mi,

ai, Rateta, rata mia, si et volguessis casar amb mi.

– Ai Rateta, ai Rateta, dolça com una galeta… et voldries casar amb mi…jo que sóc galant felí?

RATETA: Per què us pugui dir que sí, veritat que em deixareu escoltar la vostra veu?

GAT: Meeeeu, meeeeeu, marrameeeeu!!!

RATETA: Si us he de dir la veritat, m’agrada el vostre cantar però el meu sí poc l’obtindreu no vull pas que se’m mengeu.

GAT: Em dius que no? Vols dir que et saps el guió? (La Rateta fa que sí amb el cap) Escolteu Narrador, aquí hi ha un gros error!

NARRADOR: I doncs, què us ha passat que no estigueu content, gat?

GAT: Que la Rata em diu que no! I qui s’hi casa no sóc jo?

NARRADOR: No, gat, no. Aquest conte és diferent.

GAT.: Es casa amb un altre pretendent?

NARRADOR.: Tu ho has dit, així és la vida.

GAT: I la rata queda viva?

NARRADOR: No gat, no. Algú la mata.

GAT: (Content). Ah! És la fi de tota rata!

I el Gat, tot escaldat, se’n va anar amb una carbassa a fer voltes per la plaça.

El cinquè que va venir va ser un porc; un garrí gras i rodó, és a dir: tot un senyor que a ja li engalta la cançó:

PORC: (Cantant)

Baixant de la Font del Gat una Rateta, Rateta,

baixant de la Font del Gat una Rateta i un Gat,

Pregunteu-li com se diu la Rateta, bufoneta,

pregunteu-li com se diu, la Rateta de l’ull viu.

La Rateta de l’ull mort, la Rateta del poeta,

la Rateta de l’ull mort, la Rateta i el seu Porc.

– Ai, Rateta bufoneta, més bona que una croqueta, que et voldries casar amb mi… ja que sóc galant garrí?

RATETA: Perquè us pugui dir que sí, veritat que em deixareu escoltar la vostra veu?

PORC: Grrrrrruic, grrrrruic!!!

RATETA: Ai, aneu, aneu, ben lluny, que aquest terrible gruny tota la panxa em retruny com si fos d’un cop de puny!

NARRADOR: I el Porc, deprimit, pobric… se’n va anar trist i pansit, per a embotit, a Vic. L’últim que es va presentar va ser el Gall. Era un cantant genial, director de la coral “El Corral”

GALL: (Amb la música de “Les nenes maques”)

Les rates maques al dematí

s’alcen i escombren, s’alcen i escombren,

les rates maques al dematí,

s’alcen i escombren el seu jardí.

– Ai Rateta, ai Rateta, tu que tens tanta salseta que voldries fer un duet amb aquest tenor Gallet?…

RATETA: Perquè us pugui dir que sí, veritat que em deixareu escoltar la vostra veu?

GALL: Quic- quiri -quic! Quic- quiri -quic!

RATETA: Ai, entreu, entreu que cantant el do-re-mi, afinat tan bé i tan fi, no us puc dir res més que sí!

Fent un seguici nupcial entre tots en escena.

NARRADOR: Van anar a la rectoria, els van amonestar i al cap de quatre dies ja es van poder casar. Per celebrar tan gran festa tot estava preparat. Al casori i al tiberi tothom hi era convidat. Al gall que havia estat criat amb pinso li van donar blat de moro i a la Rateta que tant havia escombrat, un plat de formatge ratllat.

GALL: (Convidant a ballar la Rateta)

Em permets el primer ball? Ara ets tota d’aquest gall.

RATETA: Sí, ballem gall estimat, el dansar sempre m’ha agradat.

NARRADOR: I tot rient i tot ballant, el Gall la va anar picant. Però la va trobar tan dolenta que li va fer mal de ventre; tant, que des de llavors, de bon matí els galls criden baladrers, folls amb excés, que no en menjaran mai més: Quic-quiri-quic, quic-quri-quí, la rates són de mal pair!

I aquí acaba la rondalla, esperem que hagi agradat, si aplaudiu, bona canalla, em daré per ben pagat. I aquest conte s’ha acabat.

Joan Vilamala, 1995

Recreació d’un text anònim col·lectiu.

Mig camí 1968. Seminari de Vic

Últims records

Buscar a tot memoria.cat