Pàgines viscudes

De Casino dels Senyors a Biblioteca pública (i 4)

 

En Ramón Soler Mujal va saber connectar des d’un bon principi amb l’opinió pública, perquè amb el seu tarannà provocativament “obert” no deixava lloc a les suspicàcies: deia tan clar i català quines eren les seves pretensions que ningú podia acusar-lo de mentir. Mai va consentir, per exemple, que se’l prengués per un mecenes. Ell era ni més ni menys que el que era: un empresari que havia comprat el Casino per a no perdre-hi diners desenvolupant un projecte comercial que feia temps barrinava, del qual, de retop, en trauria profit Manresa en recuperar una part de l’edifici per destinar-lo a ús públic. Aquest i no cap altre era l’article que venia a tort i a dret a tothom que es parava a escoltar-lo, i com que ho deia tan convençut, se’l creien.

Curiosament, les persones més directament implicades en el tema, des de la Comissió de Defensa del Patrimoni fins a la plataforma de partits polítics i sindicats, que estaven d’imaginària permanent durant l’etapa de transició municipal, passant per la coordinadora d’associacions de veïns, van quedar bocabadats davant la pelica d’aquell home, al qual acabaren fent-li confiança signant conjuntament un comunicat públic que s’havia de llegir entre línies, ja que cada paraula s’havia hagut de sospesar tantes vegades, que es veia d’una hora lluny que el redactat final l’havien retocat vàries mans. En resum, deia això:

“… en el transcurs de la reunió que hem mantingut amb Ramón Soler Mujal, aquest manifestà haver obrat sense cap afany de lucre, i també va exposar la seva voluntat que mitjançant les degudes compensacions el Casino pugui passar al servei de la ciutat. A tal fi, s’ha acordat la creació d’un Consell Gestor que inclogui també les diferents forces democràtiques de Manresa. Aquest Consell serà el que farà les gestions necessàries per dinamitzar les futures activitats a desenvolupar en l’edifici. Amb la proposta de formació d’aquest Consell queda clar que no hi ha cap projecte concret sobre el futur del Casino”.

Creieu que no va ser pas gens senzill posar-se d’acord per redactar aquesta mena d’acte de fe en les bones intencions del nou propietari. De fet, em consta que els representants dels partits i de les entitats cíviques s’ho van estar rumiant força estona abans de decidir, en alguns casos a contracor, donar-li suport. I no va ajudar gaire a prendre aquesta decisió el fet que el president del Consell d’Administració de la societat propietària fos el mateix advocat Sebastià Roca-Roquer que, en tant que representant de “Maninver”, havia deixat tan mal regust per la seva gestió.

El que passa és que en Soler Mujal, que la sabia molt llarga, els va endolcir la píndola proposant formar part del flamant Consell Gestor amics seus que tenien un reconegut pedigrí de “manresanisme”. Es tractava de l’Anselm Corrons, l’Alberto Ortiz Vera, en Manel Mestres Marcet, en Ramón Busquets, l’Isidre Parcerisas, en Jaume Arimany, l’Antoni Baraut-Guilà, en Josep Vila-Closes i el metge Josep Corrons. A darrera hora, se li féu un forat al president de “l’Associació Recreativa del Casino”, l’Antoni Gramunt, per fer callar algunes veus crítiques. I com a secretari del nou comitè, nomenà el seu home de màxima confiança, l’advocat Juan Arregui de Lamadrid.

En cap de les tres o quatre entrevistes que en aquella època vaig mantenir amb Soler-Mujal, alguna deixant-me convidar a dinar o sopar, em va donar la impressió que estigués amagant l’ou. I com que així ho vaig fer palès més d’una dotzena de vegades en les meves cròniques a “El Correo Catalan”, ara no me’n desdiré pas dient una cosa per altra. En Soler Mujal va plantejar sempre les coses molt clares per salvar el Casino de la picota. Segons ell, només hi havia dos alternatives de sortir-se’n: abocar-hi un sac de diners públics o refiar-se del seny i compromís de la iniciativa privada. I no li feia cap vergonya de confessar que ell apostava decididament per aquesta última, tot i que comprenia les suspicàcies de molta gent escarmentada per tants especuladors com havien trepitjat l’edifici els darrers anys.

Recordo que en una d’aquelles reunions de treball que vaig tenir el plaer de compartir amb el senyor Soler, un dia em va dir: “… entenc que la Comissió de Defensa del Casino, en veure el meu entusiasme pel projecte comercial que proposo, miri si al mateix resultat s’hi pot arribar a través de la gestió publica. Em sembla bé que se’n preocupin. Fins i tot els he dit més d’un cop que si la iniciativa pública s’hi atreveix, jo estaria disposat a donar-los un cop de mà”.

La idea de Soler Mujal, repeteixo, era molt planera. Consistia en aconseguir el capital necessari per a la reconstrucció de l’edifici modernista i per assegurar-ne el manteniment futur i puntual de les activitats públiques que s’hi volguessin fer, destinant-hi part dels beneficis obtinguts mitjançant l’explotació de les activitats privades i lucratives; la primera de totes consistia en aprofitar el subsòl del pati per construir-hi un pàrquing de tres o quatre plantes. De fet, quan hi remenava la cua al Casino la misteriosa societat “Mabay”, un dels seus promotors, l’aparellador Baylina, ja va ordenar unes quantes cates per verificar si era viable un pàrquing sota l’antiga pista de tenis.

Potser en un altre moment menys complicat políticament que en plena bombolla de la transició, la iniciativa de Soler Mujal hauria rebut una acollida més decidida i entusiasta, sense que ningú hi busqués tres peus al gat. Però, per desgràcia, aleshores la mateixa inèrcia de l’eufòria davant les expectatives incertes d’un canvi de règim en que tots aspiraven a treure el ventre de penes, massa sovint va prevaldre la utopia al pragmatisme. Per tant, en aquest clima pre-electoral les tensions eren inevitables entre companys de viatge per pura conveniència, que mentre en públic feien la gara-gara a l’empresari, en privat el posaven a caldo. El primer esvoranc a l’aparent consens entre la nova propietat del Casino i la Comissió de Defensa, el va provocar el representant d’Unió Democràtica, un tal Manuel Guerra, expressant el seu rebuig al projecte del senyor Soler amb paraules molt gruixudes, que ni es corresponien amb la realitat ni eren conseqüents amb el pes específic del partit a Manresa, extrem que confirmaren les urnes. Més aviat, francament, es tractava d’un atac de banyes personal del propi senyor Guerra, envers el paper que en tot plegat hi jugava l’advocat i militant convergent Sebastià Roca. I com que jo n’estava convençut, així ho vaig fer constar sense embuts en la crònica publicada a “El Correo Catalán”, que reprodueixo a l’encapçalament d’aquest capítol.

Però, a partir d’aquella injusta desqualificació global, com que davant la incertesa respecte de la força real de cada partit, ningú volia quedar-se enrere a l’hora de desmarcar-se de sospites de col·laboracionisme amb un nou episodi de presumpta especulació, al senyor Soler li van començar a girar la cara, amb més o menys elegància, alguns dels circumstancials aliats polítics. Però, en precipitar-se el seu traspàs, a causa d’una malaltia que se li va agreujar inesperadament, els seus hereus van decidir deixar-se de camàndules i forçaren un principi d’acord amb l’Ajuntament, acabat de constituir-se amb el socialista Joan Cornet estrenant-se com alcalde, que es basava en repartir-se l’ús del Casino entre la propietat i la ciutat. A la part municipal se li donaria un ús públic i la part que es reservava la propietat s’explotaria comercialment, pacte que no va executar-se perquè la caixa de la Casa Gran tenia més teranyines que una gola de llop.

Ara bé, quan l’any 1987, els convergents encapçalats per Juli Sanclimens van fer-se càrrec de l’alcaldia (perduda contra tot pronòstic pels socialistes), es van desdir del principi d’acord anterior sobre el Casino, i es van decantar per l’expropiació directa de l’edifici, pactant amb la propietat que aquesta donaria per bo el valor de taxació que determinessin els tribunals. Els assessors de l’alcalde Sanclimens, però, van cometre el greu error de pissarrí: no establir en l’acord un preu just mínim i màxim, raó per la qual l’any 1992 es van trobar amb una sentència del Jurat Provincial d’Expropiacions que valorava l’edifici del casino en 495 milions, tres vegades més del que els il·lusos polítics en pensaven pagar quan van tirar pel dret. I a més a més, a petició dels expropiats, els hi van encolomar els interessos de tràmit. O sigui que al final de l’obra els hereus d’aquells primitius “senyors”, es varen cobrar el Casino a preu d’or, es basteixi com es basteixi la història de l’expropiació, inclosa l’èpica amb que es vulgui embolcallar la pura realitat, per fer bullir l’olla. Mentrestant, alguns dels vuitanta darrers membres de “l’Associació Recreativa Casino de Manresa”, hereva pírrica del “Casino dels Senyors”, es reuniren durant una bona temporada cada tarda per jugar a cartes o al dòmino en un piset del carrer Casanova, el lloguer del qual el pagava l’Ajuntament perquè li fessin costat en el plet que mantenia amb els hereus del senyor Soler. Aquella colla de supervivents dels “senyors del Casino” estava encapçalada per en Josep Selga Torras, en qualitat de president de l’Associació, pel procurador Manel Quinto, pel metge Miquel Andreu i per l’empresari Fermí Puigdellivol, com a vocals, les fotografies dels quals també reprodueixo a l’encapçalament.

En quan al desenllaç definitiu d’aquesta història us adreço a que consulteu, en aquest mateixa web dedicada a records personals, el testimoni que dona Ignasi Perramon Carrió, publicat sota el títol: “Canvis de projecte pel Casino de Manresa”. Per la meva part, no puc deixar de referir-me a una altre biblioteca del Casino: la que pertanyia als antics “senyors”, que va desaparèixer de Manresa, com dirien els castellans, “con nocturnidad y alevosía”. Vaig denunciar-ho en el seu moment a “El Correo Catalán”, però manllevo l’escrit publicat a “Regió-7”, el 20/02/1982, en la meva columna “llibre de reclamacions”, perquè reflecteix exactament un fet tan curiós com que l’edifici que va esdevenir Biblioteca Pública no hagués estat capaç de salvaguardar el seu propi fons bibliogràfic.

En una de les xerrades d’actualitat a l’emissora de les Festes de la Llum, l’arxiver no oficial de la ciutat, en Jaume Pons, va desvetllar una llebre endormiscada: què ha passat amb la biblioteca del Casino de Manresa? L’amic Pons es lamentava que cap informador, comentarista, polític o simple ciutadà s’hagués preocupat d’aquesta qüestió. I aquestes manifestacions em van fregar l’amor propi perquè, modestament penso que he estat un dels periodistes que, a diversos periòdics – “Manresa”, “Gazeta de Manresa”, “El Correo Catalán” i al mateix “Regió-7”, ha empastifat més papers parlant dels trencacolls, embolics i misteris que han presidit els darrers deu anys d’història del Casino. Però, no obstant això, tampoc no vaig escriure mai ni una sola ratlla sobre la seva biblioteca. Mea culpa! Tractaré de posar-hi remei. Segons les notícies que he recollit sobre el tema, la biblioteca va ésser traslladada un bon dia, pel que sembla a Barcelona. Els volums varen ser acuradament embolicats i, si no m’han enganyat les fons consultades, àdhuc catalogats. La importància dels fons bibliogràfics no l’he pogut confirmar, perquè tothom a qui li pregunto se n’esquitlla de fer valoracions. En Jaume Pons em diu que només va estar a la biblioteca una vegada, quinze dies abans que anés de viatge. El regidor Majó, que va ser un puntal de la Comissió de Defensa del Patrimoni, em deia dissabte passat, quan li vaig treure la qüestió, que recorda que se n’havia parlat alguna vegada a l’Ajuntament i, “ara que ho dius potser ens ho hauríem de tornar a plantejar”. L’Andreu Descals, home fort del Cercle Artístic i de l’Associació de Veïns del Passeig i Rodalies, no en coneixia la qüestió a fons, però em va adreçar a una persona que sí que sabia de què anava la cosa, i quan li he demanat la seva opinió per intentar desllorigar l’afer, va deixar-me amb la paraula a la boca: “el propietari del Casino va disposar de la biblioteca segons les seves conveniències. És que penseu discutir els drets de la propietat privada?”. I ara!

El Casino, com tots sabeu, tenia una junta d’accionistes i, paral·lelament, una mena d’associació d’antics propietaris. Una de les finalitats del Casino, evidentment, era el foment de la cultura. Per aquesta raó va crear-s’hi una biblioteca i sala de lectura al servei dels socis. En el transcurs dels anys, va enriquir-se el contingut amb volums de tota mena i procedència, alguns d’una rellevància històrica remarcable.

Quan per obra i gràcia d’una jugada econòmica les accions del Casino varen deixar d’estar repartides, per passar en la seva majoria a mans d’una sola persona, en la seva majoria, exercint el dret natural de disposar de tots els bens adquirits, va prendre possessió també dels llibres de la biblioteca. Per protegir-los davant la perspectiva de l’enderrocament de l’edifici? Per restaurar-los? Per què no patissin fred ni pluja? Per embarcar-los en un viatge d’anada sense tornada? En el preu que es va pagar per canviar de mans la propietat, hi anava inclòs el fons bibliogràfic o quedava fora del tracte?

Són preguntes les respostes de les quals Manresa hauria de saber, no per posar en solfa el dret a la propietat privada, sinó senzillament perquè una biblioteca d’una entitat cultural, situada dintre d’un edifici declarat monument històric-artístic sembla que, com a mínim, no pot desaparèixer sense que es doni una explicació. Explicació que, àdhuc, és possible que satisfaci tothom. Perquè, que quedi clar, no faig cap judici d’intencions. Qui hagi disposat de la biblioteca tindrà les seves raons per justificar-ho; però, els manresans, malgrat que la majoria no fóssim accionistes ni socis del “Casino dels Senyors”, com el batejà l’Amat-Piniella (per cert, un home que va cremar-se alguna cella a la biblioteca avui enyorada), hi tenen tot el dret del món a conèixer aquestes raons”.

Els llibres de la biblioteca del Casino dels Senyors, presumptament des de Barcelona varen prosseguir ruta fins Andalusia, on se’ls va perdre la pista a la col·lecció privada d’algú. Segons en Jaume Pons, una de les curiositats d’aquests llibres és que en moltes de les seves pàgines hi havia notes manuscrites i dibuixos fets per alguns dels “senyors” que se’ls havien llegit o fullejat.

Últims records

Sense toros a la ciutat, no podia ser torero

WhatsApp Image 2021-09-07 at 13.18.30
Enric Roca Carrió

De tites

WhatsApp Image 2021-09-07 at 13.18.30
Enric Roca Carrió

Blau

WhatsApp Image 2021-09-07 at 13.18.30
Enric Roca Carrió

17. Festa Major. Mestre Larrañaga. Exercicis Espirituals. Parada del Jeroni. Sindicat Vertical. Inauguració de l’església de Valldaura. Amb ulls de nen

Joan-Esteve Guillaumet
Joan-Esteve Guillaumet Pérez

La tova persistència de la memòria

Xavier Domènec
Xavier Domènech Sala

Van caure de la trona del Convent de Santa Clara (any 1935)

Lluís Soldevila Mominó
Lluís Soldevila Mominó
Buscar a tot memoria.cat