Els meus pares havien nascut a Les Escodines, la mare al carrer que dóna nom a tota la barriada. Els havia sentit explicar moltes coses de la seva infància, allà a la primera dècada del segle passat.
Explicaven que quan s’havia de portar el combregar a un malalt, si no es temia per un immediat desenllaç, es feia al vespre cap al tard. El viàtic sortia de la Seu que, de sempre, ha estat la parròquia. A part del capellà i un parell d’escolanets, acostumaven a anar-hi dos homes que podien ser de la mateixa casa del malalt o dels veïns propers.
La bona gent del carrer, en aquells temps famílies molt tradicionals, no en va en temps d’eleccions sentia a dir que la barriada era coneguda com la Navarra de Manresa. En el cas d’un combregar, sortien a peu de porta amb un ciri a fer llum al pas, deien uns, de bon Jesús i altres, de Nostre Amo.
Hi havia una família que tenia la caixa de la cera on es guardaven els ciris per a aquests casos. Crec que la casa era coneguda com a Ca la Dolores. La gent hi anava a buscar el ciri i en acabar tornaven el que quedava fins a una altra ocasió.
Esperaven el pas del viàtic agenollats des de la porta i només treien una mica la mà amb el ciri encès. El meu pare deia que els xicots anaven poquet a poquet sense fer soroll i amb una bufada i el ciri apagat, i llavors cames ajudeu-nos a córrer.
