Quan vivíem a la plaça d’en Creus érem petits i a casa jugàvem amb els germans i els pares. Els diumenges, amb el pare i la mare anàvem a mirar trens a la Renfe, ens hi podíem passar molta estona. També alguns diumenges a la tarda anàvem d’excursió a la Guia, i si encara era prou aviat, baixàvem a sota el Pont Vell a llançar pedres al riu. El Pont Vell estava partit pel mig, deien que si per la guerra hi havien tirat unes bombes. Des de la Guia també anàvem a la torre de Santa Caterina, passàvem per un corriol que a trossos era sobre roca, i en una d’aquestes roques hi havia un senyal que semblava la petjada d’una ferradura i deien que era del cavall de Sant Jaume.
A casa eren catòlics practicants i s’anava a missa cada diumenge a la Seu, i naturalment quan vam tenir sis o set anys ens van apuntar a catecisme els diumenges a la tarda per preparar-nos per fer la primera comunió. A les quatre de la tarda, una filera de nens i una filera de nenes entràvem cantant “Anem, anem a doctrina que el Bon Deu crida els infants, els àngels són a la porta per donar-nos les mans…”; primer els nens anaven cap als bancs de la dreta i després les nenes anaven cap als de l’esquerra. Les nenes teníem una catequista i els nens, un catequista; ens donaven un llibret, El catecismo, i te l’havies d’aprendre de memòria, però la catequista les explicacions les feia en català. Això fins a la primera comunió. Per a nosaltres semblava una festa, anàvem i tornàvem de la Seu sols cap a casa saltant i ballant pel carrer de Vallfonollosa fins a casa, a la plaça d’en Creus, on vivíem.
Faré un parèntesi i parlaré de la primera comunió. A casa ens explicaven que fer la primera comunió era una cosa molt important i que s’havia d’estar centrat en el pas que es feia com a persona que s’anava fent gran. Això volia dir que no ens havíem de distreure amb vestits, regals i parafernàlies. El meu vestit era de piqué de seda blanc i llarg; la mare era brodadora i va brodar amb sotaix blanc i organdí unes flors escampades per tota la faldilla i el cosset, una faixeta a la cintura amb un llaç al darrere d’organdí també blanc i uns enagos ben emmidonats, i al cap, una petita corona de rosetes blanques i un vel fins a la cintura. Era senzill, vist els grans vestits de l’època, però no tinc consciència que això m’importés gaire. El pare tenia dos cosins monjos a Montserrat, per tant vaig fer la comunió dues vegades: una a Montserrat i al cap de vuit dies solemnement a la Seu. I una anècdota: portava trenes llargues, però com que a Montserrat aleshores no hi havia gran cosa, i perquè aquell dia anés ben pentinada, la mare va pensar a fer-me tallar les trenes i que em fessin la permanent. Bé, doncs, dos dies abans, em van enviar cap a una perruqueria que hi havia al final de les escales de la Baixada dels Jueus, ja al carrer de Na Bastardes. Jo ja em queixava, ja, que em cremava, però deien que no feia l’estona adequada perquè pugés la permanent; prou bufaven fort, però jo em cremava; total, sí que vaig sortir d’allà amb rínxols, sí, però amb una bona cremada també, just al front, a la part esquerra, on comencen els cabells. O sigui que vaig fer la comunió amb un bon pegat! Sort dels rínxols de la permanent que ho tapaven una mica.
Aquell vestit molt aviat es va convertir en un vestit de carrer, curtet, mànigues també curtes i els brodats de sotaix i organdí es van convertir en ramells de flors boscanes amb roba aplicada de colors. La mare va fer una obra d’art, es va convertir en un bonic vestit de carrer que vaig portar molt temps a l’estiu: no era qüestió de llençar res.
Continuo amb les diversions. Quan ja havies fet la comunió, normalment entraves a formar part de l’Acció Catòlica de la teva parròquia; els nois ocupaven el que ara es diu la Sala Gòtica i les nenes i noies, el primer pis del edifici que fa angle amb aquesta sala (fins fa pocs anys, hi havia hagut Càritas). Eren unes seccions que es deien Cercles d’Estudi; com que les misses eren en llatí, no entenies res, aleshores la monitora o senyoreta ens llegia i comentava l’evangeli del diumenge i ens el comentava en català. No durava gaire estona.
Quan sortíem era quan era divertit. Anàvem a jugar al parc de la Seu o als baixos del mateix edifici, on hi havia un centre social amb una mica de bar i hi podies prendre gasosa, xarop de rosella o de llimona, comprar pegadolça, o també podies anar al galliner d’un petit teatre amb entrada per la pujada de la Seu: les nenes al davant i els nens al darrere, separats per un passadís. Hi feien cinema, teatre homes sols, les nenes i noies no gaire, alguna festa de final de curs, també els Pastorets… com rèiem amb les trapelleries del Lluquet i el Rovelló. També anàvem a la Guia, hi havia una pista de bàsquet on també es podia patinar.
Allà vaig fer molt bones amigues, amb les quals encara ara tenim relació; de vegades estem mesos que no ens veiem, però és igual, quan ens trobem, ens aturem i parlem. Són la Neus, la Margarida, la Maria, la M. Dolors… n’hi havia d’altres, alguna ja no hi és, però ens coneixem i parlem. Les bessones Pilar i Pepita, una altra Pilar i altres que ara no em vénen a la memòria. Una ja no hi es, però amb la Pilar encara ens veiem i parlem.
Amb un quintet d’amigues també organitzàvem les nostres diversions, normalment els matins de diumenge i per les vacances de l’escola. A l’hivern venien a casa meva, perquè hi havia un rebedor molt gran i quadrat, i hi jugàvem als quatre cantons o parlàvem de les nostres coses. A l’estiu, anàvem a casa d’una de les amigues que vivia a sobre de la rectoria de la Seu i tenien accés a uns grans terrats (a mi em semblaven grans) amb trossos coberts, de manera que si plovia estàvem sota aixopluc; ens disfressàvem, fèiem comèdies inventades… ens ho passàvem francament bé. També anàvem a casa d’una altra amiga, al carrer de Sant Miquel, els pares de la qual no hi eren gairebé mai; tenia els sostres molt alts, uns grans cortinatges de vellut i uns gran armaris que anaven d’allò més bé per amagar-se. Jugàvem a las tinieblas de la noche, la que parava deia las tinieblas de la noche, qué queréis risa o miedo, si dèiem miedo ens explicava coses de por mentre intentava localitzar-nos, tot això amb l’estança ben a les fosques, i si deies risa era al revés, les explicacions eren per fer riure.
L’Acció Catòlica organitzava cada any una excursió de tot el dia. En recordo dues, la primera a Montserrat; hi vam pujar en un camió, assegudes a la caixa en uns bancs de fusta als costats i al mig i au! ben ple de nenes i noies. Vaig patir durant el viatge, a cada revolt de la carretera les grans se’ns tiraven a sobre… quin patir! No sé gaire com vam passar el dia, perquè només pensava en la tornada: era la primera vegada que hi anava sense la família.
Un altre any vam anar al santuari de la Salut de Sabadell, aquesta vegada en autobús. A l’anada alguna es va marejar, però va ser un viatge sense incidències. Vam anar a missa, a visitar el santuari i vam jugar molt; però a la tornada la cosa es va torçar, alguna es va començar a marejar i a vomitar i al final, per efecte dòmino, totes vam acabar vomitant. El cotxe era una mar de vomitades. Mare meva, quin desastre!
També es van organitzar unes colònies de vacances del bisbat de Vic (no podia ser d’altra manera, si no, als albergs del Frente de Juventudes de la Falange). En aquella època no hi havia res més.
Ens van portar a Ciuret, a prop de Vidrà, a l’antiga rectoria. La casa era buida, dormíem a terra, hi havien col·locat palla neta i ens embolicàvem amb una flassada que ja portàvem de casa. També ens portàvem els plats, coberts i vasos. Jugàvem, resàvem, apreníem de la vida de pagès –érem ben acollides pels pagesos de la zona–, i també fèiem excursions. Jo no havia anat mai a pujar muntanyes, en recordo una en particular: de bon matí ens havíem de llevar per anar al Puigsacalm. Jo estava encantada, m’agradava anar al davant de tot i de cop i volta, en un tombant del corriol, vaig topar de cara amb un porc senglar; vaig cridar i sense saber com em vaig enfilar al capdamunt d’un pi. El senglar, pobre, amb els meus crists encara fuig ara, però aleshores, enfilada allà dalt, no sabia baixar; prou em deien com ho havia de fer, però jo, ben arrapada a l’arbre fins que va venir un pagès i em va ajudar. Això sí, tota jo ben esgarrinxada.
Des de llavors, i encara ara, sóc feliç caminant pel bosc, em dona pau, i sempre més m’ha agradat la muntanya, m’hi sento molt bé.
A partir dels anys cinquanta, la família va canviar de barri; encara vam anar a la Seu un parell d’anys més, però després vam canviar de parròquia. Però això és tema d’un altre article.
