Des de la tardor

Capolls de primavera

Érem mitja dotzena d’amics que cada diumenge ens trobàvem a vermutejar al passeig, sempre al quiosc del mig, i anàvem més al darrere de la gresca que dels batecs del cor. La nostra brometa consistia a deixar anar galanteries a les noietes que ens passaven a la vora: així que passés alguna mossa de bon veure prop de la nostra taula, un per un improvisaríem alguna floreta. Al guanyador li pagaríem vermut i tapa entre tots.

A la primera passada, algú de nosaltres es va posar dret, tot fent el gest de qui es treu un barret inexistent. Poca acceptació. La segona temptativa es va limitar a un aplaudiment. No va triomfar. Al meu torn vaig deixar anar: “Déu n’hi do…”. Cares llargues. La quarta intervenció va ser més bona: al pas d’una xicota, un company es va a posar a xiular la tonada de l’espot televisiu de l’època “Vamos a la cama”. Aplaudiments. La noia ens va treure la llengua. Més aplaudiments i rialles. La cosa millorava. El cinquè amic, davant la cinquena víctima:

-Pobres capellans…!

La joveneta el va reüllar, tan estranyada com tots nosaltres.

-Què volies dir, amb això?

-Pobres capellans, sí, que es perden aquest bé de Déu.

Divisió d’opinions. La darrera floreta va ser la guanyadora: al pas d’una jove molt ben plantada, el darrer concursant, potser perquè havia tingut més temps per a pensar-se-la, s’alça i exclama: “Felicita ta mare de part meva”.

I un somriure de part de l’al·ludida, aplaudiments i vermut pagat –amb cloïsses- de part de tots nosaltres.

Últims records

Lluís Soldevila Mominó
Lluís Soldevila Mominó
Antònia Maria Gorgas
Antònia Maria Gorgas Bargay
Lluís Soldevila Mominó
Lluís Soldevila Mominó
Lluís Soldevila Mominó
Lluís Soldevila Mominó
Buscar a tot memoria.cat