Des de la tardor

Capolls de primavera

Érem mitja dotzena d’amics que cada diumenge ens trobàvem a vermutejar al passeig, sempre al quiosc del mig, i anàvem més al darrere de la gresca que dels batecs del cor. La nostra brometa consistia a deixar anar galanteries a les noietes que ens passaven a la vora: així que passés alguna mossa de bon veure prop de la nostra taula, un per un improvisaríem alguna floreta. Al guanyador li pagaríem vermut i tapa entre tots.

A la primera passada, algú de nosaltres es va posar dret, tot fent el gest de qui es treu un barret inexistent. Poca acceptació. La segona temptativa es va limitar a un aplaudiment. No va triomfar. Al meu torn vaig deixar anar: “Déu n’hi do…”. Cares llargues. La quarta intervenció va ser més bona: al pas d’una xicota, un company es va a posar a xiular la tonada de l’espot televisiu de l’època “Vamos a la cama”. Aplaudiments. La noia ens va treure la llengua. Més aplaudiments i rialles. La cosa millorava. El cinquè amic, davant la cinquena víctima:

-Pobres capellans…!

La joveneta el va reüllar, tan estranyada com tots nosaltres.

-Què volies dir, amb això?

-Pobres capellans, sí, que es perden aquest bé de Déu.

Divisió d’opinions. La darrera floreta va ser la guanyadora: al pas d’una jove molt ben plantada, el darrer concursant, potser perquè havia tingut més temps per a pensar-se-la, s’alça i exclama: “Felicita ta mare de part meva”.

I un somriure de part de l’al·ludida, aplaudiments i vermut pagat –amb cloïsses- de part de tots nosaltres.

Últims records

Joan Requesens i Piquer
Joan Requesens i Piquer
Lluís Soldevila Mominó
Lluís Soldevila Mominó
Joan Requesens i Piquer
Joan Requesens i Piquer
Joan Requesens i Piquer
Joan Requesens i Piquer
Buscar a tot memoria.cat