L’any 1960 vaig entrar a la Fàbrica Nova treballant en la secció dels pocs telers mecànics que restaven a l’empresa, i que aviat serien substituïts per telers automàtics Cerdans, similars als telers automàtics Ruti que ja hi funcionaven des de temps.

Dedueixo, per la història familiar escoltada a casa, que serien els mateixos telers que en el llindar del canvi de segle, el meu avi patern muntador tèxtil, havia participat en la seva muntura.

El canvi de torn era, tres vegades al dia –hi havia tres torns–, una estona d’una interacció social intensa en tot el recinte de la Fàbrica i en l’entorn, on aparcaven els autocars dels pobles veïns que hi tenien treballadors: Sant Fruitós, Navarcles, El Pont de Vilomara…

Els vestidors eren en l’edifici central, anomenat «xalet», on també hi havia l’administració i el pis del Director. Sovint a la fàbrica hi passaven llargs períodes equips de muntadors de maquinària de les diferents seccions. Tenia cura del vestidor masculí una persona entranyable, en Lluís Llabrès. Era proper a tothom i sovint cantava. I el seu gust pel cant s’encomanava. En més d’una ocasió va aconseguir fer un petit cor amb els muntadors. Fou per a mi el primer mestre de música. Vaig acceptar la seva oferta d’anar a casa seva a rebre unes primeres lliçons de solfeig.

En edificis annexes hi havia la Guarderia destinada a la mainada de les treballadores i un Servei Mèdic d’empresa. També un Economat en un magatzem de la Ctra. de Vic. Amb aquests serveis socials s’aconseguí una bona conciliació entre les necessitats de l’empresa i les del personal treballador.

Pel que fa a l’organització del treball, amb complicitat amb els altres dirigents joves de l’època, vaig tenir l’oportunitat d’aprendre i d’experimentar els avantatges del treball en equip, del càlcul de càrregues de treball i d’establiment de primes a la producció i/o a la qualitat, en aquelles tasques on l’especificitat de la feina ho permetia. També aquells anys es va anar donant una importància creixent al control de la qualitat del que es produïa.

El pagament de la nòmina als empleats era setmanal i en efectiu. Això representava una mobilització important. Les valises que contenien els diners eren transportades, custodiades per la Guàrdia Civil, des de l’entitat bancària fins a la Fàbrica. Llavors, en un lloc discret del despatx, un nombrós col·lectiu de personal administratiu omplia els sobres de les setmanades, i a continuació cada encarregat, assistit per un administratiu, s’enduia la seva part fins a la secció corresponent.

A la dècada dels setanta, a més del pagament per entitat bancària, va arribar l’hora de la mecanització de la informació. Ja que l’empresa tenia fora de Manresa altres centres de producció, el projecte, en el qual participava, s’havia d’abordar des del despatx central de Barcelona.

Llavors a casa haguérem de prendre una difícil decisió sobre el lloc de residència. I atesa la situació del transport viari de l’època, descartàrem l’opció de seguir vivint a Manresa.