Quan els llocs ja no són el lloc

11. Arriba la llibertat definitiva i ens apugen el lloguer. Anem al Somorrostro. Tot amb ulls de nen

El pare és el segon per l’esquerra d’aquesta foto feta a la impremta de la presó d’Alcalá de Henares el desembre de 1943. (Foto: autor desconegut).

 

Aquest hivern ha tornat a fer molt fred. Hem anat a portar la carta als Reis d’Orient, que vol dir a un senyor pintat de negre, que li diuen Príncipe Assuan. El Marcos ja em va explicar aquesta comèdia dels reis, però jo no ho he dit als pares.

Per això em fan escriure la carta als Reis, a les botigues de joguets en donen unes amb uns dibuixos ja fets i el sobre per posar-la, hi he de posar les joguines que vull i portar-la a l’entrada dels Almacenes Jorba, que és la botiga més gran que hi ha a Manresa.

Vull anar-hi els dies que allà mateix hi fan putxinel·lis i m’hi estic una bona estona mirant-los i cridant perquè el dimoni no agafi despistats als altres ninots.

També m’agrada entrar amb els pares a Can Jorba, que és com en diem a casa, allà no volen que entrem els nens sols.

Sobretot em fa gràcia pujar a l’ascensor, és gran i hi ha un senyor que obre i tanca les portes, fa anar una maneta amb una roda que marca el pis on volem anar, també és qui engega i para l’ascensor.

Algun dia pujo tot sol fins al terrat, és a l’únic pis on els nens hi podem anar sols.

Allà han fet uns carrers petits i hi ha uns cotxes de fusta que van amb pedals.

Als carrers hi han posat els senyals de trànsit que també hi ha als carrers de veritat, en diuen Escuela Infantil de Circulación.

Sempre hi ha una bona cua de nens esperant per poder pujar en un dels cotxes, per això no m’agrada gaire anar-hi, a vegades estic per allà badant sense fer la cua i després baixo per les escales per xafardejar què hi ha a cada pis.

Si tinc la sort de poder pujar en un dels cotxes, m’agrada pedalar de pressa, però ve un senyor que em renya, diu que allà no s’hi va a córrer, sinó a aprendre què volen dir els senyals i a respectar-los.

Avui m’ha relliscat la sabata per sobre del pedal i m’he fet una bona pelada a la cama, em sembla que ja no hi tornaré més.

A vegades quan sortim de Can Jorba els pares compren una paperina de castanyes a la castanyera que hi ha a la plaça Santo Domingo, agafo la paperina feta de fulls de diari per escalfar-me les mans, mentre pelo i menjo les castanyes ben torrades.

Tot i que porto uns guants de llana, l’abric i una bufanda, tinc fred, no sé si va fer més fred l’hivern passat o aquest, però aquests dies en fa molt.

Quan vaig a dormir, la mare ja ha posat la bossa d’aigua calenta entre els llençols del llit, així hi ha una bona escalfor fins que m’adormo.

La vigília de reis sortim a última hora de la tarda per veure la “cabalgata”. Els Reis i els Patges tiren caramels a la gent i jo corro amunt i avall per plegar-ne tants que pugui, tot i que després no me’n menjo gairebé cap.

Amb els reis també hi van els Armats, que són uns nois vestits com a romans i una colla de soldats del Cuartel del Carmen, miro si hi va el tiet “Paco”, però no el veig.

Alguns dies de vacances de l’escola vaig fins al carrer Botí, allà és el darrere de les “pasteleries” que hi ha al carrer San Miguel, crec que una es diu Ribera i l’altra San Miguel. Hi ha unes portes petites des d’on es veuen els “pasteleros” treballant.

Els hi dic que vull retalls de “pastels” i me’n porten una bona paperina, a canvi d’unes poques pessetes que m’han donat els pares.

Quan arribo a casa preparem amb la mare unes bones tasses de llet ensucrada per sucar-hi els retalls de pastels que he portat, ho trobo d’allò més bo.

Alguna dent del davant s’ha començat a moure, l’he anat movent amb la llengua i al final ha caigut. He tastat el gust de la sang i l’he escopit al vàter. La mare diu que s’han de guardar aquestes dents, que si les poso a sota el coixí en anar a dormir, l’endemà el Ratoncito Pérez m’haurà deixat un regal. Penso que això del “ratoncito” és una comèdia com la dels reis.

Hi ha una cosa que la mare em fa fer i que no m’agrada gens, ara ella a més de cosir i “bordar” també fa jerseis, bufandes i altres peces de llana. Em posa una “madeja” de llana de “muñeca a muñeca”, he d’estar amb els braços oberts i anar-los movent cap un costat i cap a l’altra, perquè el fil de llana vagi arribant a la mare que es posa “sentada” al meu davant, per anar fent una bola amb la llana. És molt avorrit, hi ha dies que porta dues o tres “madejas” i em fan mal els braços de tenir-los aixecats.

Si arriba el pare quan estem amb la llana, m’agafa ell la “madeja” i es posa a ajudar a la mare, tot i que sempre diu que arriba molt cansat de treballar.

Són dotze hores plantat dret davant d’aquella màquina, amb els braços sense recolzar-los enlloc.

Aquests dies que estem més per casa, aprofito per demanar al pare que segueixi amb les històries de quan va estar a la presó.

El pare m’explica que de la “Modelo” el van portar a prop de Madrid, al Penal de Alcalá de Henares, allà s’hi va estar quatre anys i un mes.

A la seva fitxa li van posar com a ofici: “tipógrafo”, però també sap treballar de maquinista, pensa que per això el porten a la presó d’Alcalá de Henares, per posar-lo a treballar al Taller de Artes Gráficas, que hi ha a aquesta presó.

Per imprimir teníem unes quantes minerves, algunes màquines planes i fins i tot van portar a peces una rotativa MAN, que va costar molt de muntar i fer funcionar, també hi havia linotípies i moltes caixes de lletres, per fer els “motllos” per imprimir.

Imprimíem la majoria del paperam que necessitava el govern, fulletons, fulls, fitxes, talonaris, fins i tot algun llibre. Cada any teníem més feina i portaven més màquines, però a vegades estàvem parats, perquè no arribava el paper per imprimir.

Els comunistes com el pare que treballaven a aquesta impremta, van arribar a reproduir el Mundo Obrero, diari del Partido Comunista, per distribuir-lo entre els companys de la presó. L’edició era de pocs exemplars amb els textos copiats a mà i la portada i els títols impresos amb les lletres tipogràfiques de la impremta.

El Patronato del treball a les presons va establir que cada dia de treball a la presó, restés dos dies de la condemna. Si la feina era per una empresa, el pres rebia una petita part del sou i la resta l’ingressava l’Estat. Tot això era a condició d’una bona conducta, uns coneixements de religió avalats pel capellà de la presó, un certificat mèdic i la declaració jurada de no pertànyer a la maçoneria, això no sé què és.

El pare diu que aquesta “redenció” de penes només s’aplicava als homes, les dones no hi tenien accés per molt que treballessin. Les jornades de treball eren de sis dies, de dilluns a dissabte i de sol a sol.

La selecció dels presos aptes per treballar es feia a partir d’una fitxa creada per un capellà jesuïta, el pare diu que era un feixista de “cuidado”, on es valorava l’“aptitud física para el trabajo”, la “confianza profesional” i la “moralidad”. També constava a la fitxa si tenia alguna “deformidad” o “defecto físico o enfermedad diagnosticada”, per saber el “valor profesional” del pres li demanaven el sou que rebia a la feina abans de la guerra.

El jornal que ens tenien de pagar podia estar entre tres cinquanta i cinc pessetes. El pres, però només en rebia uns cinquanta cèntims, ja que l’Estado es quedava més d’una pesseta pel manteniment del pres, trenta-cinc o quaranta cèntims per “sobrealimentación”, el que volia dir que ja sabien que amb el que donaven per menjar als presos, no tindrien forces per poder treballar, la resta del jornal deien que l’enviaven a la família del pres, però això no arribava gairebé mai.

A aquesta presó van fer una “huelga” la primavera del 1946 per les males condicions en què estaven, que durà dos o tres dies. Com que el pare hi va participar, el van castigar incomunicant-lo, traient-lo del taller d’impremta i el volien traslladar al penal de Dos Hermanas a Andalusia.

Aquest trasllat no el van fer i el van portar primer a la Prisión Provincial de Madrid Yeserias i d’allà cap a Burgos.

A la presó de Burgos les condicions són encara pitjors que a Alcalà d’Henares, per això no tarden a organitzar i fer una vaga de fam. Els presos demanen que millorin la vestimenta que els donen, el menjar i les condicions higièniques.

Com que poden fer saber a l’exterior que fan aquesta vaga i els seus motius, la Cruz Roja Internacional es presenta a la presó, això evita bona part de les represàlies i aconsegueix el compromís de millorar les condicions de vida dels presos.

Els compromisos que va gestionar la Creu Roja van servir de poca cosa, per no dir de res. El més positiu va ser el ressò internacional d’aquella “huelga”, per ser en una presó i per les condicions de vida inhumanes a les presons i camps de treball franquistes.

Pel pare les conseqüències van ser pallisses, càstigs i un nou trasllat, aquest cop cap al Penal del Dueso de Santoña.

Anant a l’escola, em paro una mica per mirar les obres que fan al carrer Magnet i al de l’Era Esquerra, estan tirant a terra una fàbrica que hi havia, he preguntat i m’han dit que en faran una de nova molt gran i moderna del mateix ram del metall.

També fan obres a la Plaça Valldaura, enderroquen les cases que fan cantonada amb el carrer Urgel, per fer-hi un convent i una església.

La pobra gent que vivia en aquestes cases els han fotut fora de mala manera i s’han “tingut” d’espavilar per anar a viure a un altre lloc.

M’agrada això de mirar quan fan obres pel carrer i vull saber què hi fan. Ara al final del carrer del Coso també estan acabant unes obres molt grans, m’han dit que hi fan uns blocs de pisos econòmics de la Caja de Ahorros de Manresa, qualsevol dia ja hi posaran la bandera espanyola a la teulada, que vol dir que ja està l’obra coberta.

Avui jugant a “terrenos” a l’escola un nen havia d’encertar el lloc on clavar el punxó, per no perdre la tirada. Jo li he ensenyat el punt just amb el dit, i abans que l’apartés, ha tirat amb tanta punteria que m’ha clavat el punxó a l’ungla. M’ha fet força mal i ha començat a sortir sang.

He anat a buscar el “bedel” i aquest a una de les mestres que m’ha netejat i desinfectat la ferida, també l’ha embolicat amb una gasa, una bena i esparadrap.

Quan he arribat a casa la mare ha tornat a netejar i desinfectar la ferida, ha dit que segur que em caurà l’ungla i hauré d’esperar que me’n surti una de nova.

Avui, dia 20 de gener, ha arribat una carta molt important. El pare en sortir de la feina ha anat a Correos, que és a la Plaza España, per recollir una carta certificada. És el document que explica que ja està en llibertat, el pare en diu la definitiva. Ell vivia en Libertad Condicional des del 1949, això vol dir que ha estat deu anys set mesos i deu dies a la presó i nou anys i sis mesos, amb la condicional.

Ha estat un dia una mica estrany, els pares s’han abraçat i fet petons, però tampoc hem fet cap celebració. Jo m’imaginava que faríem una bona festa, però no hem fet res, és més, el pare s’ha quedat “serio” i em sembla que no ho vol explicar gaire, fora de la família.

Una de les coses que sí que s’ha afanyat a fer el pare, és anar a renovar el contracte de lloguer del pis, que encara està a nom de la tieta Amalia.  Ara ja pot viure legalment a Manresa, fins ara encara estava desterrat a Camarasa.

Hem anat cap al carrer de les Barreras per buscar la casa d’un senyor que es diu Brichs, que és l’administrador dels pisos de casa nostra.

Aquest senyor té un despatx petit, ell està molt “serio” i ens diu que podem seure.

Parla una estona amb el pare, que va posant mala cara, jo no he entès massa el que passa, però al final marxem amb el pare fent cara d’emprenyat.

Quan arribem a casa el pare explica a la mare que ens renovaran el contracte de lloguer, però amb un preu força més alt del que pagàvem fins avui. Els pares han de decidir si pagarem aquest nou lloguer més car o si buscarem un altre pis més “barato” per a viure.

El pare ha anat a veure els amos del pis, que són els del Bar Ramón, per mirar de què no ens apugin tant el lloguer, però no n’ha tret res de bo i s’ha enfadat amb ells, ara quan es troben per l’escala no es diuen res i els pares m’han dit que s’ha acabat d’anar al bar, que no hi torni a entrar mai més.

Està bé que ens apugin una mica el lloguer en fer un contracte nou, però això que ens fan és un abús, no es gasten ni un duro en el manteniment de la casa, que cau a trossos, i ara serem els llogaters que més pagarem de tota l’escala.

Avui que a Manresa és la festa de la Misteriosa Luz, anem cap a Barcelona. Com que a Barcelona no fan festa, l’estació del Nord, que és de la RENFE, està plena de gent per agafar el tren i anar a Barcelona de botigues.

El pare diu que avui no farem com la majoria de la gent que omple del tot el tren, sinó que anirem a un lloc que segur que no hi trobarem cap manresà, però que estaria bé que tothom recordés que això que veurem és una vergonya.

No hem arribat a l’estació de Plaza Cataluña, sinó que hem baixat a la d’Arco de Triunfo i anem passejant pel costat del Parque de la Ciudadela fins arribar al mar.

Quan va començar la guerra es va fer aquí una desfilada amb soldats, voluntaris i molta gent donant suport a la República, també hi va participar l’aviació. De cop i volta un avió va baixar i va passar pel mig d’aquest Arc de Triomf. Va ser espectacular i després de l`ensurt la gent va aplaudir d’allò més.

Allà hi veiem un munt de barraques fetes de fustes, totxos, trossos d’Uralita i mobles vells, separades per camins de terra, per on travessen rierols d’aigua bruta i ves a saber que.

Aquí hi ha més de deu mil persones vivint de qualsevol manera, passant fred a l’hivern i calor a l’estiu i només amb l’aigua del mar per poder-se rentar. Això sí que no ho has vist al NODO.

Per tot arreu fa molta fortor, està ple de deixalles i hi ha colles de nens i nenes, molts van descalços, jugant per allà al mig.

La gent, la majoria semblen gitanos, ens mira una mica estranyats de què estiguem per allà, uns homes se’ns acosten i el pare va a parlar amb ells, mentre la mare m’agafa la mà molt fort i em diu que no em mogui, que això pot acabar malament.

El pare torna amb un d’aquells homes que ens saluda i diu que estiguem tranquils, que ningú ens farà res de dolent, que tots som bona gent treballadora, que la mala gent són els que sempre porten corbata.

Nosaltres anem marxant envoltats de nens que ens demanen que els “donguem” alguna cosa, diners o menjar.

Quan ens apartem una mica de les barraques, la mare treu una bossa que havia agafat a casa, plena de caramels que jo no els hi faig gens de cas i es van quedant en un calaix del trinxant, i la dona a unes nenes que ja són les últimes que ens van seguint.

Si anéssim cap a San Adrian del Besos trobaríem un altre barri de barraques com aquest què es diu Campo de la Bota, allà era un dels llocs on Franco feia afusellar la gent, hi van morir més de mil cinc-centes persones, fins a l’any que tu vas néixer no van parar els afusellaments.

Ara el pare vol que mirem de trobar una font que han inaugurat per aquí fa pocs dies.

És una font que han fet per la Carmen Amaya, que és una de les millors “bailaoras de flamenco” que hi ha, com la seva cosina la Chunga que és més jove. Ella mateixa ha vingut a inaugurar-la tot i que estava ballant a París.

La font està entre el Somorrostro i el nou Paseo Marítimo. Aquí ja és el barri de la Barceloneta, on havíem anat a dinar amb la iaia.

No és molt gran i sobre els tres “chorros” d’aigua, hi ha les figures d’uns nens i nenes, tots despullats, uns tocant la guitarra i altres ballant.

Des de la font seguim pel Paseo Marítimo, fins a Colon, on hi ha les Golondrinas. Demano per pujar-hi, però avui els pares diuen que ja és l’hora de buscar un lloc per dinar. A la tarda anirem per la Rambla fins a Plaza Cataluña per agafar el tren cap a Manresa.

La visita al Somorrostro m’ha fet tenir sensacions que no acabo d’entendre:

Pena dels nens com jo jugant, bruts, descalços i vestits amb parracs i amb la pudor que feia en alguns llocs.

Esgarrifança en pensar que han d’anar de ventre a la sorra i rentar-se al mar, quin fred han de passar a l’hivern!

Por per estar envoltat de gitanos, quan sempre m’han dit que no són gent de fiar i que millor tenir-los lluny i aquí eren riallers i si ens deien alguna cosa era simpàtica, sempre senyor!, senyora! i un somriure als llavis.

Tristor quan el pare m’ha dit que la majoria de nens d’aquí no van a l’escola i que hi ha poca gent que sàpiga llegir i escriure.

Tot pujant per La Rambla, passat el mercat de La Boqueria, on anava a comprar amb la iaia, hi ha una mena de palau que es diu La Virreina, el pare diu que em fixi en una mena de cabines de fusta que hi ha a l’”acera”, que allà és més ampla, a cada una hi ha un senyor amb una taula petita on i té una màquina d’escriure.

La gent que no sap llegir ni escriure del Somorrostro i d’altres llocs de Barcelona venen aquí i aquests senyors els hi cobren per escriure cartes per la família, per la “novia”, els hi omplen documents oficials com els de demanar els Certificados de Penales…

Nosaltres a la República volíem que tothom aprengués a llegir i escriure, però al Franco això tant li fa, com més analfabets i ignorants hi hagi, més fàcil ho tenen els que manen, els patrons i els capellans per enganyar a la gent.

 

Últims records

Recordant què havia sentit a dir sobre l’església del Carme el 1936

Lluís Soldevila Mominó
Lluís Soldevila Mominó

Sense toros a la ciutat, no podia ser torero

WhatsApp Image 2021-09-07 at 13.18.30
Enric Roca Carrió

De tites

WhatsApp Image 2021-09-07 at 13.18.30
Enric Roca Carrió

Blau

WhatsApp Image 2021-09-07 at 13.18.30
Enric Roca Carrió

17. Festa Major. Mestre Larrañaga. Exercicis Espirituals. Parada del Jeroni. Sindicat Vertical. Inauguració de l’església de Valldaura. Amb ulls de nen

Joan-Esteve Guillaumet
Joan-Esteve Guillaumet Pérez

La tova persistència de la memòria

Xavier Domènec
Xavier Domènech Sala
Buscar a tot memoria.cat