Quan els llocs ja no són el lloc

10. Jocs i baralles a l’escola. El pare a “La Modelo”. Nadal i Sant Esteve en família.

El segon trimestre d’aquest curs vaig faltar a classe trenta-tres dies pel cop que vaig rebre a l’ull.

 

Ja he tornat a anar a l’escola, els pares m’han repetit moltes vegades que vagi amb molt de “cuidado” a donar-me algun cop al cap, perquè em podria quedar cec. La mare va proposar que em posés al cap alguna mena de “gorro”, però al final no porto res.

Vaig alerta amb els jocs on pugui donar-me un cop al cap, però avui m’ha caigut una pilota pelada de tenis que porto per jugar al “recreo”, a un espai que ha quedat entre el pati nou i l’escala d’entrada, que fa molt pendent i que el “bedel” no vol que hi anem a jugar.

Per això vaig de pressa a enfilar-me per la barana i baixar corrent a buscar la pilota.

L’agafo i en tornar amunt m’he entrebancat i he caigut des de dalt la paret a sobre els “esgraons” de l’escala d’entrada. Per sort he aterrat de costat i només m’he fet mal a la cuixa, sense picar de cap a terra.

Ara vaig uns quants dies ben coix i m’ha sortit a la cuixa un blau que la mare diu que fa por. Per això, quan soc a casa, m’hi posa draps amb aigua salada ben calenta.

A l’escola han vingut uns senyors per parlar de la xocolata i han sortejat cromos i àlbums entre els nens de la classe.

Jo he estat de molta sort i m’ha tocat un àlbum de cromos molt maco, estic més que content.

En plegar de l’escola, he deixat a terra la cartera i l’àlbum, que és prou gran per no cabre a dintre la cartera i, com que és molt bonic, no el vull doblegar, hi he estat mirant els cromos que portaven altres nens.

Quan he tornat a agafar la cartera, l’àlbum ja no hi era, he mirat si veia algun nen que el portés i no n’he vist cap.

M’he posat a plorar, estava molt disgustat i em feia moltíssima ràbia que m’haguessin pres un àlbum tan bonic.

El Marcos m’ha vist plorant i ha vingut a veure què em passava.

Quan li he dit, ha baixat corrent les escales fins a la porta de l’escola, per mirar a tots els nens que sortien, per si en veia algun que portés el meu àlbum, però no n’ha vist cap.

El cosí m’ha dit que no cal plorar per aquests àlbums, que són de propaganda i que també els donen si compres unes rajoles de xocolata.

Quan he arribat a casa i he explicat el que m’ha passat, el pare m’ha dit que soc un encantat i que segur que el Marcos no s’hagués deixat prendre l’àlbum de cromos.

Hi ha una cosa que m’ha amoïnat a casa, ha estat veure uns draps amb sang que la mare posava en una palangana a estovar en aigua i lleixiu, per rentar-los després. L’hi pregunto si s’ha fet mal i ha saltat el pare:

És una cosa natural de les dones. Quan siguis més gran ja sabràs perquè són aquests “panyos”. Ara no cal que et preocupis per això.

El pare m’explica que després de jutjar-lo a Manresa, el van traslladar a la Prisión Celular de Barcelona, que li diuen “La Modelo”. Allà s’hi va estar poc més de dos anys.

Es veu que l’estada a “La Modelo” no va ser tan dura com al Campo de Concentración de Mozarrifar. Diu que aquí hi havia molts presos polítics, que feien vida a part dels presos comuns.

El problema més gran que patien era la quantitat de presos que hi havia, es veu que la presó estava feta per tenir-ne menys de dos mil, però quan el pare hi va arribar n’hi havia dotze o tretze mil. Això feia que no tinguessin espai ni per estirar-se a dormir, estaven tot el dia amuntegats en un lloc o altre de la presó.

Érem tants que els guàrdies no podien controlar tot el que fèiem, per això els polítics ens organitzàvem per seguir formant-nos i estudiar. Tots pensàvem que Franco cauria aviat i sortiríem lliures. No podíem entendre com les democràcies europees, toleraven una dictadura feixista al seu costat.

Com que molts eren militants del PSUC i del PCE es van organitzar en cèl·lules, que vol dir en petits grups per fer diferents coses, com classes d’alfabetització, de matemàtiques, taquigrafia, esperanto, marxisme, economia… i també mirar d’ajudar als que estaven malalts o tenien problemes econòmics o personals.

Estar tancat en una presó resulta molt pesat, tots els dies són iguals, sempre es repeteixen les mateixes coses a la mateixa hora. Sort de l’activitat que fèiem amb els camarades, que trencava l’avorriment. Tot i que de tant en tant ens queia algun càstig.

També repartien uns diaris que es deien Mundo Obrero, que eren del PCE. Es veu que per entrar-los tenien l’ajut d’algun dels vigilants.

Un dia mentre estava al pati de la presó, va trobar-se de cara amb l’Amadeu, que acabava d’ingressar.

Tots dos van estar contents d’estar junts i el pare el va “enchufar” per repartir el menjar, així tenia una feina tranquil·la i estaria una mica més ben menjat.

Com els guàrdies estaven desbordats, per la quantitat de gent que érem, en molts casos confiaven als presos polítics l’organització dels serveis interns. Per això els del partit podíem repartir algunes feines entre els nostres.

Es veu que el menjar era una porqueria i els hi donaven unes racions molt petites. A vegades algú que passava pel carrer tirava per sobre la tanca del pati paquets amb menjar o tabac.

Per això van organitzar el repartiment solidari dels paquets que els hi arribaven. D’aquesta manera els que no rebien res, també compartien el que arribava d’altres companys.

Li pregunto al pare perquè no s’escapaven de la presó i em diu que era molt difícil i en estar a dintre de Barcelona, encara ho feia més complicat.

Era necessari que algú de fora estigués esperant als fugats amb un cotxe o un camió, si no, caminant pels carrers, era molt fàcil que els detinguessin una altra vegada.

La ràdio continua sent la màxima distracció que tenim a casa. Ara hi ha uns germans que canten i agraden a la mare, es diuen el Duo Dinámico, són joves i fan unes cançons força mogudes.

També escoltem a Los Cinco Latinos, la Gloria Laso, el Lucho Gatica, la Sara Montiel…

A la mare li agrada cantar una cançó del Nat King Cole, que es diu “Quizás, quizás, quizás” i també canta “Las chicas de la Cruz Roja”, que no sé de qui és.

A la “Pirinaica” el pare segueix escoltant les notícies, sempre parlen de la “lucha obrera” de la “dictadura fascista” i coses així. Jo vull saber que fa el Fidel Castro a Cuba, ara el pare ja no veu tan clar que perdin la guerra, com deia uns mesos abans.

Avui n’he fet una de ben grossa a l’escola. Com que plovia no hem sortit al pati i ens hem quedat l’estona del “recreo” al “pasillo”.

En un tros que és més ample ens volíem posar a jugar amb la meva pilota pelada de tenis, en ser meva la pilota és segur que jugo, si no ho fos, potser em quedaria sense jugar.

Quan anàvem a començar, ha vingut un nen més gran que jo, que és una mica “gordo” i porta ulleres, i ens ha agafat la pilota. Li he dit que me la tornés i ell em diu que no, que si m’atreveixo, que li prengui.

Miro per si veig al Marcos per demanar-li ajuda, però no el veig per enlloc.

Els nens que volien jugar amb mi són com jo o més petits i ningú s’atreveix a dir-li res a aquest nano, que es diu Rueda.

Li torno a dir que vull la meva pilota i ell se m’acosta molt, tot “chulo” i em diu que a veure si soc capaç d’agafar-li.

Quan l’he vist tan a prop li he donat un cop de puny, com els de les pel·lícules de l'”oeste”.

Les ulleres s’han trencat i li han caigut a terra. Per recollir-ne els trossos ha deixat anar la meva pilota.

Jo l’he agafada i he anat a amagar-me amb els nens de la meva classe. Un m’ha dit que l’he feta bona, que aquest nano és fill d’un oficial de la Guardia Civil.

Estic ben espantat, però els nens de la classe ara em miren diferent de com m’han mirat fins avui, crec que volen ser més amics meus que abans.

Quan arribo a casa no dic res als pares, però estic molt espantat.

Ara, a l’hora del “recreo”, procuro no acostar-me cap on està el Rueda. Els nens de la classe em tornen a dir que el seu pare és de la Guardia Civil i jo els responc que el meu tiet és capità de l’exèrcit i que si em volen fer res, segur que em vindrà a defensar.

Ja han passat uns dies quan el senyor López m’ha dit que al final de la classe vol que em quedi a parlar amb ell.

M’ha dit que l’ha anat a veure el pare del Rueda, que li ha portat les ulleres trencades, me les ensenya i em pregunta si és veritat que li vaig trencar jo. Li contesto que sí i li explico que m’havia pres la pilota.

El mestre em diu que també li ha portat la factura de les ulleres noves i que vol que els meus pares li paguin el que valen. Que ho digui a casa i que abans del dissabte el pare li porti el “dinero”.

Ara ho he de dir als pares “sí o sí”. No tinc por, però sé que me’n caurà una de grossa. Ho explico en ben sopat amb pèls i senyals, fins i tot m’invento que no volia donar-li el cop de puny a la cara, sinó al pit i que va estar ell que es va ajupir, per això li vaig trencar les ulleres. També els hi dic que em sembla que el seu pare és un del “jefes” de la Guardia Ciivl.

No vull que t'”esbarallis” mai, però tampoc t’has de deixar trepitjar per ningú. Digués al mestre que demà plegaré més d’hora de la feina i aniré a parlar amb ell. 

La veritat és que no he entès com es pot fer això que diu el pare. La mare només m’ha preguntat si aquell nen era com jo o més gran i si ell també m’havia picat.

Només arribar a classe el senyor López m’ha preguntat si ja he explicat a casa el que em va dir. Li responc que sí i que al migdia vindrà el pare a parlar amb ell. Em sembla que no s’esperava que en parlés a casa tan aviat.

Al migdia ha vingut el pare, el “bedel” que ja estava avisat pel mestre li ha dit que esperés que sortíssim els nens de classe i que l’acompanyaria per parlar amb el senyor López.

Quan he sortit de classe m’he trobat el pare i m’ha dit que volia que entrés amb ell a parlar amb el mestre.

El senyor López ha començat a explicar la història, però el pare l’ha tallat de seguida. Li ha dit que ja sabia tot el que havia passat, que jo ja li havia explicat, i que tenia clar que havia estat una baralla de canalla. Que ell era un treballador que ja pagava el sou als guàrdies civils amb el que li treien de la setmanada i que no pensava pagar-li ni un duro per les ulleres. Que si volia alguna cosa, ja sabia on vivíem. Li ha donat la mà al mestre i hem marxat de la classe.

A l’escola juguem per temporades a jocs diferents, jo no sé com va això, però passa que un dia estem jugant a “terrenos” i l’endemà comencem a jugar a “bolas” i al cap d’uns dies a “churro, mediomango, mangoentero”. A futbol no s’hi juga perquè el director no vol veure pilotes al pati.

Els jocs que fem més al pati de l’escola són: “píndola”, churro, mediamango, mangoentero, “látigo”, “pañuelo”, tirar bitllets de tren, “terrenos”, “bolas” o “canicas”, amb “boles” d’acer i també unes de fang que es diuen “terrins”.

Les “boles” d’acer han de ser una mica més grans que els “terrins” perquè puguin córrer per la terra, però no molt més. Les que són grans es diuen truques i no es poden fer servir, perquè si cauen sobre un “terrí” el poden trencar. Amb les boles juguem al “flendit”, a l’”ouet”, a pam i cleca…

Gràcies al padrí Amadeu, sempre tinc bones “boles” d’acer, de diferents mides. Això és perquè al garatge de l’Agencia Mora, que és on treballa, arreglen els camions i tot sovint han de canviar coixinets, que és on van les boles. El padrí està alerta i, quan això passa, n’agafa alguna per mi.

Jo em guardo les que són millors per jugar i les altres les vaig canviant per “terrins”, d’aquesta manera sempre tinc una bona bola pel joc i de” terrins” no me’n falten mai.

El dia de Nadal hem aprofitat el matí per anar a pescar una estona al riu Cardoner. El padrí Amadeu diu que farem diego, que fins passat Sant Josep l’aigua està molt freda i els peixos no piquen, però que és bo sortir de casa per escampar la boira.

Per anar a tirar les canyes, caminem una mica per la carretera de Cardona i ens parem al davant de la fàbrica Pirelli, que és on treballen el cosí Josep-Joan i la cosina “Paquiteta”.

Una de les vegades que tiro la canya, rellisco i caic al riu. No deixo anar la canya i amb una mà m’agafo a les herbes de la vora, el pare i el cosí “Pepe” m’estiren cap a fora de l’aigua.

Tot i que fa sol, som a l’hivern i fa força fred. Com que estic ben moll el pare em despulla i em posa el seu jersei. El cosí “Pepe” i el padrí Amadeu també és treure’n alguna peça de roba per eixugar-me i tenir-me abrigat.

Com sempre, el padrí rondina d’aquella manera que no saps si és de veritat o se’n riu del què està passant.

Tots tres busquen unes fustes i canyes seques per fer un foc on eixugar la roba molla.

Com que el padrí és fumador porta sempre un bon encenedor de benzina, amb el que encén una foguera i van penjant la meva roba a les canyes de riu que envolten el foc, que fa una bona fumera.

Quan tenim la meva roba eixuta, em vesteixo. Faig molta pudor de fum i tota la roba ha agafat color de catxumbo.

Amb tot aquest enrenou pleguem canyes i tornem cap a casa tot xino-xano, El padrí diu que com que és Nadal i a més a més ens hem de fer passar el “susto” que els hi he donat, ens pararem al “cuartel” de la Guardia Civil, que ens ve de pas.

El padrí treballa repartint amb un furgó la carn del bestiar que maten al “matadero” i a part de les carnisseries també en porta al “cuartel” de la “Guardia Civil”, per això el coneixen i pot entrar al bar que hi tenen a dintre.

Per entrar al “cuartel” hi ha unes escales i allà mateix a l’esquerra, hi tenen el bar. Com que només és per als guàrdies i les seves famílies, els preus són molt més barats que als bars del carrer.

Al pare no li fa gens de gràcia entrar i asseure’s amb els “civils”, però al final hi entrem tots i fem un bon vermut.

El pare retreu tot sovint a la mare que mai porta calés a la butxaca, no com el padrí, que sempre té, com a mínim, quaranta duros a mà. Per això, a l’hora de pagar el vermut, s’ha trobat que li han hagut de deixar els diners per fer-ho.

En arribar a casa i només en obrir la porta, la mare ja queda ben esgarrifada i vol saber què ha passat, com és que faig aquella fortor a fum i porto tota la roba bruta. Li expliquem i quan jo pensava que ens renyaria, s’ha posat a riure, m’ha fet treure tota la roba i m’ha fet posar a la dutxa per fer una bona ensabonada de cap a peus.

En ben dinat tornarem a anar tota la família a casa del tiet “Paco”, la tieta “Amalia” i el cosí Marcos, com l’any passat. En diem anar a fer el cafè, però ens hi passem tota la tarda.

La tieta para una taula a la sala d’estar, que és força gran i treu cafè del bo, licors, moscatell, coca d’ou i sucre de cal Joan de la son tallada a trossets, preses de xocolata, i coses que portem la resta de la família, com bombons, torrons, galetes…

Els grans passen la tarda explicant coses i fent alguna partideta de cartes i de parxís. I el Marcos i jo jugant amb les seves joguines a la mateixa sala.

Si es fa tard, les dones van a la cuina i preparen pa amb tomàquet i embotits i així ja haurem sopat.

El pis és molt gran, té un sostre bastant alt, i costa molt d’escalfar a l’hivern. Per això estem tots a la sala d’estar on hi ha l’estufa de serradures que teníem a casa nostra i també un braser a sota una taula rodona que hi ha al mig. Sempre cal estar alerta a què la porta estigui ben tancada, perquè no s’escapi l’escalfor.

A casa no fem cap cosa per celebrar Nadal ni cap altra festa religiosa. Tampoc celebrem els sants. Quan és el sant d’algun conegut, els pares sí que el feliciten, diuen que ho fan perquè no els diguin que són uns maleducats. El que sí que celebrem són els “cumpleanys”.

El del pare és el dinou de desembre, però ho celebrem per Sant Esteve, que és festa, i així pot venir a casa la família i els amics.

El meu “cumpleanys” és per Sant Joan, ho celebrem i molta gent es pensa que fem festa perquè és el meu sant. Quan no fem res, és pel sant de la mare, que no sé ni quan és, però sí pel seu “cumpleanys” que és l’onze d’octubre.

El dia de Sant Esteve, convidem a la família, a la “Mari” i al “Pepe” de la Cruz a fer el vermut a casa, la “Mari”, que viu sola, també es queda a dinar.

A mi això de fer el vermut m’agrada molt. Posem a la taula del menjador molts platets que els pares ja han comprat per fer el “pica pica”, són uns plats de diferents mides, de vidre gruixut i que el mateix vidre fa uns dibuixos ben bonics.

En els plats hi posem “tacos” d’espetec, de pernil i de formatge, patates roses, “berberechos”, olives “rellenas”, anxoves i més coses que prepara la mare.

Per beure hi ha vermut Martini, al pare li agrada més que el Zinzano, cerveses, coca-cola, i sifó per posar al vermut.

Per dinar obrim una ampolla de “xampany” Delapierre “semi seco”. I la mare es llueix a la cuina amb una bona escudella amb pilota i carn d’olla.

De postres la “Mari” sempre porta un “pastel” que va a comprar a La Lionesa del “paseo” diu que és una “pasteleria” cara, però que un dia és un dia.

El “pastel” pot ser un braç de gitano o una bona “plata” de “lionesas”. Les “lionesas” li agraden a la mare molt més que un “pastel”.

Aquest dia el pare em posa una mica de “xampany” diu que és perquè pugui brindar amb els grans. Això del xampany m’agrada, és com el vi, però amb bombolles.

Quan hem brindat demano al pare que en vull una mica més, rondina, però me’n posa a la copa, la mare fa veure que el renya per deixar-me’n beure un culet més de “xampany” i tothom acaba rient.

Després del dinar no pot faltar un bon cafè, que a mi no m’agrada, i unes copetes de licor amb torrons de “Jijona”, “Alicante” o “Yema tostada” que són els que més m’agraden.

 

 

 

Últims records

Recordant què havia sentit a dir sobre l’església del Carme el 1936

Lluís Soldevila Mominó
Lluís Soldevila Mominó

Sense toros a la ciutat, no podia ser torero

WhatsApp Image 2021-09-07 at 13.18.30
Enric Roca Carrió

De tites

WhatsApp Image 2021-09-07 at 13.18.30
Enric Roca Carrió

Blau

WhatsApp Image 2021-09-07 at 13.18.30
Enric Roca Carrió

17. Festa Major. Mestre Larrañaga. Exercicis Espirituals. Parada del Jeroni. Sindicat Vertical. Inauguració de l’església de Valldaura. Amb ulls de nen

Joan-Esteve Guillaumet
Joan-Esteve Guillaumet Pérez

La tova persistència de la memòria

Xavier Domènec
Xavier Domènech Sala
Buscar a tot memoria.cat