Text llegit durant l’acte de concessió del Xè premi Joaquim Amat-Piniella, abans de la projecció d’unes imatges de Mauthausen (Sala petita del Teatre Kursaal de Manresa, 16-2-2010)
Joaquim Amat-Piniella va ser un gran activista cultural de la Manresa dels anys 30. A més, tenia sempre una finestra oberta al que succeïa el món en l’àmbit de les idees i del pensament. El seu futur com a intel·lectual i escriptor es presentava molt prometedor. El moment històric era especialment intens en el terreny polític. S’acabava de proclamar la República, es reconstruïa el país i els seus ulls encuriosits i il·lusionats percebien, fins i tot, una primavera diferent a les anteriors: “Fins fa l’efecte -escrivia- que la Naturalesa és més bella, que els arbres han adquirit un verd primaveral més repujat i límpid que altres vegades… sembla que tot l’existent ha adquirit uns matisos nous i unes inèdites belleses“. Aquesta era la mirada entusiasta de l’Amat l’abril del 1931.
Però el 1936 va esclatar la guerra i amb els seus companys d’idees, la va perdre. Es va haver d’exiliar a França i va ser reclutat per formar part de les Companyies de Treballadors Estrangers; va ser detingut pels alemanys i deportat a Mauthausen i a d’altres camps nazis on hi va romandre 4 anys i mig.
Va sobreviure, però l’Amat-Piniella ja no seria mai més el mateix. Si observeu fotografies de l’Amat d’abans i de després de passar per Mauthausen, ho podreu constatar. L’alegria dels anys viscuts intensament durant la República es fon en un rostre cansat en el seu retorn de l’exili. L’envaeix una tristesa profunda. I no és estrany. Havia deixat darrere seu un autèntic infern. La nova mirada concentra incredulitat i angoixa; traspua el malson d’un patiment profund que no és solament físic sinó també moral.
M’han dit que us alertés de la duresa de les imatges que es projectaran a continuació. De fet, la majoria són prou conegudes. Malgrat la seva brutalitat, nosaltres avui podem contemplar-les asseguts tranquil·lament. Amat-Piniella no, ell això no ho va veure amb fotografies. Ho va veure i ho va viure directament, amb tota la seva cruesa. Va ser un d’aquests homes esquelètics, de mirada perduda, afamats, exhaustos; un d’aquests cadàvers vivents. Ho escriuria ell mateix: “en aquella Europa de Hitler els antifranquistes no podien tenir cap altra destinació que la d'”un pot de cendres”.
I, malgrat aquest calvari, Amat-Piniella va ser capaç d’escriure K.L.Reich, una denúncia contundent, i tanmateix serena i brillant, de les atrocitats del nazisme. Amat va ser capaç d’escriure un llibre que s’ha convertit en un símbol de la deportació catalana i una peça excel·lent dins de la literatura concentracionària.
En sortir de Mauthausen, a la tristesa de la deportació s’hi afegí la tristesa per l’esfondrament de tot allò que havia viscut tan intensament durant la República. Va ser allunyat de la seva ciutat; el seu pais s’arrossegava en una misèria generalitzada, sotmès a la dictadura franquista; les seves inquietuds literàries i intel·lectuals no tenien cap oportunitat de créixer i estendre’s en un context de grisor i mediocritat social i cultural. Aquella finestra oberta al món per on Amat havia respirat els corrents culturals contemporanis més avançats ara estava tancada i barrada. La mirada il·lusionada del jove Amat ja era només un trist record.
Tot allò que els ulls de l’Amat van veure a Mauthausen va marcar profundament la seva vida i la seva obra. Dissortadament, el sentiment de derrota, la tristesa, l’amargor no el van abandonar mai. Montserrat Roig ho reflectia així:
“He conegut molts exdeportats catalans, hi he vist reaccions i actituds diverses davant de la deportació nazi, però foren els ulls terriblement cansats de l’Amat-Piniella allò que més coses em van saber dir del què havia significat l’infern nazi“.
I encara hi afegia “… l’Amat va morir l’estiu de 1974 -només tenia 60 anys- tot emportant-se amb ell una experiència que, per molt que en parlem, ens resulta intransferible“.
Aquestes paraules ens recorden aquella frase d’un altre deportat manresà, Jacint Carrió, pronunciada precisament en un homenatge a l’Amat: “Per més que expliquem les barbaritats que vam patir als camps nazis, cap paraula no és suficient per descriure’n l’horror”.
A tots els qui van morir als camps nazis i als qui van sobreviure’n, el millor homenatge que els podem fer és no oblidar ni els seus noms ni els ideals pels quals lluitaren; divulgar arreu el genocidi nazi i lluitar perquè mai més no es torni a repetir una bestialitat com aquella.
Joaquim Aloy