Coses viscudes

Entremaliadura escolar

A casa, una vegada acabada la guerra del 1936-39 i ja amb el pare a casa, a part dels problemes del menjar i de feina, problemes que van ésser generals per a una gran part de la població, n’hi havia un altre i era el d’escolaritzar-nos. Tant el meu germà, tretze mesos més petit, com jo mateix, que acabava de fer els set anys, no sabíem ni llegir ni escriure i crec que ni tan sols coneixíem cap lletra, malgrat que nosaltres dos ja havíem conegut dues escoles.

La primera -deurien ser els anys 35 i 36- era L’Esbarjo, una escola que hi havia al començament del carrer Vell de Santa Clara. Em sembla que era i encara deu ésser propietat dels jesuïtes. L’escola o col·legi era portat per dos capellans, Mn. Josep Bosch i Prat, capellà manresà, nascut al barri de Les Escodines, que era i fou capellà de les monges de Santa Clara, fins a la seva mort el 1954; l’altre, mossèn Jaume, capellà del bisbat de Solsona, adscrit a la parròquia del Carme. Tots dos van sobreviure a la revolució i a la guerra. El primer continuà en el ministeri i l’altre sembla que penjà la sotana.

De la primera escola, ara en dirien escola bressol o jardí d’infància. Durant els anys de guerra i suposo fins a la tardor del 38, ens portaren a una escola que hi havia al carrer dels Caputxins a dalt d’un segon pis. A sota hi havia la botiga de queviures de ca la Florència, botiga que encara subsisteix. Aquest col·legi era portat pel Sr. Lluís Badia i Feixes i en deien a cal senyor Lluís, home molt alt amb ulleres de miop i sempre amb llacet, mai corbata.

Calia portar aquesta canalla, una vegada acabada la guerra, a estudi, com deia la mare, però a on? A casa els queia la bava quan anomenaven els “Hermanos”, al carrer dels Esquilets, i que avui em diem La Salle. Aquella disciplina! No sé quina història explicaven d’un de Les Escodines, un dels tres xicots de cal Cors, a qui van castigar; hi van anar els pares i no els el van deixar veure, que si els “Hermanos” van dir als pares que allà eren ells qui manaven. Això, aquella rectitud, els agradava, als de casa.

Per anar als “Hermanos” calien diners. Era un col·legi de pagament i a casa de diners, res. Només quedava anar al col·legi nacional, el de govern, que així en deia la gent. Aquest era gratuït.

El col·legi del govern més proper a casa era el de Sant Ignasi. A casa per anar-hi van tenir prejudicis. La situació en què es trobava el veïnat era de molta immigració, gent vinguda de la reculada de la guerra, jo què sé d’ on, però sí gent diferent de nosaltres en tot, a més de la parla. Els fills o canalla d’aquestes famílies de seguida van ésser batejats entre nosaltres, els petits i més grans, com els parrots de Sant Ignasi. Aquest vell edifici en aquells temps servia de caserna militar, ple a vessar de soldats, si bé la porta de la caserna era pel carrer de Viladordis i la del col·legi pel que és avui la Via de Sant Ignasi. Tot això pesava a casa a l’hora de portar-nos a aquest col·legi.

L’altre col·legi, dic col·legi per què a casa sempre ho havia sentit a dir així i no pas escola, l’altre més proper, si bé prou lluny, era el de la Bonavista, conegut popularment per aquest nom, però oficialment llavors i encara ara, avui en un altre emplaçament, conegut per escola Pare Algué, nom d’un savi jesuïta manresà.

Evidentment queia lluny de casa; a més, hi havia el perill per anar-hi d’haver de passar per la carretera del Pont de Vilomara -a casa com altra gent en deien la carretera Nova-. Per aquesta via llavors hi havia molts carros i bicicletes i això era un gran perill.

A casa, malgrat els carros i les bicicletes, es van decidir per la Bonavista. Recordo que un dia hi vam anar amb la mare, i allà al pati a l’entrada davant de l’escala que donava al xalet hi havia els mestres asseguts en cadires i una senyoreta amb bata blanca. Més tard vaig saber que era la senyoreta Montserrat López i Colillas. La mare va parlar amb aquells homes que eren els mestres i em sembla recordar, pel seu bigoti, que un era Don Ramon  Santacana; els altres, Don Aparici Jané i Don Vidal. Entre ells es van dir “Aquest me’l quedaré jo i aquest altre tu”, això referit al meu germà i a mi.

La mare suposo que no devia quedar gaire satisfeta de la visita i va mirar de trobar certa influència per poder fer-nos entrar. Em vull imaginar que no va veure gaire segura la cosa i va voler assegurar-se’n. Es va valdre d’una veïna del carrer amb qui hi havia a casa molt bona amistat. Aquesta era la Maneleta Diez Fornells, que pel que es va veure coneixia el Sr. Jané, que va resultar ser el director del col·legi. Aquesta Maneleta era una santa i cristiana dona, vídua de Francesc Costa i Mas, aquest parent llunyà de l’avi matern. Gràcies a aquesta bona dona Maneleta, tant el meu germà com jo vam entrar al col·legi de la Bonavista. Potser hi hauríem pogut entrar igual, però gràcies a ella vam anar a la mateixa classe tots dos, la classe de Don Jané, més ben dit de Don Aparici Jané i Vila.

Així vam començar el curs escolar 39-40, el primer després de la guerra. Els primers temps, deuria ser el mes de setembre, abans d’entrar a les classes, a fora al patí nens i nenes, però separats, arriaven la bandera que estava col·locada al davant de l’entrada de les classes de les nenes. Braç enlaire tots cantàvem

Viva España, alzad los brazos,

                                      hijos del pueblo español,

                                      que vuelve a resurgir…

i algun altre cant patriòtic d’aquell temps i segur el “Cara al sol”; aquest cant era de ritual, no mancava mai, tant si feia sol com no. La gent gran se’n reia, del “Cara al sol”.

Això d’ arriar la bandera al matins al patí va durar poc temps. Aviat van venir els primers freds i llavors ho cantaven a dins, al llarg passadís. Un envà curt separava els nens de les nenes, i la bandera i el rellotge a dins servien per a tots, si bé cadascú allà cantava per separat. Qui dels nens o de les nenes començava a cantar primer, l’altre s’havia d’esperar. Cal dir que el cant era sempre amb el braç enlaire. Els nois entraven per una porta i les noies per una altra, així com en jugar al pati.

Don Jané, el Sr. Aparici Jané i Vila, era en aquell temps un mestre de primera ensenyança ben reconegut, bon pedagog. Abans de la guerra, ja feia de mestre a Manresa i abans havia estat mestre a Artés i fins i tot alcalde d’aquesta població en el temps de la dictadura de Primo de Rivera.

Don Jané tenia el seu sistema d’ensenyar. No era un mestre d’aquells de “la letra con sangre entra”. Mai no hi va haver per part seva un castanyot, com tampoc cap estirada d’orelles. Tenia el seu sistema a base de donar punts, uns paperets alguns –pocs- impresos i d’altres, la majoria, com era molt pròdig a donar-ne se’ls feia ell. Amb això del sistema de punts, Don Jané tenia tota la classe quieta, classe on sempre érem una quarantena i escaig. Estàvem dividits en graus,“primer grado, segundo grado y tercer grado”. Els de tercer eren el més grans o els que en sabien més.

Cada mes hi havia un recompte de punts i, depenent dels punts que havies guanyat i d’aquest resultat, hi havia tres opcions: avançaves situant-te un o més llocs endavant, això suposava seure en una altra taula; et quedaves al mateix lloc on ja eres; o bé reculaves i anaves a seure una o més taules endarrere. Si reculaves, i si estaves en aquesta posició malament rai, suposava una manca d’aplicament i una vergonya davant dels altres.

A mi això del recompte un mes em va portar un gran ensurt, coses de l’amor propi que té un. M’explicaré: hi va haver un mes en què jo devia anar molt malament, no sé per què. El cas era que tenia pocs punts guanyats. M’adonava que anava a la baixa, és a dir que havia de recular de posició; en aquell moment era qüestió d’amor propi.

Com ja he dit, Don Jané a l’hora de donar punts era molt pròdig. Com que els punts impresos s’acabaven aviat, llavors ell els feia en un paper blanc i hi escrivia, “Vale x puntos” i tot seguit feia com un gargot la seva signatura. Jo aquell mes quina en vaig fer: vaig falsificar punts fets per Don Jané, vaig calcular bé i almenys no em vaig moure de lloc.

La tarda del darrer dia de mes es feia el recompte de punts. Era tota una cerimònia i d’acord amb el resultat dels punts hi havia moviment de llocs. Un cop fet ja el recompte i tothom situat en el seu respectiu lloc, passava Don Jané donant la mà a tots. Als qui havien millorat posició l’estreta de mà era més efusiva. Per als qui es quedaven al mateix lloc també hi havia una estreta de mà amb paraules adients. Per als qui havien reculat, cares de pomes agres, si bé alguna o algunes paraules d’encoratjament.

Doncs bé, jo me les vaig estudiar per no anar endarrere. Gràcies als meus punts falsificats vaig quedar-me al mateix lloc, situat més o menys a la meitat de la segona fila. La meva edat seria dels onze camí dels dotze, i aquests ja no els vaig fer a l’escola sinó a la feina. Eren anys difícils per a moltes famílies i per a casa meva.

Explico com van passar els meus falsos punts: Don Jané no mirava prim per donar-nos punts; per qualsevol cosa que endevinessis o una lliçó ben apresa era capaç de donar-te de cop vint-i-cinc punts, cinquanta i fins cent punts. Jo era bon memoriós. Si en aquell moment no en tenia, de punts, Don Jané agafava un paper en blanc, hi escrivia la quantitat de punts i el seu gargot, i a final de mes podíem haver guanyat i tenir molts punts, dos o tres cents i més.

Com que tots fèiem cara de bons minyons, quan ens cridava un per un per anar a la seva taula a deixar els punts guanyats, no ens els comptava. Estava a la nostra confiança, anàvem davant seu, ell assegut, i nosaltres li dèiem “tantos puntos”. Això sí, en aquells anys, més ben dit o mal dit tot en castellà, d’aquesta manera van escolar-se els meus punts, però no em vaig escapar d’un gran ensurt. L’ensurt fou el següent: feta ja tota la cerimònia del recompte i les felicitacions, venia l’hora de la feina. Tot aquell munt de punts que havien quedat a sobre la taula de Don Jané calia classificar-los per poder-los fer servir el proper mes. Per fer aquesta tasca, Don Jané se servia dels de la primera fila i dels de les primeres posicions. Això volia dir els més grans i més aplicats.

I van sortir els meus punts falsificats. “Punts falsos” va dir el qui se’n va adonar. Va trobar el primer punt, més d’un que ajudava a la tasca en va trobar. No sé qui deuria ser, no me’n recordo, potser els de les primeres posicions de la primera fila, en Josep Martori, l’Enric Corredor, en Jordi Guitart, en Manel Panadell o en Manel Hernández o potser en Jaume Piqué Mominó. Un d’aquests, assenyalant-me amb el dit digué el meu nom, “el Soldevila”. Em vaig aguantar, però per uns moments em pensava que em desmaiaria. Però tot no va passar d’un ensurt, no se’n va parlar més.

En aquest col·legi vaig aprendre a llegir i a escriure. Tot el meu reconeixement i record al Sr. Aparici Jané i Vila, bon pedagog, de fa molts anys ja traspassat.

 

 

Últims records

Sense toros a la ciutat, no podia ser torero

WhatsApp Image 2021-09-07 at 13.18.30
Enric Roca Carrió

De tites

WhatsApp Image 2021-09-07 at 13.18.30
Enric Roca Carrió

Blau

WhatsApp Image 2021-09-07 at 13.18.30
Enric Roca Carrió

17. Festa Major. Mestre Larrañaga. Exercicis Espirituals. Parada del Jeroni. Sindicat Vertical. Inauguració de l’església de Valldaura. Amb ulls de nen

Joan-Esteve Guillaumet
Joan-Esteve Guillaumet Pérez

La tova persistència de la memòria

Xavier Domènec
Xavier Domènech Sala

Van caure de la trona del Convent de Santa Clara (any 1935)

Lluís Soldevila Mominó
Lluís Soldevila Mominó
Buscar a tot memoria.cat