Capsa de records

El color dels records

 

La meva generació tenim els primers records en blanc i negre, ja que la tècnica fotogràfica, durant temps, només permetia aquesta opció. He de dir, però, que molts d’ells, dins meu, els guardo en color. Això se’m fa especialment manifest pel que fa a les vivències d’escola.

M’explico. Força amistats m’han fet comentaris de les seves, i m’han fet adonar de com de feliç ha estat la meva infantesa. Això em genera un pòsit d’agraïment a la meva família i a totes aquelles persones que ho van fer possible.

La meva primera escola -als volts dels cinc anys, a punt de fer o acabats de complir- va ser les Dominiques. Encara em sembla visualitzar la cartilla on vaig aprendre les primeres lletres i la monja que ens n’ensenyava. No en tinc pas mal record. L’única cosa que no m’agradava, que comentava a casa -i no feia referència al mètode d’ensenyament- era que algunes nenes més grandetes, com que jo tenia unes galtones rodonetes, els feia gràcia pessigar-me-les. Ara, entenc que era com per fer-me un amanyac, o una brometa, però, a mi no me’n feia gens ni mica.

Cap a la meitat dels anys 50, es va inaugurar, a Manresa, l’Institut Catòlic de Puericultura, per en Ricard Oliva, ubicat a la Muralla de Sant Domènec. Quedava molt a prop de casa, ja que jo vivia al carrer Jaume I, i els pares m’hi van inscriure.

L’escola, com a tal, era un pis, gran, però sense pati. I, si he de dir la veritat, no el vaig trobar a faltar mai. Des de les finestres que donaven al darrere podia, fins i tot, veure les “meves”, i el pati de cal Llobet i el de can Selga.

Estàvem, junts, nens i nenes. Coeducació total!. Portàvem bata i, fins i tot, recordo que, en arribar a l’escola, algunes vegades, ens havien fet canviar les sabates per les típiques sabatilles de llana. Segurament devia ser quan havia plogut.

A principi de curs, ens feien portar i deixar una joguina nostra, per a compartir. Ens ensenyaven hàbits de salut, com per exemple, rentar-nos les dents.

I també teníem alguns ensenyaments específics. Un d’ells era la música, i un altre, la Catequesi, ja que érem molts que rondàvem l’edat de la 1ª Comunió. D’aquest últim, recordo les classes de Mn. Josep Farrés, que posteriorment, vaig retrobar quan vaig exercir de mestra a l’Hospital Sant Joan de Déu.

I, amb certa freqüència, sortíem d’excursió! Anàvem, especialment, al bosc de Sant Iscle. Jugàvem, terrejàvem, fèiem gimnàstica, llegíem… Tot en plena natura… Ens ho passàvem d’allò més bé!.

En una d’aquestes sortides -al mes de març de 1956- havíem anat a fer el dijous llarder als vorals de Sant Joan de Déu i la Culla. I, mirant fotos familiars d’aquest mateix any, m’he adonat que també vaig anar a beneir-hi la palma el Diumenge de Rams. A les imatges que guardo hi surt algun company de classe, i pares o mares d’altres. Això em fa pensar que va ser una proposta de l’escola, lligada amb l’anterior excursió.

La música era una matèria força prioritària, i com que apreníem a tocar algunes melodies amb clarinet, quan un nen o nena feia la 1ª Comunió, se l’”obsequiava” amb un concert.

També vam formar una Coral Infantil, que va dirigir en Josep M. Descarga, la presentació pública de la qual es va fer el 12 de gener de 1958, i es van fer d’altres vetllades de cants.

Com anècdota, m’ha quedat gravat que el mestre Descarga em va regalar un conte troquel·lat d’en Ferràndiz, perquè vaig ser la primera en aprendre’m l’”Adeste Fideles”, i quan és Nadal i la sento o la canto, sempre penso amb ell i en aquell moment.

I tinc, també, un especial record per la que va ser la meva primera mestra de veritat, la “senyoreta” Teresa Nadal, que ens tractava amb especial delicadesa, estima i efectivitat pedagògica.

L’Escola s’havia traslladat, durant el curs 57/58, a un pis de la Casa Devant, al Passeig Pere III, núm. 25 i jo, posteriorment, al curs 58/59 vaig anar a la Preparatòria de l’Institut Lluís de Peguera -amb Joana Herms, una altra gran mestra- i allà hi vaig fer tot el batxillerat fins al Preuniversitari.

I, tornant al títol de l’escrit, què bo poder tenir imatges de la pròpia trajectòria vital, perquè t’adones que, com en el meu cas, encara que siguin en blanc i negre, són reals, viscudes i sentides, amb plenitud de tons i matisos.

 

Últims records

Buscar a tot memoria.cat