Acariciant la memòria

Canvis en la vestimenta

Una de les raons per què m’agradava visitar a la meva àvia paterna eren les senyals marcades darrere la porta d’entrada al seu pis. Corresponien a un exercici de comprovació de la meva alçada, a mesura que passava el temps. Quan s’esqueia, em col·locava d’esquena a la paret i marcava amb un llapis la nova fita. En les meves visites, dedicava una estona a comprovar les diverses ratlles de traçat irregular que s’anaven enfilant cap al sostre. Era la màgia del meu creixement, fins que es va aturar. Probablement, massa aviat.

Els canvis en la meva alçada eren observats igualment per tota la família, que celebrava els progressos amb comentaris d’elogi. Convençuts dels beneficis que resultaven d’una alimentació generosa dissenyada per la meva mare.

Aquests canvis del meu cos, anaven acompanyats de canvis en la vestimenta. Com que era el més gran dels tres germans, a mesura que la roba quedava petita, les peces passaven als meus germans i jo estrenava nova indumentària. Tinc alguns records d’aquestes experiències a la recerca de la roba apropiada.

La gestió d’aquest tema implicava alguna alegria, però també em causava un cert avorriment. Quan era petit, la mare portava diferents models que li deixaven a la botiga i jo me’ls havia d’anar emprovant fins a trobar l’opció més adequada. Era com si fes un passi de models amb la mare i l’àvia materna d’espectadores.

Més endavant, van aparèixer altres opcions. Primer, a casa de modistes que treballaven al seu propi domicili. Després, a diferents botigues de la ciutat que venien a preus ajustats.

Quan vaig començar a portar pantalons llargs, la preferència de la meva mare era fer-los a mida. Els confiava a una modista que vivia al primer tram del carrer Sant Bartomeu. Durant el procés de confecció, els provàvem al rebedor del seu pis, just darrere la porta d’entrada que donava a l’escala. Provisionalment, la peça es presentava embastada i reforçada amb unes agulles que s’estenien per tot el teixit. Mentre procurava no punxar-me, la mare i la modista comentaven les millores a realitzar, amb l’objectiu de donar-li la forma més apropiada per a la meva figura poc esvelta.

Més tard, la mare va canviar d’opinió. S’imposava la moda prêt-à-porter i l’ús dels texans es va estendre, agafant protagonisme a les nostres vides. Durant algun temps anàvem a comprar-los al carrer Santa Soledat, entre el 9 i l’11, era una botiga que quedava fora del sector comercial de la ciutat. Tal vegada, era una versió primitiva dels outlets actuals, atès que la roba era més econòmica. Tampoc tenia rètols a la porta, semblava un magatzem. L’espai era gran, arribava als cent metres quadrats. A l’interior, s’estenien llargues files de texans, de talles i models diferents i, al fons, uns provadors a disposició dels visitants. La botiga estava regentada per una servicial venedora, que atenia a la clientela. No era un comerç massificat, només per qui el coneixia. Tot i funcionar durant alguns anys, actualment no queda cap rastre d’aquella activitat.

Quan vaig començar a tenir diners a la butxaca, aviat vaig decidir prescindir de la supervisió de la mare, per comprar-me la meva roba directament. A 16 anys, començava a passejar per alguna de les botigues de roba de la ciutat. Algunes han desaparegut, com els magatzems Gras a la plaça Major o els magatzems Sant Miquel al carrer amb el mateix nom. Altres encara hi són, com els magatzems Urmu del carrer Urgell o Señor al Born. Era una època d’un comerç tradicional, amb botigues generalistes propietat de comerciants locals. No hi havia grans cadenes internacionals, ni franquícies, com ara. En l’actualitat, les zones comercials de moltes ciutats, són rèpliques d’un model que es repeteix per arreu, amb idèntics productes i marques.

Últims records

Lluís Soldevila Mominó
Lluís Soldevila Mominó
Joan Requesens i Piquer
Joan Requesens i Piquer
Joan Requesens i Piquer
Joan Requesens i Piquer
Jaume Grandia i Cortina
Jaume Grandia i Cortina
Buscar a tot memoria.cat