Jo hi era

Amb gorra de bomber al pati de la caserna del Carme

El parc de bombers, situat a la plaça dels Infants, en una foto del dia de la inauguració, el 10/7/1932.

Jo hi era quan a Manresa hi havia soldats, però no en tinc gaire memòria, i això que vaig viure els meus primers anys a poca distància de la caserna del Carme. No vaig travessar mai la porta guardada per uns sentinelles, però la meva existència mateixa es deu a la presència del regiment militar a Manresa, sense la qual el meu pare, originari de Pineda de Mar, no hi hauria estat destinat a fer-hi el servei obligatori, no s’hauria quedat, i no hauria conegut la meva mare. Potser jo seria un altre, en un altre lloc, però no ho sabria, igual com no sé si soc l’altre d’algú que no ha estat. I com que no hi ha manera de saber-ho, deixem-ho córrer i tornem a la caserna, un espai que finalment vaig trepitjar una dècada després que en marxessin els soldats, i vaig fer-ho d’uniforme, però no pas militar.

La marxa del regiment va significar que la caserna del Carme romangués sense activitat. L’any 1976, però, el cap del parc de bombers de Manresa –que en aquells anys depenia de la Diputació de Barcelona– n’hi va trobar una: un territori d’expansió perquè la jovenalla que treballava durant l’estiu com a auxiliar forestal, és a dir, que ajudava els professionals en els incendis forestals, deixés de fer nosa, entre sortida i sortida, en l’insuficient espai de l’edifici de la plaça dels Infants.

Avui aquella estructura no existeix, però si volen fer-se’n una idea els explicaré que ocupava la meitat de l’espai interior de l’actual plaça Europa. Un cop que allà a dins hi entafores mitja dotzena de vehicles –camions principalment–, espais de treball i una gran quantitat de material, queden pocs metres per a la gent. Afegeix-hi una desena de persones en edat de moure’s i fica’ls ben anxovats en un cos de guàrdia pensat per a no més de quatre o cinc ocupants. Això és el que passava el primer dels tres estius que vaig fer aquesta feina, el de 1975.

Com que allò no era bo, i no era una bona imatge que estiguéssim inactius vora de la gran porta oberta, a la vista de tothom que passava, es van buscar solucions i l’estiu següent vam trobar que des de l’altell que s’alçava al fons del recinte, a través d’una porta, s’accedia a una breu escala de fusta que salvava l’estret espai entre la paret de l’edifici i la vella muralla, i que desembocava en una de les antigues dependències militars; probablement, el bar dels suboficials. Des d’aquest s’accedia al gran pati, al mig de la qual ben aviat hi va haver una xarxa de voleibol.

Allà esperàvem, fent exercici, llegint, conversant o preparant el dinar per torns, fins que sonava la sirena i ens precipitàvem cap al camió, ben atapeïts perquè ens agradava anar a salvar boscos amenaçats pel foc. En el meu darrer estiu ja ens van ensenyar els terrenys del Guix on s’havia de construir el nou parc, l’actual, que es veu que ja s’ha quedat petit però que quan es va inaugurar va suposar una multiplicació per cinquanta de l’espai anterior.

Acabada per a mi aquesta etapa de relació amb la caserna del Carme, no la vaig tornar a trepitjar fins a principis dels anys vuitanta, quan l’Ajuntament va decidir celebrar-hi balls de festa major, i allà vam anar molts a moure l’ossamenta i empolsinar les sabates en aquell terra sense pavimentar, amb la barra de bar als porxos de l’actual alberg.

Últims records

Sense toros a la ciutat, no podia ser torero

WhatsApp Image 2021-09-07 at 13.18.30
Enric Roca Carrió

De tites

WhatsApp Image 2021-09-07 at 13.18.30
Enric Roca Carrió

Blau

WhatsApp Image 2021-09-07 at 13.18.30
Enric Roca Carrió

17. Festa Major. Mestre Larrañaga. Exercicis Espirituals. Parada del Jeroni. Sindicat Vertical. Inauguració de l’església de Valldaura. Amb ulls de nen

Joan-Esteve Guillaumet
Joan-Esteve Guillaumet Pérez

La tova persistència de la memòria

Xavier Domènec
Xavier Domènech Sala

Van caure de la trona del Convent de Santa Clara (any 1935)

Lluís Soldevila Mominó
Lluís Soldevila Mominó
Buscar a tot memoria.cat