Ignasi Casanova Corderroure

Presentació

Les memòries d’Ignasi Casanova Corderroure, de Santpedor, abracen un període de quatre anys des del 27 d’abril del 1938, quan puja al tren a l’estació de Manresa Alta que l’ha de dur a Barcelona, fins el 12 de juliol del 1942, que torna a casa definitivament.

Ha viscut la mobilització, però viurà molt poc el front de guerra. El duen, com tants altres milers de joves, a tapar el cap de pont de Balaguer que els feixistes havien aconseguit dur a una quinzena de quilòmetres més enllà del Segre, ocupant i armant diferents turons de la serra de Bellmunt, entre aquests, el Tossal de Déu, conegut com el Merengue, i participa en els primers enfrontaments pel control d’aquest territori lleugerament alçat sobre la plana amb els vèrtexs situats a La Sentiu, Montgai i Bellmunt, on probablement comparteix batalla amb l’altre santpedorenc Anton Baraldés Portí; és el 22 de maig del 1938, feia un mes que encara corria per Santpedor i que ajudava a les feines agrícoles familiars.

Un possible índex d’aquestes memòries manuscrites, escrites a raig i il·lustrades amb referències al context general català i europeu i amb reflexions de collita pròpia, podria ser el següent: la mobilització, de Manresa a Vic; contacte amb la guerra, el front del cap de pont de Balaguer: morts i més morts; fugida a peu cap a Santpedor el 23 de maig, l’endemà de l’inici dels combats; amagat a les golfes fins el 25 de gener del 1939: entrada dels feixistes a Santpedor; l’«alliberament» i fet presoner: camps de concentració i els batallons de treballadors; el retorn definitiu el 12 de juliol de 1942.

Les memòries de Casanova, no són doncs unes memòries de guerra, però sí que ho són de la guerra: «Perquè se sol parlar molt de guerra, però la realitat és ben diferent». Casanova explica la seva guerra, la d’un noi jove que s’adona que el conflicte només ha servit per perpetuar les diferències socials: enfortir fins a l’extrem el paper de l’Església i de l’exèrcit i que pel sol fet de ser català, corre un risc afegit. Desertar li haurà servit, que no és pas poc, per quedar a recer de les matances; amagat a les golfes de casa no serà carn de canó, però després haurà de passar per moltes de les penalitats que van haver de viure aquells que van perdre la guerra.

 

Fragments destacats de les memòries del “biberó” Ignasi Casanova Corderroure

«Els feixistes se’ns pararen a Balaguer i Lleida i el dia de la Mare de Déu de Montserrat, patrona de Catalunya, vàrem sortir de nostres cases dotze noiets amb una motjilla cap a fer de soldats. Fou un dia tris per les mares, una despedida patètica sense precedents ahon ens destrosavan totes les ilusions de la vida; una guerra contra els meus ideals i a més fratricida com era, germans amb germans. El meu pare amb va venir a despedir a la estació i el pobre estava espantat; també totes les noies del poble ens vingueren a despedir, moltes ploraven perquè preveien que ens matarien. Passa el tren, i cap a Barcelona; fou un viatje infinitament llarc. Cuant arribàrem a Manresa es veieren uns drames terribles: veure a les mares pujar al tren i arrancar els fills dels acompanyans i denúncies de desertors; en tota la meva vida no crec que hagi vist tanta desesperació de les mares cridan. Perquè se sol parlar molt de guerra, però la realitat és ben diferenta».

 

«Al migdia ja ens donaren ranxo; sé que era horrorós perquè mataven uns caballs mol vells i la carn no es podia mastegar de dura com els cigrons».

 

«Nosaltres perteneixíam a la setanta dues divisió i després la vinti set, en la que hi habia dues famosas brigadas que constaban de tres batallons cada una. Eren dels famosos carnicers que l’un es deia Campesino i l’altre el Líster; dons bé, el famós Líster de tantas alabanses del adbocat Fontrodona de Manresa fou el matarife de la tristamen cèlebre posició del Merengue».

 

«Allò feia por. Com veureu, els grans atacs sempre els feien amb soldats sense experiència, perquè ja els feian sense preparació perquè com us deia els feixistes eran una verdadera màquina i lo més trist per uns soldats sense experiència fou un verdader bateig de foc i sang».

 

«Jo en aquells moments amb trobà amb un desepero, no sabia què fer, si quedarme o marchar; sabia que si marchaba em matarien si m’agafaven, però si em quedava també sufriria molt per res i al final també amb matarian».

 

«Sé que baig quedar petrificat, se’ns poguer donar un pas, amb una por terrorífica pensan que m’agafarien i me afusellarian».

 

«Jo sé que aquell dia vaig caminar pro molt, vaig fer una barbaritat de kilòmetros de Cervera cap a San Ramon de la Manresana i allí ja estava fosc i llavors sé que baig trucar a una casa de pagès que amb donaren sopar i baig cometre la imprudència de dormir, però sé que eren bona gent i no amb va passar res. A l’acte baig quedar adormit fins al dematí, que tingué un gros susto al trobarme en una situació desesperada com sempre, amb la agraban de tenir un peu molt inflat. Sé que no podia caminar, però jo, pensant amb la gravetad amb què amb trobaba, baig dir a mi mateig: si no et rebentes et rebentaran».

 

«l’asumte de desertor era molt greu perquè en aquells dias sé que es perseguien amb molta sanya i obtaren portar-me en què ma amagués en casa, cosa que jo veia que era un suïcidi per lo perillós que era. Però, què hi farem, a sufrir com emb pensava».

 

«l’endemà emb baig posar la roba neta i amagat a la golfa i el terrat nou mesos sé que duraria aquella situació, nou mesos que serian interminables perquè sé que mai baig ésser tan ben tractat en tot, però la salud baig tenir la sort que era molt jobe i valent, però mentalment baig quedar fet un desastre».

 

«no comprenc com una persona pot resistir sense tornarse boja, però a casa tots feian un esfors perquè a mi no amb faltés res».

 

«ons com veureu les coses dolentes també tenen fi. Seria per allà el dia vin de gener del trenta nou cuant a mitja tarde baig sentir el cantar de la primera ametralladora en las serras de S. Mateu i ha tot-hom s’esverar al pensar que el fron ja s’acostava per momens. El pare ja no fou a treballar i per la auvreda ja comensaven a passar soldats a la desvendada, com si en una guerra hi hagués dos tipus de tropa: la incontrolada, que són els primers que s’escapan, i els disciplinats, que sempre estan frenan l’enemic.

Dons bé, els feixistes entraren a Santpedor el dia vinticinc. Com veureu, foren uns dies llargísims; dos dies avans ja harribaran a S. Vicens de Castellet, i el dia vinticuatre, pujant per la vora del riu Cardoner i per la carretera de Collbató i Can Masana, asaltaren Manresa, ocupant S. Fruitós, arriban a les cuatre carreteras i deixan incomunicat Santpedor. Al deixan-se incomunicats Santpedor fou una sort, perquè i habia una tropa que es dedicaven solamen al robo, pillatje i bandidatje. Sé que es robaren mols animals, però podia haber sigut pitjor si no haguésim quedat incomunicats».

 

«a les deu del dia vin i cinc de gener de l’any mil noucens treinta nou vàrem ésser alliverats pels feixistes de la pesadilla republicana. Enseguida tocaren les campanes, se obriren totes les portes de les cases, tot amb un aire de triumf, amb abrasades i fraternitat amb el poble, un poble conten de alegria.

Jo amb pensaba que seria una ocasió per explotar una pau amb unas ganes de treballar i recuperar un temps perdut. I cuant equibocat estaba, que me atreví a parlar i estaba veien una diciplina que no era una diciplina teutona sinó una horrorosa discriminació».

 

«agafaren a tots els homes que més habien sofert i ens portaren a Manresa com a presoners. Ens enganyaren dien-nos que aniríem a lluitar amb Franco per conquistar Madrid, cremaren els papers i ja ens tingueren agafats

Sé que ens tingeren uns dies a Manresa i després ens portaren a Cervera. No us podeu imaginar lo que se sofreix cuant es cau presoner. Ens ficaren cinc mil homes en una fàbrica de cimen, la gent es morian com moscas abrasats de sed que produïa el cimen, tot-hom amb els llavis tallats. Ens ficaren després en el gran edifici de la universitad, un edifici que per set mil homes era insuficien, sense aigua, brut que apestava, sense vàters, tot anegat de porqueria, tot-hom amb una diarrea imparable amb sang. Ens posaren a veure aigua de pous terriblement podrida de excremens i gases amb sang i pus de un hospital militar, amb una situació d’asfíxia horrorosa. Situació que durà casi un mes de sofriments insoportables, de pors tot-hom n’estaba farçit, degeneran un vin per cent de tifus, haben-hi mols de mors… ».

 

«Però la llibertad fou curta: vuit dias justos i ja ens tornan a demanar per anar a servir altra volta de soldats. Una feina la mes ingrata i nefasta que sols serveix per defensar els rics, i només cobraven un ral cada dia i sempre manat».

 

«els cuartels de Marcial són un infern, ahon la vida es fa insoportable».

 

«Sé que a les set ens donaren una hora de permís, sopà i a dormir. Però amb direu com es durmiria l’un sobre l’altre, mol pitjor que els animals, perquè els animals s’els don un espai que an cambi nosaltres, després de portar molts sofrimens, no tindríam ni la més petita paraule de agraïment i compasió».

 

«sento parar de sobte una carabana de cotjes i cuand fou la meba sorpresa que en ella i baijaren el general Franco i tots els demés generals de més rango que hi habia. Sé que els baig saludar i ells també amb saludaren, i sé que tingeren que corre perquè es posà a ploure molt fort. Com veureu, és una llàstima com es compagina la religió d’uns pocs amb la tortura moral d’un poble. I jo pensaba, serà posible que Déu ens dongui aquestes probes com és que un general ens el posin com una Judas Macabeo i tu tinges de veure al rebés de la moneda com si fosis aquella rama seca que el general Franco com a bon podador no et tindria que podar […]

En el Escorial els presoners sels feien treballar molt i menjar molt poc. Aixís era la dieta que ens donaba Franco: els soldats de aviació menjaven per set pesetas; els de artilleria, per sis pts.; els de infanteria, per cinc pesetas, i els que tenian que treballar com a presoners, només deu rals».

 

«els presoners allò fou un verdadera tragèdia, perquè s’els mataben de fam. Jo sé que el cafè era aygua pura».

 

«Dons bé, llavors cuant seria la meba grand sorpresa al veure al final de la profesó veure el general Franco vaig tàlem monopolitzan tot el protagonisme de la profesó. Llavors sí que emb baig donar compte que ja habíem caigut en unas de les dictaduras catòlicas més nefastas

 

«Dons tornan a lo dels presoners, acabà amb un desastre als darrers dies, que seria a primers de juliol del any trenta nou. Tots quedaren esqueletos, comensan al període més tràgic, o sigui s’els inflaba el ventre d’una manera alarman de resultes de la grand diarrea, habenti malals cridan dia i nit».

 

«veure dormir seixanta homas amb curanta metros cuadrats, morinse de dos a tres homes diaris igual que els pollets apilats ofegats pel mateix anídrit carbònic entran per la matinada, amb una pudó que apestaba. I no parlem dels camps de concentració de S. Marcos de León i el de Alicant, verdaders cementiris humans i verdadera vergonya per els espanyols que, com diria Franco, érem el model i reserva espiritual de Europa».

 

«Jo sé que Franco li era molt còmode tenir un milió d’homes a la misèria cuant uns asquerosos propietaris ens feian uns grans camps de llentias, però res més que llentias, que el Franco se les pagaba al senyorito i els molt gamberros deien que salbaven la pàtria, com també ens donaven les faves seques com si fósim animals».

 

«només pensabas què se n’han fet de aquells noiets que sortírem de casa feia cinc anys».

 

Memòries d’Ignasi Casanova Corderroure