Personatge del mes: Salvador Puig Antich (1948-1974)

Salvador Puig Antich.

 

Salvador Puig Antich,

50 anys de la seva mort.

 

 


Qui era Salvador Puig Antich?

El dissabte 2 de març del 1974, ara fa 50 anys, va ser executat a la presó Model de Barcelona el jove lluitador antifranquista Salvador Puig Antich.

Salvador Puig Antich, que tenia 26 anys quan va ser executat pel govern franquista, pertanyia al Moviment Ibèric d’Alliberament (MIL).

El MIL, fundat a Barcelona el 1972,  era un grup revolucionari de lluita obrera que actuava al marge de les organitzacions polítiques i sindicals. Era d’ideologia anarquista i tenia la voluntat de lluitar contra el capitalisme. En les seves accions atracaven bancs, fets que qualificaven d’expropiacions, per aconseguir diners amb l'objectiu de fer publicacions i ajudar treballadors en vaga. Aquesta organització  es va dissoldre el 1975.

Puig Antich va ser acusat de la mort d’un policia, que va tenir lloc a  conseqüència d’un  tiroteig durant la seva detenció.

El judici militar es va celebrar el dia 7 de gener de 1974, dues setmanes després de l’atemptat mortal d’ETA al vicepresident del govern de Franco, Luís Carrero Blanco. Aquest fet ja va fer preveure que el tribunal actuaria amb venjança i que la sentència seria la pena de mort.

La cel·la de Salvador Puig Antich a la presó Model de Barcelona. (Font: web radiohostafrancs.cat).

El consell de guerra i l’execució

El consell de guerra va ser una farsa. Es va alterar el contingut del sumari, es va falsejar l’autòpsia del policia mort i van desaparèixer les bales i les pistoles dels policies implicats en el tiroteig. No va quedar provada cap de les acusacions, però la sentència fou pena de mort.

El Consell de Ministres de l’1 de març de 1974 va confirmar la sentència de mort amb l’“enterado” de Franco.

El Col·legi d’Advocats de Barcelona va fer gestions fins l’últim minut amb diferents personalitats espanyoles i europees perquè demanessin directament a Franco que concedís lindult a Puig Antich. El dictador, però, no va escoltar cap de les peticions de clemència.  Finalment, el 2 de març de1974, Salvador Puig Antich va ser executat, de manera cruel, al garrot vil, a la presó Model de Barcelona.

La seva execució es va produir al mateix temps que la d’un pres comú d’origen alemany, Georg Wenzel, que utilitzava el nom de Heinz Chez, i que va ser escollit per emmascarar  el caràcter polític de l’execució de Puig Antich.

Les execucions van anar seguides d’una onada de protestes contra el franquisme a bona part dels països europeus. El Parlament europeu va condemnar de manera rotunda “las repetidas violaciones por el Gobierno español de los derechos humanos y civiles básicos” que impedien “la admisión de España en la Comunidad Europea”.

Però aquestes no van ser les últimes morts del franquisme, el setembre de 1975 el règim va afusellar membres del FRAP (Frente Revolucionario Antifascista y Patriotico) i d’ETA.

Ressò de l’execució de Salvador Puig Antich a Brussel·les. (Font: web publico.es).

Els últims anys de la dictadura

L’execució de Salvador Puig Antich es produeix en el període de crisi de la dictadura franquista (1970-1975), uns anys caracteritzats per un augment de la mobilització antifranquista i, alhora, per un enduriment de la repressió.

La crisi de la dictadura es va manifestar principalment a partir de 1970 amb el judici militar a membres d’ETA, conegut com el Procés de Burgos. La sentència va ser de nou penes de mort per a sis dels acusats i llargues condemnes de presó. El procés va provocar una important mobilització antifranquista, tant a l’interior com a l’exterior del país. Aquesta mobilització va provocar la declaració de l’estat d’excepció a tot Espanya. Però, Franco, finalment, va commutar les penes de mort.

El 20 de desembre de 1973 un atemptat d’ETA va matar el president del Govern, Luís Carrero Blanco. El nou president va ser Carlos Arias Navarro que va formar un govern continuista que refusava qualsevol reforma que posés en perill la dictadura. Aquest govern va actuar amb una repressió brutal contra els sectors antifranquistes.

Aquesta dura repressió es va manifestar amb l’execució de Salvador Puig Antich i l’afusellament de 3 membres del FRAP i 2 membres d’ETA, el 27 de setembre de 1975, dos mesos abans de la mort del dictador, el 20 de novembre de 1975.


Mural dedicat a Salvador Puig Antich al barri de Vallcarca de Barcelona. Obra de l’artista Roc Blackblock, 2024. (Font: web elnacional.cat).

Les quatre germanes de Salvador Puig Antich han continuat lluitant fins a l’actualitat, sense èxit, perquè la justícia espanyola reobri el cas i es faci, finalment, justícia.

Si bé això encara no ho han aconseguit, sí que han obtingut una victòria a l’opinió pública, ja que Salvador ha passat a la història com un lluitador antifranquista.


Personatge del mes: Jacint Carrió i Vilaseca (1916-2000)

Jacint Carrió, 1998. (Font: web memòria.cat/jacint-carrio).

Jacint Carrió, manresà deportat als camps nazis

 

 

 

 

 


La vida a Manresa

Jacint Carrió amb la seva família, 1930. És el segon a la dreta. (Font: web memòria.cat/jacint-carrio).

Jacint Carrió i Vilaseca va néixer a Manresa el 16 de setembre del 1916. Vivia al barri de les Escodines amb la seva família. Amb tretze anys, va entrar a treballar de dependent a la ferreteria Sol. Va ser un actiu sindicalista del Centre Autonomista de Dependents del Comerç i de la Indústria (CADCI) del qual va arribar a ser-ne el vicepresident.

Políticament va ser membre de les Joventuts d’Estat Català i, arran de la desfeta del 6 d’octubre de 1934, va passar a militar a Esquerra Republicana de Catalunya. Involucrat en el món cultural de la ciutat, l’any 1935 va ser el tresorer de l’entitat Foment de la Sardana.

L’any 1937, amb 20 anys, va ser cridat per anar al front a lluitar en la Guerra Civil Espanyola com a soldat de lleva. Va participar a la Batalla de l’Ebre com a enllaç de la XIV Brigada Mixta Internacional. Va formar part de la “retirada”, important moviment de població provocat per la derrota de l’exèrcit republicà i l’entrada progressiva de l’exèrcit franquista a Catalunya, en el qual milers de catalans van iniciar la fugida cap a França, el febrer de 1939.


L’exili i la deportació

Després de travessar la frontera, va ser reclòs al camp d’Argelers. En va poder sortir gràcies a uns familiars que tenia a França que el van acollir. Va viure uns mesos amb ells fins que, en esclatar la Segona Guerra Mundial, el govern francès el va tornar a recloure al camp de Sant Cebrià. Allà va coincidir amb altres manresans: Bernat Toran, Josep Pons i Francesc Playà.

Amb ells va ser incorporat a la 115a Companyia de Treballadors Estrangers (CTE) que va ser enviada al nord del país per fortificar la Línia Maginot (construcció defensiva francesa a la frontera amb Alemanya).

Després de la desfeta francesa davant l’ofensiva germànica, el 22 de juny van ser capturats pels alemanys que els van recloure al camp de presoners de guerra número 210 a Estrasburg, on es van trobar amb el també manresà Pere Parés.

El 13 de desembre de 1940, van ser deportats al Camp de Concentració de Mauthausen, conjuntament amb 846 republicans espanyols més. Allà es va trobar amb Enric Cunill i Maurici Ribas, també manresans.

Va treballar com a picapedrer a la malauradament famosa “Pedrera de Mauthausen” i també va estar al Camp de Gusen. Allà va viure i va patir situacions límit. Va sobreviure gràcies a les xarxes de solidaritat que es van crear entre els presoners espanyols.

El 5 de maig de l’any 1945, els aliats van alliberar el camp. Després d’unes setmanes d’incertesa, va ser acollit pel govern francès i va residir a la ciutat de Périgueux on va treballar en dues botigues de queviures.

Carta d’identificació de Jacint Carrió al Camp de Concentració de Gusen, 1941. (Font: web memòria.cat/deportats).

El retorn a Catalunya

L’any 1949, va  decidir tornar a Manresa. Aquí va ser vigilat per les autoritats franquistes i va haver de mantenir-se en silenci.

El 5 de maig del 1950 es va casar amb Maria Grau Sisquella  amb qui va tenir un fill, Joan. De nou va treballar a la Ferreteria Sol Germans fins que van tancar el 1964. De seguida, però, va trobar feina a la Ferreteria i Accessoris  de Vilarmau i Freixa, on va treballar fins a la seva jubilació l’any 1981.

El 1962 va participar en la fundació de l’entitat Amical de Mauthausen, encarregada  de difondre la memòria dels fets ocorreguts als camps nazis. Com a membre d’aquesta entitat, legalitzada pel govern espanyol  l’any 1976, va participar en molts actes, fent visites a escoles i instituts de secundària, entrevistes en programes de ràdio, publicant articles de premsa i col·laborant amb diverses institucions.

L’any 1976 va reingressar a Esquerra Republicana de Catalunya i l’any següent va col·laborar amb la periodista Montserrat Roig en l’obra Catalans als camps nazis publicada el 1977.

L’any 1991 va ser elegit regidor de l’Ajuntament de Manresa com a independent dins la candidatura del Partit dels Socialistes de Catalunya, i va formar part de la Comissió de Medi Ambient. Des del 1995 fins al 1999 va ser regidor de la Gent Gran.

Jacint Carrió a l’acte d’homenatge de la ciutat de Manresa a Joaquim Amat i Piniella, 1985. (Font: web memòria.cat/jacint-carrio).

Poc temps abans de morir va publicar les seves memòries en el llibre titulat Manresa-Mauthausen-Gusen. Deportació i retorn d’un home compromès amb la llibertat, publicat pel Centre d’Estudis del Bages. En aquest llibre fa un relat de la seva experiència vital i del seu compromís amb la lluita pel respecte als drets humans i contra el feixisme.

Paraules introductòries de Jacint Carrió a les seves memòries.

Coberta de les seves memòries publicades l’any 2000 pel Centre d’Estudis del Bages.

Deixar per escrit aquestes memòries personals suposa fer realitat una il·lusió de molts anys i alhora un deure d’homenatge a la memòria de familiars i conciutadans morts a la Guerra Civil del 1936-39, a l’exili o a la deportació als camps d’extermini nazi; persones que van lluitar contra tota mena de feixisme, sense importar-los fronteres; que van pagar amb tortures i fins i tot amb la pròpia vida la seva fidelitat als ideals de llibertat i democràcia.

I passat el sofriment, la història ens ha donat la raó. Els esforços per amagar o silenciar el crim que vam patir, van fracassar en el seu dia. La meva preocupació, ara, és que la nostra experiència caigui en l’oblit i se’n perdi el record i, amb ell, la seva lliçó. Massa sovint, he pogut comprovar que hi ha molta gent, adulta i jove, que desconeix la realitat dels camps d’extermini nazis. Afortunadament, alguns vam poder sobreviure per explicar-ho; i encara ara, alguns tenim forces per deixar el nostre testimoni per escrit. Tant de bo aquest esforç, junt amb el d’altres, serveixi per combatre la ignorància i estendre actituds crítiques cap a tota mena de violació dels drets humans.

Jacint Carrió i Vilaseca

Manresa, setembre 2000


L’any 2001, en honor seu, l’Ajuntament de Manresa  va anomenar el Centre de Formació d’Adults de la ciutat, “Escola Jacint Carrió”.

El 2017 l’Associació Memòria i Història i l’Ajuntament de Manresa van impulsar la col·locació d’una llamborda stolpersteine en la seva memòria.

Stolpersteine en homenatge a Jacint Carrió al carrer de l’Aiguader de Manresa, 2017.. (Font: web memòria.cat/deportats).

Més informació:

  • Sobre Jacint Carrió:

Web Jacint Carrió i Vilaseca (1916-2000). Manresà deportat a Mauthausen i Gusen.

Web Manresans deportats als camps nazis.

  • Sobre els camps de concentració i extermini nazis:

 Web Auschwitz, Mauthausen i les victims del nazisme (4ESO).

Documentals: Borrallons de neu i Manresa-Mauthausen. Una experiència pedagògica.


 


Personatge del mes: Justa Freire Méndez (1896-1965)

Justa Freire, mestra i pedagoga.

Va estar destinada a l’escola Pare Algué de Manresa el 1954.

 

 


Justa Freire va néixer a Moraleja del Vino (Zamora) l’any 1896. Va estudiar  Magisteri a la Escuela Normal de Zamora i, el 1919, ja va exercir de mestra a l’escola de Casillas, un petit poble de la provincia d’Àvila.

L’any 1921 va començar a treballar al Grupo Escolar Cervantes de Madrid, centre que acollia els infants d’un barri obrer de la ciutat. Aquest centre estava vinculat a la Institución Libre de Enseñanza, impulsora de la renovació de l’educació a l’Estat espanyol. A l’Escola Cervantes, Justa Freire es va fer càrrec de diverses tasques de caràcter social i pedagògic: acollida dels nous alumnes, trobades amb les famílies, formació de mestres...

Alhora, va viatjar a diversos països europeus i va participar en congressos internacionals d’educació per conèixer directament les escoles vinculades al moviment de l’Escola Nova i les innovacions pedagògiques que s’hi estaven duent a terme.

Per a Justa Freire, aquella època i els primers temps de la República van ser uns anys de molta satisfacció com a mestra.

Justa Freire al menjador del Grupo Escolar Cervantes de Madrid. (Font: web memòria.cat/justa-freire-manresa).

Els anys de la República i de la Guerra Civil 

L’aposta de la República per fer arribar a tothom una escola renovada i moderna va permetre a Justa Freire participar en molts projectes pedagògics innovadors i viure la seva millor etapa a nivell professional.

El novembre del 1933 va ser nomenada directora del Grupo Escolar Alfredo Calderón de Madrid. Allà va poder aplicar les seves idees pedagògiques fruit dels anys de treball a l’Escola Cervantes i de les experiències que havia vist en els seus viatges a les escoles europees. Va ser una de les primeres dones espanyoles que va dirigir un equip de docents format bàsicament per homes acostumats a uns mètodes didàctics antiquats i autoritaris, oposats als seus mètodes innovadors. Tot i que no va ser fácil, va aconseguir implicar el professorat en les activitats de l’escola i crear un bon ambient de treball.

Tres anys després, el juliol del 1936, va esclatar la guerra i ho va capgirar tot. Com que l’escola estava prop del front, els alumnes van ser evacuats progressivament cap a València. Finalment, el noviembre, l’escola va ser requisada per l’exèrcit republicà.

El gener del 1937, a València, Justa Freire es va fer càrrec de les anomenades Comunitats Familiars de Educació, formades pels alumnes de l’Escola Cervantes que havien estat evacuats, i va ocupar diversos càrrecs com el d’inspectora de Colònies o el de delegada de la Infància Evacuada.

El setembre del 1937 va tornar a Madrid on va trobar l’escola saquejada. Malgrat tot, el mes d’octubre es va reobrir. Pocs dies després, es va haver d’incorporar de nou a les colònies escolars de València, on va fer una gran tasca. El febrer del 1939, quan la guerra ja estava a punt d’acabar, va tornar a Madrid.

Justa Freire amb un grup de nens en una colònia escolar al País Valencià, hivern 1937/38. (Font: web memòria.cat/justa-freire-manresa).

Els anys del franquisme

Als inicis de la dictadura franquista, Justa Freire va ser suspesa de sou i de feina. El maig del 1939, a causa de les denúncies falses d’un mestre del Grupo Escolar Calderón, va ser detinguda i empresonada. Tot i que el jutge inicialment la va absoldre, gràcies al testimoni de moltes persones que la van defensar, el fiscal la va acusar d’un “delito de auxilio a la rebelión militar” i després de dos consells de guerra, el setembre de 1939, va ser condemnada a 6 anys i un dia de presó menor.

Durant la seva estada a la presó va realitzar tasques d’alfabetització entre les dones preses. El 31 de maig del 1941 va sortir en llibertat condicional. Però no es va poder reincorporar a cap escola pública ja que la Comisión Depuradora de Magisterio de Madrid va proposar la seva separació definitiva del Magisteri i la pèrdua de tots els seus drets.

Aleshores es va dedicar a fer classes a casa seva de manera clandestina. I el 1944 va començar a treballar com a secretària al Colegio Británico de Madrid, una escola privada on també va acabar impartint classes, i a la qual va estar sempre vinculada.

Document de l’expedient de depuració de Justa Freire on consta que no pot tornar a exercir a Madrid, març de 1950. (Font: web memòria.cat/justa-freire-manresa).

Malgrat tenir feina, el seu desig era tornar a l’escola pública, i el febrer del 1952, quan tenia 55 anys, va demanar el reingrés al cos de funcionaris de mestres. La seva petició va tenir el suport de moltes famílies i persones del món de l’educació. Justa Freire va ser readmesa com a mestra, però va ser castigada amb la pèrdua de tots els drets previs i els anys d’antiguitat, amb el trasllat fora de la província durant cinc anys, la inhabilitació per exercir càrrecs directius i la prohibició d’exercir de mestra a Madrid.

Tot i que va demanar la revisió del seu expedient, no va poder tornar a exercir a l’escola pública de Madrid.


L’estada a Manresa

En aquesta situació, encara que ella es volia quedar a Madrid, el juliol del 1954 va haver de concursar per obtenir una plaça de mestra. De les 67 escoles que va sol·licitar, se li va adjudicar la número 53 que corresponia al Grup escolar Pare Algué de Manresa.

Molt lluny de la seva ciutat, va prendre possessió de la plaça el 14 de setembre del 1954, sense tenir cap interés per aquest destí que no havia triat. La seva estada a Manresa no li va resultar gaire agradable. Aquí es va trobar una ciutat grisa i una escola franquista que no tenia res a veure amb el model d’escola que ella havia defensat i per la qual havia treballat abans de la guerra.

Per tot plegat, hi va estar molt poc temps. Va buscar una substituta i va sol·licitar l’excedència. El 14 de setembre, tres setmanes després, va tornar a Madrid. Durant els quatre anys següents va seguir destinada a l’escola Pare Algué i, de tant en tant, va venir de nou a Manresa de manera puntual.  Tot i la seva curta estada, va tenir bona relació amb els mestres de l’escola i  va fer amistats a la ciutat

Escola del Pare Algué de Manresa, anys 1950. Mostra el tipus d’escola que s’hi devia trobar Justa Freire. (Font: web memòria.cat/justa-freire-manresa).

Desenganyada de l’escola pública del franquisme, a Madrid, va tornar a fer classes al Colegio Britànico, on va treballar amb molta implicació fins a la seva mort el 15 de juliol del 1965.

Justa Freire va ser una mestra de gran prestigi. Fou una de les introductores dels mètodes d’ensenyament més innovadors del moment  i va lluitar sempre per un ensenyament públic de qualitat. Malgrat que era el seu desig, a causa de les represàlies del franquisme, no va poder tornar mai a la seva escola ni a cap altra escola pública de Madrid.


Més informació:

Web L’estada de la mestra Justa Freire a Manresa.


 


Personatge del mes: Antoni Bertran Raurell (1897-1986)

Antoni Bertran Raurell, 1940. (Font: web memoria.cat/bertran).

 

Antoni Bertran, ferrer, polític republicà i regidor de l’Ajuntament de Manresa.

 

 

 

 


L’arribada a Manresa

Antoni Bertran va néixer a Vilafranca del Penedès el 1897. Va treballar en una fàbrica de Sant Sadurní d’Anoia, però el 1923, amb vint-i-sis anys, va decidir traslladar-se a Manresa amb la seva dona, Maria Gallart, i el seu primer fill, Manel, amb la intenció de progressar i treballar pel seu compte.

Ja a Manresa es van instal·lar en una casa de dos pisos del carrer del Dos de Maig on, a més de tenir-hi la vivenda, va obrir un taller de manyeria i de maquinària amb el nom de A. Bertran, Talleres y Maquinaria de Manresa. El 1925, va néixer el seu segon fill, Hipòlit.

Portalada del Teatre Kursaal de Manresa, obra d’Antoni Bertran. (Font: web memoria.cat/bertran).

El seu taller dedicat a la producció mecànica i a la forja artesana va prosperar ràpidament i va adquirir molt prestigi a la ciutat. Entre les moltes obres que va realitzar, cal destacar la triple portalada d’accés al pati del Teatre Kursaal de Manresa, obra del 1927, de la qual es va sentir molt orgullós. També van ser obres seves la portalada del Teatre Conservatori de la façana de davant del Passeig o les baranes de la casa Matamala, entre altres. El treball de la forja artesana va ser una activitat de la qual es va sentir molt satisfet.

Antoni Bertran era un jove amb inquietuds. A més de dedicar-se a la seva professió, també va ser un apassionat del billar. Durant aquests anys es va fer soci del Billar Club Manresa, que tenia la seu social a l’American Bar, situat al passeig de Pere III. Aviat va passar a formar part de la seva junta directiva. Antoni Bertran, que era un bon comunicador, es va guanyar el respecte de tothom com a persona honesta i raonable.


La dedicació a la política

A l’American Bar i a altres locals del passeig, va entrar en contacte amb joves catalanistes progressistes i republicans. Emmig d’aquest ambient, el desembre de 1929 va viure fets com la fundació del diari El Dia, mitjà vinculat als republicans catalanistes.

Rebuda de Francesc Macià en la seva primera visita a Manresa, el 7 de juny de 1931, esdeveniment al qual va assistir Antoni Bertran amb la seva família. (Font: web memoria.cat/república).

Amb l’arribada de la República, va participar de l’ambient efervescent que es vivia a la ciutat en aquells anys i aviat es va involucrar en la vida política local. Així, el 1932 va participar en la fundació de l’Ateneu Republicà Democràtic Federal de Manresa i Comarca que, l’any següent, va passar a anomenar-se Centre Republicà Federal Català (CPFC), del qual en va ser un militant destacat.

A les eleccions municipals del 14 de gener del 1934, va ser el número dos del CPFC a la llista de la plataforma Concentració Republicana d’Esquerres encapçalada per ERC amb Francesc Marcet al capdavant. Aquesta candidatura va guanyar les eleccions i Antoni Bertran va entrar de regidor a l’Ajuntament de Manresa amb una clara voluntat de servei a la ciutat.

Vuit mesos després, arran dels Fets del Sis d’Octubre del 1934, va ser empresonat a la presó de Manresa, i després a la presó Model de Barcelona i al vaixell Uruguai, habilitat com a presó al port. El 24 de desembre va ser traslladat al vaixell Argentina i, seguidament, va ser posat en llibertat. Arran de la victòria del Front d’Esquerres a les eleccions generals del 1936, el van restituir en el seu càrrec de regidor de l’Ajuntament de Manresa.


Els anys de la guerra i la postguerra

Quan va esclatar la guerra, el 18 de juliol del 1936, es va constituir el Comitè Revolucionari Antifeixista de Manresa que va passar a exercir el poder a la ciutat. Antoni Bertran, però, es va mantenir en el seu càrrec de regidor, lleial a l’alcalde Marcet fins que van cessar plegats el 19 d’octubre del 1936.

En aquell context, Antoni Bertran va ser el president del CRFC de Manresa, i va mantenir els seus ideals i el seu compromís polític amb el republicanisme federal.

Signatura d'Antoni Bertran com a president del Centre Republicà Federal Català de Manresa.. (Font: web memoria.cat/Bertran).

El seu negoci A. Bertran, Talleres y Maquinaria de Manresa va ser col·lectivitzat durant la guerra. Va deixar de ser l’amo del taller que havia creat tretze anys enrere i es va convertir en un treballador més. A partir del 1938, el taller va ser militaritzat  i la seva producció va estar al servei de l’Exèrcit Popular de la República.

Els seus fills Manuel i Hipòlit el 1940, quan es van refugiar a Sant Sadurni d’Anoia. (Font: web memòria.cat/bertran).

El 23 de gener del 1939, un dia abans que les tropes franquistes ocupessin la ciutat, Antoni Bertran i la seva família van abandonar Manresa. En un camió de l’exèrcit popular es van dirigir a Balenyà (Osona) des d’on van arribar a Ripoll amb tren. En lloc de seguir el camí de l’exili, es van refugiar en unes cases emboscades de la zona on es van amagar fins que el 23 de febrer de 1939, un mes després, van decidir tornar i amagar-se a Sant Sadurní d’Anoia, al Penedés, on van poder comptar amb l’ajut de la família de la Maria Gallart.

El 1940, va intentar retornar a la ciutat i recuperar la seva casa i el taller. La seva esposa va viatjar d’incògnit a Manresa per temptejar si podia ser possible el retorn, però l’amic i advocat amb qui va contactar li va desanconsellar del tot en considerar que era massa perillós per a ell.

Antoni Bertran ja no va tornar mai més a Manresa. Es va establir amb la seva família a Sant Sadurní d’Anoia on van viure durant tres anys en una mena “d’exili interior” fins que el 1943 va refer la seva vida a Barcelona.


Al portal memoria.cat s’ha publicat el web El “federal” de Manresa. Antoni Bertran Raurell (1897-1986) que recull les memòries i el testimoni dels seus fills Manuel i Hipòlit. Així, s’ha pogut recuperar la figura d’aquest regidor manresà i explicar la seva trajectòria i la seva contribució a la ciutat.

Amb paraules del seu fill Hipòlit, la seva “és la història daurada d’una família manresana que fou trencada, com moltes altres, pels esdeveniments de la guerra Civil […]”.


Més informació:

Web El “federal” de Manresa. Antoni Bertran Raurell (1897-1986).

Web La República a Manresa en un clic (1931-1936).


 


Personatge del mes: Rosa Sensat i Vilà (1873-1961)

Rosa Sensat, mestra, pionera de la renovació pedagògica i promotora de la formació de les dones.


Rosa Sensat va néixer al Masnou (Maresme) el 17 de juny de 1873. Va estudiar Magisteri a Barcelona i, als setze anys, ja va començar a fer de mestra a l’escola municipal del seu poble. També va estudiar a l’Escuela Central de Magisterio, de Madrid, on va entrar en contacte amb la Institución Libre de Enseñanza, que li va deixar una forta empremta.

Rosa Sensat. (Font: web rosasensat.org).

Molt aviat es va interessar pels nous corrents pedagògics que s’estaven desenvolupant a Europa. Aquesta inquietud la va portar a viatjar a països com Bèlgica, Suïssa i Alemanya on va visitar les escoles més innovadores d’aquell moment.  El 1912 va fer una estada a l'Institut Rousseau de Ginebra i a l’Escola Ermitage de Brussel·les per ampliar els seus estudis i conèixer els nous mètodes educatius.

Va treballar en diversos centres, pràcticament sempre en escoles públiques. El 1914 va ser la directora de l’Escola de Bosc de Montjuïc, que s’acabava d’inaugurar, càrrec que va exercir fins al 1930.

Del 1930 fins a l’any 1938, va ser la directora del Grup Escolar Milà i Fontanals de Barcelona, situat a Ciutat Vella, un dels barris més humils de Barcelona on va introduir les seves idees de renovació pedagògica. El 1938, a causa de problemes familiars, entre altres, va demanar la jubilació voluntària.

Amb l’establiment de la dictadura franquista el 1939, va ser depurada per la seva ideologia progressista i pel seu catalanisme, i va ser sancionada amb la jubilació forçosa, fet que li va suposar una forta represàlia econòmica.

Va morir a Barcelona l’1 d’octubre de 1961.


La renovació pedagògica

Rosa Sensat treballant amb les alumnes. (Font: web rosasensat.org).

En un context educatiu molt endarrerit a tot el país, Rosa Sensat va ser una de les pioneres de la renovació pedagògica que es va produir a Catalunya durant les primeres dècades del segle XX, entorn de les idees del moviment de l’Escola Nova.

Rosa Sensat va defensar una escola basada en el respecte a la personalitat i la individualitat dels alumnes, fonamentada en l’aprenentage actiu a través del joc, l’activitat física i les activitats a la natura. Una escola activa que fes que l’alumne s’impliqués amb la realitat i on es treballés a partir dels centres d’interès de l’alumnat. Una escola on s’aprengués a viure i a gaudir de la vida.

Va defensar també el treball en equip del professorat i la participació dels alumnes en el funcionament de l'escola.

Considerava que, per renovar l’escola pública, era fonamental una bona formació dels mestres i que calia seguir-se formant durant tota la vida professional.

Creia que, per millorar l’educació, era molt important la reflexió critica sobre la pròpia feina. Els Diaris que va escriure en els seus viatges pedagògics i en el seu dia a dia a l’escola són un recull de les seves reflexions. Basant-se en aquests diaris va escriure el llibre Vers l’escola nova (1934).


L’Escola del Bosc de Montjuic

Del 1914 al 1930, Rosa Sensat va dirigir la secció de nenes de l’Escola de Bosc de Montjuïc, a Barcelona, que va ser la primera escola municipal de la ciutat. Va néixer amb la intenció d’oferir als infants amb problemes respiratoris, una escola on poguessin estar en un entorn més saludable. La majoria eren fills d’obrers que vivien en barris insalubres.

Allà va poder dur a terme els seus principis pedagògics. Les alumnes feien les classes a l’aire lliure i tenien contacte directe amb la natura i l'entorn. Amb unes metodologies impensables en aquell moment, feien classes de plàstica, de música, d’educació física...

Amb una pedagogia avantguardista, l'escola es va convertir en un model que es va estendre a altres escoles catalanes i va inspirar també l’ensenyament de la República.

Rosa Sensat durant una classe a l’aire lliure. (Font: web barcelona.cat).

La formació de les dones

Rosa Sensat va promoure l’educació de les dones treballadores, la majoria de les quals eren analfabetes, i vivien explotades i allunyades de la vida pública. Va saber veure les seves necessitats i va treballar per millorar la seva situació.

Així, va dissenyar un pla de formació per l'Institut de Cultura i Biblioteca Popular de la Dona, de Barcelona. Tenia l’objectiu de millorar la situació laboral de les dones i la seva autonomia personal. I  facilitar que adquirissin els coneixements necessaris perquè fossin ciutadanes instruïdes i actives i, alhora, també bones mares de família.

Tenint en compte el context de l’època, va avançar cap a la igualtat entre homes i dones, sense renunciar a la concepció de família del moment, que atribuïa a les dones unes funcions concretes dins de la llar. Per això, va considerar que els calia una bona formació cultural però també una formació teòrica i pràctica per a les feines domèstiques.

Dones a la sala de lectura de l’Institut de Cultura i Biblioteca Popular de la Dona. (Font: web ara.cat, 21/04/2023).

Any Rosa Sensat. (Font: web rosasensat.org).

El 1965, com a reconeixement a la seva tasca pedagògica, l’Associació de Mestres liderada per Marta Mata va passar a anomenar-se  Escola de Mestres Rosa Sensat, i a partir de 1980,  Associació de Mestres Rosa Sensat.

Amb motiu dels 150 anys del seu naixement i de la celebració de l’any Rosa Sensat, fem memòria de la seva tasca per introduir a Catalunya una escola nova, així com del seu compromís amb l’educació i la millora de l’escola pública del nostre país.


 


Personatge del mes: Josep Maria Álvarez Miguel (1905-1986)

Josep Maria Álvarez, 1940. (Font: web memòria.cat/alvarez).

Josep Maria Álvarez,

polític i regidor republicà de Manresa.

 

 

 

 

 


La vida a Manresa

Josep Maria Álvarez va néixer a Manresa el 5 de gener de 1905. El seu pare era ferroviari i treballava a l’Estació del Nord de Manresa. Als catorze anys, ell també hi va començar a treballar, primer a paqueteria i després com a comptable. Més endavant, va obrir una petita acadèmia on a les tardes feia classes de francès, català i economia.

Durant la República es va afiliar a Esquerra Republicana de Catalunya i es va sindicar a la CNT.

El 1934 es va casar amb Maria Baltiérrez Clotet i van tenir quatre fills. Va ser el cunyat de Joan Selves i Carner, primer alcalde republicà de Manresa i posteriorment conseller de Governació de la Generalitat de Catalunya.

Quan va esclatar la guerra, es va presentar voluntari, però no va haver d’anar al front. Amb Josep Corbella d’alcalde, el 26 d’octubre de 1937 va ser elegit conseller-delegat d’Hisenda i Economia del Consell Municipal de la ciutat, càrrec que va ocupar fins al 31 de maig de 1938.

Còpia del nomenament de Josep Maria Álvarez com a conseller-delegat de l’Ajuntament de Manresa. (Font: web memòria.cat/alvarez).

 L’exili

El 22 de gener de 1939, dos dies abans de l’arribada de les tropes franquistes a Manresa,   Josep Maria Álvarez va marxar cap a l’exili. La seva família, però, es va quedar a la ciutat. A principis de febrer va travessar la frontera i va anar a parar al camp de concentració de Saint-Cyprien. Allà va estar en un barracó amb altres manresans, entre els quals hi havia també Joaquim Amat-Piniella.

Al cap d’un temps el van traslladar al camp de Sètfonts i després al de Vernet d’Arieja, tots a França. Tot i patir les dures condicions dels camps de concentració, va tenir sort perquè a causa del seu domini del francès, els gendarmes el van agafar com a intèrpret.

Mapa on s’observen els tres camps de concentració on va estar Josep Maria Álvarez. (Font: web liberation.fr).

Finalment, va aconseguir sortir del camp per treballar en una empresa metal·lúrgica al municipi de Romorantin, situat a la meitat nord de França.

Aleshores es va plantejar tornar a Manresa per poder-se reunir de nou amb la familia, però la seva esposa va tenir dificultats per trobar els avals que es necessitaven per poder evitar la presó o l’afusellament. Tot i els bons informes sobre la seva persona, el fet d’haver tingut un càrrec polític com a regidor va desaconsellar la seva tornada.

Davant d’aquesta situació, la seva esposa va iniciar els tràmits per marxar a França amb els seus fills i reunir-se allà amb ell. Però, els problemes per obtenir un passaport francès van anar endarrerint aquesta decisió.

Mentrestant, durant els mesos de maig i juny de 1940, la situació va canviar a causa de l’ocupació alemanya de França. Com van fer altres refugiats, Josep Maria Álvarez va marxar cap al sud del país i, finalment, va decidir arriscar-se a travessar la frontera espanyola, tot i ser conscient dels problemes que li podia comportar.


El retorn a Catalunya

L’agost de 1940, va travessar els Pirineus clandestinament amb l’ajut d’un passador. Va poder arribar a Ripoll, des d’on va anar a Ribes de Freser, on va passar uns mesos a casa d’una família que el va acollir.

Més endavant, es va establir a la casa que la família Selves tenia a Castelltallat (Bages). Des d’allà, va decidir anar a peu a Manresa i presentar-se a les autoritats franquistes. Pel camí es va trobar un seu amic taxista que li va oferir de baixar amb ell. Però en arribar a Manresa, aquest el va trair. Es va avançar  i el va delatar a la policia.

Josep Maria Álvarez va ser empresonat, jutjat i condemnat a 12 anys de presópor Auxilio a la Rebelión Militar”, que li van ser commutats per una pena de 6 anys i un dia, i dels quals va acabar complint prop de 2 anys a la presó de Manresa.

Finalment, va sortir de la presó el juny de 1942 en règim de llibertat vigilada fins al 1949. No va poder recuperar mai el seu lloc de treball a l’Estació del Nord i es va guanyar la vida com a viatjant de productes diversos.

Sempre més va estar vigilat pel règim franquista. Així, per exemple, la policia li ordenava confinament domiciliari cada vegada que Franco visitava Catalunya, situació que es va produir encara fins al 1970.

Va morir a Manresa el 1986 als 81 anys d’edat.

Josep Maria Álvarez amb la seva esposa i els seus fills. (Font: web memòria.cat/alvarez).

(Fragment de la primera de les cartes que Josep Maria Álvarez escriu, des de l’exili, a la seva esposa. Font: web memòria.cat/alvarez).

La guerra civil va esvair les il·lusions de Josep Maria Álvarez i va capgirar la seva vida i la de la seva família. L’angoixa que els va suposar l’exili es veu molt ben reflectida en la correspondència que va mantenir amb la seva esposa entre el febrer de 1939 i el maig de 1940  i que memoria.cat ha publicat en un web per tal de recuperar la memòria d’aquest regidor manresà.

 

 


Més informació:

Web Josep Maria Álvarez Miguel (1905-1986). Regidor republicà empresonat pel franquisme. Les seves cartes d’exili.


 


Personatge del mes: Josep Maria Espinàs i Massip (1927-2023)

Josep Maria Espinàs. (Font: web escriptors.cat).

Josep Maria Espinàs i la seva estada a Manresa.

 

 

 

 

 


El 5 de febrer d’aquest 2023 va morir Josep Maria Espinás i Massip. Com a escriptor i periodista, va tenir una vida intensa en molts aspectes de la vida cultural del nostre país. Així, podríem parlar de l’Espinàs escriptor, periodista, editor, viatger, cantautor…

Va néixer el 7 de març de 1927 a Barcelona. Va estudiar dret a la Universitat de Barcelona on es va llicenciar el 1949, però va exercir com a advocat durant pocs anys, ja que el 1955 va deixar aquest ofici per entrar a treballar a l’editorial Destino.

La seva activitat literària va començar el 1953, quan amb 26 anys, va guanyar el Premi Joanot Martorell (el 1960 es va convertir en el Premi Sant Jordi que encara es lliura cada desembre) amb la novel·la Com ganivets o flames. A partir d’aquell moment, Espinàs ja no va deixar d’escriure ni de publicar, tot i que aquells anys van ser difícils per a la literatura i la cultura catalanes a causa de les prohibicions pròpies del franquisme.

Homenatge al llibre (1994) de Joan Brossa, a la Gran Via de Barcelona . (Fotografia: Rosa Lóbez).

Espinàs va ser sempre un observador incansable de la vida quotidiana del seu entorn i va tenir una gran capacitat per narrar aquest dia a dia en les seves obres i els seus escrits, amb un llenguatge directe i planer.

Va escriure i publicar un centenar de llibres de diferents gèneres, amb novel·les com Combat de nit (1959) o L’últim replà, amb la qual va guanyar el Premi Sant Jordi de novel·la el 1961. Però, també amb llibres de memòries com El teu nom és Olga (1986), dedicat a la seva filla amb síndrome de Down, o El meu ofici (2008), entre moltes altres obres.

 

Signatura de Josep Maria Espinàs en l’Homenatge al llibre (1994) de Joan Brossa. (Fotografia: Rosa Lóbez).
El primer dels seus llibres de viatges a peu, publicat el 1957.

Josep M. Espinàs va ser també un gran viatger. Durant molts anys, va recórrer a peu bona part de Catalunya i altres indrets del món, observant paisatges, costums i escoltant la gent dels llocs per on caminava. Aquestes vivències les va recollir en una vintena de llibres, el primer dels quals va ser Viatge al Pirineu de Lleida, publicat el 1957.

El 1961, va ser un dels fundadors d’Els Setze Jutges, amb Miquel Porter i Moix i Remei Margarit, un grup de cantants en català que va  impulsar el moviment de la Nova Cançó i va defensar l'ús del català en el món de la cançó en ple franquisme.

El 1974, amb motiu del 75è aniversari del FC Barcelona, va escriure la lletra de l’himne de l’entitat conjuntament amb l’escriptor Jaume Picas. Amb el títol, Cant del Barça, hi va expressar valors com la unió o la integració.

Com a periodista, durant més de quaranta anys, del 1976 al 2019, va escriure una columna diària a la premsa catalana, primer al diari Avui i després a El Periódico. Aquests escrits diaris constitueixen una bona mostra de la seva capacitat d’observació i de la seva curiositat.

També va estar al davant de programes d’entrevistes com Identitats, a TV3; o Personal i intransferible i Senyals, al Canal 33.

El 1985, va fundar l’editorial La Campana juntament amb Isabel Martí, des d’on van donar a conèixer al públic tant autors del nostre país com destacats escriptors de fora.

Espinàs va rebre nombrosos premis com van ser la Creu de Sant Jordi (1983) per part de la Generalitat de Catalunya, el Premi Nacional de Periodisme (1995) atorgat també per la Generalitat de Catalunya, el Premi d’Honor de les Lletres Catalanes (2002) concedit per Òmnium Cultural, el Premi Ofici de Periodista (2013) que atorga el Col·legi de Periodistes de Catalunya o la Medalla d’Or de la Generalitat de Catalunya (2015), entre molts altres.

Però, sobretot, va gaudir del reconeixement del seus milers de lectors, com es va fer ben evident el dia del seu comiat.

Josep Maria Espinàs amb la seva característica màquina d’escriure, 2018. (Font: web regio7.cat, 07/02/2023 ).

Josep Maria Espinàs i la ciutat de Manresa

Josep M. Espinàs va viure sempre a Barcelona, però durant sis mesos, de la tardor de 1948 a la primavera de 1949, va residir a Manresa on va fer el servei militar a la caserna del Carme. És la ciutat on va viure més temps, després de Barcelona.

El gener de 2010, Josep Alert, Joaquim Aloy i Pere Gasol, membres de l’Associació Memòria i Història de Manresa, li van fer una entrevista a casa seva en la qual va explicar els seus records i les seves impressions d’aquesta estada a Manresa amb el seu estil amè i senzill.

Josep Maria Espinàs durant l’entrevista, 2010. (Font: web memòria.cat/espinas).

Quan va acabar la carrera de Dret, va haver d’anar a fer les milícies (el servei militar que feien els estudiants universitaris) a Manresa. Per a ell va ser com un parèntesi de mig any. Recorda que va ser un hivern dur en què es va arribar a temperatures de 12 graus sota zero i hi va passar molt fred.

Malgrat considerar que li interessava més el present que el passat, va explicar records i anècdotes de la vida a la caserna. Recordava, per exemple, amb humor, com va haver de desfilar a cavall per la ciutat.

Espinàs va viure la seva estada a Manresa com un fet provisional, a més els caps de setmana els passava a Barcelona. Per tant, no es va arrelar a la ciutat ni hi va fer amics. Recordava com passava el temps lliure i les partides de dòmino que havia de jugar, gairebé per obligació, amb els militars a La Cerveseria; així com les hores que passava al bar La Gàbia i a la biblioteca on anava a escriure.

Durant l’entrevista també va parlar de la seva percepció de la ciutat a nivell econòmic i social, dels seus records sobre Joaquim Amat-Piniella, així com dels seus llibres i articles, entre altres temes.

En definitiva, recordava, amb paraules seves, que:

"Manresa era molt agradable. (…) A mi em va agradar Manresa perquè tenia unes dimensions que em permetia passar ràpidament d'un barri a un altre, observar les diferències. Jo m'hi vaig sentir molt còmode... Em va semblar molt viva, la vaig trobar una ciutat bastant acollidora, per a mi que era un foraster i, a més, temporal". (Font: web memòria.cat/espinas)


Josep Maria Espinàs. (Font: web memòria.cat/espinas).

Tal i com expressa l’Associació Memòria i Història de Manresa a través del seu portal  memoria.cat

“Cal agrair a Josep Maria Espinàs el seu compromís, la seva fidelitat al país, la seva capacitat d’observació, la seva mirada extraordinària sobre la vida quotidiana i l’immens llegat literari que ens deixa. Trobarem a faltar l’estimat Josep Maria Espinàs i Massip”.


Més informació:


 


Personatge del mes: Joaquim Amat-Piniella (1913-1974)

Joaquim Amat-Piniella, escriptor i intel·lectual manresà.

Joaquim Amat-Piniella, 1955. (Font: web memòria.cat/amat).

La vida a Manresa

Joaquim Amat-Piniella va néixer a Manresa el 22 de novembre de 1913. Va créixer en una família benestant i en un entorn molt culte i intel·lectual.

Va cursar els estudis de secundària a l’Institut Lluís de Peguera de la ciutat. Als setze anys, va començar a escriure a la revista del centre i també al diari El Dia. Tenia molts interessos i inquietuds culturals i va escriure sobre temes diversos, com art, cinema, literatura, teatre, música…

Quan l’abril del 1931 es va proclamar la República tenia 17 anys i va viure aquells dies amb molta intensitat.

Amb una mentalitat oberta als corrents innovadors, durant aquells anys, va promoure i va participar en moltes activitats culturals i polítiques de la ciutat. Va ser un intel·lectual actiu i compromès que creia en el poder transformador de la cultura i de l’educació.

Va compaginar la seva intensa activitat periodística i cultural amb la política. Va ser un dirigent actiu d’Esquerra Republicana de Catalunya i, als 22 anys, va passar a ser el secretari personal de l’alcalde Francesc Marcet i Artigas. Aquest càrrec li va permetre conèixer, de ben a prop, tot el que passava a la ciutat.

El 1933, amb 20 anys, va publicar Ombres al Calidoscopi, el seu primer llibre, que es feia ressò de les convulsions socials i polítiques del moment.

A causa dels Fets del Sis d’octubre del 1934, com tants altres polítics així com el Govern de la Generalitat, va ser empresonat. A conseqüència dels resultats de les eleccions del 1936, va tornar a l’Ajuntament.

Quan, amb l’esclat revolucionari iniciat el 19 de juliol del 1936, el Comitè Revolucionari Antifeixista va decidir enderrocar les esglésies de la ciutat, Amat va intervenir per evitar l’enderrocament de la basílica de la Seu. Es va entrevistar amb membres del Comitè i va promoure la redacció d’una carta, signada per l’alcalde Francesc Marcet, que va propiciar que moltes persones i entitats pressionessin el Comitè i s’aconseguís finalment salvar l’edifici.

Durant la Guerra Civil va abandonar els estudis de dret, i es va allistar com a voluntari de l’exèrcit de la República. Va ser destinat als fronts d’Aragó, València i Andalusia.

Joaquim Amat-Piniella, a la dreta, durant la Guerra Civil a la zona de Llevant, 27 de juny de 1938. (Font: web memòria.cat/amat).

L’exili i la deportació

Quan va acabar la guerra, el 1939, tenia 26 anys. El juny es va casar amb Maria Llaveries, que havia estat mestra del Grup Escolar Renaixença de Manresa. El juliol, per temor a la repressió franquista, van travessar la frontera, camí de l’exili. Amat va passar per diversos camps de refugiats del Rosselló, ella va tornar a Catalunya.

A França, amb quatre amics van formar el grup anomenat la pinya dels cinc (Ferran Planes, Pere Vives, Enric Hernández i Josep Cabrero Arnal).  Amb ells, va ser mobilitzat a la 109a Companyia de Treballadors Espanyols i el van enviar a la frontera amb Alemanya a construir la línia Maginot.

El juny de 1940, van fugir de la invasió alemanya i van intentar entrar a Suïssa, però van ser expulsats i enviats de nou a la França ocupada. Finalment, tots ells van ser empresonats pels alemanys.

Stolperstein, situada davant del que havia estat el seu domicili al Carrer de Carrió, 12 de Manresa. (Font: web memòria.cat/deportats).

El gener de 1941, va ser deportat al camp d’extermini nazi de Mauthausen (Àustria) i, posteriorment, a altres subcamps. Hi va estar durant quatre anys i mig.

A Mauthausen, va començar treballant a la pedrera, però va tenir la sort que el seu amic Arnal, que feia dibuixos pornogràfics per a uns dels dirigents del camp, aconseguís que el fessin secretari del magatzem de roba. També el va ajudar el seu antic company de classe a l’institut, Josep Baylina, que estava a la secretaria del camp.

Durant els anys als camps de concentració, Amat va escriure d’amagat una setantena de poemes. Aprofitava el paper dels sacs del ciment per escriure’ls i va aconseguir mantenir-los amagats durant tots aquells anys. Alhora, va anar preparant mentalment la novel·la que escriuria més endavant. Sentia que havia de sobreviure per poder testimoniar l’horror dels camps i recordar tots els qui hi van morir.

El 6 de maig de 1945, va ser alliberat al camp d’Ebensee, subcamp de Mauthausen.

El 1977, l’escriptora Montserrat Roig, amb qui li unia una estreta amistat, va dedicar-li la seva obra cabdal Els catalans als camps nazis: “A la memòria de Joaquim Amat-Piniella”. Ella va explicar: “A ell, al seu encoratjament, al seu relat, a la seva vida, dec l’existència d’aquest llibre”. I va afegir: “foren els ulls terriblement cansats de l’Amat-Piniella allò que més coses em va saber dir del que havia significat l’infern nazi”¹.

Montserrat Roig i Joaquim Amat-Piniella. (Font: web memoria.cat/amat).

El retorn a Catalunya

El juny de 1945, com altres deportats espanyols, va arribar a París. El setembre del mateix any es va establir a Andorra. De seguida es va dedicar a escriure i va transcriure els poemes que va treure del camp de concentració (Les llunyanies, publicat el 1999).

Entre 1945 i 1946, va escriure la novel·la K. L. Reich, testimoni de la seva experiència extrema als camps d’extermini nazis. Tant per la seva qualitat literària com pel seu valor documental, es considera una obra fonamental en la literatura europea sobre els camps de concentració.

Joaquim Amat-Piniella i la seva dona Maria Llaveries, 1948. (Font: web memòria.cat/amat).

El 1946, va tornar a Catalunya. Però, a causa de la dictadura que vivia el país, no va poder anar a viure a Manresa. Es va haver d’instal·lar a Barcelona on va viure en l’anonimat, allunyat de la seva ciutat, i en un silenci i una soledat absolutes. Aquesta situació es va veure agreujada per la mort, el 1949, de la seva dona, Maria Llaveries.

Davant la grisor i la tristesa d’aquells anys es va agafar a la literatura i  va escriure tres novel·les: El Casino dels Senyors (1956), Roda de solitaris (1957) i La pau a casa (1959). El 1963, 17 anys després d’escriure-la, va aconseguir publicar K. L. Reich, la seva obra fonamental. El 1966, va publicar La ribera deserta, l’última publicada en vida.

El gener de 1960, va ser convidat a Manresa amb motiu d’una mostra de llibres en català. Però va ser greument increpat per un dirigent falangista i se li va prohibir tornar a la seva ciutat. Ja no hi tornaria mai més.

El 1962, va participar en la fundació clandestina de l’Amical de Mauthausen, va trencar el seu silenci i va començar a parlar de l’infern dels camps nazis. A partir del 1966, va abandonar, però, la literatura.

Va morir el 3 d’agost de 1974, a la ciutat sanitària de Bellvitge de Barcelona. Tenia 60 anys. No va poder viure el retorn a la democràcia.

"...sabem que ha mort un possible gran escriptor català. Un amic que, per dir-ho amb les mateixes paraules amb què ell s'havia referit a en Pere Vives, l'únic delicte que havia comès era desitjar un món millor". (Montserrat Roig, 1974)²


Des de l’any 2000, la delegació d’Òmnium Cultural al Bages, otorga anualment, en honor seu, el Premi Joaquim Amat-Piniella de Novel·la Històrica, centrada en els grans moviments socials contemporanis.

El 26 de març de 2004, en un acte celebrat al saló de sessions de l’Ajuntament de Manresa, va passar a formar part de la Galeria de Manresans Il·lustres.

El 2013, es van celebrar nombrosos actes a la ciutat amb motiu del centenari del seu naixement. En el marc d’aquesta celebració, se li va dedicar una escultura, obra de l’escultor manresà Ramon Oms, situada la terrassa de l’edifici del Casino, al Passeig de Pere III de Manresa.

Joaquim Amat-Piniella va treballar per construir una societat millor, però, com molts joves de la seva generació, va veure fracassar els seus somnis i els seus ideals. Avui segueix sent un referent i la ciutat manté viva la seva memòria.

Escultura de Joaquim Amat-Piniella a Manresa, obra de l’escultor Ramon Oms, 2013. (Fotografia: Rosa Lóbez).

Més informació:


Notes:

¹ Font: ROIG, Montserrat. Els catalans als camps nazis. Barcelona: Edicions 62, 1977.

² Web de Joaquim Amat-Piniella.


 


Personatge del mes: Maria Matilde Almendros i Carcasona (1922–1995)

Maria Matide Almendros. (Font: web dones.gencat.cat).

Maria Matilde Almendros i Carcasona,
locutora de ràdio, actriu i promotora teatral.

 

 

 

 


Maria Matilde Almendros va néixer a Manresa el 10 d’octubre de 1922. Va ser una de les locutores de ràdio més populars i estimades de Catalunya i una de les actrius més reconegudes. Tota la vida va compaginar les seves dues passions, la ràdio i els escenaris.

Va ser una dona decidida i emprenedora que trencà motlles en uns anys de dictadura franquista on el paper de les dones quedava relegat a ser secundari.  Va tenir un programa de ràdio propi i una companyia de teatre amb la  qual va portar els clàssics del teatre català arreu de Catalunya. Va ser pionera en l’ús del català durant el franquisme i els primers anys de la democràcia.


Maria Matide Almendros caracteritzada pel seu personatge a l'obra de teatre "Atrévete Susana", anys 40. (Fotografia: Fotografia Sardà de Manresa. Font: Arxiu de Rosa Maria Riera).

Manresa, la seva escola de ràdio i de teatre

L’any 1937, en plena Guerra Civil, amb només catorze anys, ja fa teatre amb l’Elenc Juvenil Primavera de l’Ateneu Obrer Manresà.

Acabada la guerra va entrar a treballar a Ràdio Manresa com a locutora i com actriu de radioteatre. Del teatre amateur va passar a formar part de  la Companyia del Teatro Apolo de Manresa i aquesta va ser la seva primera experiència semiprofessional en el món del teatre. A finals dels 40 va crear la Companyia Almendros-Ferrer amb l’actor Domènec Ferrer, i també va iniciar la seva pròpia companyia. La seva carrera professional es va consolidar a Barcelona durant la dècada dels 50.


Dona de ràdio

La calidesa de la seva veu, amb una dicció impecable tant en català com en castellà l’acompanyen tota la vida.

Va ser la presentadora i màxima responsable d’un programa de gran èxit i difusió a Radio Nacional de España (RNE), “De España para los espanyoles (1964-1978).

Amb l’arribada de la democràcia, va ser una les primeres veus de la ràdio catalana. A Ràdio 4 va presentar programes com Temps Obert, Paraula i pensament,  Lliçons de català i Novel·la. Va ser, també, una gran divulgadora del món de la sardana i la cultura popular, amb programes com La veu de la sardana o Fes ta Festa.

Maria Matide Almendros entrevistant a l’escriptora Maria Aurèlia Capmany, a Ràdio Nacional d’Espanya. (Fotografia: Gabriel Sendra Castellví ).

Actriu, directora i promotora teatral

L’any 1951 va debutar al Teatre Romea de Barcelona, teatre on treballarà molts anys com actriu professional i com a directora. Tenia registres molt diversos, tant podia interpretar Don Juan Tenorio de José Zorrilla com Juli Cesar de William Shakespeare. Amb la seva Companyia de Comèdies Maria Matilde Almendros, va divulgar autors com Verdaguer, Pitarra i Sagarra.

Gravació de la sèrie Doctor Caparrós (1979-1982) amb Joan Capri. (Fotografia: Gabriel Sendra Castellví ).

A la televisió, va treballar al circuit català de TVE des de la primera emissió, l’any 1964 i amb Joan Capri va protagonitzar una de les primeres sèries, Doctor Caparrós, metge de poble.

Va fer d’actriu en sis pel·lícules, va fer doblatge en català i sobretot en castellà, va enregistrar contes infantils en català i va participar en recitals poètics.

Va morir a Barcelona el 15 de desembre de 1995.


Reconeguda en vida i en els 100 anys del seu naixement

Els premis més importants que va rebre en vida van ser  el Premi Ondas a millor locutora de ràdio (1969) i la Creu de Sant Jordi com a reconeixement a la seva trajectòria com actriu i locutora de ràdio en català (1990).

Plaça Maria Matide Almendros, a Manresa. (Foto: Rosa Lóbez).

Manresa va posar el nom  Plaça Maria Matilde Almendros l’any 1999.

Amb motiu dels 100 anys del seu naixement l’Ajuntament de Manresa  l’ha nomenat manresana il·lustre en un acte de justícia envers ella i envers totes les manresanes. Totes les persones reconegudes en aquesta galeria eren homes a excepció d’una dona religiosa, Àngela Margarida Prat de Serafí, Mare Serafina (1543-1608), que en forma part des de l’any 1896. Ella és, doncs, la primera dona laica que forma part de la Galeria de Manresans i Manresanes Il·lustres.

També l’Institut Català de les Dones de la Generalitat de Catalunya juntament amb entitats manresanes han organitzat aquest 2022 l’Any Maria Matilde Almendros amb una exposició, xerrades i activitats diverses a Manresa i arreu de Catalunya.

Descoberta del retrat de Maria Matide Almendros que forma part de la Galeria de Manresans i Manresanes Il·lustres. (Fotografia: Alex Guerrero. Font: web regio7.cat).

Més informació:

Web Ajuntament de Manresa: Biografia de Maria Matilde Almendros.

Web Regió 7: Manresa fa il·lustre Maria Matilde Almendros el dia del seu centenari.

Web Dones a les ones: 100 anys del naixement de Maria Matilde Almendros (i una píndola d’àudio per celebrar-ho).


 


Personatge del mes: Montserrat Planas Carbí (1907-1987)

Montserrat Planas el 1981. (Fotografia: Josep M. Aloy Bosch. Font: web memòria.cat/manresanes).

 

Montserrat Planas, primera regidora de l’Ajuntament de Manresa.

 

 

 

 


La militància sindical i política

Montserrat Planas va néixer a Sant Martí de Maldà, a la comarca de l’Urgell, el 1907.

Ja a Manresa, va treballar a la fàbrica Bertrand i Serra com a teixidora. El 1937, quan la fàbrica va ser col·lectivitzada i va passar a ser gestionada pels treballadors, va formar part del Consell d’Empresa.

Es va implicar en l’activitat sindical i va ser membre del sindicat UGT (Unió General de Treballadors).

Des de la seva fundació, el juliol de 1936, va ser militant del PSUC (Partit Socialista Unificat de Catalunya). Va exercicir diversos càrrecs com el de secretària femenina del PSUC de Manresa o el de secretària sindical del Comitè Comarcal del PSUC. En aquell moment no hi havia gaires dones que es dediquessin activament a la política.

Logotip del PSUC, partit del qual Montserrat Planas va ser militant.

L’activitat política

Durant la República, Montserrat Planas va formar part del Consell Municipal constituït el 3 de maig de 1938, que va ser el darrer ajuntament republicà de la ciutat.

En el ple del 30 d’abril del mateix any, sis dels regidors del PSUC van presentar la seva dimissió perquè marxaven al front i ella va ser una de les persones que els va substituir.

Montserrat Planas es va convertir així en la primera dona regidora de l’Ajuntament de Manresa. Va treballar a la regidoria de la Propietat Urbana i es va haver d’ocupar, entre altres, de buscar allotjament pels refugiats del nord d’Espanya que arribaven a la ciutat durant aquells mesos.

Durant la guerra, va col·laborar intensament amb el Socors Roig Internacional (SRI), una organització vinculada als partits comunistes creada per ajudar els soldats republicans que lluitaven al front.

També va treballar en l’organització de la Unió de Dones de Catalunya (UDC) a Manresa. La UDC era una associació creada el novembre de 1937 amb la finalitat d’agrupar totes les dones antifeixistes de Catalunya per treballar conjuntament a la rereguarda. A Manresa es va constituir l’abril de 1938 i va agrupar unes 500 dones.

Encara el 6 de gener de 1939, ja al final de la guerra, va participar en un míting del PSUC al Teatre Conservatori de la ciutat, fent una crida a la població a resistir davant l’avanç de l’exèrcit franquista.  Va ser el darrer míting comunista que es va celebrar a Manresa.

Anunci del míting en el qual va participar Montserrat Planas, 6 de gener de 1939. ¹

L’exili

El 23 de gener de 1936, Montserrat Planas va marxar a l’exili juntament amb el seu marit Enric Castellà, i van deixar el seu fill aquí a càrrec d’uns familiars.

Va viure a França durant uns quants mesos, però, va ser reclamada des de Rússia pel seu partit i no va dubtar a marxar. Va fer el viatge en vaixell amb unes 300 persones més, pràcticament totes del mateix partit. Enric Castellà hi havia d’anar més endavant, però va esclatar la Segona Guerra Mundial i, amb les fronteres tancades, no va poder sortir de França. Va morir en un camp de concentració.

A Rússia va viure en diferents ciutats i va treballar al sector industrial durant gairebé vint anys.

El gener de 1957, va retornar a Manresa, amb una filla del seu segon matrimoni. De nou aquí va tornar a treballar a la Fàbrica Bertrand i Serra. Va morir a Manresa el 1987.

Montserrat Planas va ser una dona decidida, activa i combativa tant a nivell sindical com polític i social. El 1938, ella va ser la primera i única dona del consistori manresà. Avui, el 2022, està constituït per 13 homes i 11 dones.

Resum de l’ntrevista que va concedir a l’historiador Joaquim Aloy el 1981. (Font: web Dones manresanes. Guerra civil i repressió).

Més informació:

Web Dones manresanes. Guerra civil i repressió.


Notes:

¹ Font: ALOY,Joaquim ; GASOL, Pere ; SARDANS, Jordi. La Guerra Civil. Volum 1. Manresa: Parcir, 1992. (Col·lecció Història Gràfica de Manresa). Pàgina 79.