Personatge del mes: Joaquim Amat-Piniella (1913-1974)

Joaquim Amat-Piniella, escriptor i intel·lectual manresà.

Joaquim Amat-Piniella, 1955. (Font: web memòria.cat/amat).

La vida a Manresa

Joaquim Amat-Piniella va néixer a Manresa el 22 de novembre de 1913. Va créixer en una família benestant i en un entorn molt culte i intel·lectual.

Va cursar els estudis de secundària a l’Institut Lluís de Peguera de la ciutat. Als setze anys, va començar a escriure a la revista del centre i també al diari El Dia. Tenia molts interessos i inquietuds culturals i va escriure sobre temes diversos, com art, cinema, literatura, teatre, música…

Quan l’abril del 1931 es va proclamar la República tenia 17 anys i va viure aquells dies amb molta intensitat.

Amb una mentalitat oberta als corrents innovadors, durant aquells anys, va promoure i va participar en moltes activitats culturals i polítiques de la ciutat. Va ser un intel·lectual actiu i compromès que creia en el poder transformador de la cultura i de l’educació.

Va compaginar la seva intensa activitat periodística i cultural amb la política. Va ser un dirigent actiu d’Esquerra Republicana de Catalunya i, als 22 anys, va passar a ser el secretari personal de l’alcalde Francesc Marcet i Artigas. Aquest càrrec li va permetre conèixer, de ben a prop, tot el que passava a la ciutat.

El 1933, amb 20 anys, va publicar Ombres al Calidoscopi, el seu primer llibre, que es feia ressò de les convulsions socials i polítiques del moment.

A causa dels Fets del Sis d’octubre del 1934, com tants altres polítics així com el Govern de la Generalitat, va ser empresonat. A conseqüència dels resultats de les eleccions del 1936, va tornar a l’Ajuntament.

Quan, amb l’esclat revolucionari iniciat el 19 de juliol del 1936, el Comitè Revolucionari Antifeixista va decidir enderrocar les esglésies de la ciutat, Amat va intervenir per evitar l’enderrocament de la basílica de la Seu. Es va entrevistar amb membres del Comitè i va promoure la redacció d’una carta, signada per l’alcalde Francesc Marcet, que va propiciar que moltes persones i entitats pressionessin el Comitè i s’aconseguís finalment salvar l’edifici.

Durant la Guerra Civil va abandonar els estudis de dret, i es va allistar com a voluntari de l’exèrcit de la República. Va ser destinat als fronts d’Aragó, València i Andalusia.

Joaquim Amat-Piniella, a la dreta, durant la Guerra Civil a la zona de Llevant, 27 de juny de 1938. (Font: web memòria.cat/amat).

L’exili i la deportació

Quan va acabar la guerra, el 1939, tenia 26 anys. El juny es va casar amb Maria Llaveries, que havia estat mestra del Grup Escolar Renaixença de Manresa. El juliol, per temor a la repressió franquista, van travessar la frontera, camí de l’exili. Amat va passar per diversos camps de refugiats del Rosselló, ella va tornar a Catalunya.

A França, amb quatre amics van formar el grup anomenat la pinya dels cinc (Ferran Planes, Pere Vives, Enric Hernández i Josep Cabrero Arnal).  Amb ells, va ser mobilitzat a la 109a Companyia de Treballadors Espanyols i el van enviar a la frontera amb Alemanya a construir la línia Maginot.

El juny de 1940, van fugir de la invasió alemanya i van intentar entrar a Suïssa, però van ser expulsats i enviats de nou a la França ocupada. Finalment, tots ells van ser empresonats pels alemanys.

Stolperstein, situada davant del que havia estat el seu domicili al Carrer de Carrió, 12 de Manresa. (Font: web memòria.cat/deportats).

El gener de 1941, va ser deportat al camp d’extermini nazi de Mauthausen (Àustria) i, posteriorment, a altres subcamps. Hi va estar durant quatre anys i mig.

A Mauthausen, va començar treballant a la pedrera, però va tenir la sort que el seu amic Arnal, que feia dibuixos pornogràfics per a uns dels dirigents del camp, aconseguís que el fessin secretari del magatzem de roba. També el va ajudar el seu antic company de classe a l’institut, Josep Baylina, que estava a la secretaria del camp.

Durant els anys als camps de concentració, Amat va escriure d’amagat una setantena de poemes. Aprofitava el paper dels sacs del ciment per escriure’ls i va aconseguir mantenir-los amagats durant tots aquells anys. Alhora, va anar preparant mentalment la novel·la que escriuria més endavant. Sentia que havia de sobreviure per poder testimoniar l’horror dels camps i recordar tots els qui hi van morir.

El 6 de maig de 1945, va ser alliberat al camp d’Ebensee, subcamp de Mauthausen.

El 1977, l’escriptora Montserrat Roig, amb qui li unia una estreta amistat, va dedicar-li la seva obra cabdal Els catalans als camps nazis: “A la memòria de Joaquim Amat-Piniella”. Ella va explicar: “A ell, al seu encoratjament, al seu relat, a la seva vida, dec l’existència d’aquest llibre”. I va afegir: “foren els ulls terriblement cansats de l’Amat-Piniella allò que més coses em va saber dir del que havia significat l’infern nazi”¹.

Montserrat Roig i Joaquim Amat-Piniella. (Font: web memoria.cat/amat).

El retorn a Catalunya

El juny de 1945, com altres deportats espanyols, va arribar a París. El setembre del mateix any es va establir a Andorra. De seguida es va dedicar a escriure i va transcriure els poemes que va treure del camp de concentració (Les llunyanies, publicat el 1999).

Entre 1945 i 1946, va escriure la novel·la K. L. Reich, testimoni de la seva experiència extrema als camps d’extermini nazis. Tant per la seva qualitat literària com pel seu valor documental, es considera una obra fonamental en la literatura europea sobre els camps de concentració.

Joaquim Amat-Piniella i la seva dona Maria Llaveries, 1948. (Font: web memòria.cat/amat).

El 1946, va tornar a Catalunya. Però, a causa de la dictadura que vivia el país, no va poder anar a viure a Manresa. Es va haver d’instal·lar a Barcelona on va viure en l’anonimat, allunyat de la seva ciutat, i en un silenci i una soledat absolutes. Aquesta situació es va veure agreujada per la mort, el 1949, de la seva dona, Maria Llaveries.

Davant la grisor i la tristesa d’aquells anys es va agafar a la literatura i  va escriure tres novel·les: El Casino dels Senyors (1956), Roda de solitaris (1957) i La pau a casa (1959). El 1963, 17 anys després d’escriure-la, va aconseguir publicar K. L. Reich, la seva obra fonamental. El 1966, va publicar La ribera deserta, l’última publicada en vida.

El gener de 1960, va ser convidat a Manresa amb motiu d’una mostra de llibres en català. Però va ser greument increpat per un dirigent falangista i se li va prohibir tornar a la seva ciutat. Ja no hi tornaria mai més.

El 1962, va participar en la fundació clandestina de l’Amical de Mauthausen, va trencar el seu silenci i va començar a parlar de l’infern dels camps nazis. A partir del 1966, va abandonar, però, la literatura.

Va morir el 3 d’agost de 1974, a la ciutat sanitària de Bellvitge de Barcelona. Tenia 60 anys. No va poder viure el retorn a la democràcia.

"...sabem que ha mort un possible gran escriptor català. Un amic que, per dir-ho amb les mateixes paraules amb què ell s'havia referit a en Pere Vives, l'únic delicte que havia comès era desitjar un món millor". (Montserrat Roig, 1974)²


Des de l’any 2000, la delegació d’Òmnium Cultural al Bages, otorga anualment, en honor seu, el Premi Joaquim Amat-Piniella de Novel·la Històrica, centrada en els grans moviments socials contemporanis.

El 26 de març de 2004, en un acte celebrat al saló de sessions de l’Ajuntament de Manresa, va passar a formar part de la Galeria de Manresans Il·lustres.

El 2013, es van celebrar nombrosos actes a la ciutat amb motiu del centenari del seu naixement. En el marc d’aquesta celebració, se li va dedicar una escultura, obra de l’escultor manresà Ramon Oms, situada la terrassa de l’edifici del Casino, al Passeig de Pere III de Manresa.

Joaquim Amat-Piniella va treballar per construir una societat millor, però, com molts joves de la seva generació, va veure fracassar els seus somnis i els seus ideals. Avui segueix sent un referent i la ciutat manté viva la seva memòria.

Escultura de Joaquim Amat-Piniella a Manresa, obra de l’escultor Ramon Oms, 2013. (Fotografia: Rosa Lóbez).

Més informació:


Notes:

¹ Font: ROIG, Montserrat. Els catalans als camps nazis. Barcelona: Edicions 62, 1977.

² Web de Joaquim Amat-Piniella.


 


Personatge del mes: Maria Matilde Almendros i Carcasona (1922–1995)

Maria Matide Almendros. (Font: web dones.gencat.cat).

Maria Matilde Almendros i Carcasona,
locutora de ràdio, actriu i promotora teatral.

 

 

 

 


Maria Matilde Almendros va néixer a Manresa el 10 d’octubre de 1922. Va ser una de les locutores de ràdio més populars i estimades de Catalunya i una de les actrius més reconegudes. Tota la vida va compaginar les seves dues passions, la ràdio i els escenaris.

Va ser una dona decidida i emprenedora que trencà motlles en uns anys de dictadura franquista on el paper de les dones quedava relegat a ser secundari.  Va tenir un programa de ràdio propi i una companyia de teatre amb la  qual va portar els clàssics del teatre català arreu de Catalunya. Va ser pionera en l’ús del català durant el franquisme i els primers anys de la democràcia.


Maria Matide Almendros caracteritzada pel seu personatge a l'obra de teatre "Atrévete Susana", anys 40. (Fotografia: Fotografia Sardà de Manresa. Font: Arxiu de Rosa Maria Riera).

Manresa, la seva escola de ràdio i de teatre

L’any 1937, en plena Guerra Civil, amb només catorze anys, ja fa teatre amb l’Elenc Juvenil Primavera de l’Ateneu Obrer Manresà.

Acabada la guerra va entrar a treballar a Ràdio Manresa com a locutora i com actriu de radioteatre. Del teatre amateur va passar a formar part de  la Companyia del Teatro Apolo de Manresa i aquesta va ser la seva primera experiència semiprofessional en el món del teatre. A finals dels 40 va crear la Companyia Almendros-Ferrer amb l’actor Domènec Ferrer, i també va iniciar la seva pròpia companyia. La seva carrera professional es va consolidar a Barcelona durant la dècada dels 50.


Dona de ràdio

La calidesa de la seva veu, amb una dicció impecable tant en català com en castellà l’acompanyen tota la vida.

Va ser la presentadora i màxima responsable d’un programa de gran èxit i difusió a Radio Nacional de España (RNE), “De España para los espanyoles (1964-1978).

Amb l’arribada de la democràcia, va ser una les primeres veus de la ràdio catalana. A Ràdio 4 va presentar programes com Temps Obert, Paraula i pensament,  Lliçons de català i Novel·la. Va ser, també, una gran divulgadora del món de la sardana i la cultura popular, amb programes com La veu de la sardana o Fes ta Festa.

Maria Matide Almendros entrevistant a l’escriptora Maria Aurèlia Capmany, a Ràdio Nacional d’Espanya. (Fotografia: Gabriel Sendra Castellví ).

Actriu, directora i promotora teatral

L’any 1951 va debutar al Teatre Romea de Barcelona, teatre on treballarà molts anys com actriu professional i com a directora. Tenia registres molt diversos, tant podia interpretar Don Juan Tenorio de José Zorrilla com Juli Cesar de William Shakespeare. Amb la seva Companyia de Comèdies Maria Matilde Almendros, va divulgar autors com Verdaguer, Pitarra i Sagarra.

Gravació de la sèrie Doctor Caparrós (1979-1982) amb Joan Capri. (Fotografia: Gabriel Sendra Castellví ).

A la televisió, va treballar al circuit català de TVE des de la primera emissió, l’any 1964 i amb Joan Capri va protagonitzar una de les primeres sèries, Doctor Caparrós, metge de poble.

Va fer d’actriu en sis pel·lícules, va fer doblatge en català i sobretot en castellà, va enregistrar contes infantils en català i va participar en recitals poètics.

Va morir a Barcelona el 15 de desembre de 1995.


Reconeguda en vida i en els 100 anys del seu naixement

Els premis més importants que va rebre en vida van ser  el Premi Ondas a millor locutora de ràdio (1969) i la Creu de Sant Jordi com a reconeixement a la seva trajectòria com actriu i locutora de ràdio en català (1990).

Plaça Maria Matide Almendros, a Manresa. (Foto: Rosa Lóbez).

Manresa va posar el nom  Plaça Maria Matilde Almendros l’any 1999.

Amb motiu dels 100 anys del seu naixement l’Ajuntament de Manresa  l’ha nomenat manresana il·lustre en un acte de justícia envers ella i envers totes les manresanes. Totes les persones reconegudes en aquesta galeria eren homes a excepció d’una dona religiosa, Àngela Margarida Prat de Serafí, Mare Serafina (1543-1608), que en forma part des de l’any 1896. Ella és, doncs, la primera dona laica que forma part de la Galeria de Manresans i Manresanes Il·lustres.

També l’Institut Català de les Dones de la Generalitat de Catalunya juntament amb entitats manresanes han organitzat aquest 2022 l’Any Maria Matilde Almendros amb una exposició, xerrades i activitats diverses a Manresa i arreu de Catalunya.

Descoberta del retrat de Maria Matide Almendros que forma part de la Galeria de Manresans i Manresanes Il·lustres. (Fotografia: Alex Guerrero. Font: web regio7.cat).

Més informació:

Web Ajuntament de Manresa: Biografia de Maria Matilde Almendros.

Web Regió 7: Manresa fa il·lustre Maria Matilde Almendros el dia del seu centenari.

Web Dones a les ones: 100 anys del naixement de Maria Matilde Almendros (i una píndola d’àudio per celebrar-ho).


 


Personatge del mes: Montserrat Planas Carbí (1907-1987)

Montserrat Planas el 1981. (Fotografia: Josep M. Aloy Bosch. Font: web memòria.cat/manresanes).

 

Montserrat Planas, primera regidora de l’Ajuntament de Manresa.

 

 

 

 


La militància sindical i política

Montserrat Planas va néixer a Sant Martí de Maldà, a la comarca de l’Urgell, el 1907.

Ja a Manresa, va treballar a la fàbrica Bertrand i Serra com a teixidora. El 1937, quan la fàbrica va ser col·lectivitzada i va passar a ser gestionada pels treballadors, va formar part del Consell d’Empresa.

Es va implicar en l’activitat sindical i va ser membre del sindicat UGT (Unió General de Treballadors).

Des de la seva fundació, el juliol de 1936, va ser militant del PSUC (Partit Socialista Unificat de Catalunya). Va exercicir diversos càrrecs com el de secretària femenina del PSUC de Manresa o el de secretària sindical del Comitè Comarcal del PSUC. En aquell moment no hi havia gaires dones que es dediquessin activament a la política.

Logotip del PSUC, partit del qual Montserrat Planas va ser militant.

L’activitat política

Durant la República, Montserrat Planas va formar part del Consell Municipal constituït el 3 de maig de 1938, que va ser el darrer ajuntament republicà de la ciutat.

En el ple del 30 d’abril del mateix any, sis dels regidors del PSUC van presentar la seva dimissió perquè marxaven al front i ella va ser una de les persones que els va substituir.

Montserrat Planas es va convertir així en la primera dona regidora de l’Ajuntament de Manresa. Va treballar a la regidoria de la Propietat Urbana i es va haver d’ocupar, entre altres, de buscar allotjament pels refugiats del nord d’Espanya que arribaven a la ciutat durant aquells mesos.

Durant la guerra, va col·laborar intensament amb el Socors Roig Internacional (SRI), una organització vinculada als partits comunistes creada per ajudar els soldats republicans que lluitaven al front.

També va treballar en l’organització de la Unió de Dones de Catalunya (UDC) a Manresa. La UDC era una associació creada el novembre de 1937 amb la finalitat d’agrupar totes les dones antifeixistes de Catalunya per treballar conjuntament a la rereguarda. A Manresa es va constituir l’abril de 1938 i va agrupar unes 500 dones.

Encara el 6 de gener de 1939, ja al final de la guerra, va participar en un míting del PSUC al Teatre Conservatori de la ciutat, fent una crida a la població a resistir davant l’avanç de l’exèrcit franquista.  Va ser el darrer míting comunista que es va celebrar a Manresa.

Anunci del míting en el qual va participar Montserrat Planas, 6 de gener de 1939. ¹

L’exili

El 23 de gener de 1936, Montserrat Planas va marxar a l’exili juntament amb el seu marit Enric Castellà, i van deixar el seu fill aquí a càrrec d’uns familiars.

Va viure a França durant uns quants mesos, però, va ser reclamada des de Rússia pel seu partit i no va dubtar a marxar. Va fer el viatge en vaixell amb unes 300 persones més, pràcticament totes del mateix partit. Enric Castellà hi havia d’anar més endavant, però va esclatar la Segona Guerra Mundial i, amb les fronteres tancades, no va poder sortir de França. Va morir en un camp de concentració.

A Rússia va viure en diferents ciutats i va treballar al sector industrial durant gairebé vint anys.

El gener de 1957, va retornar a Manresa, amb una filla del seu segon matrimoni. De nou aquí va tornar a treballar a la Fàbrica Bertrand i Serra. Va morir a Manresa el 1987.

Montserrat Planas va ser una dona decidida, activa i combativa tant a nivell sindical com polític i social. El 1938, ella va ser la primera i única dona del consistori manresà. Avui, el 2022, està constituït per 13 homes i 11 dones.

Resum de l’ntrevista que va concedir a l’historiador Joaquim Aloy el 1981. (Font: web Dones manresanes. Guerra civil i repressió).

Més informació:

Web Dones manresanes. Guerra civil i repressió.


Notes:

¹ Font: ALOY,Joaquim ; GASOL, Pere ; SARDANS, Jordi. La Guerra Civil. Volum 1. Manresa: Parcir, 1992. (Col·lecció Història Gràfica de Manresa). Pàgina 79.

 


Personatge del mes: Emília Guiu i Estivilla (1922-2004)

Emilia Guiu. (Font: web heraldodemexico.com).

 

Emília Guiu, una manresana exiliada que va triomfar a Mèxic com a actriu.

 

 

 

 


Emília Guiu va néixer a Manresa el 21 de març de 1922. La seva família era republicana i, com tantes altres, l’any 1939, en acabar la Guerra Civil, es van exiliar a França. Ella tenia 17 anys.

Va estar al camp de refugiats d’Argelers (França) i, més tard, es va retrobar amb el seu pare a Marsella. A França, on va viure uns anys, es va casar amb Manuel Suárez, exiliat com ella, amb qui va tenir el seu primer fill.

El 1942 va marxar a Mèxic amb la seva família. Van ser molts els republicans exiliats que van embarcar cap al centre i el sud d’Amèrica amb l’objectiu de començar una nova vida. Méxic va acollir milers de republicans catalans i espanyols.

El vaixell Nyassa, va portar a Emília Guiu i a molts altres exiliats a Mèxic. (Font: web wikipedia.org).

Allà, gràcies al productor i director de cinema mexicà, d’origen català, Jaime Salvador, va començar a treballar com a extra en diverses pel·lícules. Salvador contractava emigrants procedents de l’Estat espanyol com a extres per a les seves pel·lícules per ajudar-los a subsistir.

Pocs anys després va aconseguir el seu primer paper com a protagonista a la pel·lícula Nosotros (1945). L’actriu principal no va poder presentar-se al rodatge i ella, que es sabia bé el seu paper, la va substituir. La seva actuació va rebre molt bona crítica.

L’èxit que va tenir va fer que l’actor mexicà Mario Moreno, conegut com a Cantinflas, li oferís coprotagonitzar el film Soy un prófugo (1946).

Emilia Guiu es va convertir en una estrella del cinema mexicà del moment. Era simpàtica i intel·ligent. La seva imatge, al cinema, oscil·lava entre la diva i la femme fatale. Sovint va fer papers provocadors.

Aquest va ser el film més reconegut dels que va protagonitzar Emilia Guiu. (Font: vertigocine.com).

Va rodar més de seixanta pel·lícules que van tenir una crítica excel·lent i un gran èxit de públic. Va treballar al costat dels artistes més destacats del cinema mexicà, com Pedro Infante, amb qui va protagonitzar Angelitos Negros (1948), una de les seves millors pel·lícules.

També va actuar en algunes obres de teatre i, ja gran, va participar en una telenovel·la.

A nivell personal, el seu primer matrimoni no va durar gaire i a Mèxic es va casar amb Enrique de la Concha, i després amb Guillermo Méndez, amb qui va tenir el seu segon fill. El 1958, es va casar amb Abraham Piceno i se’n va anar a viure als Estats Units. Quatre anys abans de morir es va casar amb el nord-americà William Hieb.

Va morir a San Diego (Estat Units) el 7 de febrer de 2004. Tenia 82 anys. Abans de morir va demanar a la seva família que fessin públic el seu agraïment a Mèxic, per l'oportunitat que li havia donat de viure una vida i una carrera magnífiques.

Emilia Guiu , durant la seva època d’actriu mexicana. (Font: web lrp.cat).

Emilia Guiu va ser una icona del cinema mexicà de les dècades dels anys quaranta als seixanta del segle XX. Com a homenatge, a la ciutat de Nueva Santa Rosa (Mèxic) hi ha un carrer que porta el seu nom.

L’exili del 1939 va afectar tota una generació de persones amb aptituds i professions diferents. La societat catalana va perdre, per tant, gent valuosa que va haver de refer la seva vida en altres països. La manresana Emilia Guiu va ser una d’elles.

 


Més informació: 

Web Manresanes que han fet història.


 


Personatge del mes: Joan Vilar i Costa (1889 -1962)

Joan Vilar i Costa,

sacerdot manresà catalanista i republicà.

Joan Vilar amb uns exiliats, a Tolosa de Llenguadoc.¹

Joan Vilar, jesuïta

Casa natal de Joan Vilar al número 12 del carrer Vell de Santa Clara de Manresa. (Fotografia: Rosa Lóbez)

Joan Vilar i Costa va néixer a Manresa, al barri de les Escodines, l’1 d’agost de 1889.  Era el segon de set germans. Provenia d’una família de petits industrials tèxtils, molt catòlica.

Quan tenia 14 anys va ingressar a la Companyia de Jesús i va adquirir una sòlida formació. Del 1903 al 1916 va estudiar gramàtica llatina i grega i va realitzar estudis humanístics i de Filosofia. De 1916 a 1920 va estudiar Teologia a la facultat dels jesuïtes a Sarrià.

El 26 de juliol de 1920 va ser ordenat sacerdot. El 1920-1921 va ser a la Cova de Sant Ignasi de Manresa on es va dedicar a l’estudi i a practicar els exercicis espirituals.

Del 1921 al 1924  va estar a Madrid on va treballar a la principal publicació històrica de la Companyia de Jesús i va col·laborar en la redacció de l’Enciclopèdia Espasa. Posteriorment, de 1924 a 1927, va ser director de la biblioteca del Pontifici Institut Bíblic de Roma i la va reorganitzar i modernitzar.

Durant la dictadura de Primo de Rivera (1923-1930), el país va patir una política anticatalanista i la llengua catalana va ser perseguida. Joan  Vilar no va estar d’acord amb l’actitud anticatalanista que van tenir aleshores alguns dels seus superiors, especialment el màxim responsable de la Companyia de Jesús. El seu desacord amb aquesta postura  va fer que deixés la Companyia de Jesús el maig de 1931. La seva sortida dels jesuïtes va ser traumàtica i dolorosa.

No va deixar, però, el sacerdoci i, després de força dificultats, va  ser admès com a sacerdot de la diòcesi de Vic el juny de 1933, encara que vivia i treballava a Barcelona.

Durant aquells anys va publicar diversos articles sobre temes bíblics a la revista manresana Ciutat i va escriure periòdicament al diari catòlic El Matí i a La paraula cristiana.


La guerra civil

El 1936, als inicis de la guerra civil, es va viure una forta persecució religiosa. Durant els primers mesos, Joan Vilar es va poder amagar. Però el 1937, en lloc de seguir amagant-se o fugir a l’estranger, es va adreçar al Comissariat de Propaganda de la Generalitat i es va oferir al cap de propaganda, Jaume Miravitlles, per treballar-hi. Es va presentar com a sacerdot republicà i antifeixista i es va brindar per ajudar a rebatre la propaganda del bàndol franquista que presentava el conflicte com una “guerra santa” per defensar la fe catòlica. Fins al final de la guerra es va dedicar a combatre aquesta idea amb una intensa activitat.

Va col·laborar en el Boletín de Información Religiosa que, editat en diverses llengües,  s’enviava a clergues i funcionaris de tot el món. També va participar en programes radiofònics de les emissores de la Generalitat on comentava temes religiosos i d’actualitat.

Obra de Joan Vilar com a resposta a la carta dels bisbes espanyols que van donar suport a Franco.¹

La principal contribució que va fer a la propaganda antifeixista va ser la publicació, el 1938, del llibre Montserrat. Glosas a la carta colectiva de los obispos españoles, que va redactar al monestir de Montserrat. Era una obra de gran rigor científic on va rebatre amb arguments, la carta publicada el 1937 pels bisbes espanyols per donar suport a Franco. Va tenir molt ressò, també a nivell internacional.


❸ El compromís amb els exiliats

El febrer de 1939, Joan Vilar, com molts altres, va marxar a França i va ser internat al camp de la Vernet (Ariège). L’arquebisbe de Tolosa de Llenguadoc,  el cardenal Jules Saliège, el va treure del camp i el van destinar a fer de professor en un seminari. De seguida es va posar en contacte amb els exiliats. El 1943 uns sacerdots francesos de dretes el van denunciar com a comunista i revolucionari i va ser internat de nou. Va tornar a intervenir el cardenal Saliège i novament el van deixar en llibertat.

A França des de Tolosa de Llenguadoc on residia, va continuar exercint com a sacerdot i, compromès sempre a nivell social, es va dedicar de ple a ajudar els exiliats catalans i espanyols, fossin republicans, anarquistes, o comunistes, creients o no creients... En un context de molta divisió a l’exili, Joan Vilar va ajudar a tothom i va fer sempre una tasca unitària. Per aquest motiu va ser sempre acceptat i apreciat pels exiliats de totes les tendències.

Mossèn Vilar amb alguns familiars de Manresa que l’havien a anat a visitar a Tolosa de Llenguadoc.¹

Va treballar, especialment, al costat dels més pobres. Ell mateix va viure amb una gran pobresa personal, i els pocs recursos que tenia els destinava a ajudar els més necessitats. També es va implicar en la problemàtica dels obrers, encara que no va ser mai un sacerdot obrer.

Per la seva actitud va tenir problemes amb els sectors conservadors de l’Església francesa. En canvi, va ser valorat pels sacerdots francesos més renovadors i  va contribuir a promoure la seva implicació social. Segons el sacerdot francès Jean Laffargue: “mossèn Vilar  ens va obrir els ulls davant del perill del feixisme”.²

Per unificar l’ajut als republicans va crear Solidaridad Española. Fins al final de l’ocupació alemanya va ser una organització clandestina, i va tenir comitès a tots els departaments francesos.

Des de l’exili va publicar escrits i manifestos que mostraven la seva preocupació per la unitat dels republicans. El 1940 va  iniciar el butlletí Luz y Vida. Boletín para los Españoles residentes en Francia.  El 1942 va escriure el manifest Als catalans amb un contingut clarament catalanista.

El 1946, va publicar el primer volum de Lletres Catalanes que va signar amb el pseudònim de Jordi de Montserrat. Més tard, en van sortir dos volums més. En aquesta obra va exposar la seva visió sobre com hauria de ser una futura Catalunya, que ell somniava governada per ella mateixa. Joan Vilar sempre va unir la fe cristiana amb l’amor al seu país.

El 1952, coincidint amb el  Congrés Eucarístic Internacional celebrat a Barcelona, va fer pública una carta adreçada al cardenals, bisbes i sacerdots assistents al Congrés on demanava que es concedís una amnistia i que es permetés el retorn dels exiliats.

A més de la seva dedicació incansable pels exiliats, també va treballar pels emigrants espanyols que van marxar a treballar a França.


Joan Vilar i Costa va morir a Tolosa de Llenguadoc el 4 de setembre de 1961. Al seu funeral, a més de la família que hi va anar des de Manresa, hi van assistir nombroses persones, la majoria exiliats, emigrants, militants anarquistes, comunistes, creients i no creients...

Amb motiu de la seva mort, el periodista i escriptor Josep Villalon va escriure a la revista dels catalans exiliats Foc Nou:

"Mossèn Vilar era el capellà dels sofrents, dels perseguits, dels malaurats. Tots els catalans exiliats el coneixíem i l’estimàvem de debò com un germà:  era el capellà dels “refugiats”. Era un dels pocs sacerdots que fou totalment fidel a Catalunya, tant en les hores bones com en les dolentes; com, fins i tot, en les tràgiques de la guerra i en les difícils dels qui se n’anaven de la Pàtria per no voler claudicar en els seus ideals d’homes lliures i que cercaven refugi en les terres meridionals de França. (...)³

Programa de la V Jornada Joan Vilar Costa.

Des del 2016, a Manresa es celebren les Jornades Joan Vilar Costa que volen donar a conèixer  la seva figura i el seu llegat. En el marc de la V Jornada celebrada el passat més d’octubre, es va inaugurar una placa a la seva casa natal per fer-ne memòria.


Més informació:

- Web Les repressions de la guerra i la postguerra a Manresa. Entrevista a Hilari Raguer.


Notes:

-  ¹ Font: Raguer, Hilari. Joan Vilar i Costa. Profeta de la diàspora. Barcelona: Claret Editorial, 2014.
-  ² Font: Raguer, Hilari. Joan Vilar i Costa. Profeta de la diàspora. Barcelona: Claret Editorial, 2014.  Pàg. 11.
-  ³ Font: Raguer, Hilari. Joan Vilar i Costa. Profeta de la diàspora. Barcelona: Claret Editorial, 2014.  Pàg. 108.

 


Personatge del mes: Montserrat Roig i Fransitorra (1946-1991)

Montserrat Roig (detall). (Fotografia: Pilar Aymerich).

Montserrat Roig,

75 anys del seu naixement.

 

 

 


Montserrat Roig, escriptora i periodista

Montserrat Roig va néixer a Barcelona el 13 de juny de 1946, ara fa 75 anys. Era la sisena de set germans i va créixer en un ambient familiar que li va facilitar el contacte amb la cultura i amb la literatura. Tant el seu pare com la seva mare eren escriptors.

Va estudiar a l'Escola d'Art Dramàtic Adrià Gual, on va conèixer l'escriptora Maria Aurèlia Capmany, amb qui mantindria una estreta amistat. Es va llicenciar en Filosofia i Lletres a la Universitat de Barcelona.

Des de ben jove es va involucrar en els moviments de protesta dels darrers anys del franquisme. Va participar en esdeveniments com l’assemblea constitutent del Sindicat Democràtic d’Estudiants de la Universitat de Barcelona al convent dels Caputxins de Sarrià, coneguda com la Caputxinada (març de 1966). També en la tancada d’intel·lectuals a l’abadia de Montserrat en protesta pel Consell de Guerra contra militants d’ETA conegut com el procés de Burgos (desembre de 1970).

La seva activitat professional es va desenvolupar en diferents àmbits. Així podem parlar de la Montserrat Roig escriptora, amb novel·les com Ramona, adéu (1972), El temps de les cireres (premi Sant Jordi 1976), L'hora violeta (1980), L'òpera quotidiana (1985), o La veu melodiosa (1987). Va alternar, però, les obres de ficció amb l'assaig, la biografia, la crònica, o el teatre.

Montserrat Roig (detall). (Fotografia: Pilar Aymerich).

Com a periodista, va treballar en diferents mitjans. Va escriure articles i va realitzar entrevistes per diverses revistes i diaris (revista Serra d’Or, Oriflama, Destino, diari Tele/eXpres, El Periódico de Catalunya, Avui…). Durant uns anys va treballar a la televisió. Va presentar el programa d’entrevistes Personatges (1977), que va tenir molt èxit.

Coberta del llibre Els catalans als camps nazis.

Montserrat Roig també es va endinsar en el periodisme d’investigació. En aquest sentit, cal destacar la seva obra Els catalans als camps nazis (1977) per la qual va rebre el premi Crítica Serra d’Or.

El 1980 va investigar el setge de Leningrad durant la Segona Guerra Mundial.  Fruit d’aquesta recerca va escriure L'agulla daurada (1985), obra amb la qual va guanyar el premi Nacional de Literatura Catalana (1986).


Montserrat Roig i Els catalans als camps nazis

Com ella explica al pròleg, l’historiador Josep Benet la va “embolicar en la història d’aquest llibre”. Una obra d’aquesta magnitud li va suposar una recerca intensa de documents i testimonis així com la realització de nombrosos viatges i entrevistes: “La veritat és que tant en Benet com jo, havíem pretès d’escriure aquest llibre-reportatge en només tres mesos! I hi he estat tres anys”¹.

El llibre recull el testimoni i les vivències dels catalans als camps nazis, entre els quals els manresans Joaquim Amat-Piniella i Jacint Carrió.

Montserrat Roig va dedicar l’obra a “A la memòria de Joaquim Amat-Piniella”. En paraules de l’autora: “A ell, al seu encoratjament, al seu relat, a la seva vida, dec l’existència d’aquest llibre”. I afegeix: “foren els ulls terriblement cansats de l’Amat-Piniella allò que més coses em va saber dir del que havia significat l’infern nazi”¹.

Montserrat Roig i Joaquim Amat-Piniella. (Font: web memoria.cat/amat).

Montserrat Roig va conèixer Amat-Piniella la primavera de 1972 a l’acte de  presentació d’un llibre a Barcelona. Les llargues converses a casa d’Amat-Piniella van forjar entre ells una estreta relació. Els dos escriptors sentien un gran afecte i admiració mútua.

El 1974, poc després de la mort d’Amat-Piniella, Montserrat Roig va pronunciar una conferència a Manresa sobre l’escriptor. Aquest document i altres, com la  correspondència entre ells, es poden consultar al web que memoria.cat ha dedicat a l’escriptor manresà.

Montserrat Roig també va establir una estreta relació d’amistat amb Jacint Carrió i Vilaseca, manresà supervivent de Mauthausen. Jacint Carrió va participar activament en l’obra de la periodista i les seves vivències hi estan molt ben recollides. Més enllà d’aquesta col·laboració, la seva amistat es va mantenir al llarg dels anys. En el web que memoria.cat ha dedicat a Jacint Carrió es pot llegir la correspondència que van mantenir.

Carta de Montserrat Roig a Jacint Carrió, 09/04/1985. (Font: web memoria.cat/jacint).

Montserrat Roig va ser una dona compromesa i lluitadora. Tant en la seva activitat literària com periodística, va ser constant la seva voluntat de fer present la veu de les dones i la seva lluita feminista. A Manresa, el Sevei d’Informació i Atenció a les Dones (SIAD) porta justament el seu nom.

Montserrat Roig. (Fotografia: Pilar Aymerich).

Va morir prematurament, amb només 45 anys, el 10 de novembre de 1991. Amb la seva obra Els catalans als camps nazis va contribuir de manera decisiva a recuperar la memòria d’aquells esdeveniments.

"La nostra tasca, la dels periodistes, dels escriptors, dels artistes, és aclarir les zones fosques de la memòria col·lectiva dels nostres pobles”. (Montserrat Roig)¹


Més informació:


Notes:
¹ Font: ROIG, Montserrat. Els catalans als camps nazis. Barcelona: Edicions 62, 1977.

 


Personatge del mes: Joan Selves i Carner (1899-1934)

Joan Selves i Carner, al centre, en un partit de futbol al camp del Pujolet de Manresa, 10 de setembre de 1933.¹

Joan Selves i Carner va proclamar la República a Manresa i en va ser el primer alcalde


 

 

La proclamació de la Segona República a Manresa

El triomf de les candidatures republicanes i catalanistes a les eleccions municipals del 12 d’abril de 1931 va provocar l’enfonsament de la Monarquia i l’inici de la Segona República.

El 14 d’abril de 1931, ara fa 90 anys, Francesc Macià, des del  balcó de l’edifici de l’actual Generalitat de Catalunya, va proclamar la “República Catalana com Estat integrant de la Federació Ibèrica”.

Després de la proclamació de la República a Barcelona, Manresa va ser una de les primeres ciutats de Catalunya que es va declarar republicana.

Proclamació oficial de la Segona República a Manresa, 14 d’abril de 1931.¹

El mateix dia a la tarda, una comissió formada per persones republicanes i catalanistes va entrar a l'Ajuntament i va hissar la bandera catalana i la republicana. Poc després, des del balcó de l'Ajuntament, Joan Selves i Carner va proclamar la República, enmig d’un ambient d’entusiasme.

Es va constituir la Junta de Govern Republicana Provisional de Manresa, formada per 42 membres i presidida per Joan Selves i Carner, que es va fer càrrec del govern de la ciutat. Es van viure hores d’eufòria però també de preocupació i d’incertesa per com podien evolucionar els esdeveniments.

Als carrers l’ambient era festiu. L’escriptor manresà Joaquim Amat-Piniella explicava: “cap al tard els carrers estan atapeïts de gent que comenta els fets que ja no tardaran en esdevenir històrics. Els altaveus de la ràdio criden als quatre vents i a cada moment que la República Catalana és un fet.” ²

El dia 15, declarat festa nacional, va ser també una jornada festiva amb “Sardanes pertot, himnes, banderes, cintes, entusiasme…”¹, segons el mateix relat.

Ambient de festa al Passeig de Pere III de Manresa, 15 d’abril de 1931.¹

El dia 16 a la tarda, es va dissoldre la Junta de Govern Provisional i es va constituir oficialment l’Ajuntament de la ciutat. Joan Selves i Carner va ser elegit alcalde i va esdevenir el primer alcalde de la República. Començava una etapa de gran transcendència històrica per a la ciutat i el país.


Joan Selves i Carner, primer alcalde republicà 

Joan Selves i Carner va néixer a Castelltallat, municipi de Sant Mateu de Bages, el 1899. Va ser advocat, periodista i polític.

Va estudiar dret a la Universitat de Madrid i es va establir com a advocat a Manresa.

Com a periodista va tenir una activitat destacable a la ciutat. Va col·laborar amb la revista manresana Joventut. Va ser copropietari i director del diari El Pla de Bages, portaveu de la Lliga Regionalista, fins al 1925. I el 1929, va ser un dels fundadors de El Dia, diari de l’esquerra catalanista i republicana.

Des de ben jove es va interessar per la política. Als 17 anys va ser fundador de la Joventut Nacionalista de Manresa, que depenia de la Lliga; i més endavant va entrar en contacte amb Acció Catalana.

La seva tasca política va ser molt intensa. A les eleccions municipals del 12 d’abril de 1931, es va presentar com a cap de llista de la Concentració Republicana, coalició dels grups republicans i catalanistes progressistes de Manresa que va obtenir una gran victòria. Com hem dit, després de la proclamar la República, el 16 d’abril va ser elegit primer alcalde republicà de la ciutat. Posteriorment, va ingressar a Esquerra Republicana de Catalunya.

Selves i Carner va exercir el càrrec d’alcalde de l’abril al juny de 1931 quan va ser elegit diputat a les Corts Constituents.

Va participar molt activament en la campanya a favor de l’Estatut de Catalunya. I el novembre de 1932, va ser elegit diputat al Parlament de Catalunya. Dos mesos més tard, el gener de 1933, va ser nomenat conseller d’Agricultura i Economia del Govern de la Generalitat. Poc després va passar a ser conseller de Governació. A l’estiu de 1933 va ser nomenat comissari d’Ordre Públic, responsable de l’ordre públic de Catalunya, i també governador General de Catalunya. Va tenir la confiança tant del president Francesc Macià com de Lluís Companys.

Joan Selves durant la presa de possessió del càrrec de governador de Catalunya. A la seva dreta, Lluís Companys i Francesc Macià, 4 de setembre de 1933.¹

El 28 de juny de 1934 va morir inesperadament a Barcelona, sent conseller, quan tenia només 34 anys. La seva mort va ser molt sentida, com ho demostra el multitudinari funeral que es va celebrar a Barcelona i a Manresa, on va ser enterrat.

Funeral de Joan Selves, presidit per Lluís Companys, 29 de juny de 1934.¹
D’esquerra a dreta: Joan Selves, Lluís Prunés i Francesc Marcet, el tres primers alcaldes de la República a Manresa.¹

Joan Selves i Carner va tenir una vida breu, però el seu sentit de la responsabilitat i la seva capacitat de lideratge polític i social va ser molt valorada.

El president Companys va destacar: "No cal pas dir quin és el nostre dolor… (…) a poc a poc, s’havia anat agegantant (…), tenia unes condicions excepcionals i una gran habilitat política¹


Més informació:


Notes:
- ¹ Font: ALOY, Joaquim ; SARDANS, Jordi. La República. Volum 1. Manresa: Parcir, 1990. (Col·lecció Història Gràfica de Manresa).
- ² Font: AMAT-PINIELLA, Joaquim. 14 d'Abril de 1931 - 14 d'Abril de 1932. El Dia, 13/04/1932.


Personatge del mes: Antonieta Feliu i Miró (1896-1968)

Antonieta Feliu. (Font: web memoria.cat/antonieta-feliu).

Antonieta Feliu, una dona activa i compromesa. 


❶ L’arribada a Manresa

Antonieta Feliu va néixer a Berga el 1896. Va créixer en una família de cinc germans,  interessada en la cultura i a donar formació als seus fills. El seu pare era fuster ebenista i tenia un taller a la mateixa casa on vivien.

Entre els 21 i els 23 anys va passar algunes temporades a Barcelona amb el seu germà Ramon. Era una jove inquieta, i l’ambient que va viure a la ciutat i les tertúlies a les quals va assistir van despertar en ella idees catalanistes.

Antonieta Feliu en una fotografia d’estudi feta a Manresa. (Font: web memoria.cat/antonieta-feliu).

Es va casar amb l’empresari manresà Miquel Forn Prat, propietari de l’empresa Cristalleries Forn, i aleshores va anar a viure a Manresa, ciutat on va residir fins que va ser empresonada a Barcelona el gener de 1940. Amb aquest casament va passar a formar part de la burgesia manresana.


❷ La militància a Esquerra Republicana de Catalunya

Antonieta Feliu va ser la primera dona que es va afiliar a ERC a Manresa. La decisió d’afiliar-se a ERC li va suposar perdre algunes de les amistats que tenia entre la burgesia local, però en va poder fer de noves entre els homes i les dones de les classes més populars.

Amb l’aprovació del sufragi universal masculí i femení, establert a la Constitució aprovada el desembre de 1931, els partits poítics van començar a crear grups femenins dins el propi partit. Antonieta Feliu, juntament amb altres companyes, va estar al davant de la creació del Grup Femení d’ERC a Manresa i també als pobles de la comarca del Bages.

Va ser una militant molt activa i una de les poques dones que en aquells moments va exercir càrrecs de responsabilitat en el partit a nivell local. Va formar part del Comitè Polític, de la Junta Directiva i de la Comissió de Cultura. També va ser la presidenta del Comitè Femení Propresos.

Entre 1933 i 1936 va participar en molts actes i en mítings electorals tant a Manresa com als pobles de la comarca. Era una persona culta i una bona oradora.

A nivell de la ciutat va ser vocal de la Junta d’Assistència Pública de Manresa. I la seva tasca cultural va ser important.

Antonieta Feliu, tercera a l’esquerra de la fila del darrere, amb el Grup Femení d’ERC de Manresa, en una visita a Tarragona. (Font: web memoria.cat/antonieta-feliu).

❸ Els articles a la premsa manresana

Antonieta Feliu va escriure nombrosos articles a la premsa manresana durant els anys de la República. En aquell moment les dones tot just començaven a ser presents a la premsa com a articulistes.

Van ser un total de quaranta-quatre articles que es van publicar al diari El Dia de Manresa. La majoria eren de temàtica política i social, però també va escriure sobre viatges, cultura, temes femenins o sobre les activitats del Grup Femení d’ERC a Manresa.

Bona part dels seus articles els va escriure els mesos anteriors a les eleccions de 1933, en les quals les dones van poder votar per primera vegada.

Tot i ser una gran defensora del dret a vot de les dones, creia que aquestes estaven massa influenciades pels homes i per l’Església. Considerava que el problema de les dones era la manca de cultura i de criteri propi. En els seus articles les animava a llegir i a tenir criteri propi.

(…) Avui dia no votaríem per convicció, sinó per coacció. Les que tindrien el marit, promès o germà d’idees esquerristes, votarien per a les esquerres, i si professessin ideals de dretes, votarien per a les dretes. (…)
Il·lustrem-nos, doncs, políticament, desconfiem de qui ens aconsella que només hem d’assabentar-nos de la seva premsa. (…)
De la mateixa manera que digerim amb el nostre estómac, i caminem amb els nostres peus, pensem també amb el nostre cervell, no amb el dels altres; en votar per primera vegada, totes hem de saber que complim un deure de ciutadania. (…)
(Un compàs d’espera. Diari El Dia, 09/05/1932. Font: web memoria.cat/antonieta-feliu).
Article Visitant els presidis d’Espanya. Diari El Dia, 07/12/1935. (Font: web memoria.cat/antonieta-feliu).

Són especialment interessants la sèrie de sis articles que va escriure el 1935 amb el títol Visitant els presidis d’Espanya, sobre el viatge que va fer amb altres persones, per visitar el president Lluís Companys i els consellers i polítics empresonats a causa dels fets del 6 d’octubre de 1934.

Alguns d’aquests articles constaran com a proves en contra d’ella en el judici sumaríssim que patirà després de la guerra.


El salvament de la Seu de Manresa

Amb l’esclat de la Guerra Civil, i fruit de la situació revolucionària del moment, el Comitè Revolucionari i Antifeixista de Manresa va decidir enderrocar les esglésies de la ciutat. Malgrat que es van acabar enderrocant set esglésies importants, es va aconseguir salvar la basílica de la Seu.

La Seu de Manresa. (Font: web memoria.cat/laseu).

En un context molt difícil, l’any 1936, Enriqueta Feliu va ser una de les persones que va defensar públicament el salvament de la Seu de Manresa.

L’1 d’octubre de 1936, l’alcalde de la ciutat Francesc Marcet va publicar a la premsa local una carta oberta en la qual demanava al Comitè Antifeixista i a totes les organitzacions artístiques, obreres i polítiques de la ciutat el seu esforç per a salvar l'edifici de la Seu.

El dia 5, Antonieta Feliu, com a presidenta de la comissió de Cultura d'ERC, va donar suport obertament a l’alcalde Francesc Marcet en la seva crida. Va ser una de les primeres persones a fer-ho. En els dies posteriors s’hi van manifestar també a favor nombroses organitzacions i entitats.


L’empresonament i el consell de guerra

Quan va acabar la guerra, conscient del perill que corria, se’n va anar a viure a Barcelona. Malgrat això, el 27 de setembre de 1939 la van detenir i la van portar a Manresa, on hores abans havia estat detingut també el seu marit.

Van ser acusats de ser d’ERC i de la seva activitat política, a més d’altres acusacions. El seu marit va ingressar a la presó i ella, a causa del seu delicat estat de salut, va quedar en llibertat vigilada. Però, el 20 d’octubre va ser empresonada a la presó de Manresa i, uns dies més tard, el seu marit va quedar en llibertat.

El 10 de gener de 1940 va tenir lloc a Manresa el judici sumaríssim contra ella acusada de la seva activitat a favor de la República. Va ser condemnada a sis anys i un dia de presó i traslladada a la presó de dones de les Corts de Barcelona.

El 1941, el seu marit va aconseguir que diverses persones de dretes declaressin per escrit a favor d’ella al·legant que les motivacions de la seva activitat eren de caràcter humanitari i cultural, que era catòlica i que s’havia arriscat intervenint en el salvament de la Seu de Manresa.

El director de la presó va consultar l’alcalde de Manresa, que va manifestar que no veia cap inconvenient perquè se li concedís la llibertat condicional, però sí perquè tornés a Manresa.

Antonieta Feliu, asseguda, sortint de la clínica on va ser ingressada després de sortir de la presó. (Font: web memoria.cat/antonieta-feliu).

Finalment, el 10 de febrer de 1942 va sortir de la presó en llibertat condicional. A causa del seus problemes de salut agreujats a la presó, va haver d’estar ingressada durant dos mesos en una clínica de Barcelona.

L’Antonieta Feliu es va quedar a viure a Barcelona i ja no va tornar més a Manresa. Tot i que durant el franquisme es va allunyar de la política i no va militar en cap partit, sí que va organitzar reunions i trobades culturals clandestines a casa seva.

Va morir a Barcelona l’1 d’abril de 1968.


Antonieta Feliu va defensar amb veu decidida les seves conviccions feministes i republicanes.

Imatge del web Antonieta Feliu i Miró (1896-1968. Activista republicana. (Font: web memoria.cat/antonieta-feliu).

Fa pocs mesos memoria.cat ha publicat un interessant web que aprofundeix en la seva personalitat i posa de manifest la importància de la seva figura a Manresa durant els anys de la República.


Més informació: 

Web Antonieta Feliu i Miró (1896-1968). Activista republicana.

Web Dones manresanes. Guerra civil i repressió.

Web La República a Manresa en un clic (1931-1936).

Web La repressió franquista a Manresa en la veu de les víctimes.

Web Manresanes que han fet historia.

Web El salvament de la Seu de Manresa, l’any 1936.


 


Personatge del mes: Francesc Boix i Campo (1920-1951)

Francesc Boix a Mauthausen (Àustria), maig del 1945. (Font: web Museu d’Història de Catalunya).

Amb motiu del centenari del seu naixement, el 2020 ha estat l’any Boix.

Qui era Francesc Boix?

Per què se’l coneix com el fotògraf de Mauthausen?

 

 

 


Els seus inicis com a fotògraf

Francesc Boix va néixer el 1920 a Barcelona, al barri del Poble-sec. El seu pare, Bartomeu Boix, era sastre i tenia un estudi de fotografia a la rebotiga de la sastreria. Gràcies a ell, es va introduir, des de molt jove, al món de la fotografia.

Quan tenia 14 anys, va començar a treballar com a aprenent a la casa de fotografia Romagosa, de Barcelona. Dos anys després, als 16 anys, ja publicava fotografies a la revista Juliol, publicació de les Joventuts Socialistes Unificades de Catalunya, organització a la qual militava.

Francesc Boix amb la càmera fotogràfica, 1938. (Font: web fotoconnexio.cat).

Durant la Guerra Civil, i amb 17 anys, es va incorporar a l’exèrcit republicà al front d’Aragó i al del Segre. Allà, va poder captar amb la seva càmera imatges sobre la vida dels soldats republicans al front.


L’exili i la deportació

En acabar la guerra, es va exiliar a França i va estar a diversos camps de refugiats. El setembre de 1939, quan va esclatar la Segona Guerra Mundial, es va incorporar a una Companyia de Treballadors Estrangers de l’exèrcit francès.

El maig de 1940, la zona on estava, al nord de França, va ser ocupada per l’exèrcit del Tercer Reich i Francesc Boix va ser capturat pels alemanys.

Després de passar per diversos camps, el 27 de gener de 1941 va ser deportat al camp de concentració de Mauthausen. Aquest dia es va produir la deportació més nombrosa de republicans espanyols i catalans. En el mateix comboi hi anaven també els manresans Joaquim Amat-Piniella, Bernat Comín Igualada, Jesús Dalmau Colom, Rossend Labara Andrés, Fèlix Labara Pena i Jaume Real Ventura.

La història de Francesc Boix va ser la de tants joves republicans que després de lluitar durant la Guerra Civil es van veure obligats a marxar a l’exili i viure la duresa dels camps de refugiats. Amb l’ocupació de França, van ser detinguts per l’exèrcit alemany i deportats als camps de concentració nazis on van patir unes condicions inhumanes i on molts d’ells van morir.

Arribada de presoners a Mauthausen, 1940-1945. Una de les fotografies sostretes del camp per Francesc Boix. (Font: web Museu d’Història de Catalunya).

El fotògraf de Mauthausen

A Mauthausen, gràcies al seu ofici de fotògraf, va treballar al laboratori fotogràfic del camp. Aquesta situació li va permetre sobreviure i evitar algunes de les duríssimes condicions de vida que van patir molts altres.

El 1943, després de la derrota alemanya a Stalingrad, es va ordenar la destrucció de tot el material gràfic per no deixar proves del que succeïa als camps de concentració. Desobeint les ordres rebudes, Francesc Boix va organitzar un pla per treure aquest material del camp de Mauthausen i poder donar a conèixer al món el que realment estava passant.

Amb la col·laboració d’altres companys deportats, van sostreure de l’arxiu del laboratori, unes 20.000 fotografies i negatius fetes pels mateixos nazis i que van aconseguir amagar. Les van poder treure del camp a través d’un grup de deportats, coneguts com el comando Poschacher, que sortia cada dia a treballar a la pedrera de l’empresa Poschacher, situada a l’exterior del recinte del camp. Alguns d’ells van establir contacte amb la senyora Anna Pointner, una veïna del poble que, a principis de 1945, va acceptar amagar tot aquest material a casa seva.

Les imatges mostraven aspectes com la construcció del camp, les instal·lacions, els oficials alemanys, les visites d’alts càrrecs del règim nazi…; però també l’arribada de presoners, el treball a les pedreres, les dures condicions de vida, els abusos dels nazis, els presoners morts…

Quan, el maig de 1945, Mauthausen va ser alliberat per les forces nord-americanes, Francesc Boix va poder agafar de nou una càmera per realitzar nombroses fotografies i immortalitzar l’entrada dels soldats, les instal·lacions del camp, l’estat dels companys deportats supervivents, les repatriacions...

Totes aquestes imatges van ser fonamentals per jutjar els dirigents nazis per genocidi en el Judici de Nuremberg, al qual el mateix Francesc Boix va participar com a testimoni. Ell va ser l’únic testimoni català citat a declarar al judici de Nuremberg (gener de 1946) i al de Dachau (març de 1946).


L’aventura del seu fons fotogràfic

Acabada la guerra, Francesc Boix es va quedar a viure a París i no va tornar mai a Catalunya. Allà va treballar com a reporter gràfic per diferents mitjans i per publicacions properes al Partit Comunista Francès, com L’Humanité o Ce Soir. Va poder conèixer personalitats destacades de l’exili republicà i ser present a esdeveniments i mobilitzacions polítiques en contra de la dictadura franquista.

Pel que fa a les fotografies de Mauthausen, alguns dels negatius es van dispersar però una part van quedar a mans de Boix que va custodiar aquest fons fotogràfic. Després de la seva mort (1951), el seu llegat, format per les imatges sostretes del camp i per les que va realitzar ell a partir de 1945, va passar a mans del seu gran amic i company de deportació Joaquim López Raimundo.

Anys més tard, l’escriptora Montserrat Roig, amb motiu del seu treball de recerca sobre els catalans deportats als camps nazis, va entrar en contacte amb Joaquim López Raimundo, el qual li va lliurar tot el llegat fotogràfic de Francesc Boix. Després de la publicació del seu llibre (1977), Montserrat Roig va entregar tot el material a l’Amical de Mauthausen.

L’Amical de Mauthausen va dipositar el fons fotògràfic de Francesc Boix al Museu d’Història de Catalunya en dues entregues el 1995-1996 i el 2010.

Grup de dones supervivents, maig de 1945. (Fotografia: Francesc Boix. Font: web Museu d’Història de Catalunya).

D’altra banda, el març de 2013, la Comissió de la Dignitat va adquirir, en una subhasta, un fons de 1.368 negatius d’autor desconegut, que contenia imatges de gran interès documental sobre la Guerra Civil. Eren, fonamentalment, imatges del front d’Aragó, del Segre, de la rereguarda a Barcelona... dels anys 1937-1938.

Una d’aquestes fotografies, publicada a la premsa, va ser vista per la família de les persones retratades, la qual tenia una còpia de la imatge amb una anotació que especificava que l’autor era Francesc Boix. Gràcies a aquest fet, i amb la confirmació d’un estudi caligràfic posterior, es va poder aclarir que realment ell era l’autor d’aquelles fotografies. La col·lecció també n’incloïa de fetes pel seu pare.

Els negatius adquirits el 2013, en dues capses de llauna i una de fusta, tal i com van ser subhastats. (Font: web fotoconnexio.cat).

Es creu que Francesc Boix es va endur tots aquests negatius a l’exili, però al camp de refugiats d’Argelers se’n va perdre la pista.

El 2016, la Comissió de la Dignitat va fer donació d’aquest fons a l'Arxiu Nacional de Catalunya, que ha estat documentat i digitalitzat en col·laboració amb l’Associació Fotoconnexió.

Curiosament, en aquest fons hi havia 28 fotografies de Boix fetes a Manresa. No se’n coneix la data exacta però podrien ser de l’agost de 1938. Segurament ell devia estar a Manresa un o dos dies. Són imatges del col·legi dels Infants, d’un acte celebrat al Teatre Kursaal i d’una competició esportiva a la Piscina Municipal. Totes elles estan publicades en un web del portal memoria.cat.


Francesc Boix va morir el juliol de 1951, sis anys després de l’alliberament de Mauthausen, a conseqüència dels problemes de salut que patia per la seva estada al camp. Era molt jove, tenia 31 anys.

Ara que s’acaba l’any Boix, volem recordar Francesc Boix i el seu llegat. El fotògraf de Mauthausen ens va mostrar l’autèntic horror dels camps de concentració i del nazisme. Les seves imatges ens han ajudat a entendre moments clau de la història del segle XX.


Més informació:

 


 


Personatge del mes: Pilar Bertran i Vallès (1905-1998)

Manresa guanya el nou carrer Pilar Bertran Vallès, al barri de la Sagrada Família

(Regió 7, 12/12/2019)

El nou carrer Pilar Bertran Vallès, al barri de la Sagrada Família de Manresa. (Fotografia: Rosa Lóbez).

A proposta del Consell Municipal de la Dona, el 18 d’abril del 2019, el Ple Municipal de l’Ajuntament de Manresa va aprovar per unanimitat posar el nom de Pilar Bertran Vallès a un nou carrer de la ciutat. Es tracta de la continuació del carrer Sant Maurici, entre la carretera del Pont de Vilomara i el carrer de Sant Cristòfol, al barri de la Sagrada Família. A finals d’any, el 12 de desembre de 2019, es va obrir als vianants i al trànsit en general.

Però, sabem qui era Pilar Bertran?


Pilar Bertran (al centre), primera bibliotecària de Manresa (detall). (Font: web Manresanes que han fet història).

El 6 de desembre de 1928 es va obrir la primera biblioteca pública de la ciutat de Manresa. La responsable de posar-la en funcionament serà Pilar Bertran, una jove bibliotecària que, arribada de Barcelona, assumirà la feina de directora amb ganes i entusiasme.


 

Pilar Bertran Vallès va néixer el 24 de juliol de 1905 a Barcelona.

Pilar Bertran amb companyes de l’Escola al castell d’Escornalbou cap el 1926. És la primera a la dreta de la segona fila.¹

El 1923, als 18 anys, va començar els estudis de bibliotecària a l'Escola Superior de Bibliotecàries de la Mancomunitat de Catalunya. L’Escola va ser creada el 1915 amb una concepció molt innovadora i moderna sobre la funció de les biblioteques que ella va ben assimilar. Va acabar els seus estudis el 1927 amb molt bones qualificacions.

El 24 de gener de 1928 va obtenir la seva primera feina com a bibliotecària, serà justament a la Biblioteca Popular de Manresa, acabada de crear, de la qual en va ser la primera bibliotecària i directora.

Durant el primer any, i amb la col·laboració de l’auxiliar Emília Fernández, va dur a terme totes les tasques necessàries per poder obrir la biblioteca al públic el desembre del mateix any.

La seva satisfacció en veure-la ja funcionant va quedar reflectida en el dietari de la biblioteca² que ella mateixa va iniciar:

14 de desembre de 1928.- La Biblioteca aunque hace pocos días que está abierta al público parece que prosperará mucho. Tenemos ya lectores que acuden asiduamente a ella. ¡Qué bien nos hallamos en la Biblioteca! Los lectores permanecen en ella tal como era mi deseo, silenciosos, respetuosos, consultando desde el primer día su tema favorito. Muchos de ellos acuden con ardor a las obras de literatura, otros consultan ciencias y uno de ellos se consagra al estudio del Esperanto. […]
(Font: web memoria.cat/dietaribiblioteca).
Sala de lectura de la Biblioteca Popular de Manresa oberta al públic el 1928 amb Pilar Bertran com a primera directora. (Font: web memoria.cat/dietaribiblioteca).

A més de gestionar el dia a dia de la biblioteca i de vetllar pel seu bon funcionament, es va preocupar constantment de dinamitzar-la amb diverses iniciatives i activitats per aconseguir fomentar la lectura i la consulta de llibres entre el conjunt de la població i, d’una manera especial, entre els joves, les dones i  els treballadors.

Durant aquells anys van visitar la biblioteca personalitats com el manresà Jaume Serra i Húnter, rector de la Universitat de Barcelona, el poeta Josep Maria López-Picó, l’escriptor Carles Soldevila, el poeta J. V. Foix, el filòleg Pompeu Fabra o l’escriptor manresà Joaquim Amat-Piniella.

El 31 de març de 1935 la van traslladar a la Biblioteca Popular Ignasi Iglesias del barri de Sant Andreu de Barcelona, una nova biblioteca que es va obrir el novembre del mateix any. La va substituir Concepció de Balanzó, que serà la segona directora de la Biblioteca Popular de Manresa.

Es va acomiadar amb aquestes paraules que va escriure al dietari de la biblioteca el seu darrer dia de treball:

31 de març de 1935.- Últim dia d’ésser a la Biblioteca. És un diumenge de matí animat. Despedides amb els lectors i a estones atenc al préstec que també fa la Srta. Mussons. Després de més de sis anys d’haver treballat en aquesta Biblioteca sóc traslladada a Sant Andreu, vaig a ocupar el càrrec d’Auxiliar, mantenint-se dintre meu el bon desig de continuar essent útil a aquells que tenen afany d’instruir-se. Als lectors volguts i a la Biblioteca estimada, on he treballat i a la qual s’han adreçat totes les meves il·lusions de Bibliotecària, dono avui un carinyós comiat. […] A Manresa, volguda ciutat, deixo bons records. Potser d’aquí uns anys, ja més vella, entri a la Biblioteca i obrint el llibre diari recordi els anys passats aquí. Pilar Bertran
(Font: web memoria.cat/dietaribiblioteca).

Pilar Bertran va estar al davant de la Biblioteca de Manresa durant set anys, del  24 de gener del 1928 al 31 de març del 1935. Va poder exercir de bibliotecària fins a la seva jubilació i va morir a Barcelona el 13 de novembre de 1998, quan tenia 93 anys.


Els noms dels carrers dels nostres pobles i ciutats no són neutres, sinó que ens parlen del seu entorn, de la seva història, dels seus valors…

Segons dades del 2019³, dels 676 noms dels carrers i de les places de la ciutat,  només 13 (un 2% del total) tenen nom de dones que no siguin religioses.  Celebrem, per tant, la iniciativa de posar el nom de Pilar Bertran Vallès a un carrer de Manresa.

Alguns carrers de Manresa amb nom de dones. (Fotografia: Rosa Lóbez).

Més informació:

Web Dietari de la Biblioteca Popular de Manresa (1928-1939).

Web Manresanes que han fet història.

Web Memoria.cat/edu. Inauguració de la Biblioteca Popular de Manresa.


Notes:
¹ Font: Estivill Rius, Assumpció. Una mirada retrospectiva: de l’Escola Superior de Bibliotecàries a la Facultat de Biblioteconomia i Documentació (1915-2005). Web bid.ub.edu.
² Des de l’any 1920, a les biblioteques de Catalunya s’escrivia un dietari que recollia el dia a dia de la biblioteca.
³ Regió 7, 23/08/2019.