Històries al descobert: Maria Sebarroja Colldeforns. La repressió com a càstig per sotmetre els vençuts

La història que llegireu a continuació és real. A la protagonista i a tota la seva família se’ls ha mantingut el nom real.

El que és rellevant en aquesta història és veure que els guanyadors de la guerra no van tenir mai cap interès a cercar una reconciliació, només hi havia la voluntat de sotmetre. Per tant, la repressió va tenir el caràcter d’exemplaritat i de penalització. En definitiva, de càstig.

La informació necessària per reconstruir la història està treta de recerques¹ realitzades per estudiar per una banda, la repressió franquista i per l’altra, la història familiar. L’únic nom fictici és el de la investigadora.


1

Un estudiant de 2n de batxillerat ha de fer el treball de recerca. Des de fa temps vol investigar sobre la història de la seva besàvia i la seva família, represaliades durant els primers anys del franquisme. Sap, perquè així ho ha transmès el record familiar, que les germanes i els cunyats de la seva besàvia, així com la rebesàvia, van patir, de manera greu,  la repressió franquista. A més, n’ha trobat referències bibliogràfiques i documentals.

Tanmateix, tot i que el record familiar explica que la besàvia, Maria Sebarroja Colldeforns, també va estar a la presó, no en troba cap constància. A més, tampoc surt a la llista de reparació jurídica de víctimes del franquisme publicada per l’Arxiu Nacional de Catalunya, on consten tots els procediments judicials militars. Com és que no apareix enlloc el seu empresonament? Va estar realment a la presó?

2

Maria Sebarroja Colldeforns, protagonista d’aquesta història. Font:¹).

L’any 1939, la Maria Sebarroja Colldeforns, que havia nascut a Santpedor,  tenia 26 anys. Estava casada amb Josep Espinalt Oliva i tenien un fill. Vivien a Sant Vicenç de Castellet. La Maria treballava en una fàbrica tèxtil que havia estat col·lectivitzada² durant la guerra civil.

El seu marit, Josep Espinalt Oliva, va ser capturat, quan estava al front, per l’exèrcit nacional, el 1938. A partir d’aquí va romandre presoner en un parell de camps de concentració i en un batalló de treballadors, finalment va ser jutjat i  condemnat per Auxilio  a la Rebelión Militar, a la pena de 12 anys de presó. Va ser acusat de ser un dels promotors d’una vaga, el 1934, a la bòbila on treballava. Va romandre 2 anys i mig a la presó.

3

Anna Sebarroja Colldeforns, germana de la Maria. Font:¹).

Una de les germanes, l’Anna Sebarroja Colldeforns, tenia 33 anys. Estava casada i tenia 3 fills. Era teixidora i havia tingut una participació activa en les reivindicacions obreres de la fàbrica tèxtil Carreras de Santpedor, on treballava. Va ser detinguda i acusada de saqueig.  Cap dels testimonis havia presenciat els fets i les seves acusacions es basaven en  “he oido decir...” “lo sabe de rumor”. Un dels principals testimonis de l’acusació va ser un dels directius de la fàbrica tèxtil on treballava, la qual cosa fa sospitar que era una venjança pel seu activisme obrer. A més, es recalcava que era la dona d’un membre del Comitè revolucionari³ i que el marit estava en parador desconegut. Va ser condemnada a 12 anys de presó per Rebelión Militar. Va estar a la presó de dones de Barcelona més de 4 anys.

El seu marit, Joan Prat Codina, que era un dirigent de la Unió de Rabassaires4 i d’ERC5 a Santpedor, havia estat detingut l’octubre de 1934, per la seva participació en algunes vagues. En acabar la guerra, per por a patir represàlies, va marxar a l’exili. Els primers temps va estar ingressat en un camp de refugiats.  Va viure a França fins a principis dels anys 60 que va tornar a Santpedor.

El fet que el marit es trobés en parador desconegut podria haver estat un dels motius que van ocasionar la detenció de l’Anna? – es pregunta l’estudiant.

4

L’altra germana, Dolors Sebarroja Colldeforns, tenia 31 anys,  estava casada i tenia dos fills. Va ser condemnada a 12 anys de presó, acusada de robatori i saqueig. Els testimonis de l’acusació van destacar que era l’esposa d’un membre del Comitè revolucionari de Santpedor. La Dolors va ingressar a la presó de dones de Barcelona on hi va romandre més de 4 anys.

El seu marit, Joan Prat Artigas, va ser jutjat per Rebelión Militar acusat d’haver participat en fets relacionats amb la revolució, que es va desencadenar a l’estiu del 1936, a Catalunya. Tot i ser exculpat de participació directa en cap assassinat, va ser condemnat a pena de mort i va ser executat, al Camp de la Bota, el 26 de maig de 1940.

Quan el van executar la seva esposa estava, també, a la presó. Què els va passar als seus fills? Qui en va tenir cura? – es pregunta l’estudiant.

5

La mare de les germanes Sebarroja, Elvira Colldeforns Claret, tenia 62 anys, era  vídua i també treballava de teixidora, com les seves filles.

Va ser acusada de saqueig i robatori, i condemnada per Auxilio a la Rebelión Militar, a 8 anys de presó. Els testimonis, que es basaven en suposicions i rumors, la van acusar, a més,  de ser la mare política d’homes que havien format part del Comitè de Santpedor.

Va entrar a la presó, el 20 de juny de 1939, amb un net, fill d’Anna Sebarroja, la qual, com hem dit abans, juntament amb la seva germana Dolors, havia entrat a la presó el 24 d’abril de 1939.  L’ Elvira va estar a la presó 2 anys i en obtenir la llibertat provisional va ser desterrada6 i va haver d’anar a viure a Saragossa.

Presó de dones de Les Corts, a Barcelona. (Font: web Biblioteca del Pavelló de la República).

6

Una de les pàgines del sumari militar de Josep Espinalt. (Font:¹).

L’estudiant ha pogut esbrinar què va passar amb els fills d’aquesta família represaliada pel franquisme. El record  familiar explica que uns parents van tenir cura dels fills més grans i que el més petit, en té la prova documental, va entrar a la presó amb la seva àvia Elvira.

Però, què va passar amb la besàvia Maria? Va entrar també a la presó? Per què no hi ha proves documentals?

Finalment, hi ha sort. Consultant a l’arxiu  el sumari militar del seu marit, Josep Espinalt Oliva, el besnet troba uns documents, referits a la Maria,  que demostren la seva estada a la presó.

Com és que no té expedient propi? – es pregunta.

7

Quina és la història de la Maria Sebarroja Colldeforns?

El 26 de març de 1939 la Guàrdia Civil la va detenir arran de la investigació oberta per la detenció del seu marit. Va ser acusada d’haver participat en la col·lectivització de la fàbrica en la qual treballava, la fàbrica tèxtil  Pladellorens Rovira. Això vol dir que, durant la guerra, la fàbrica va ser autogestionada, en aquest cas d’acord amb el propietari, pels treballadors. El testimoni de l’amo va ser exculpatori però, tot i així,  van detenir  la Maria i aquesta va passar a disposició militar.   A més, la van acusar de fets relacionats amb la seva mare i germanes, ocorreguts a Santpedor, quan ella vivia a Sant Vicenç.

Va romandre a la presó fins al 27 de novembre de 1939 quan el jutge li va concedir la llibertat provisional “teniendo en cuenta el tiempo que lleva detenida la solicitante y la escasísima importància que sobre la misma pesa (...) se decreta su libertat”.

8

La Maria,  investigadora de l’Associació Memòria i Història de Manresa, coneixedora d’aquesta història, es posa en contacte amb l’Arxiu Nacional de Catalunya, perquè es pugui incloure el nom de Maria Sebarroja Colldeforns a la llista de reparació jurídica de víctimes del franquisme, i d’aquesta manera contribuir a la recuperació de la seva memòria.

Arxiu Nacional de Catalunya. (Font: web anc.gencat.cat).

Lamentablement, però, això no ha estat possible. Després d’analitzar i revisar la documentació, els arxivers, d’acord amb la llei vigent i els criteris adoptats en aquest tema,  van desestimar-ho perquè la Maria no formava part de la instrucció de la causa i tampoc no se li va instruir cap procediment judicial militar.

El cas de la Maria Sebarroja és una mostra clara de l’arbitrarietat de la repressió i de la voluntat de castigar els vençuts a la guerra per part de les autoritats franquistes. La Maria va estar empresonada sense judici ni condemna, només per ser familiar d’altres empresonats.

En definitiva, la repressió franquista va castigar, de manera arbitrària i indiscriminada, moltes mares i esposes d’homes executats, empresonats o exiliats.

Són aquestes les principals víctimes de la repressió que  buscava castigar i per tant, fer por, amb la voluntat de tallar de soca-rel qualsevol tipus d’oposició al règim?

Podem considerar, també, els fills com a víctimes innocents quan es van veure obligats a entrar a la presó amb les mares o àvies o passar la seva infantesa lluny dels seus pares? – es pregunta la Maria.


Notes:
¹ Martín Sala, Arnau. Històries de la Història. De la II República al Franquisme. Treball de recerca de 2n de Batxillerat. Institut Pius Font i Quer. Treball tutoritzat per Jordi Pons Pujol (2021). Botifoll Benasat, Carme. Conflictivitat social i repressió. Santpedor (1931-1945). Vic, Eumo editorial, 2010.
² Col·lectivització: moviment revolucionari que es va produir a l’inici de la guerra civil, a Catalunya, consistent en l’autogestió de les empreses per part dels treballadors, tot suprimint la propietat privada.
³ El Comitè Central de Milícies Antifeixistes, creat el 1936 a Catalunya, va ser l’encarregat de governar durant els primers mesos de la guerra civil. També als diferents pobles i ciutats es van constituir Comitès, que van ser el veritable poder durant bona part de la guerra.
4 Unió de Rabassaires era el sindicat dels rabassaires.
5 Esquerra Republicana de Catalunya (ERC) era el partit d’esquerres que governava a la Generalitat des de 1931.
6 El desterrament és la pena que imposa l’Estat consistent a expulsar algú d’un territori determinat.

Reflexioneu:

1. Reflexioneu sobre el que representa la repressió arbitrària i indiscriminada que té la finalitat de castigar tot l’entorn familiar.

2. Discutiu sobre els motius pels quals l’Estat no va voler la reconciliació i només va voler sotmetre els vençuts a la guerra.


Autora: Carme Botifoll Benasat

Setembre 2022


 


Històries al descobert: Un armari petit pintat de blanc

La història que llegireu a continuació és real. A la protagonista d’aquesta història i als seus germans se’ls ha mantingut el nom real. En canvi, s’ha canviat el nom de les veïnes que vivien al mateix carrer de la Josefa Vila Padró.

El que és veritablement important en aquesta història, més enllà del cas concret, és  explicar com les autoritats franquistes van cercar suports, complicitats i col·laboracions per exercir la repressió, implicant d’aquesta manera una bona part de la població. La informació necessària per reconstruir aquesta història està treta del sumari i d’altres  documents relacionats amb la repressió franquista a Manresa. El personatge de la investigadora és fictici.


1

Una denúncia anònima al Servicio de Información y Policia Militar de Manresa va comportar la detenció i l’empresonament, el 19 de setembre de 1939,  de Josefa Vila Padró perquè “durante el período rojo fue mujer destacada en el Comité ¹.

Va ser acusada del delicte d’Auxilio a la Rebelión Militar per haver estat afiliada a la CNT ² i a la UGT ³, haver treballat pel Comitè de Milícies Antifeixistes de Manresa i haver participat en saquejos. Per aquests motius, la van condemnar a 12 anys de presó, pena commutada per 6 anys.

La Maria, investigadora de l’Associació Memòria i Història de Manresa, es va preguntar: Qui era aquesta dona? Quines activitats portava a terme perquè fos considerada una “mujer destacada” en el Comitè, segons la persona que la va denunciar anònimament? De què se l’acusava exactament que comportés una condemna de 12 anys de presó? Aquestes qüestions la van portar a continuar investigant en el cas de la Josefa Vila Padró.

(Font: web Arxiu Històric de Barcelona).

2

La Josefa havia nascut al Pont de Vilomara. L’any 1939 tenia 33 anys i era soltera. Treballava de teixidora a la fàbrica de Pere Perera, on havia fet de delegada sindical. Va militar, primer a la CNT i després a la UGT. Havia viscut a Sant Joan de Vilatorrada i en començar la guerra civil es va traslladar a viure al carrer Major (Poble Nou) de Manresa. El juliol del 1936 va deixar la seva feina a la fàbrica tèxtil i va passar a ser l’encarregada de la neteja del Casino, el local del Comitè, durant un any i mig.

Casino de Manresa. La Josefa en va ser l’encarregada de la neteja quan era el local del Comitè. (Font: web Passeig per la Manresa del passat).

La Josefa era analfabeta, no sabia ni llegir ni escriure. Signava els documents amb la seva empremta digital. La seva situació econòmica i la de la seva família era precària perquè quan es va quedar sense feina cap a  l’any 1937 “tuvo que ser socorrida por los vecinos para poder vivir”, segons explicava una veïna.

Amb aquesta informació la Maria es sorprèn que un denunciant anònim pogués dir d’ella que era una dona destacada dins del Comitè.

3

La Josefa va ser acusada de participar en saquejos durant els primers mesos de la guerra civil, perquè tenia a casa un armari petit pintat de blanc. Tot i que l’acusació de participar en saquejos mai no va ser provada ni confirmada, com va dir el mateix jutge.

L’origen de l’acusació es trobava en la informació que havien proporcionat dues veïnes del carrer Major a la Guàrdia Urbana i que, més tard, van ampliar i ratificar davant el jutge instructor.

Una de les veïnes, la Teresa, de 49 anys, vivia a la casa del davant de la Josefa. Va ser ella la que va sospitar que l’armari que sabia que tenia la Josefa a casa seva procedia d’un saqueig perquè ella “no podia tener nada de valor”. Va declarar, també,  que “se la veia en distintas ocasiones y en diferentes horas como la acompañaban a su casa en coche, dentro del cual iban individuos armados”. L’altra veïna que també la va inculpar, la Dolors, vivia dues cases més enllà; tenia una botiga on la Josefa anava a comprar i eren més o menys de la mateixa edat.

La Teresa va donar el nom de tres veïnes més del mateix carrer, que vivien a prop de la Josefa, perquè fossin cridades com a testimonis. Però, aquestes tres dones van declarar desconèixer el que feia la Josefa i, al contrari,  van posar en dubte el saqueig: “Nunca la vio lucir prendas que pudiera deducirse que no eran de su propiedad así como tampoco la vió que mejorara su situación económica” o No cree que sea de las que se aprovechó de la situación”, van declarar.

4

La Josefa va admetre davant el jutge que l’encarregat del magatzem del Comitè li havia portat a casa un armari petit pintat de blanc, perquè ella no tenia cap armari per guardar la roba.  Va admetre, també, haver militat a la CNT i a la UGT 4, però va negar la resta d’acusacions relacionades amb el saqueig i també, haver-se mofat de les persones de dretes que membres del Comitè havien detingut.

Sumaríssim. (Font: Arxiu del Tribunal Militar Territorial Tercer, Barcelona).

Per totes aquestes acusacions, la Josefa va romandre a la presó 2 anys, 7 mesos i 8 dies. Va sortir en llibertat condicional, sense desterrament 5, el 27 d’abril de 1942.

5

En sortir de la presó,  la Josefa va tornar a viure al carrer Major amb la seva mare.  Dos dels seus germans, el Josep i el Pasqual,  també van ser acusats de Rebelión  Militar i van passar un temps a la presó.

La situació econòmica familiar no devia ser gaire bona durant els anys quaranta perquè a la casa familiar hi vivia també un hoste; segurament devia ser una manera d’augmentar els ingressos familiars en els moments difícils de la postguerra.

Imatge actual del carrer Major, al Poble Nou de Manresa, on vivia la Josefa. (Fotografia: Rosa Lóbez).

Les veïnes que havien testificat i inculpat  la Josefa continuaven vivint, l’any 1945, al mateix carrer, excepte la Teresa que vivia en un altre lloc a prop del carrer Major. No sabrem mai el motiu del canvi de domicili de la Teresa, però per què no podem pensar que devia ser difícil o potser incòmode, trobar-se cada dia, cara a cara, amb la persona a la qual havia contribuït a tancar a la presó? I què devia sentir la Dolors que va continuar vivint al mateix carrer? Li va preguntar com es trobava el primer dia que la va veure després de sortir de la presó? Es va interessar per ella i la seva situació? La Josefa seguia anant a comprar a la botiga de la Dolors sense sospitar que havia testificat en contra seva?

6

La Maria no té resposta a totes aquestes qüestions, però es pregunta com devia ser la vida durant els primers anys del franquisme en petits pobles o barris, com el Poble Nou,  on uns veïns havien denunciat, delatat i/o inculpat  d’altres.

El Poble Nou de Manresa era un barri format a finals del XIX, al voltant de l’església de sant Josep, integrat en la seva majoria per habitatges pagesos de caràcter familiar. Cap al 1936 al tram del carrer Major, on vivia la Josefa, hi vivien al voltant de 75 famílies.

Les autoritats franquistes van cercar suports, complicitats i col·laboracions per exercir la repressió, incitant a la denúncia i a la delació. Hi va haver des de l’Estat una clara voluntat política d’implicar el màxim nombre de persones en la repressió. I ja sigui per convicció, per por o per voler estar bé amb el nou règim, l’Estat ho va aconseguir. Com es devia continuar vivint a partir d’aleshores, es pregunta la Maria?


Notes:
1 El 19 de juliol de 1936, com a conseqüència del cop d’estat, es constitueix a Manresa, com a la majoria de ciutats de Catalunya, el Comitè Revolucionari i Antifeixista. Instal·lat en un primer moment al Conservatori i després al Casino, el Comitè es va convertir en el poder municipal fins al 19 d’octubre de 1936 quan es va constituir un nou Consell Municipal.
2 CNT. Confederació Nacional del Treball. Sindicat anarcosindicalista.
3 UGT. Unió General de Treballadors. Sindicat socialista. 
4 Durant la República estar afiliat a sindicats i partits polítics era totalment legal.
5 Pena que imposa l’Estat consistent a expulsar algú d’un territori determinat.

Reflexioneu:

1. Discutiu sobre els motius que podien haver portat a uns veïns a delatar i denunciar d’altres.

2. Discutiu sobre els motius pels quals l’Estat va voler implicar la població en la repressió.


Material de suport:


Autora: Carme Botifoll Benasat

Novembre 2021


 


Històries al descobert: El cas de l'enginyer municipal

La història que llegireu a continuació és real i als seus protagonistes se’ls ha mantingut el nom i els cognoms. Tanmateix,  el que és veritablement important en aquesta història, més enllà del cas concret, és  donar visibilitat a la depuració que van patir molts treballadors durant  els primers anys de la dictadura franquista. Tota la informació per reconstruir aquesta història està treta de l’expedient de depuració i d’altres  documents relacionats amb la repressió franquista a Manresa. El personatge de la investigadora és l'únic que és fictici.


1

El que suscribe, (Jaume Mas Giribet) funcionario jubilado del Ayuntamiento de dicha ciudad, (...) acude ante V.E. solicitando la revisión del expediente de depuración”. 

(Font: web Arxiu Històric de la Ciutat de Barcelona).

El que va sorprendre la Maria, una investigadora de l’Associació Memòria i Història de Manresa, no va ser trobar-se a l’Arxiu del Govern Civil de Barcelona una instància d’un treballador de l’Ajuntament de Manresa adreçada al governador civil demanant una nova revisió del seu expedient de depuració, sinó que el que la va impactar va ser la data de la instància, juny de 1952 i  que la persona que la feia, Jaume Mas Giribet, tenia 66 anys i ja estava jubilada.

Per què 13 anys després d’haver-se produït els processos de depuració1 , Jaume Mas, ja jubilat,  encara demanava una revisió del seu expedient?  I en especial, perquè sol·licitava una “reparación moral”? Qui era Jaume Mas Giribet? Què havia passat amb la seva feina?

2

El primer que va fer la Maria va ser documentar-se sobre la depuració  efectuada per les autoritats franquistes i, en especial, la que van patir els treballadors municipals. A l’Ajuntament de Manresa, com a la resta d’administracions, la depuració anava destinada a acomiadar de la feina tots els treballadors i treballadores que no eren considerats favorables al règim franquista i, alhora, premiar, amb les noves contractacions, les persones afectes al nou règim.

Web sobre les persones depurades pel franquisme a l’Ajuntament de Manresa. (Font: web memoria.cat).

Tots els treballadors de l’Administració s’havien de sotmetre a un procés de depuració. Un jutge instructor, després d’analitzar la declaració jurada de l’empleat i els  informes de la Guàrdia Municipal, de la Guàrdia Civil i de la Policia resolia a favor de l’admissió, novament, al lloc de treball o; en cas contrari, de la separació o destitució; és a dir, de l’acomiadament del lloc de treball.

Un cop obtinguda aquesta informació va investigar qui era i què havia passat amb Jaume Mas.

3

Jaume Mas va ser l’enginyer municipal de l’Ajuntament de Manresa durant 24 anys. (Font: web Ajuntament de Manresa).

Jaume Mas Giribet era, des de l’any 1916,  l’enginyer municipal de l’Ajuntament de Manresa. Compaginava aquesta feina treballant, també,  a l’empresa d’electricitat Fuerza y Alumbrado S.A. Durant  la Guerra Civil va formar part, com a tècnic municipal, de la Junta de Defensa Passiva2  portant a terme, entre d’altres, la tasca de construcció dels refugis antiaeris per salvar  la població civil dels bombardejos de l’aviació franquista.

Acabada la guerra, com la resta de funcionaris i treballadors municipals, es va haver de sotmetre a la depuració. Com era obligatori, va presentar, el maig de 1939,  una declaració jurada de les seves activitats durant la guerra. L’Ajuntament de Manresa li va obrir un expedient de depuració i després de  demanar els informes pertinents sobre la seva persona va decidir admetre’l sense cap sanció.

Però, aquell expedient que s’havia resolt amb l’admissió al lloc de treball va acabar, a partir d’una denúncia anònima, amb la DESTITUCIÓ, el gener de 1940,  de Jaume Mas com a enginyer municipal de l’Ajuntament de Manresa, càrrec en el qual portava 24 anys.

La Maria es va formular moltes preguntes:  qui havia fet la denúncia anònima? I per què?  Quins van ser els motius que van portar a la seva destitució? De què l’acusaven? Què havia passat perquè el 1952 Jaume Mas, encara,  sol·licités una nova revisió?

La recerca s’havia de centrar ara en la consulta de l’expedient de depuració i com esperava, aquest li va permetre  respondre a moltes d’aquestes qüestions.

4

El 30 de gener de 1940 l’Ajuntament va acordar DESTITUIR l’enginyer després que el jutge instructor de l’expedient, el regidor de l’Ajuntament Juan Ferrer Folch, dictaminés que (...) existe culpabilidad, (...)(i) propone que se le instruya expediente formal para la imposición de la sanción que proceda”.

Els càrrecs pels quals es va acordar la seva destitució eren, entre d’altres, que l’enginyer era d’esquerres i separatista, que havia format part de la Junta de Defensa Passiva i que tornant d’un Congrés, al qual va assistir a París, no hagués intentat passar-se a la zona nacional.

Mas Giribet no va admetre cap d’aquestes acusacions, al contrari, va desmentir que fos d’esquerres i separatista i va aportar testimonis que van declarar al seu favor.

Però el que més va cridar l’atenció a la Maria va ser les acusacions de formar part de la Junta de Defensa Passiva i d’assistir a un Congrés.

De què anava aquest Congrés? Per què hi va anar?

5

Els anys 1935 i 1937 Jaume Mas Giribet havia assistit, com a representant de l’empresa “Fuerza y Alumbrado S.A”, a la “Conferencia Internacional de Grandes Redes Eléctricas” que es celebrava a París. Durant la Guerra Civil, aquesta empresa havia estat controlada pels anarquistes, els quals li van demanar que s’incorporés, com a tècnic,  al Comitè Directiu. Mas ho va acceptar i, segons diversos testimonis, aquest fet va ser cabdal perquè l’empresa continués funcionant correctament durant la guerra.

L’acusació que el jutge instructor va fer a Mas en relació a l’assistència al Congrés de 1937 va deixar sorpresa a la Maria. El jutge instructor li recriminava  que no hagués  aprofitat l’avinentesa per passar-se a la zona nacional “por no querer dejar a su familia en Manresa”, la qual cosa demostrava segons l’instructor “ la cobardía, (...) y la ausencia de abnegación y espíritu de sacrificio (...).”

6

Però, la més sorprenent de les acusacions era la d’haver format part de la Junta de Defensa Passiva de la ciutat, que entre d’altres tasques, havia construït refugis antiaeris per a la població civil.

Com es podia acusar a una persona per aquest motiu?

La perplexitat de la Maria era la mateixa que demostrava Mas Giribet quan, respecte a aquesta acusació, escrivia al jutge instructor i li deia que “(...) era para mi obligatorio el aceptar dicho cargo. (...) Además dado el carácter humanitario de la misión que me incumbía, procurar refugio a mis conciudadanos en caso de posibles bombardeos, no me pasó nunca por la imaginación pudiese llegar un día, en que el desempeño de dicho cargo pudiese ser motivo de acusación”.

Refugi antiaeri de la plaça Sant Domènec de Manresa construït per la Junta de Defensa Passiva durant la Guerra Civil. (Font: web memoria.cat).

 7

Llegint l’expedient quedava clar que el jutge instructor va determinar la culpabilitat i, per tant, la destitució sense cap prova consistent en contra de l’enginyer ja que ni els informes de la Guàrdia Municipal, de la Guàrdia Civil ni el  de la Comissaria de Policia van aportar cap prova de la seva culpabilitat. Al contrari, com deia el mateix Jaume Mas eren “acusaciones de carácter genérico e impreciso”.  

 Pel que feia als testimonis la majoria van testificar a favor de Mas Giribet, però, el jutge instructor no en va tenir en compte cap perquè segons la seva opinió eren “apreciaciones personales (de) carácter subjetivo.”. En canvi sí que va tenir en compte l’aportació d’un testimoni clarament hostil a Jaume Mas.

Quin era aquest testimoni en contra? Era el mateix que havia fet inicialment la denúncia anònima? Era la persona de la qual sospitava Jaume Mas?  “He de manifestar que creo tener datos suficientes para poder conocer al que ha formulado las presentes denuncias o ha contribuido a que se me formulen.”- havia dit ell mateix al jutge instructor.

 8

El testimoni que va acusar Mas Giribet era un militant de la Comunión Tradicionalista i, també,  treballador de la mateixa empresa on treballava Mas, Fuerza y Alumbrado S.A.

Va testificar davant el jutge que havia patit persecució per part dels revolucionaris durant la Guerra Civil. Havia estat detingut, jutjat per un tribunal popular i empresonat. I, per aquest motiu, afirmava que el Comitè Directiu de Fuerza y Alumbrado S.A. va decidir suspendre’l de sou i li va retirar el racionament que li corresponia, per la qual cosa la seva esposa i el seu fill van quedar en una situació desesperada.

Culpava Jaume Mas Giribet de la seva situació en considerar que “La persona que más influyó y que todavía no acierto a comprender su animadversión contra mi pobre persona fué  (... ) Jaime Mas Giribet (...).

 9

Jaume Mas no es va resignar amb la destitució, ja que la considerava una gran injustícia i va presentar una reclamació a l’Ajuntament. El jutge instructor va demanar nous informes, va escoltar més testimonis i, finalment, el 18 d’agost de 1941, va redactar un informe on deia que “A la luz de los nuevos elementos aportados y realizado un nuevo análisis crítico de las actuaciones anteriores, no puede menos de observarse la falta de consistencia e incluso verdadera contradicción que contiene el informe de la Policía Gubernativa y la imprecisión desde la Policia municipal i va proposar l’anul·lació de la destitució.

L’Ajuntament va decidir admetre sense cap sanció l’enginyer, però va sotmetre la decisió a l’autoritat superior.

Què havia motivat aquest canvi radical d’opinió? I, a partir d’aquest moment, què havia passat? es preguntava la Maria.

Es va iniciar aleshores un llarg camí de revisió de tot el procés per part del Ministerio de la Gobernación, que va obligar, l’any 1943, a l’Ajuntament de Manresa a revisar tota la documentació, demanar nous informes i cridar, novament, els testimonis. Aquest procés va durar molts mesos perquè  l’any 1944 es va nomenar un nou Alcalde de la ciutat, José Montardit García i, per tant, va canviar el jutge instructor del cas que seria, a partir d’ara, Àngel Badia Torrabadella.

Aquesta vegada els informes de la Guàrdia Civil i de la Comissaria de Policia van ser, clarament, favorables a Mas i també la majoria de testimonis. Tanmateix, inexplicablement, a la resolució final, el jutge instructor es va fer enrere del que s’havia acordat l’any 1941 i es va reafirmar, el 27 d’octubre de 1944,  amb la destitució, considerant “que tampoco puede hablarse de injusticia notoria, por tratarse de una resolución que libre y voluntariamente adoptó la Corporación municipal (...).”

10

El testimoni que l’havia acusat anteriorment va tornar a declarar però,  aquesta vegada va canviar radicalment el que havia dit la primera vegada. Ara afirmava que quan va ser detingut i empresonat durant la guerra, tot i que en principi l’empresa no volia pagar-li el sou; finalment, va acabar pagant-li,  gràcies, entre d’altres, a l’actitud que va tenir Jame Mas Giribet a favor que rebés el salari que li corresponia.  

Quedava clar que aquest company de feina havia mentit en la seva primera declaració per perjudicar l’enginyer. Però, per què?

I el que era més rellevant, perquè l’Ajuntament de Manresa, vistos els nous informes i testimonis, va continuar ratificant la DESTITUCIÓ?

11

Finalment, el 24 de febrer de 1945,  el Ministerio de la Gobernación va confirmar l’acord de l’Ajuntament de Manresa ratificant la destitució de l’enginyer Jaume Mas Giribet.

Amb la destitució confirmada,  el 10 d'abril de 1945, es va obrir un concurs per cobrir la plaça d'enginyer municipal, que va recaure en una persona més propera al règim.

Mas Giribet va continuar lluitant pel que ell considerava just: l’anul·lació de la seva destitució. El 25 de juny de 1952, quan tenia 66 anys i, per tant, ja estava jubilat, va fer una nova instància al governador civil en la qual demanava la revisió del seu expedient perquè considerava necessària un reparació moral per tot el dany que li havien ocasionat.

No va tenir cap efecte. El 14 d'octubre de 1952 el Govern Civil va donar per arxivat el seu cas.

Jaume Mas Giribet no va aconseguir mai anul·lar la seva destitució  i tampoc no va obtenir cap reparació moral.

12

Després de conèixer tots els fets, alguns dels interrogants que s’havia plantejat continuaven encara sense resposta, però quedava clar que tot el procés de depuració havia estat arbitrari i la resolució de destitució havia estat motivada per interessos polítics.  El que no tenia clar era el pes que els odis i les rancúnies personals havien tingut en tot el procés.

La Maria no podia deixar de pensar en la importància de la justícia perquè, com diu la mateixa paraula, aquesta ha de ser justa en les accions i les decisions, ha de ser racional i ha d’aportar confiança i seguretat a la població.

Després de tot,  ella es preguntava:  Quins havien estat els factors que havien influït en la decisió o veredicte final?


Notes:
1 Sanció o acomiadament del lloc de treball per motius polítics.
2 Organisme creat pel Consell Municipal de Manresa, l’any 1936, amb la finalitat de protegir els ciutadans en cas de bombardeigs.

Reflexioneu:

1. Discutiu sobre els factors que van influir en el veredicte final del cas i valoreu la influència que hi van tenir els odis i les rancúnies personals.

2. Valoreu les conseqüències que pot tenir per a la ciutadania i per el propi sistema que la justícia no sigui justa ni racional.


Material de suport:


Autora: Carme Botifoll Benasat

Maig 2021


 


Històries al descobert: Una recerca sorprenent

La història que llegireu a continuació és real. Tots els protagonistes són personatges reals, només se'ls ha canviat el nom amb l'objectiu de preservar la seva identitat, ja que, el que és veritablement important en aquesta història és  donar visibilitat a unes pràctiques que, malauradament, van tenir lloc durant la dictadura franquista. Tota la informació per reconstruir aquesta història està treta d’expedients judicials i de documents relacionats amb la repressió franquista a la Catalunya Central. El personatge de la investigadora és l'únic que és fictici i serveix de fil conductor per explicar com es pot portar a terme una recerca històrica.


Es va quedar glaçada, tot i que era un calorós dia d'estiu. No hi havia ningú més a l'arxiu,  les mesures que s'aplicaven amb motiu de la pandèmia de la Còvid-19 obligaven a restringir les visites. Es va treure un moment la mascareta per respirar profundament.

(Fotografia: Carme García Navarro. Font: web Arxiu Municipal de Barcelona).

La Maria, una investigadora de l’Associació Memòria i Història de Manresa, acabava de veure, mentre estava consultant un expedient judicial de finals dels anys 40, el nom del seu avi. Evidentment li va cridar l'atenció i va començar a llegir. L'avi, home de dretes que havia donat suport al règim franquista,  era un dels testimonis favorables a l'adopció d’Emilio Zamora Navarro. És "útil la adopción" testificava davant el jutge.

• • • • • • • 

Procediment judicial, anys 40. (Font: Arxiu Comarcal de Manresa).

Emilio Zamora Navarro no era un nen quan va ser adoptat legalment, sinó que tenia 23 anys i ja estava casat. Els pares adoptius, que van iniciar els tràmits a finals de la dècada dels 40 eren Salvador Corsell Riera i Teresa Lay Casas, un matrimoni nascut a Catalunya, que tenien aleshores més de quaranta anys i no havien tingut fills.  Argumentaven que el volien adoptar "impulsados por el (...) afecto que mútuamente se profesan (...) para que disfrute de todos los beneficios inherentes a los hijos adoptivos" ja que "poseen bienes e ingresos para vivir con holgura, y no tienen descendiente alguno". El jove manifestava el seu acord a ser adoptat.

• • • • • • • 

Però, i els pares biològics? -es va preguntar la Maria. La seva curiositat anava en augment i quan va arribar a casa va començar a llegir amb molt d’interès tot l'expedient que havia fotografiat. El document només deia que Emilio Zamora Navarro era fill d'Alfonso Zamora, "fallecido" i de Narcisa Navarro.

Li va cridar l'atenció la data a la qual feien referència els pares adoptius "A últimos de Enero de mil novecientos treinta y nueve, decidieron los solicitantes de acuerdo con los padres del expresado joven, quedárselo (...) teniéndolo en su casa y compañia, tratándolo como si fuera hijo propio". A més va constatar que en l'expedient d'adopció no hi havia el consentiment de la mare.

Com era possible que la mare biològica no hagués de donar el consentiment legal a l'adopció del seu fill?  Va consultar la legislació vigent d'aquella época, la qual afirmava que no era necessari el consentiment dels pares si l'adoptat era major d'edat. I aquest era el cas de l'Emilio. Tenia 23 anys en aquell moment.

• • • • • • • 

La data clau en aquesta història -va pensar- era finals de gener de 1939. La data en la qual, segons afirmaven els pares adoptius, es van posar d'acord amb els pares legítims per quedar-se el fill. Immediatament, ella va relacionar la data amb el final de la Guerra Civil a Catalunya, amb l'entrada i l'ocupació de les tropes franquistes  i, per tant, amb l'inici de la repressió franquista a Catalunya.

Els pares legítims tenien por de patir represàlies? Van buscar algú que pogués tenir cura del fill perquè tenien por de ser detinguts? -es va preguntar.

Web on es poden consultar els sumaris dels Consells de Guerra o sumaríssims. (Font: web Arxiu Nacional de Catalunya).

Aleshores la Maria va iniciar una recerca històrica consultant diferents webs relacionats amb la memòria històrica, principalment el web memòria.cat1, va llegir llibres sobre la repressió franquista i va consultar diferents sumaris dels Consells de Guerra2 i també expedients del Tribunal de Responsabilitats Polítiques3.

Aquesta recerca li va permetre  identificar els pares de l'Emilio Zamora Navarro. Aquest era fill d'Alfonso Zamora Campos i de Narcisa Navarro Lorente. Havien nascut fora de Catalunya i tenien 2 fills, Emilio i Ramona, de 14 i 7 anys, respectivament, a inicis de 1939. Alfonso Zamora havia estat acusat de “Rebelión militar” i afusellat al Camp de la Bota el 1939 i la Narcisa havia estat acusada d'”Auxilio a la Rebelión” i condemnada a 8 anys de presó.

• • • • • • • 

Alfonso Zamora Campos havia estat detingut i empresonat a principis d’abril de 1939. Se'l va acusar d’estar afiliat a la CNT, d'haver format part de patrulles de control i d'haver anat a lluitar al front de Madrid. Alfonso va admetre aquests fets en la seva declaració, segons consta en el sumari judicial, però en canvi, no va admetre la resta d'acusacions: saqueig de l'església de la seva localitat i  participació en la detenció d'uns religiosos que posteriorment van ser assassinats.

De la lectura del sumari es desprèn que els fets no van ser provats ja que els testimonis de l'acusació van declarar fent suposicions sobre el que havia pogut passar perquè cap d'ells havia estat testimoni directe dels fets. Va consultar, també, la  Causa General4 de la localitat i, curiosament, Alfonso Zamora no hi apareixia esmentat en cap moment ni era acusat de  cap delicte.

Narcisa Navarro Lorente va ser detinguda i empresonada unes setmanes més tard que el seu marit, després d'haver estat denunciada per un veí de la població. Va ser acusada de ser d'esquerres i contrària al “Movimiento Nacional”. També la van acusar d'haver-se emportat fusta de l'església i altres objectes. La resta d'acusacions (participació en l'incendi de l'església, haver passejat amb una arma per la població, haver presenciat la mort d'un capellà) només van ser formulades per un únic testimoni i negades per la resta de testimonis. Així i tot, el jutge va considerar totes les imputacions com a fets provats. Narcisa va romandre a la presó de dones de Barcelona fins al 1941 quan va obtenir la llibertat condicional.

Recluses de la presó de les Corts de Barcelona treballant al taller de confecció. (Font: web Memòria de la presó de les Corts de Barcelona).

• • • • • • • 

La Maria va considerar que, en aquell punt de la recerca, era important esbrinar qui era el pare adoptiu, Salvador Corsell Riera. Va iniciar una recerca exhaustiva i, consultant diversos sumaris de persones represaliades de la comarca,  va trobar informes de la Falange5 en relació a dones empresonades, que anaven signats  pel "Jefe de Información Local de FET-JONS". I aleshores va quedar molt impactada. La signatura era totalment llegible: Salvador Corsell Riera.

En aquell moment, es va adonar que els fets prenien una nova dimensió. Un membre de la Falange adoptant legalment el fill d'un anarquista?  Va tornar a llegir amb atenció el sumari de l’Alfonso Zamora. El primer document que apareixia en el sumari era un informe de FET-JONS denunciant Alfonso a partir de "los datos que nos han ido facilitando por esta Junta de Información Local". No s'ho podia creure ja que el cap de la Junta era, ni més ni menys,  Salvador Corsell Riera.

• • • • • • • 

I què va passar amb la germana de l'Emilio, la Ramona?

Segons documents de l'arxiu municipal, una família de la població va tenir cura dels dos germans l'any 1939. Però, per quin motiu, els Corsell només adopten el noi a finals de la dècada dels 1940? A la filla, la Ramona, la va acollir una altra família de la població?  O, en canvi, va anar a viure amb la mare quan aquesta va obtenir la llibertat condicional?

Va consultar l'expedient del Tribunal de Responsabilitats Polítiques de la mare, la Narcisa i, tal com sospitava, va constatar que no tenia recursos econòmics. Era aquest el motiu pel qual no es va poder fer càrrec del fill? -es va preguntar. La Narcisa va tornar a viure a la mateixa localitat quan li van concedir la llibertat condicional? La Maria no podia evitar fer-se totes aquestes preguntes.

De moment només sap que a la mare li van concedir l'indult l’any 1946. I un any i mig més tard es va legalitzar l'adopció del seu fill.

El camí que van seguir la Narcisa i la seva filla, Ramona, continua sent una incògnita per a ella.

• • • • • • • 

I què va passar amb l'Emilio Zamora Navarro? Malgrat que el jutge, en el document d'adopció deia que podia fer servir els cognoms dels adoptants, curiosament, ell no se'ls va canviar.

A partir de persones que l'havien conegut, va poder esbrinar que l'Emilio havia treballat d'agutzil6 durant el franquisme. Va iniciar, aleshores, una recerca fotogràfica.  Va tenir sort.  I la troballa la va deixar, de nou,  fortament impactada. Tenia a les mans una fotografia dels últims anys del franquisme.  A la imatge s'hi veia l'alcalde de la població i autoritats del règim en un esdeveniment local.  I en primer terme, acompanyant-los, Emilio Zamora Navarro.

Fotografia: Carme García Navarro. Font: web Arxiu Municipal de Barcelona).

• • • • • • • 

A la Maria li van venir a la memòria els treballs de l'historiador Ricard Vinyes sobre les dones empresonades. Aquest  parla de la  voluntat del règim franquista d’apropiar-se dels fills de pares republicans empresonats. Es tractava "de separar els nens dels ambients democràtics, segregar-los de les mares republicanes"7 per reeducar-los en uns valors diferents dels que tenien els seus pares.

Era això el que havia passat en aquest cas?


Notes:
1 Portal de webs de l'Associació Memòria i Història de Manresa, que vol contribuir a recuperar la memòria històrica.
2 Procediments i resolucions judicials militars (sumaríssims) de l'Arxiu del Tribunal Militar Territorial Tercer de Barcelona contra persones represaliades pel franquisme entre 1937 i 1980.
3 Procediments judicials que, d'acord amb la Llei de Responsabilitats Polítiques, penalitzava les actituds polítiques des de 1934 i imposava sancions econòmiques. Els expedients es conserven a l'Arxiu Central del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya.
4 Extens procés d'investigació instruït pel Ministeri Fiscal el 1940 amb l'objectiu d'esbrinar els fets delictius comesos durant "la dominación roja". La recopilació d'aquesta informació va servir per l'obertura de nombrosos processos judicials.
5 Partit únic durant el franquisme. Tot i que es més conegut com a Falange el nom complert és Falange Española Tradicionalista i de las Juntas de Ofensiva Nacional Sindicalista (FET-JONS).
6 Oficial municipal que executa els manaments de l'alcalde.
7 Entrevista de Marta Carnicé. TV3, 2009.

Reflexioneu:

  1. Llegiu les paraules de l’historiador Ricard Vinyes i valoreu si el què ell explica podia haver passat en aquest cas, tal com es pregunta la Maria.
  2. Poseu-vos al lloc dels protagonistes d’aquesta història (els pares legítims, els pares adoptius, el fill adoptat, la filla). Intenteu entendre la seva situació personal, les seves motivacions, els seus sentiments, les seves contradiccions... Feu un debat entorn de cadascun d’ells.

Material de suport:


Autora: Carme Botifoll Benasat

Novembre, 2020



Històries al descobert

Històries al descobert vol aplegar relats protagonitzats per persones anònimes que van viure durant els anys de la II República, la Guerra Civil i la dictadura franquista i que van patir els efectes de la guerra, la dictadura i la repressió. Les seves vivències van ser sovint silenciades.  Aquestes històries, explicades com una narració, estan adreçades als joves estudiants de secundària amb la finalitat que l’alumnat conegui i reflexioni sobre els fets passats. Per facilitar-ho, al final de cada relat, es fan propostes de reflexió.

Com diu Walter Benjamin “És una tasca més difícil honorar la memòria dels éssers anònims  que no la de les persones cèlebres. La construcció històrica s’ha de consagrar a la memòria dels que no tenen nom”.